L'UNIVERS ES MOU

Els Beatles van recordar els 50 anys de l'aparició del seu primer single el passat 5 d'octubre. Love Me Do (amb P.S. I Love You a la cara B) va ser l'inici de la trajectòria més meteòrica i destacada de la història de la música rock. En els escassos vuit anys (fins el 1970) que es van mantenir en el mercat discogràfic, els Beatles van enregistrar algunes de les peces més emblemàtiques i influents del gènere, del disc Revolver al Sgt. Pepper's, de la cançó Yesterday a Let It Be. Fa, efectivament, 50 anys d'aquell primer single, però les notícies que generen els Beatles continuen ocupant l'actualitat musical i generant una quantitat astronòmica de beneficis.

De fet, tant Ringo Starr, com, sobretot Paul McCartney contiuen en actiu al negoci musical. El bateria recorre el món amb la seva All Starr Band, formada per músics de luxe com Tod Rundgren i Mark Rivera. Després d'una àmplia gira pels Estats Units el passat estiu, Ringo començarà el proper any amb un seguit de concerts a Austràlia, Nova Zelanda i Japó al mes de febrer. Per la seva part Sir McCartney es mou entre puntuals actuacions en directe arreu del món (ha renunciat al concepte clàssic de gira per poder estar més temps a casa i dedicar-se a la família) i una tranquil·la però constant activitat musical que passa per la publicació de discos (el darrer Kisses On The Bottom), DVD's, cançons de Nadal (Wonderful Christmastime, un tema que va composar amb els Wings i que formarà part del disc col·lectiu Christmas Rules) i un hàbil explotació del seu llegat històric.

Reedicions constants

D'altra banda, l'univers Beatle està donant darrament moltes alegries als seguidors del grup. La notícia més destacada és la reedició en format vinil de la seva discografia completa: els dotze elapés, de Please Please Me a Let It Be, l'edició americana de Magical Mystery Tour, més els discos de rareses i cares B Past Masters 1 i 2. L'edició es presenta en una caixa que inclou els discos en premsatge de 189 grams, acompanyats d'un llibre en tapa dura de 252 pàgines amb nombroses fotografies (que no havien estat incloses a la reedició den cd's dels discos l'any 2009) i un acurat texte del periodista britànic Kevin Howlett. Per l'any 2013 s'ha anunciat l'aparició d'aquest disc de vinil en so mono.

En la línia de constant reedició del seu passat, els Beatles acaven de reeditar en diferents formats la pel·lícula Magical Mystery Tour, un film que en la seva estrena a la televisió la nit de Sant Esteve de 1967 no va gaudir de bones crítiques, però que amb el pas dels anys ha estat reivindicada pels seguidors del grup, sobretot per la seva banda sonora i per la rocambolesca història, amb tocs surrealistes, que van escriure i dirigir els mateixos Beatles.

La darrera gran notícia generada pels Beatles té a veure amb un gran projecte documental que preten recopilar imatges cinematogràfiques, fotogràfiques i sonores enregistrades pels mateixos fans durant alguna de les actuacions dels Beatles en directe. Es vol crear una història definitva de la beatlemania, feta des del punt de vista dels fans i amb material inèdit fins ara. Seguidors dels Beatles de tot el món ja estan aportant la seva documentació i el relat de la seva presència a algun d'aquell concerts al projecte, que s'anomena The Beatles Live Project.

Tot plegar s'afegeix a l'impactant esdeveniment que va representar l'acord entre els Beatles i els seus hereus y la companyia iTunes per a la comercialització en format digital de les caçons i discos dels Beatles. En els pocs mes de 2 anys d'ençà de la presencia dels Beatles a la botiga digital, es calculen un total d' aproximadament 10 milions de singles i 2 milions d'àlbums venuts (la companyia no ha facilitat dades oficials), la qual cosa no està gens malament per a un grup que es va separa el 1970.

Malgrat els 50 anys passats, els Beatles continuen generant, ara mateix, continus treballs d'investigació que no deixen de sorpremnre. Un dels més destacats ha estat escrit per un investidador català, Jordi Zaragoza, que ha publicat el llibre The Beatles. Canciones escondidas (Quarentena Ediciones). Es tracta d'un volum que compila més de 400 cançons que van interpretar els Beatles, i també John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i RingoStarr durant la seva trajectòria en solitari. Totes les cançons referenciades han esta publicades de manera oficial (el llibre no fa cap referència a bootlegs) tot i que no es troben, però, en cap dels discos que formen la discografia canònica. Es tracta de temes que estan a cares B de singles, maxi singles, discos recopilatori d'altres artistes, bandes sonores de pel·lícules o concerts col·lectius. Un llibre que s'intueix imprescindible en la bilbiografia beatle.

Els Beatles continuen essent els Beatles. Per anys que passin seran sempre el grup més destacat de la història de la música.

Publicat al DOMINICALdel DIARI DE GIRONA, 9 de desembre de2012

WebRep

Calificación general

Este sitio no tiene calificación

(no hay votos suficientes)

35 ANYS DE PUNK

La crisi que va saccejar el món occidental als anys 70 va ser de dimensions globals i va tenir llargues repercussions. La decissió de la OPEP (organització de països exportadors de petroli) d'aturar la producció de cru, va generar una espiral inflacionista de dimesions gairebé desconegudes fins aquell moment, a excepció de la crisi del 29 americana. La indústria musical també en va partir durament les conseqüències: el vinil, el suport dels Lp's i dels singles es fabricava a partir de derivats del petroli. El mercat musical i discogràfic, que s'havia convertit en la principal indústria de l'oci superant el cinema, es va enfonsar econòmicament i va limitar de manera dràstica el seu creixement artístic. La creativitat deixa pas a la programació i direcció del grans conglomerats de la indústria de la música i el benefici, ràpid si pot ser, és l'únic argument de tot plegat. Les modes musicals, com ha assenyalat el crític musical i escriptor Jordi Sierra i Frabra, "de 1974 a 1978 seran part d'un joc tendent a una mateixa fi: l'enriquiment d'uns pocs a costa d'uns molts". La falta de creativitat generada per l'aposta sobre segur de les discogràfiques en base al benefici que podien generar els discos que editaven va portar a mirar massa el passat i poc al futur. El so es fa sofisticat i poc atrevit i no seria fins els 1977 quan el món de la música pateix una fonamental saccejada.

El moviment punk

A Anglaterra els joves de la meitat d'aquella dècada dels 70 tenien realment poques perspectives de futur. El sistema escolar només ajudava els primeres espases i discriminava la resta. Els joves no comptaven per a res i el seu futur anava indestriablement lligat a les llistes i oficines de l'atur (algun grup com els UB40 prenen el nom d'un d'aquells inmombrables impresos de calia omplir). No resulta, doncs, estrany que els joves tinguessin un ressentiment important vers el sistema i que un dels eslògans més repetits l'any 1977 fos "no future".

