QUAN DE GAIREBÉ TOT FA CINQUANTA ANYS

L'any 1962 el món encara vivia consternat per la construcció, l'estiu de 1961, del mur que separava en dues meitats la ciutat de Berlín i, per extensió, confirmava que el món es trobava també dividit en dues meitats irreconciliables i amb una alta voluntat de destrucció mútua. La darrera conseqüència d'aquells fets seria l'anomenada crisi dels mísils que portaria el món a una dramàtica tensió amb un peu al precipici d'una confrontració nuclear.

D'altres esdeveniments importants van pintar de dates rellevants el calendari del 1962: la independència d'Argèlia, el juliol; la creació d'Amnistia Internacional, l'octubre; la inauguració del Concili Vaticà II, també l'octubre. I Brasil, la gran Brasil, guanyava la Copa del Món de futbol d'aquell any.

A nivell cultural l'any 62 ens portava la bona nova de l'estrena de la pel·lícula Doctor No, amb la primera aparició a la pantalla del superdetectiu Bond, James Bond, que continua encara passajant-se per les sales de cinema a cavall del seu Aston Martin. També aquell any moria una actriu i naixia un mite: Marilyn Monroe va ser trobada morta el dia 5 d'agost, amb un pot de somnífers al costat. I, encara, el Pop Art naixia a Nova York, amb noms com Andy Warhol y Roy Lichtenstein.

Per al món del rock el 1962 també va ser un any important: el segell Island Records, de Chris Blackwell, va editar el seu primer single; Stevie Wonder, amb 12 anys, arribava al número 1 de les llistes americanes; el gran Jerry Lee Lewis feia una exitosa gira per la Gran Bretanya; a Washington el 16 d'octubre s'iniciava la primera gira col·lectiva del segell Motown, amb les Miracles, les Supremes, Stevie Wonder, Mary Wells i Marvin Gaye; Ray Charles era número 1 amb I Can't Stop Loving You.

Entre els músics que van publicar un disc aquell anys de 1962 hi trobem el mateix Ray Charles (Modern Sounds In Country & Western Music), Nat King Cole (Rambli' Rose), Ray Conniff (We Wish You A Merry Christmas), Booker T. And The M.G.s (Green Onions) i Stanz Gets (Jazz Samba), entre molts altres.

Va ser un bon any aquell 1962. Al món del rock quatre fets imprescindibles van destacar amb força aquell any fins a convertir-lo a la pràctica en l'any d'inici de la gloriosa dècada dels 60. D'una banda, Bob Dylan i els Beach Boys publicaven els seus discos de debut, i per altra part es creaven els Rolling Stones i Ringo Starr s'unia als Beatles i publicaven el primer single. De tot plegat ara fa, justament, 50 anys.

Aquests noms han esdevingut imprescindibles per a entendre l'evolució de la música rock fins a convertir-se en la música popular del nostre temps. La relació i influències mútues són tant estretes que la música dels uns no s'entrendria sense la dels altres.

Probablement la millor resposta a què és el rock and roll sigui la que diu que el rock és senzillament Awopbopaloobop Alopbamboom, una paraula que, extreta del tema Tutti Frutti de Little Richards, no vol dir res, però alhora defineix perfectament el concepte. El rock és una música divertida, amb voluntat festiva, adreçada als joves que, com cantava Chuck Berry, s'ho volien passar bé ballant, conduïnt i anant amb noies.

Però a partir d'aquesta definició inicial, el rock és, evidentment, molt més. Quan Berry cantava els seus temes, s'estava rebel·lant contra el sistema; i el mateix Elvis Presley va ser considerat el perill públic número 1. La música rock va ser en un primer moment un element de revolta juvenil, com més tard es convertiria en vehicle transmissor de revolta social, de missatges polítics, d'inconformisme, sense deixar de ser, també, element festiu i alegre.

