dijous, 28 de juny de 2012

UN DISC PLE DE MAR


Més de quatre anys de treball en un disc demostren no només una preocupació (pausada això sí) per l’excel·lència, sinó també una fe cega en el treball que s’està parint i segurament una autonomia del propi disc, que cobra  vida pròpia i va evolucionant de manera autònoma.  El resultat de tot plegat és “Un mar de confetti” el primer disc del músic i productor saltenc Lluís Costa, un treball molt personal i, en tot cas, d’una altíssima qualitat musical que es reflecteix en les seves 11 composicions.

“Un mar de confetti” va néixer i s’ha desenvolupat enterament a l’estudi de gravació. “Aquest és un disc fet a l’estudi”, diu Lluís Costa. “Tot va sorgir de petites idees que tenia al cap, que s’han anat desenvolupant a l’estudi a mida que anava avançant la tecnologia”. La idea era fer un disc espontani, “res pensat. Endollar i gravar i si ens agradava bé i si no tirava per un altre camí”. Tanta espontaneïtat va portar , per exemple a incorporar el so d’un camió formigonera enregistrar al carrer i incorporar-lo a la cançó “Guadix”. Els músics que l’han acompanyat en el projecte han estat també abundants i diversos i són canviants a cada tema, gent que ha anat coneixent al llarg dels anys o amb els que ha anat col·laborant en el seu estudi de gravació amb produccions diverses, com Nacho Lesko (“amb qui ens vam conèixer en una producció flamenca a l’estudi i a més d’amics ha acabat posant un acordió al disc”) i gent de llarga trajectòria musical com el  pianista Nito Figueres o el percussionista Enric Canada.

Es podria definir el disc com a conceptual (en uns temps, per cert, que la paraula està en absolut desús al món de la música) ja que els 11 temes tenen una evident unitat, amb el mar mediterrani com a nexe d’unió, tot i que Costa precisa que “no es confongui amb música mediterrània tradicional, això és una qüestió d’ànima i no instrumental”. Seria la narració d’una història d’amor que transcorre al llarg de la Costa Brava en un sol dia del matí al vespre. En tot cas al disc, com al mateix Mediterrani, hi conflueixen una gran quantitat d’influències i estils, articulades al voltant de la guitarra de Lluís Costa. És un disc melòdic i ambiental, amb tocs flamencs, de jazz-rock... bàsicament instrumental, però amb incorporacions de veus com a instruments i algun tema cantat, com la cançó que dóna nom al disc o “Al mar”.

“Un mar de confetti” està signat com a “Costa 59”. “Vaig voler triar un nom que fos també universal com la música, que pogués estar obert a molts interpretacions. Costa 59 poden ser moltes coses: una galaxia, un xiriguito, una illa, una estació espacial...”.  El resultat de tot plegat és un disc alegre i optimista, fet sense pressions i amb molta dedicació, musicalment molt treballat, personal i, per tant, diferent al que Lluís Costa ha fet musicalment a grups com Kitsch o Barri Baix o acompanyant Adrià Puntí o Maria del Mar Bonet. Un disc que anima, en definitiva, a l’arribada del bon temps mediterrani.


Ramon Moreno

Dominical Diari de Girona, 21 de febrer de 2010

EL NOU TESTAMENT


Tot i que el Clash figuren com a membres fundadors del moviment punk britànic al costat dels Sex Pistols, els Dammed o els Vibrators, el seu clar posicionament polític, ancorat a l’esquerra i el fet de vorejar  puntualment el nihilisme autodestructiu dels Sex  Pistols els van valer, en cert moment, acusacions certament desaforades del tipus “són una banda de garatge que hauria de ser tornada ràpidament al garatge, preferiblement amb el motor [del cotxe] a tota marxa” o “intel·lectuals del punk-rock”, mentre els nazis anglesos cridaven al boicot d’aquells “marxistes musicals”.

I és que els Clash (Joe Strummer,. Paul Simonon, Mick Jones i Topper Headon) mai no van ocultar el seu compromís polític d’esquerres participant en concerts contra el racisme o contra la fam a Kamputxea i, evidentment, a través de les seves cançons. L’any 1976 s’estrenaven en el mercat discogràfic amb un disc homònim de brillant contundència sonora i lletres combatives i el 1979 tocaven el cel (o l’infern, segons preferències) amb una obra mestra que ha passat a la història com un dels millor treballs discogràfics de tots els temps.

Editat a finals del 1979 a Anglaterra i el gener del 1980 als Estats Units, “London Calling” és un impressionat manual de bona música que ens embarca en un viatge sonor, potser habitual avui dia, però certament innovador a finals de la dècada dels 70: sons jamaicans, rap, blues, rock, soul es donen la mà de manera magistral en els 19 temes dels disc amb l’afegitó, gens punk, de pianos i instruments de vent. La temàtica també es trobava allunyada de la estilística punk més ortodoxa: es parlava de catàstrofes nuclears, del fenomen del terrorisme, dels conflictes racials, de la topada de l’idealisme juvenil amb la crua realitat... que es reflectien en un grapat de temes mítics: “London Calling”, la versió de “Brand New Cadillac”, “Jimmy Jazz” o “Spanish Bombs”.

I la portada. Una de les més celebrades de la història del rock. La foto recull l’instant en què Paul Simonon colpeja el seu baix contra el terra de l’escenari durant un concert a Nova York. El disseny remet al primer disc d’Elvis Presley, en tota una declaració de principis musicals. El punk havia mort, però els Clash encara eren allà per parir un disc que s’havia d’anomenar Nou Testament. La por  a l’escàndol i als boicots va abocar al canvi de nom, “London Calling”, que era com s’iniciaven les transmissions radiofòniques de la BBC durant la Segona Guerra Mundial

Ara, quan  es compleixen 30 anys de la publicació de London Calling, apareix una edició que recull a més del disc original un DVD amb un documental sobre l’enregistrament del disc, 3 clips promocionals i d’altres imatges. 


Ramon Moreno

Dominical Diari de Girona, 14 de febrer de 2010