El moviment punk és fruit, com tots els moviments musicals i culturals, de la seva època. El desencant juvenil, la desafecció social (per dir-ho en paraules d'avui dia, ja que la descripció d'aquells temps sembla talment un reflex de la nostra realitat), el rebuig a qualsevulla convenció social, era la resposta a una societat que els marginava i de la qual els joves se n'apartaven. Un altra conseqüència va ser la capacitat d'autosuficiència que es reflectiria en el "do it yourself". La indumentària era reciclatge 100% i tenien un punt de provocació en l'estètica: els imperdibles en serien elements característics, així com les xupes de cuiro decorades i guixades. Els cabell, de punta o ben curts, es pintaven de colors i la cresta característica dels indis mohicans es va tornar a posar de moda com a element de batalla.

El "fes-t'ho tu mateix" també era aplicable a la música i la cultura. El Londres de la segona dècada dels setanta bullia d'elements artístics efímers i peculiars (com una exposició titulada Prostitution, que intentava trencar tabús), els fanzines i les revistes autoeditades van viure un dels moments de màxima esplendor. En bona part, el punk va fonamentar la seva consolidació com a moviment musical (i cultural, no cal oblidar-ho) gràcies a la xarxa de difusió que formaven aquestes publicacions. Cal tenir en compte que el punk no només va ser bandejat per la premsa musical i generalista "seriosa", sinó que va ser combatut amb virulència des de les tribunes mediàtiques.

Els Sex Pistols i els altres

A nivell musical el punk es presenta com la màxima quota de la democràcia participativa. No cal se músic, ni saber de música, per a formar un grup. Realment no és cap novetat. La història del rock es farceix principalment de gent que no té cap coneixement musical i en primera instància els seus inicis parteixen de la devoció i la passió, d'Elvis Presley als Beatles passant per Jimmi Hendrix o els Sex Pistols.

Els Pistols aviat es converteixen en el referent musical, al costat d'altres grups com els Buzzcocks (que, ja tenia mèrit, podien fer una versió dels Ramones dos segons més curta que l'original), els Damned o els Clash, més combatius socialment i políticament. Però els Sex Pistols atreien el jovent amb les seves actuacions salvatges i apoteòsiques, una mena d'agressió musical i visual, a voltes de manera literal: escopien el públic, es barallaven, s'autolesionaven.... Música ràpida i agressiva, lletres contundents i provocatives. Anarchy In The UK conté frases que no deixen ningú indeferent: sóc un anticrist, sóc un anarquista. Directe a la jugular del sistema. El primer single dels Sex Pistols apareix el novembre de 1976, amb un cartell promocional que utilitza una foto de la bandera britànica esparracada, enganxada amb clips i imperdibles. La discogràfica EMI no aguanta la pressió i els acomiada després d'una entrevista televisiva d'1 minut i 40 segons, en la que es dediquen a insultar de manera contínua l'entrevistador. Més tard també serien acomiadats per A & M Records. Els Pistols tenien les butxaques plenes però encara cap disc al mercat, però tothom parlava d'ells.

Als Sex Pistols devem el gran disc de la música punk. Never Mind The Bullocks. Here's The Sex Pistols (que traduït seria alguna cosa com: no em toqueu els collons, aquí estan els Sex Pistols) s'editaria l'octubre de 1977, amb el grup, paradoxalment, ja en descomposició (Glen Matclok, l'únic que tenia alguna noció de música, havia estat acomiadat, oficialment pel seu penjament de la música dels Beatles; i el nou baixista Sid Vicius donava mostres a cada minut de la seva nul·la capacitat musical i fins i tot cognitiva, abonat a tot els excessos imaginables). Però el disc conté perles de vital importància com el ja esmentat Anarchy In The UK, el mític Good Save The Queen (hagués estat divertit que aquest tema, 35 anys després hagués sonat a la cerimònia d'inauguració dels jocs olímpics de Londres, amb presència de la mateixa reina d'Anglaterra), o Bodies, Holidays In The Sun o Pretty Vacant. Pura força, sense massa pretensions que no fossin la senzillesa i la contundència.

Per a qui vulgui endinsar-se en aquest disc, res millor que l'edició conmemorativa que s'acaba d'editar, amb un pack que inclou el disc original remasteritzat, acompanyat de cd's amb rareses i cares B, un concert en directe, un documental en DVD i un llibre de 100 pàgines repassant la història dels Sex Pistols.

Punk, encara

Han passat més de tres dècades i el punk continua present al món de la música. Com diu el mateix Jordi Sierra i Fabra, "el Punk Rock no és nou ni vell: és aquí". Hi havia música punk abans de l'esclat de Londres i en continua havent en l'actualitat. Com va escriure el gran cronista del moviment punk, Jon Savage (Englands Dreaming. Los Sex Pistols y el Punk Rock. Reservoir Books, Barcelona 2009), es "reaferma el vigor continuat de l'ADN del punk, no com a música o cultura o com un grup, sino com a símbol global d'animositat, rebel·lió o pur transtorns juvenils. Després de tot, si les coses no es qüestionen, res canviarà".

Publicat al setmanari HORA NOVA, 30 d'octubre de 2012

ROBERT CRUMB, APÒSTOL DE LA CULTURA UNDERGROUND

El Museu d'Art Modern de la Ciutat de París acull la primera retrospectiva de Robert Crumb, un dels més grans dibuixants dels darrers 50 anys. Crumb és també un dels apòstols de la cultura underground i encara avui, als 68 anys, és venerat per diverses generacions, com ho demostra precisament, l'exposició Crumb. De l'Underground à la Genèse que es podrà veure a París fins el 19 d'agost.

No és habitual que el còmic ocupi l'espai central d'un museu d'art, però com dèia Bob Dylan, els temps estan canviant, i la contracultura ja no és el que era. Mario Maffi, en el seu clàssic estudi La cultura underground (Anagrama, Barcelona, 1975), enllaça els orígens de l'underground en la beat generation dels anys 50 del segle passat. I si bé en un primer moment la paraula representava el que significava (activitat cultural en certa manera clandestina o minoritària), a partir del 1963 el terme underground es va anar extenent per a acabar englobant una part important de la subcultura juvenil, que clarament, explotaria al San Francisco del 1968, en l'anomenat estiu de l'amor.

Robert Crumb, precisament, s'insta·la a la ciutat californiana l'any 1967, i no només va veure el fonòmen sinó que en va ser protagonista actiu. Crumb havia nascut a Filadèlfia l'any 1943 i de ben jove es dedica al dibuix, amb el seu germà, com a una manera d'escapolir-se de la rigidesa de la vida familiar. Serà a San Francisco que crearà la revista Zap Comix, publicació en la que, a banda del mateix Crumb, que crearia en solitari els primers dos números, hi col·laborarien altres autors psicodèlics com Rick Griffin i també Gilbert Shelton. El darrer número, fins al moment, de Zap Comix es va publicar el 2005.