Bob Dylan

A bona part d'això hi va contribuïr, per exemple, Bob Dylan, erigit, potser a pesar seu, en líder la cançó protesta a les primeries de la dècada dels 60. Pren de la vella guardia de músics folk (com Pete Seeger i Woody Guthrie) l'esperit rebel i la ferma convicció que amb la paraula i la música és podia efectivament canviar el món. Tot i que el primer disc (que editaria el 1962), titulat senzillament Bob Dylan, va passar prou desapercebut, les bases estaven fermament posades. Dylan es convertiria en el cronista oficial de l'esperit jove d'una època, i les seves cançons reflectirien aquelles problemàtiques que encara, en certa forma, continuen presents en la nostra societat: la segregació racial, la bipolaritat política mundial, les desigualtats econòmiques i socials, la defensa dels menys afavorits, la guerra....

Els Beatles

Aquesta mentalitat va influir també en els Beatles, que el dia 6 de juny de 1962 entraven als estudis de la Parlophone (filial d'EMI Records) per a fer una prova i conèixer a una persona fonamental que els ajudaria a convertir-se en el grup més gran de tots els temps: George Martin. Aquell dia, Martin no va quedar gaire impressionat per les dots del bateria del grup, Pete Best, així que es va plantejar la seva possible substitució. John Lennon, Paul McCartney i George Harrison, amb el seu manager Brian Epstein van contactar amb un bateria amic, Ringo Starr, que es va incorporar al grup, just a temps per a publicar, l'octubre d'aquell any el seu primer disc senzill, amb Love Me Do a la cara A i PS I Love You a la B.

La beatlemania va esclatar a ritme yeah yeah, però el contacte, sobretot, de John Lennon amb Bob Dylan va contribuïr a fer un pas més, abandonar la superficialitat de les cançons i mica en mica aportar missatges, tant personals com socials. La música era important, però el què es deia també. Del She Loves You es passava al crit deseperat de Help!, de la senzillesa rock de Please Please Me a la complexitat de Revolver primer i Sgt. Pepper's més tard. Alhora, en sentit invers, Bob Dylan abandonava l'acompanyament solitari de la seva guitarra acústica posar-se al davant d'una autèntica banda rock i augmentar la cobertura sonora dels seus missatges. Gest, per altra banda, no comprès per tothom al seu moment. Però els temps, com deia ell mateix, estaven canviant. I la música del seu temps, del temps de Dylan i la seva generació era el rock.

Els Rolling Stones

Si els Beatles eren considerats els nens bons de la música anglesa, la ubicació social dels Rolling Stones estava situada al llindar de l'infern. Si els Beatles ja van provocar un xoc important i algú va considerar que portaven els cabell més llarg d'allò socialment acceptable, amb els Stones la cosa es va sortir de mare. Mick Jagger i Keith Richards (que s'havien retrobat en un tren, comentant les seves afinitat musicals i la devoció mútua per la música negra americana), amb Brian Jones , Ian Stewart i Charlie Watts van formar la primera formació dels Rolling Stones. Malgrat la contraposició que es va fer a la premsa britànica entre els Beatles-bons i els Stones-dolents, ambdós grups eren amics i va ser George Harrison qui va recomenar el grup a la discogràfica DECCA (que poc abans havia rebutjat, en el que s'ha convertit l'error musical més gran de tots els temps, els mateixos Beatles). Fins i tot, el grup els cediria un tema de Lennon i McCartney, I Wanna Be Your Man, que es convertiria en el segon single dels Rolling Stones. Beatles i Stones no van perdre mai la relació i van col·laborar sovintejadament (també els Stones apareixen a la portada del Sgt. Pepper's i els Beatles a la del Satanic Majesties Request). Els Rolling Stones s'han convertit en un dels grups més imprescindibles de la història de la música amb treballs impresionants, evolucionats d'aquelles primeres influències de negritud americana, com Aftermath (1966), Beggar's Banquet (1968) o Sticky Fingers (1971), per citar uns pocs exemples.