Com recorda l'escriptor català Lluís Racionero (Memòries de Califòrnia, Edicions 62, Barcelona, 1988), que va viure aquells temps a Berkeley, "el 68 va tenir el seu origen i el seu motor en els mateixos joves que, de bell antuvi, el que varen fer fou protestar amb el seu model de vida alternatiu (...) El 68 no fou una rebel·lió d'idees, sinó de vivències. La gent no protestava amb arguments, sinó amb formes de vida noves, dissonants, incompatibles amb l'establishment." A nivell musical, San Francisco era la gran capital. La música era la punta de llança de la ideologia hippie i la que transmetia els missatges que aquesta generava. Carlos Santana, Jefferson Airplane, Gratefud Dead, The Doors, Jimi Hendirx o Janis Joplin, són només alguns dels noms, potser els més populars, que posen la banda sonora a aquella època.

Robert Crumb viu aquella febre psicodèlica i entra en contacte amb la Janis Joplin, per la que crearà un dibuix que, tot i que destinat en un primer moment a ocupar la contraportada del seu primer disc, s'acabaria convertint en una de les portades més impressionats i reconeixibles de tota la història de la música. Cheap Thrills (disc que s'havia de titular Sex, Dope and Cheap Thrills i que va partir el canvi de nom vista l'oposició a un títol tant explícit per part de Columbia Records), publicat el 1968, atreu des de la mateixa portada, amb uns dibuixos plenament identificables amb l'autor i amb la personalitat de la Janis i que reflecteix també el precís moment en que s'ubica el disc, que conté, tanmateix algunes de les peces més clàssiques i immortals de la passional diva rock del moment, com Summetime o Piece Of My Heart. Quan Janis Joplin li va demanar quant volia a canvi d'aquell dibuix (que Crumb recorda que va acabar durant una llarga nit a base d'amfetamines), l'artista li va dir que amb una "una pessigada a la teta" es donava per pagat. Tot i això, va rebre finalment 600 dòlars, que es van convertir en 21.000 quan l'original es va subhastar a Sotheby's.

Robert Crumb no era, però, aliè al món de la música, tot i que la seva passió era el jazz i el blues i els vell discos de 78 rpm. (en té una col·lecció de més de 10.000 discos). Sempre va afirmar que el rock no era especialment la seva música preferida i, per aquest motiu, va rebutjar una proposta dels mateixos Rolling Stones per a què els dissenyés la portada d'un dels seus discos. Crumb va fer la portada d'quell disc de Big Brother and The Holding Company només per a la Janis Joplin, però amb els anys va mantenir-se fidel al portadisme amb alguns centenars de caràtules de discos que van des de recopilacions de vells bluesmen, fins a música de banjo, o portades per als discos del seu propi grup, The Cheap Suits Serenades, amb els que toca el banjo. Algunes d'aquestes portades es poden trobar al llibre Crumb, la colección de portadas de discos (La Cúpula, Barcelona, 2011).

Però l'ambient general d'aquell estiu de l'amor sí que es va reflectir en Robert Crumb, que es va endinsar en el món de drogues com l'LSD, per a denunciar amb amb les seves curtes vinyetes (a l'estil de la tira periodística) la hipocresia de la societat de la primer potencia mundial mitjançant del sexe, la violencia, les drogues, l'absud, el nihilisme... que transmetia a través de les delirants aventures de personatges com Mr. Natural.

L'exposició de París, evidentment, fa especial incidència en aquesta faceta musical de la creació de Robert Crump. Estructurada en 12 apartats temàtics cronologics (Crumb avant Crumb, Underground, Actuel, Snatch Comic, Des héros peu recommanandables, Éstrange Amérique, Weirdo, Crumb par Crumb, La musique du passé, Cultures populaires, La Génese i Crumb en France) la mostra inclou algunes de le seves creacions més populars, com el Gat Frit, Angelfood McSpade o Schuman The Human. Crumb, de l'Underground à la Genèse aplega 700 dibuixos originals, els quaderns de croquis de l'artista i 200 revistes undegrounds.

No és extrany que França reti un homenatge d'aquesta importància a Robert Crumb. Va ser a través d'aquest país que Crumb va aterrar a Europa amb els seus dibuixos a la revista Actuel, una de les icones de l'esquerra contracultural francesa dels 70. Més tard Crumb i la seva dona, la també dibuixant i col·laboradora Aline, s'instal·larien a la ciutat de Nimes.

Crumb, de l'Underground à la Gènese esdevé una mirada imprescindible a un artista igualment imprescindible de la creació popular.

Article publicat a la revista BONART, agost-setembre de 2012

LES ARRELS DELS BEATLES i ELS ROLLING STONES

La revista musical Mojo és una de les publicacions de capçalera del panorama musical internacional. Està considerada una referència cultural, ja que tracta el fenomen del rock com un fet social de primera magnitud. Al seu llibre Diccionario del Rock y la música popular (Ediciones Robinbook, Barcelona 2005), Roy Shuker diu que Mojo és una "biblia d'estil", pel tractament profund que fa de les notícies i pel seu disseny acurat.

Mojo està centrada, de manera àmplia, en el món del rock, diguem-ne, clàssic. Les seves portades són ocupades per referències indiscutibles de la història de la música i, eventualment, per nous grups i músics amb innegables influències en el passat. No és, evidentment, una revista de consum ràpid, ans al contrari, els seus articles són llargs i molt documentats, escrtis per les millors plomes de la literatura musical. Per posar un exemple, les darreres portades han estat ocupades per: The Beatles, Beach Boys, Steve Marriott, Paul Weller, i New Order.

La revista Mojo s'acompanya en cada número d'un CD gratuït d'un alt interès musical. No es tracta del típic CD promocional inserit a la revista per a poder cobrar un preu més alt per exemplar. Els CD's de Mojo són acuradament planificats i molt treballats, i incorporen una eficaç secció de notes explicatives. La majoria de discos tenen més d'un element que els fa interessants: The New Dictionary Of Blues And Soul (que aplega temes de nous artistes com Eli 'Paperboy' Reed o James Hunter), Africa Rising (amb música de Tinariwen i Ali Farka Toure, entre d'altres), Rebel Music (un recull de cançons de protesta i revolta, de Bob Marley a Gil Scott-Heron), Soul Power (amb temes poc evidents del segell Stax), o una divertida recopilació de nom Cigarettes And Alcohol (amb temes que fan referència al 'plaer' de beure i fumar).

Puntualment els CD's de Mojo reprodueixen de manera íntegra un disc històric determinat i ho fan amb versions de diferents artistes, principalment de l'escena actual. Així, amb el temps han publicat molts discos dels Beatles (el darrer el Yellow Submarine) o el Pet Sounds dels Beach Boys o l'OK Computer de Radiohead. Una altra sèrie aprofundeix en les arrels musicals de diferents grups, dels Ramones als Rolling Stones; aquest és el cas del disc publicat al número 225 de Mojo, corresponent al mes d'agost.

I és que aquest any s'acompleixen 50 anys del primer concert dels Rolling Stones i, també, de la publicació del primer single dels Beatles. Sovint se'ns han presentat els dos grups com a antagònics: els Beatles contra els Rolling Stones i coses per l'estil. La veritat és que no només eren amics, sinó que van col·laborar en algunes ocasions i fins i tot tenen gairebé els mateixos orígens musicals.