Els Beach Boys

Tot i que els Beach Boys han estat condiderats com el grup que millor definia el California way of life, resulta en certa manera injusta definir-los exclusivament com un grup surf. Cert és que així van començar, amb himnes immortals d'ambient festiu. Les seves composicions són cristal·lines, envoltades per les seves agradables veus blanques, amb melodies engaxoses que aviat atrapen el públic jove que cavalca les onades. Els títols de les seves primeres produccions no deixen cap marge de dubte obre l’orientació del grup: Surfin’ USA, Surfer Girl, Surfin’ Safari... Els Beach Boys van copsar perfectament la força d’un estil de vida típicament californià i que, per extensió, esdevindria també l’estil de vida americà, com a mínim sobre el paper i que l’stablishment s’encarregava de difondre: joves innocents i incorruptes, sense preocupacions innecessàries, i dedicats exclusivament a l’ofici de viure, tot plegat ambientat en una Califòrnia certament idíl·lica, solejada i amb onades gegantines com a marc esportiu. Vaja, l’alegria de viure a l’americana. Contrariament a la tendència dominant al món de la música jove a la meitat dels 60, els Beach Boys no eren, aparentment, crítics amb la societat ni pretenien la revolta juvenil contra les estructures de poder dissenyades per la generació dels seus pares. Els Beach Boys van posar la banda sonora perfecta a un estil de vida envejable.

Però els Beach Boys també eren fills del seu temps i a partir del seu disc inicial, Surfin' Safari, la cosa va anar evolucionant, sobretot de la mà de Brian Wilson i de les paranoies musicals que tenia al cap. Influenciat pel Rubber Soul dels Beatles, Brian es posa a treballar de manera incansable, continua i obessiva fins a parir una de les cimeres musicals de tots els temps, Pet Sounds (1966) que, alhora, influiria en el Sgt. Pepper's dels de Liverpool, amb el colofó sonor absolut de Good Vibrations, editat en format single.

D'una manera o altre, aquests noms continuen encara presents al món de la música. Els Beach Boys acaben de publicar un nou disc amb material inèdit i encaren una gira arreu del món que els portara a Catalunya el 23 de juliol: Bob Dylan continua publicant nou i vell material i encara té en funcionament la seva Never Ending Tour. Els Rolling Stones continuen allà, incombustibles a peu d'escenari, planificant la seva enèsima 'darrera gira'. I els Beatles... En fi... Els Beatles continuen aquí, presents encara, 42 anys després de la seva separació. Els Beatles són els Beatles!

Article publicat per Ramon Moreno al setmanari HORA NOVA, 22 de juny de 2012

MESTISSATGE PUR

La rumba catalana es troba en un bon moment de forma. De fet, és un d’aquells estils que ha estat sempre present de manera més o menys soterrada però que era allà, amb els músics habituals defensant el moviment i amb puntuals incursions de les noves generacions.

Han estat, precisament, les noves generacions les que han donat una nova empenta a la rumba. Grups com Gertrudis, La Troba Kung-Fú, Dijous Paella, La Pegatina o La Troup, per citar-ne alguns exemple, l’han fet habitual entre les noves i joves generacions, amb la seva proposta de fusió sense renegar de gairebé cap estil. És una nova generació que no té massa complexos i que s’endinsa i experimenta amb la rumba amb tota naturalitat. En una article publicat a la revista SONS, Txarly Brown (activista rumber i president de Foment de la Rumba Catalana) denunciava les dificultats de difusió que te el gènere a la majoria de mitjans de comunicació i com la “majoria dels qui s’acosten al folk o a les músiques d’arrel continuen ignorant l’origen de la rumba catalana, i molts pensen que deixar-se atraure per ella els exclourà del món de la correcció política i lingüística, que s’edifica sobre bandes sonores d’inspiració angloamericana”.