Comparant el discos que la revista Mojo ha dedicat a les arrels dels Rolling Stones i, anteriorment, a les arrels de Paul McCartney, observem una coincidència de noms important. Són els grans noms de la història de la música previs als dos grups britànics. Són els grups que tant Mick Jagger, Keith Richards i Brian Jones com Paul McCartney, John Lennon i George Harrison escoltaven de joves i que els van decidir a dedicar la seva vida a la música. Hi ha d'altres CD's per l'estil, per exemple els editats pel segell londinenc Snapper Music, que rastreja amb profundidat vells arxius sonors i que ha dedicat sengles volums a definir les arrels musicals de Lennon i companyia.

En tots ells, dèiem, veiem una coincidència de noms: Bo Diddley, Chuck Berry, The Coasters, Buddy Holly... estan al tracklist de tots els discos d'influències tant de músics dels Beatles com dels Stones. Evidentment hi ha especificitats. Les arrels dels Rolling Stones són més negres, més blues, com Elmore James, Eddie Taylor o Slim Harpo. Els Beatles, per contra, en un moment donat prenen la drecera més rockabilly amb Eddie Cochran i Gene Vincent i, sobretot, Elvis Presley, autèntic catalitzador de passions musicals adolescents d'una determinada generació.

Tots ells, membres de Beatles i Stones tenien en comú la passió per la música. Es formen escoltant aquells temes una i altre vegada i intentant copiar i repetir els ritmes i acords amb els seus atrotinats i poc adequats instruments. Brian Jones estava autènticament obsedit per la música negra americana. Mick Jagger recorda com va queda impressionat ("en va deixa realment sense coneixement") quan va veure tocar Jones un tema d'Elmore James, que mai havia vist interpretar a ningú en directe i que només coneixia pels discos. Brian Jones es passava hores i hores practicant i escoltant un cop i un altre els seus tresors en forma de vinil i parlant a tothora i amb tothom de la música blues i rythm and blues. Va coneixer Alexis Korner, patriarca de la música blues anglesa, de qui va aprendre la seva àmplia saviesa musical fins que va trobar les seves ànimes bessones, uns altres fanàtics de la música negra de nom Mick Jagger i Keith Richards. Els dos es coneixien de l'escola però es van perdre el rastre fins que es retrobaren en un tren camí de Londres i veieren que tenien els mateixos gustos musicals. Richards era especialment devot de Chuck Berry i anys més tard, el 1987, organitzaria un concert d'homenatge al seu ídol. Van ser els Stones qui van fer gran Chuck Berry i li van donar una dimensió històrica.

Chuck Berry era també una passió compartida amb els Beatles. La transcedència musical de Berry és de tals dimensions que John Lennon no va dubtar a dir que "si li haguessim de posar un altre nom al Rock and Roll li podríem dir Chuck Berry".

El cert és que avui dia recordem els Beatles i els Rolling Stones, i tota ua caterva de fans arreu del món celebren els aniversaris més destacats i col·leccionen fins a la darrera peça musical dels seus ídols, probablement els dos grups més importants de la història de la música. Però no és menys cert que ni Rolling Stones ni Beatles serien res sense el bagatge musicals que van adquirir de músics com el mateix Chuck Berry, Buddy Holly, Muddy Waters, Little Richards, Gene Vincent o el Rei Elvis Presley.  

Article publicat al setmanari HORA NOVA, 31 d'agost de 2012

MÉS QUE UN DISC

El 27 d’octubre de 1977 s’editava un dels discos més polèmics de la història de la música rock. Never Mind The Bollocks. Here’s The Sex Pistols acumulava, al moment de la seva edició, un llarg camí d’escàndols i desprestigi. El Sex Pistols van passar en poc temps per tres companyies discogràfiques, dues de les quals els van acomiadar sense publicar el disc i amb la liquidació de la totalitat del contracte. El grup quedava amb les butxaques plenes, socialment estigmatitzat, però sense el desitjat disc de debut. En fi, coses del rock.

Ara, les coses, evidentment, han canviat i una gran multinacional, Universal Music, és l’encarregada de posar en circulació el disc en format super deluxe box set, que es podrà trobar a partir del 24 de setembre. Els seguidors de ben segur que quedaran prou satisfets del que trobaran i alhora potser sorpresos que encara quedi molt material per descobrir dels Sex Pistols. I és que Never Mind The Bollocks. Here’s The Sex Pistols. Super Deluxe Box Set inclou el disc original remateritzat (es van trobar els masters originals, que es creien perduts, a principis d’aquest any durant un trasllat dels arxius de Virgin Records); un cd amb rareses i cares B; un altre amb una actuació en directe de l’any 1977; un parell de dvd’s amb un documental de Julien Temple i altres materials extres; un llibre de 100 pàgines; un single en format vinil; posters, enganxines...

Never Mind The Bollocks és, efectivament, un dels discos més emblemàtics i influents de la història de la música, i reflecteix tota la força del moviment punk, sorgit de la gran crisi econòmica i social dels anys 70. El desencant juvenil, la desafecció social, el rebuig a qualsevulla convenció social era la resposta a una societat que marginava els joves i de la qual aquest joves se’n volien apartar. Tot plegat es manifestaria en un parell d’eslògans que han fet fortuna al llarg del temps: no future i do it yourself. Efectivament, la indumentària era reciclada al 100% i hi havia en la imatge un punt important de provocació: xupes de cuiro decorades i guixades, cabell de punta o ben curts, pintats de colors, amb al cresta característica dels indis mohicans com a element de batalla.

Provocació i ganes de fer diners

Londres de mitjan dècada dels 70 bullia d’elements artístics efímers i peculiars: exposicions trencadores, fanzines, revistes autoeditades, grups musicals arreu... Per a fer música punk no calia ser músic ni tenir cap noció de música. De fet, els mateixos Sex Pistols en són un bon exemple. Només el seu baixista, Glen Matlock tenia alguns rudiments musicals, però juntament amb Johnny Rotten, Paul Cook i Steve Jones (més tard arribaria Sid Vicious), van suplir aquesta mancança de conceptes musicals amb un entusiasme aclaparador, en el que, potser, la música era només una part del producte, que s’acompanyava d’abundants dosis de provocació, nihilisme i ganes de fer quartos per part del seu manager Malcom McLaren.

Els Sex Pistols aviat es converteixen en referent d’un moviment que s’anava expandint a passos de gegant: hi havia també els Buzzcocks (que, ja tenia mèrit, podien fer una versió dels Ramones dos segons més curta que l’original), els Damned o els Clash, més combatius socialment i política. Vist el panorama, la multinacional EMI s’arrisca a oferir un contracte de gravació a Rotten i companyia, però una entrevista televisiva amb Bill Grundy fa esclatar la guerra. L’entrevista dura 1 minut i 40 segons, temps suficient per deixar anar en directe un grapat de paraules escandaloses i atacar i insultar de mala manera el presentador, que, tot sigui dit, semblava provocar-los conscientment. En tot cas es va obrir la veda contra el punk per part de la premsa seriosa mentre alguns concerts són cancel·lats, com rescindit seria també el contracte dels Sex Pistols amb EMI i posteriorment també el que van signar amb A&M Records, que va destruir tots els singles de God Save The Queen que s’havien imprès fins aquell moment.

Serà però una discogràfica petita però amb voluntat de gran, Virgin Records, la que donaria aixopluc els líders del punk i publicaria el seu primer disc, no sense problemes: els treballadors de la fàbrica de discos es van declarar en vaga en veure en què estaven treballant, la campanya de publicitat també va ser vetada a molts mitjans, les botigues importants no el van voler vendre i les emissores de ràdio el van censurar. Malgrat tot el primer single (God Save The Queen) va vendre 150.000 còpies en menys d’una setmana i arribaria al número 2 de les llistes amb una lletra que a banda de demanar que deu salvés la reina, parlava del règim feixista anglès o que “t’han convertit en un imbècil” i recordava reiterativament que no hi havia futur.

A banda del contingut musical de Never Mind The Bollocks, amb peces com la ja esmentada o d’altres destacades dels Pistols com Anarchy In The UK, Bodies, Holidays In The Sun o Pretty Vacant, el disc serà recordat per la seva portada, una de les més imitades de la història de la música. Dissenyada per Jamie Red, va aprofundir en la idea antisistema del punk, presentant sobre fons groc amb lletres de segrest (com si fossin enganxades de retalls de diari) el nom del grup sota el títol del disc format amb diferents tipografies. Senzilla i efectiva, com la música dels Sex Pistols.

 Article publicat per Ramon Moreno al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 23 de setembre de 2012

DE KAVAFIS A JOSEP TERO

La meva biblioteca te vida pròpia. Els llibres i els discos (a la meva biblioteca llibres, discos, cd's i dvd's formen una unitat de destí en l'universal) respiren, es mouen i em reclamen l'atenció. Una cosa porta a l'altre: una cita em porta a la recerca d'un altre volum perdut a la tercera fila de la lleixa de dalt, i un cop allà m'entretinc amb els llibres que envolten aquell. Es per això que em costa tant posar ordre a la bilbioteca: m'encanto a cada volum, bado amb les il·lustracions, apilo llibres d'un mateix tema.... Regna, però, un desordre perfectament ordenat. Manllevant la frase del títol d'un libre, podria dir que la meva biblioteca és plena de fantasmes, fenòmen paranormal àmpliament estudiat per explemple per Jacques Bonnet (Biblioteca llena de fantasmas, Anagrama, Barcelona 2010) i per Alberto Manguel (Biblioteca de noche, Alianza Editorial, Madrid, 2007). Els recomano fervorosament aquests dos llibres.

Puc anar perfectament de Neruda a García Lorca, llegint, per exemple l'escrit que amb motiu de l'assassinat del poeta a Granada va publicar el futur premi Nobel a la revista La Hora de España (número III, març de 1937). De Lorca puc anar a Leonard Cohen, alhora poeta i admirador de l'autor d'”Andaluces de Jaén/ aceituneros altivos....” de qui ha versionat algun poema i que va batejar la seva filla amb el nom de Lorca. De Cohen giro cap a John Cale, esplèndid versionador del tema Hallelujah. Això em porta a Lou Reed, company de Cale a la Velvet Underground i tot plegat a una infinitat de girs per acabar, no sé, posem a Tom Waits i el seu Closing Time, que, total, és un tema (i un disc) que m'agrada molt. I tot plegat havia començat amb Neruda.

La cosa és que em trobava treballant en un projecte editorial sobre el poeta Konstandinos Kavafis, quan els fets es van desencadenar, imprevisibles però lògics (com a mínim amb la meva lògica). Repassava les versions que de Kavafis va fer el gran poeta, intel·lectual i traductor Carles Riba, i que han estat reconegudes com una obra mestra i una referència indiscutible a nivell mundial. Transitava, doncs, entre el rei Manuel Commenos i Teòdot quan vaig anar a parar a Ítaca. Evidentment es va imposar una aturada al camí i recuperar la versió musical que d'aquest poema en va fer Lluís Llach, un d'aquells temes que generacions de catalans saben taral·lejar i que és, en definitiva, més enllà de la poesia, una cançó esplèndida. Llach va ser un dels introductors de Kavafis a la cultura catalana popular, com abans, d'una manera més acotada ho havia fer el mateix Carles Riba. Però realment, el gran divulgador de l'obra kavafiana a nivell musical ha estat un empordanès, l'escalenc Josep Tero. És curiòs, perquè un altre dels grans estudiosos de Riba i Kavafis és el figuerenc Eusebi Ayensa, director de l'Instituto Cervantes d'Atenes i autor, entre molts altres llibres D'una nova llum. Carles Riba i la literatura grega moderna (Pagès Editors, Lleida, 2012). Deuen ser els aires d'Empúries, tot i que, de fet, Kavafis era alexandrí....

En fi, em centrarè en la figura de Josep Tero, ja que aquest és un paper centrat en la música i no es plan que em liquidin a la tercera col·laboració.

Dèia que Tero és el gran difusor de l'obra de Kavafis (com Miquel Pujadó ho és de la de George Brassens, per exemple) amb les nombroses versions musicals que ha fet al llarg de la seva (dilatada) trajectòria musical. Un dels seus espectacles vigents porta el títol, precisament, d'Alexandria a Empúries, i en ell repassa poemes de Kavafis i d'altres poetes com Salvat-Papasseit o Roís de Corella.

Josep Tero és una persona posseïdora d'una envejable (com a mínim per part meva) sensibilitat poètica. Els seus discos i les seves cançons m'han acompanyat d'ençà que el vaig conèixer ara fa... uff! Massa anys. Recordo les seves primeres cançons, belles en la lletra i la música. El seu record del vell pescador, el cementiri marí de L'Escala.....Recupero el disc Raval, en el que hi participen Maria del Mar Bonet, Marina Rossell i George Moustaki, gran poeta de la llibertat i que ara es troba en un estat de salut precari (i ja que hi som podem esmentar el darrer treball de Marina Rossell, Marina Rossell canta Moustaki, en el que versiona, en català, alguna de les peces més recordades de Moustaki). En aquell disc hi havia una esplèndida versió del poema Recorda, cos... un dels millors i més sensibles poemes de Kavafis. Tero utilitza la traducció precisa de Carles Riba i li dona un no menys sensible embolcall musical. El tema té, a més, l'alicient de poder escolar les dues versiona, la catalana i l'original en grec, que canta Moustaki, que com el poeta és nascut a Alexandria.

Un dels nexes que tenen en comú molts dels noms que hem esmentat és la Mediterrània. Carles Riba, amant i estudiós de la cultura grega clàssica, Moustaki, Kavafis i Josep Tero, són indissociables d'aquest nostre mar, que com la nostra pàtria és petit i tranquil (imagino que potser també, brut i no sé si dissortat). Els discos de Tero desprenen un inconfundible aroma mediterrani, amb músiques i lletres que reivindiquen aquesta pàtria sense fronteres que és la Mediterrània, de L'Empordà a Grècia passant per l'Alguer. Precisament Fronteres és el títol del darrer disc publicat per Josep Tero, en el que posa música a textos de Carles Fages de Climent, Miquel Martí i Pol, a banda de temes propis. També incorpora un cor bizantí de monjos del monestir de Vatopedi, al mont Athos. Aquesta etiqueta de Tero com músic de la Mediterrània l'ha fet participar en el disc tot just publicat, Les anges vivent encore en Mediterranee , i en les presentacions que es faran aaquest estiu a Atenes i Salònica.