Precisament FORCAT, Foment de la Rumba Catalana, naix el 2009 per a impulsar el moviment i posar el necessari ordre històric a les seves notes. La seva activitat ha estat incansable, amb activitats pedagògiques de tota mena com cursos, mostres, publicació de partitures, jornades, tallers, etc; a banda de la creació de la base de dades sobre la rumba catalana. Les seves darrers publicacions han estat el llibre amb els Estàndards de la Rumba Catalana,que recull partitures, lletres i informació musical, i la Guia de la Rumba Catalana 2011-2012 amb tota la informació sobre el gènere a tall d’anuari informatiu i el llistat acurat, en una mena de cens oficial, dels grups i músics que es dediquen a la rumba. Tanmateix, una certa normalitat comença a obrir-se camí també en l’àmbit de la literatura musical, amb sengles publicacions de la imprescindible biografia de Peret (Peret. Biografia íntima de la rumba catalana. Juan Puchades. Editorial Global Rhythm) i de Siscu Carbonell (Sicus, 20 anys amb sabor de rumba. Cinta S. Bellmunt. Cossetània Edicions).

Precisament una visita a aquesta Guia editada per FORCATens permet constatar les àmplies fronteres que de manera oficial es marquen al gènere. A costat de la rumba més ortodoxa de Peret o Peret Reyes, hi trobem els hereus de qui renovador i impulsor del gènere, Gato Pérez, amb els Ai Ai Ai (derivats actualment cap a la rumba electrònica), Sabor de Gràcia (amb les Estrelles de Gràcia com a grup d’homenatge al Gato), Pep Lladó i Sicus Carbonell. Les noves fornades, com ja hem dit, provenen de grups de diferents estils i fusionen sense complexos les bases rumberes amb el pop-rock, la cançó, el folk, el reggae o la música brasilera.

La rumba va passant etapes. Pere Pubill Calaf, Peret continua en actiu als seus 76 com a pare de l’invent i com a principal referent de la rumba catalana. Curiosament, un dels grans referents continua essent un argentí, català d’adopció, Xavier Patricio Pérez, conegut com a Gato Pérez, arribat, com ell mateix va cantar, “en un barco transatlàntic des d’un continent austral” i que posar els fonaments de la rumba moderna.  La seva música continua present en molts músics que hi van col·laborar i també en les joves bandes que segueixen l’estela de la seva mirada ampla al món de la música. I és que, com deia el mateix Gato, la rumba és filla de Cuba i un gitanet. Mestissatge pur.

Article publicat per Ramon Moreno al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 10 de juny de 2012

CINEMA I ROCK

Comentem les relacions entre el cinema i la música rock. Un amic, activista cultural (espècie autòctona en perill d'extinció), vol organitzar un cicle de cine-club i em demana parer. Una ràpida consulta al meu arxiu musical em porta a constatar que la relació és certament intensa, tot i que en els darrers temps el cinema documental ha servit per a traçar un perfil acurat, intens i emotiu de la història de la música rock en totes les seves facetes.

El cert és que el món del rock i el cinema estan íntimament relacionats. En el seus inicis als anys 50 la música rock comparteix amb algunes icones cinematogràfiques el sentit de rebel·lia i revolta envers la societat que en aquells moment acull el jovent, personificada d'alguna manera en la generació dels seus pares. Els anomentats teenagers (adolescents entre els 13 i els 19 anys) s'expressen a través de la música i es reconeixen en les actituds cinematogràfiques i personals d'algunes estrelles com Marlon Brando (a Salvatge, amb Brando al damunt d'una Harley Davidson abillat amb una xupa de cuiro negre) i James Dean (a Rebel sense causa, incomprès per la generació dels seus pares i durament enfrontat a ells, amb l'estètica i immortal camiseta banda i texans blaus). Ambdues, però, són pel·lícules no musicals. Serà a Semilla de maldad quan s'inclourà als crèdits finals el tema seminal de Bill Halley. Rock Around The Clock.

Música i rock s'uneixen de manera definitiva i ja indisoluble a partir de l'aparició d'Elvis Presley. El Rei del Rock aviat veurà el potencial que li ofereix la industria del cinema per a arribar a un públic més ampli i arreu del món i protagonitzarà algunes pel·lícules immortals com Jailhouse Rock o El barrio contra mi (King Creole). La primera està considerada com la millor pel·lícula de l'Elvis i inclou 6 meravelloses composicions del duet Jerry Lieber i Mike Stoller interpretades per Elvis en el seu millor moment. Després, però, la mediocritat afavorida per la voracitat de la indústria del cinema i dels seu manager, el coronel Parker, enfonsaran el mite.