Més a prop podrem veure Josep Tero en la seva tradicional cita a L'Escala el proper 6 d'agost a on presentarà temes del que serà el seu 9è disc, D'un mateix port. Costa imaginar-se un estiu sense les tonades de Josep Tero.

Article publicat per Ramon Moreno al setmanari HORA NOVA, 24 de juliol de 2012

QUAN DE GAIREBÉ TOT FA CINQUANTA ANYS

L'any 1962 el món encara vivia consternat per la construcció, l'estiu de 1961, del mur que separava en dues meitats la ciutat de Berlín i, per extensió, confirmava que el món es trobava també dividit en dues meitats irreconciliables i amb una alta voluntat de destrucció mútua. La darrera conseqüència d'aquells fets seria l'anomenada crisi dels mísils que portaria el món a una dramàtica tensió amb un peu al precipici d'una confrontració nuclear.

D'altres esdeveniments importants van pintar de dates rellevants el calendari del 1962: la independència d'Argèlia, el juliol; la creació d'Amnistia Internacional, l'octubre; la inauguració del Concili Vaticà II, també l'octubre. I Brasil, la gran Brasil, guanyava la Copa del Món de futbol d'aquell any.

A nivell cultural l'any 62 ens portava la bona nova de l'estrena de la pel·lícula Doctor No, amb la primera aparició a la pantalla del superdetectiu Bond, James Bond, que continua encara passajant-se per les sales de cinema a cavall del seu Aston Martin. També aquell any moria una actriu i naixia un mite: Marilyn Monroe va ser trobada morta el dia 5 d'agost, amb un pot de somnífers al costat. I, encara, el Pop Art naixia a Nova York, amb noms com Andy Warhol y Roy Lichtenstein.

Per al món del rock el 1962 també va ser un any important: el segell Island Records, de Chris Blackwell, va editar el seu primer single; Stevie Wonder, amb 12 anys, arribava al número 1 de les llistes americanes; el gran Jerry Lee Lewis feia una exitosa gira per la Gran Bretanya; a Washington el 16 d'octubre s'iniciava la primera gira col·lectiva del segell Motown, amb les Miracles, les Supremes, Stevie Wonder, Mary Wells i Marvin Gaye; Ray Charles era número 1 amb I Can't Stop Loving You.

Entre els músics que van publicar un disc aquell anys de 1962 hi trobem el mateix Ray Charles (Modern Sounds In Country & Western Music), Nat King Cole (Rambli' Rose), Ray Conniff (We Wish You A Merry Christmas), Booker T. And The M.G.s (Green Onions) i Stanz Gets (Jazz Samba), entre molts altres.

Va ser un bon any aquell 1962. Al món del rock quatre fets imprescindibles van destacar amb força aquell any fins a convertir-lo a la pràctica en l'any d'inici de la gloriosa dècada dels 60. D'una banda, Bob Dylan i els Beach Boys publicaven els seus discos de debut, i per altra part es creaven els Rolling Stones i Ringo Starr s'unia als Beatles i publicaven el primer single. De tot plegat ara fa, justament, 50 anys.

Aquests noms han esdevingut imprescindibles per a entendre l'evolució de la música rock fins a convertir-se en la música popular del nostre temps. La relació i influències mútues són tant estretes que la música dels uns no s'entrendria sense la dels altres.

Probablement la millor resposta a què és el rock and roll sigui la que diu que el rock és senzillament Awopbopaloobop Alopbamboom, una paraula que, extreta del tema Tutti Frutti de Little Richards, no vol dir res, però alhora defineix perfectament el concepte. El rock és una música divertida, amb voluntat festiva, adreçada als joves que, com cantava Chuck Berry, s'ho volien passar bé ballant, conduïnt i anant amb noies.

Però a partir d'aquesta definició inicial, el rock és, evidentment, molt més. Quan Berry cantava els seus temes, s'estava rebel·lant contra el sistema; i el mateix Elvis Presley va ser considerat el perill públic número 1. La música rock va ser en un primer moment un element de revolta juvenil, com més tard es convertiria en vehicle transmissor de revolta social, de missatges polítics, d'inconformisme, sense deixar de ser, també, element festiu i alegre.

Bob Dylan

A bona part d'això hi va contribuïr, per exemple, Bob Dylan, erigit, potser a pesar seu, en líder la cançó protesta a les primeries de la dècada dels 60. Pren de la vella guardia de músics folk (com Pete Seeger i Woody Guthrie) l'esperit rebel i la ferma convicció que amb la paraula i la música és podia efectivament canviar el món. Tot i que el primer disc (que editaria el 1962), titulat senzillament Bob Dylan, va passar prou desapercebut, les bases estaven fermament posades. Dylan es convertiria en el cronista oficial de l'esperit jove d'una època, i les seves cançons reflectirien aquelles problemàtiques que encara, en certa forma, continuen presents en la nostra societat: la segregació racial, la bipolaritat política mundial, les desigualtats econòmiques i socials, la defensa dels menys afavorits, la guerra....

Els Beatles

Aquesta mentalitat va influir també en els Beatles, que el dia 6 de juny de 1962 entraven als estudis de la Parlophone (filial d'EMI Records) per a fer una prova i conèixer a una persona fonamental que els ajudaria a convertir-se en el grup més gran de tots els temps: George Martin. Aquell dia, Martin no va quedar gaire impressionat per les dots del bateria del grup, Pete Best, així que es va plantejar la seva possible substitució. John Lennon, Paul McCartney i George Harrison, amb el seu manager Brian Epstein van contactar amb un bateria amic, Ringo Starr, que es va incorporar al grup, just a temps per a publicar, l'octubre d'aquell any el seu primer disc senzill, amb Love Me Do a la cara A i PS I Love You a la B.

La beatlemania va esclatar a ritme yeah yeah, però el contacte, sobretot, de John Lennon amb Bob Dylan va contribuïr a fer un pas més, abandonar la superficialitat de les cançons i mica en mica aportar missatges, tant personals com socials. La música era important, però el què es deia també. Del She Loves You es passava al crit deseperat de Help!, de la senzillesa rock de Please Please Me a la complexitat de Revolver primer i Sgt. Pepper's més tard. Alhora, en sentit invers, Bob Dylan abandonava l'acompanyament solitari de la seva guitarra acústica posar-se al davant d'una autèntica banda rock i augmentar la cobertura sonora dels seus missatges. Gest, per altra banda, no comprès per tothom al seu moment. Però els temps, com deia ell mateix, estaven canviant. I la música del seu temps, del temps de Dylan i la seva generació era el rock.