Però en tot cas, es va confirmar de manera àmplia la reacció visceral de l'establisment que veia el rock com un element perniciós. El sagrat The New York Times va arribar a dir l'any 1956 que el rock and roll era una malatia contagiosa; i la lliga conservadora associava indefectiblement l'Elvis a la paraula sexe. I és que el rock era una cosa festiva, plena de referències adolescents com els cotxes, el ball, la indumentària... i sí, també el sexe. I tot això es reflexava, de manera moderada això sí, a la gran pantalla, que aviat, seria controlada pels grans estudis que oferirien productes musicals més neutres, basat en històries de superació de classe i relacions amoroses immaculades. Una visió entendridora la tenim en la pel·lícula de George Lucas de 1973, però ambientada a cavall dels cinquanta i els seixanta Ammerican Graffiti, que descriu el pas de l'adolescència a la maduresa d'una colla de preuniversitaris. Tots els tòpics hi són presents: la resistència a crèixer, els cotxes, el descobriment del sexe... Amb una banda sonora impressionant, deixa frases per a la història com aquella que deia que "res és el mateix des que Buddy Holly va morir".

Als anys 60, els Beatles, a l'avantguarda de tantes coses, filmen a les ordres de Richard Lester una pel·lícula imprescindible. Rodada en blanc i negre per qüestions pressupostàries, A Hard Day's Night és un pseudo documental que explica les aventures, divertides, d'un grup famós de música. La premsa especialitzada arribarà a comparar el grup amb els Germans Marx pel seu humor caòtic i, fins a cert punt, surrealista. Amb Yellow Submarine el cinema entra plenament en la psicodèlia amb una pel·lícula adreçada als adults, però plenament infantil, de dibuixos animats.

L'esperit dels 60 queda reflectit també en dues altres pel·lícules essencials. Hair, de Milos Forman reflecteix l'ànima més inconformista del jovent que viu en l'estiu de la pau i de l'amor: un happening a Central Park amb dosi d'amor, pacifisme i revolta dels 'cabell llargs'. A Easy Rider, Dennis Hopper, per la seva part, ens acosta a l'ànsia de llibertat, la recerca personal, la identitat juvenil i, finalment al xoc tràgic contra l'establisment. Ambdues, en tot cas, són les perfectes bandes sonores d'una època, la segona meitat dels seixanta, en què les il·lusions encara estaven intactes.

Els Pink Floyd van ser un dels grans grups dels anys 70. Discos com The Dark Side Of The Moon van marcar època i en la línia magalòmana que caracteritzava el grup, The Wall es converteix en un projecte múltiple que, a banda d'un doble disc i una gira tan monstruosa que es va haver de suspendre per l'elevat cost que suposava tot el muntatge (i que no tenia retorn suficient amb la venta d'entrades, tot i que els concerts eren semple plens), va derivar en una pel·lícula espectacular d'Alan Parker i protagonitzada per Bob Geldof, en la que es descriuen els traumes de Pink, un afamat músic de rock que viu rodejat dels seus fantasmes i que només té la sortida de les drogues com a via d'escapar de tot plegat i aconseguir trencar el mur. Amb una estètica impressionant és una de les millor pel·lícules de rock de tota la història de la música. En un ambient radicalment oposat ens trobem el Tony Manero de Saturday Night Fever, movent-se en ambients lúdics de discoteca amb la música i el ball com a única raó de ser.

Amb els anys el documental musical més estricte ha anat guanyant pes en la panorama musical. La perspectiva dels anys i les noves tecnologies has permès recuperar un passat que hagués pogut caure en l'oblit. Afamats directors cinematogràfics com Martin Scorsese han donat prestigi al documental musical. D'ell són la imprescindible mirada a la vida de Bob Dylan a Don't Look Back i la recent incursió en la dels seu amic George Harrison, a banda de la imprescindible revisió de la història del blues en la que compartia direcció amb Wim Wenders i Clint Eastwood.

El cinema i el rock, com a dues grans industries de l'entreteniment que són, s'han alimentat mútuament i s'ha donat empentes mútues per a revitalitzar les seves produccions. A la retina, tant dels cinèfils com dels melòmans, queden escenes com la de l'Elvis ballant a la presó, els Beatles corrint per l'andana de l'estació perseguits pels fans, el músic Pink trencant els murs de la seva consciència o a John Milner lamentant els anys juvenils que marxen i ja no tornaran mai més, o, encara, aquell Rob Fleming d'Alta Fidelitat que incapaç d'entendre la seva vida viu rodejats pels seus discos que ordena i reordena continuament mentre transita de fracàs en fracàs.

Article publicar per Ramon Moreno al setmanari HORA NOVA, 4 de maig de 2012

PAU RIBA, EL PORTADISTA DE LA CANÇÓ

Probablement quan Manuel Vazquez Montalbán va definir Pau Riba com a "terrorista cultural" estava atorgant al cantant barceloní alguns galons més que el de simple enfant terrible de la cançó a Catalunya. I és que Pau Riba era (és) essencialment conegut per la seva música, però, com a personatge inconformista, crític i reflexiu, ha conreat un munt d'activitats paral·leles que van de l'escriptura (la novel·la Ena, l'assaig La gran corrida...), a l'articulisme (a La Vanguardia, El Periódico, l'Avui...), passant pel cinema (ha fet d'actor a pel·lícules de Fernando Colomo, Jordi Grau o Manuel Iborra) i la televisió (ha estat presentador del programa Trif-Tong a TV3 i Metralleta al Super 3). I si bé és coneguda la seva faceta com a il·lustrador de la majoria de les portades dels seus discos, ho és menys el seu vessant com a portadista de la discogràfica catalana Concèntric, a on va treballar en discos de músics com Lluís Llach, Maria del Mar Bonet o Guillermina Motta, entre d'altres.

La Catalunya musical que es movia a l'entorn de la Nova Cançó i, sobretot el grup que formaven Els Setze Jutges, va tenir en la discogràfica Edigsa, creada el 1961, el seu principal canal de distribució. A banda de musicalment, Edigsa va fer una aposta clara i decidida pel disseny de les seves portades com a element comunicatiu i captivador. Jordi Fornas (traspassat el 2011) va ser també el responsable de la imatge d'Edicions 62 (editorial que acompleix els seus primers 50 anys) i de col·leccions tant emblemàtiques com La Cua de Palla i El Balancí. La capacitat innovadora de Fornas a Edigsa es va reflectir en un disseny modern i treballat, que va més enllà de la portada neutra amb la fotografia identificatòria de l'artista, amb el joc entre les fotografies bàsicament en blanc i negre i una tipografia colorista. Com remarca Carles Gàmez al catàleg de l'exposició Cançoníssima. Dies de vinil i cançons (Fundació Josep Renau, València, 2008), Fornas "conjugarà hàbilment la imatge d'un producte comercial i de consum amb un concepte identitari, reivindicatiu i cultural, com la Cançó en català, i que resultarà seductor i atractiu per a aquest públic 'conscienciat'".

El disseny de les seves portades serà també, en un sentit menys acadèmic i més vital, un dels trets distintius de la discogràfica que es crearà el 1965 fruit d'una escissió d'Edigsa. Discos Concètrics estarà liderada per l'activista cultural Ermegol Passola i publicarà els treballs de músics i cantautors com Josep Maria Espinàs, Guillermina Motta, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach entre d'altres. Concèntric, però, era la pota discográfica d'una societat que incloïa un local d'actuacions com la mítica Cova del Drac i una botiga de productes culturals.