Els Rolling Stones

Si els Beatles eren considerats els nens bons de la música anglesa, la ubicació social dels Rolling Stones estava situada al llindar de l'infern. Si els Beatles ja van provocar un xoc important i algú va considerar que portaven els cabell més llarg d'allò socialment acceptable, amb els Stones la cosa es va sortir de mare. Mick Jagger i Keith Richards (que s'havien retrobat en un tren, comentant les seves afinitat musicals i la devoció mútua per la música negra americana), amb Brian Jones , Ian Stewart i Charlie Watts van formar la primera formació dels Rolling Stones. Malgrat la contraposició que es va fer a la premsa britànica entre els Beatles-bons i els Stones-dolents, ambdós grups eren amics i va ser George Harrison qui va recomenar el grup a la discogràfica DECCA (que poc abans havia rebutjat, en el que s'ha convertit l'error musical més gran de tots els temps, els mateixos Beatles). Fins i tot, el grup els cediria un tema de Lennon i McCartney, I Wanna Be Your Man, que es convertiria en el segon single dels Rolling Stones. Beatles i Stones no van perdre mai la relació i van col·laborar sovintejadament (també els Stones apareixen a la portada del Sgt. Pepper's i els Beatles a la del Satanic Majesties Request). Els Rolling Stones s'han convertit en un dels grups més imprescindibles de la història de la música amb treballs impresionants, evolucionats d'aquelles primeres influències de negritud americana, com Aftermath (1966), Beggar's Banquet (1968) o Sticky Fingers (1971), per citar uns pocs exemples.

Els Beach Boys

Tot i que els Beach Boys han estat condiderats com el grup que millor definia el California way of life, resulta en certa manera injusta definir-los exclusivament com un grup surf. Cert és que així van començar, amb himnes immortals d'ambient festiu. Les seves composicions són cristal·lines, envoltades per les seves agradables veus blanques, amb melodies engaxoses que aviat atrapen el públic jove que cavalca les onades. Els títols de les seves primeres produccions no deixen cap marge de dubte obre l’orientació del grup: Surfin’ USA, Surfer Girl, Surfin’ Safari... Els Beach Boys van copsar perfectament la força d’un estil de vida típicament californià i que, per extensió, esdevindria també l’estil de vida americà, com a mínim sobre el paper i que l’stablishment s’encarregava de difondre: joves innocents i incorruptes, sense preocupacions innecessàries, i dedicats exclusivament a l’ofici de viure, tot plegat ambientat en una Califòrnia certament idíl·lica, solejada i amb onades gegantines com a marc esportiu. Vaja, l’alegria de viure a l’americana. Contrariament a la tendència dominant al món de la música jove a la meitat dels 60, els Beach Boys no eren, aparentment, crítics amb la societat ni pretenien la revolta juvenil contra les estructures de poder dissenyades per la generació dels seus pares. Els Beach Boys van posar la banda sonora perfecta a un estil de vida envejable.

Però els Beach Boys també eren fills del seu temps i a partir del seu disc inicial, Surfin' Safari, la cosa va anar evolucionant, sobretot de la mà de Brian Wilson i de les paranoies musicals que tenia al cap. Influenciat pel Rubber Soul dels Beatles, Brian es posa a treballar de manera incansable, continua i obessiva fins a parir una de les cimeres musicals de tots els temps, Pet Sounds (1966) que, alhora, influiria en el Sgt. Pepper's dels de Liverpool, amb el colofó sonor absolut de Good Vibrations, editat en format single.

D'una manera o altre, aquests noms continuen encara presents al món de la música. Els Beach Boys acaben de publicar un nou disc amb material inèdit i encaren una gira arreu del món que els portara a Catalunya el 23 de juliol: Bob Dylan continua publicant nou i vell material i encara té en funcionament la seva Never Ending Tour. Els Rolling Stones continuen allà, incombustibles a peu d'escenari, planificant la seva enèsima 'darrera gira'. I els Beatles... En fi... Els Beatles continuen aquí, presents encara, 42 anys després de la seva separació. Els Beatles són els Beatles!

Article publicat per Ramon Moreno al setmanari HORA NOVA, 22 de juny de 2012

MESTISSATGE PUR

La rumba catalana es troba en un bon moment de forma. De fet, és un d’aquells estils que ha estat sempre present de manera més o menys soterrada però que era allà, amb els músics habituals defensant el moviment i amb puntuals incursions de les noves generacions.

Han estat, precisament, les noves generacions les que han donat una nova empenta a la rumba. Grups com Gertrudis, La Troba Kung-Fú, Dijous Paella, La Pegatina o La Troup, per citar-ne alguns exemple, l’han fet habitual entre les noves i joves generacions, amb la seva proposta de fusió sense renegar de gairebé cap estil. És una nova generació que no té massa complexos i que s’endinsa i experimenta amb la rumba amb tota naturalitat. En una article publicat a la revista SONS, Txarly Brown (activista rumber i president de Foment de la Rumba Catalana) denunciava les dificultats de difusió que te el gènere a la majoria de mitjans de comunicació i com la “majoria dels qui s’acosten al folk o a les músiques d’arrel continuen ignorant l’origen de la rumba catalana, i molts pensen que deixar-se atraure per ella els exclourà del món de la correcció política i lingüística, que s’edifica sobre bandes sonores d’inspiració angloamericana”.

Precisament FORCAT, Foment de la Rumba Catalana, naix el 2009 per a impulsar el moviment i posar el necessari ordre històric a les seves notes. La seva activitat ha estat incansable, amb activitats pedagògiques de tota mena com cursos, mostres, publicació de partitures, jornades, tallers, etc; a banda de la creació de la base de dades sobre la rumba catalana. Les seves darrers publicacions han estat el llibre amb els Estàndards de la Rumba Catalana,que recull partitures, lletres i informació musical, i la Guia de la Rumba Catalana 2011-2012 amb tota la informació sobre el gènere a tall d’anuari informatiu i el llistat acurat, en una mena de cens oficial, dels grups i músics que es dediquen a la rumba. Tanmateix, una certa normalitat comença a obrir-se camí també en l’àmbit de la literatura musical, amb sengles publicacions de la imprescindible biografia de Peret (Peret. Biografia íntima de la rumba catalana. Juan Puchades. Editorial Global Rhythm) i de Siscu Carbonell (Sicus, 20 anys amb sabor de rumba. Cinta S. Bellmunt. Cossetània Edicions).

Precisament una visita a aquesta Guia editada per FORCATens permet constatar les àmplies fronteres que de manera oficial es marquen al gènere. A costat de la rumba més ortodoxa de Peret o Peret Reyes, hi trobem els hereus de qui renovador i impulsor del gènere, Gato Pérez, amb els Ai Ai Ai (derivats actualment cap a la rumba electrònica), Sabor de Gràcia (amb les Estrelles de Gràcia com a grup d’homenatge al Gato), Pep Lladó i Sicus Carbonell. Les noves fornades, com ja hem dit, provenen de grups de diferents estils i fusionen sense complexos les bases rumberes amb el pop-rock, la cançó, el folk, el reggae o la música brasilera.

La rumba va passant etapes. Pere Pubill Calaf, Peret continua en actiu als seus 76 com a pare de l’invent i com a principal referent de la rumba catalana. Curiosament, un dels grans referents continua essent un argentí, català d’adopció, Xavier Patricio Pérez, conegut com a Gato Pérez, arribat, com ell mateix va cantar, “en un barco transatlàntic des d’un continent austral” i que posar els fonaments de la rumba moderna.  La seva música continua present en molts músics que hi van col·laborar i també en les joves bandes que segueixen l’estela de la seva mirada ampla al món de la música. I és que, com deia el mateix Gato, la rumba és filla de Cuba i un gitanet. Mestissatge pur.