Entre els músics debutants que troben aixopluc a Concèntric hi haurà un jove Pau Riba (Palma de Mallorca, 1948), que l'any 1967 publica un EP encapçalat pel tema Taxista. Com a tret diferencial, a banda de la denúncia de la manca de feina, hi havia que la portada era feta pel mateix Riba. Era l'any de l'anomenat estiu de l'amor i contrariament a molts altres cantautors, sobretot dels Setze Jutges (grup que, per cert va rebutjar la incorporació del nét del poeta Carles Riba), Pau Riba ja no mira musicalment i culturalment cap a França sinó que el seus referents estan a l'Amèrica de Bob Dylan i la psicodèlia dels Beatles i el Sgt. Pepper's.

Seguint la marcada personalitat del seu creador, les portades de Riba per a Concèntric eren trencadores i trangressores i es situaven perfectament a la vanguarda del disseny musical a l'estat espanyol, comparables, en tot cas, a una estètica més anglosaxona, amb la incorporació d'elements propers al pop art, l'underground i la psicodèlia, que esdevindran, a l'igual que en el cas d'Edigsa, un tret clarament distintiu de les produccions de Concèntric.

El primer treball per a la discogràfica serà, doncs, el disseny per al seu primer disc en solitari, en el que manifesta el punt de rebel·lia juvenil incloent una llegenda, en anglès i escrita en una xapa, en la que es preguntava why the boys leave home?. A partir d'aquí vindrien un munt de portades i cartells per a músics com els ja esmentats i el Grup de Folk, Rafel Subirachs o Joe Skladzien, en els que Pau Riba crea un univers propi, derivat, evidentment, del seu propi univers personal. Les visions oríriques; la inclusió del dibuix i el còmic, alguns marca de la casa de Nazario, d'altres de propis; les fotografies (fetes principalment per Ferran Freixa i Josep Maria Franciso) manipulades, sobreexposades o superposades al laboratori, en un temps en què no hi havia programari informàtic i tot era manual i gairebé artesanal; les tipografies gens convencionals, retocades a partir del Lletraset, o directament inventades del no res; la inclusió de retallables..... Tot plegat, un exercici agosarat de disseny, buscant l'impacte visual, i una clara aposta editorial per un públic jove, rebel i que mirava més enllà de les nostres fronteres i que a dia d'avui constitueixen, efectivament, un tret distintiu d'aquell temps i d'aquella generació.

Tres elements es podrien destacar de l'univers creatiu de Pau Riba, tant pel que fa referència al disseny, com a la seva dimensió musical. L'àlbum Dioptria, pensat com un doble disc, però editat en dues parts per imperatius de la discogràfica, està unanimement considerat (sobretot el Dioptria I) com el disc amb el que naixia el rock català. És un treball musicalment impressionant en el que Riba es rodeja d'un grapat de músics innovadors en aquells moment i d'una altíssima qualitat tècnica com Toti Soler i Jordi Sabatés. Per a la portada, el Pau Riba dissenyador utilitza un fragment del quadre del pintor romàntic alemany Philip Otto Runge anomenat Der Morgen, pintat el 1809.

Després de publicar el Dioptria II, Pau Riba deixa Barcelona i s'instal·la a principis de 1971 a Formentera per a una llarga estada. Allà, canviant radicalment el conceptes musicals i personals, vivint en plena natura, sense complicacions ni elements superflus, descobrint noves dimensions a través de l'LSD, Pau Riba enregistra un disc de benvinguda per al seu fill Pau que portaria el títol de Jo, la donya i el gripau (i que s'acaba de reeditar en una complerta versió que inclou un CD, un DVD i diversos elements gràfics). El dibuix de la portada és del mateix Pau Riba i es mou entre la senzillesa naïf, les referència a la vida bucòlica de l'illa i alguna referència indirecta a Salvador Dalí i els seus dibuixos invisibles segons explicava el mateix músic en un article de Eduardo Bravo a la revista Visual. Pau Riba i Dalí, per cert, van tenir una bona amistat tot i que no es va plasmar en cap col·laboració conjunta, tot i que Riba va demanar el geni de Cadaqués que il·lustrés el seu disc de 1981 Amarga Crisi.