Article publicat per Ramon Moreno al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 10 de juny de 2012

CINEMA I ROCK

Comentem les relacions entre el cinema i la música rock. Un amic, activista cultural (espècie autòctona en perill d'extinció), vol organitzar un cicle de cine-club i em demana parer. Una ràpida consulta al meu arxiu musical em porta a constatar que la relació és certament intensa, tot i que en els darrers temps el cinema documental ha servit per a traçar un perfil acurat, intens i emotiu de la història de la música rock en totes les seves facetes.

El cert és que el món del rock i el cinema estan íntimament relacionats. En el seus inicis als anys 50 la música rock comparteix amb algunes icones cinematogràfiques el sentit de rebel·lia i revolta envers la societat que en aquells moment acull el jovent, personificada d'alguna manera en la generació dels seus pares. Els anomentats teenagers (adolescents entre els 13 i els 19 anys) s'expressen a través de la música i es reconeixen en les actituds cinematogràfiques i personals d'algunes estrelles com Marlon Brando (a Salvatge, amb Brando al damunt d'una Harley Davidson abillat amb una xupa de cuiro negre) i James Dean (a Rebel sense causa, incomprès per la generació dels seus pares i durament enfrontat a ells, amb l'estètica i immortal camiseta banda i texans blaus). Ambdues, però, són pel·lícules no musicals. Serà a Semilla de maldad quan s'inclourà als crèdits finals el tema seminal de Bill Halley. Rock Around The Clock.

Música i rock s'uneixen de manera definitiva i ja indisoluble a partir de l'aparició d'Elvis Presley. El Rei del Rock aviat veurà el potencial que li ofereix la industria del cinema per a arribar a un públic més ampli i arreu del món i protagonitzarà algunes pel·lícules immortals com Jailhouse Rock o El barrio contra mi (King Creole). La primera està considerada com la millor pel·lícula de l'Elvis i inclou 6 meravelloses composicions del duet Jerry Lieber i Mike Stoller interpretades per Elvis en el seu millor moment. Després, però, la mediocritat afavorida per la voracitat de la indústria del cinema i dels seu manager, el coronel Parker, enfonsaran el mite.

Però en tot cas, es va confirmar de manera àmplia la reacció visceral de l'establisment que veia el rock com un element perniciós. El sagrat The New York Times va arribar a dir l'any 1956 que el rock and roll era una malatia contagiosa; i la lliga conservadora associava indefectiblement l'Elvis a la paraula sexe. I és que el rock era una cosa festiva, plena de referències adolescents com els cotxes, el ball, la indumentària... i sí, també el sexe. I tot això es reflexava, de manera moderada això sí, a la gran pantalla, que aviat, seria controlada pels grans estudis que oferirien productes musicals més neutres, basat en històries de superació de classe i relacions amoroses immaculades. Una visió entendridora la tenim en la pel·lícula de George Lucas de 1973, però ambientada a cavall dels cinquanta i els seixanta Ammerican Graffiti, que descriu el pas de l'adolescència a la maduresa d'una colla de preuniversitaris. Tots els tòpics hi són presents: la resistència a crèixer, els cotxes, el descobriment del sexe... Amb una banda sonora impressionant, deixa frases per a la història com aquella que deia que "res és el mateix des que Buddy Holly va morir".

Als anys 60, els Beatles, a l'avantguarda de tantes coses, filmen a les ordres de Richard Lester una pel·lícula imprescindible. Rodada en blanc i negre per qüestions pressupostàries, A Hard Day's Night és un pseudo documental que explica les aventures, divertides, d'un grup famós de música. La premsa especialitzada arribarà a comparar el grup amb els Germans Marx pel seu humor caòtic i, fins a cert punt, surrealista. Amb Yellow Submarine el cinema entra plenament en la psicodèlia amb una pel·lícula adreçada als adults, però plenament infantil, de dibuixos animats.

L'esperit dels 60 queda reflectit també en dues altres pel·lícules essencials. Hair, de Milos Forman reflecteix l'ànima més inconformista del jovent que viu en l'estiu de la pau i de l'amor: un happening a Central Park amb dosi d'amor, pacifisme i revolta dels 'cabell llargs'. A Easy Rider, Dennis Hopper, per la seva part, ens acosta a l'ànsia de llibertat, la recerca personal, la identitat juvenil i, finalment al xoc tràgic contra l'establisment. Ambdues, en tot cas, són les perfectes bandes sonores d'una època, la segona meitat dels seixanta, en què les il·lusions encara estaven intactes.

Els Pink Floyd van ser un dels grans grups dels anys 70. Discos com The Dark Side Of The Moon van marcar època i en la línia magalòmana que caracteritzava el grup, The Wall es converteix en un projecte múltiple que, a banda d'un doble disc i una gira tan monstruosa que es va haver de suspendre per l'elevat cost que suposava tot el muntatge (i que no tenia retorn suficient amb la venta d'entrades, tot i que els concerts eren semple plens), va derivar en una pel·lícula espectacular d'Alan Parker i protagonitzada per Bob Geldof, en la que es descriuen els traumes de Pink, un afamat músic de rock que viu rodejat dels seus fantasmes i que només té la sortida de les drogues com a via d'escapar de tot plegat i aconseguir trencar el mur. Amb una estètica impressionant és una de les millor pel·lícules de rock de tota la història de la música. En un ambient radicalment oposat ens trobem el Tony Manero de Saturday Night Fever, movent-se en ambients lúdics de discoteca amb la música i el ball com a única raó de ser.

Amb els anys el documental musical més estricte ha anat guanyant pes en la panorama musical. La perspectiva dels anys i les noves tecnologies has permès recuperar un passat que hagués pogut caure en l'oblit. Afamats directors cinematogràfics com Martin Scorsese han donat prestigi al documental musical. D'ell són la imprescindible mirada a la vida de Bob Dylan a Don't Look Back i la recent incursió en la dels seu amic George Harrison, a banda de la imprescindible revisió de la història del blues en la que compartia direcció amb Wim Wenders i Clint Eastwood.

El cinema i el rock, com a dues grans industries de l'entreteniment que són, s'han alimentat mútuament i s'ha donat empentes mútues per a revitalitzar les seves produccions. A la retina, tant dels cinèfils com dels melòmans, queden escenes com la de l'Elvis ballant a la presó, els Beatles corrint per l'andana de l'estació perseguits pels fans, el músic Pink trencant els murs de la seva consciència o a John Milner lamentant els anys juvenils que marxen i ja no tornaran mai més, o, encara, aquell Rob Fleming d'Alta Fidelitat que incapaç d'entendre la seva vida viu rodejats pels seus discos que ordena i reordena continuament mentre transita de fracàs en fracàs.

Article publicar per Ramon Moreno al setmanari HORA NOVA, 4 de maig de 2012