El Pau Riba cartellista es pot resseguir en cartells propis com el d'acompanyament de Taxista, amb una certa evocació de l'estètica musical de la costa oest dels Estats Units, els del Grup de Folk o, principalment el del Canet Roc de 1978, en en que torna a utilitzar una imatge clàssica, en aquest cas una verge de Filippo Lippi sota la llegenda Contrita Contradictio Virgo Inseminanda, i en la que reflecteix la seva passió per l'astrologia i l'alquímia (ell que és un notable alquimista del llenguatge) i, clar, la provocació inherent a tot artista.

Pau Riba sempre ha donar una gran importància al disseny dels seus treballs (a banda dels esmentats, cal destacar el disc-objecte cultural que va ser Transnarcís, que va requerir més d'un any de feina amb l'estudi Saura-Torrente i que incloïa potets amb olors de flors amb un disseny exquisit), gairebé tanta com a la mateixa paraula i al llenguatge, com ho posen de manifest la caixa amb la recent reedició de Jo, la donya i el gripau o el llibre que està a punt d'aparèixer en el que repassarà les seves millors lletres de cançons.

Article publicat per Ramon Moreno a la revista BONART, Abril, 2012

BOB DYLAN. UN DISC HISTÒRIC

Han pasat 50 anys des que Bob Dylan va publicar el seu primer disc , el març de 1962. En aquest temps ha anat creant un univers propi, a cavall entre la paraula i la música que l’ha portat a ser reconegut com un dels músics imprescindibles de la història del rock i, alhora, a ser etern aspirant a obtenir el premi Nobel de literatura.

De la mateixa manera que el seu admirat Woody Guthrie portava escrita a la seva guitarra la llegenda “aquesta màquina mata feixistes”, Bob Dylan va creure en el valor de la paraula i la música per a (intentar) canviar el món. “Vols escriure cançons que siguin transcendentals”, diria Dylan en el primer volum de les seves Cròniques autobiogràfiques, publicada a casa nostra per Global Rhythm l’any 2005. Amb aquest esperit, Robert Zimmerman abandona la seva Minnesota natal, a on havia nascut el 24 de maig de 1941, i es planta a Nova York (“una ciutat freda, esmorteïda i misteriosa, la capital del món”), el gener de 1960, per a intentar liderar la revolta juvenil que estava a punt d’arribar.

Zimmerman, convertit en Bob Dylan en homenatge al poeta gal·lès Dylan Thomas es mou en l’ambient folk que tenia la seu al Greenwich Village, a on també s’instal·la. Els seus companys de viatge seran músics com Joan Baez, Phil Ochs, Dave van Ronk o Peter La Farge, tot i que té també la mirada posada en els vells lluitadors, músics folks militants com Pete Seeger i Woody Gurthie, a qui visita sovint a l’hospital a on està convalescent. De la vella guàrdia pren Dylan l’esperit rebel i la convicció que amb la paraula i la música, amb les cançons, es podia efectivament canviar el món. De la mateixa manera que Guthrie recorria els Estats Units com a cronista de la Gran Depressió, Bob Dylan es convertirà en el cronista de la seva època, amb l’etiqueta (potser no volguda) de líder de la cançó protesta: conflictes com la segregació racial, la bipolaritat política mundial, les desigualtats socials i econòmiques, la defensa dels menys afavorits, la guerra... tot té reflex en les cançons d’aquells jove inquiet, que escriu de manera compulsiva i frenètica.

Malgrat tot, el seu primer disc tindrà una repercussió certament discreta. Tot i que les seves actuacions són sovintejades a locals com el Gerder’s Folk City i el cafè Wah?, i que té una colla de seguidors prou important i també el respecte dels companys de professió, Bob Dylan va passar pràcticament desapercebut en el moment de la seva aparició. A Dylan encara li quedaven un parell de graons per pujar abans de convertir-se en una llegenda.

A Bob Dylan, el bard de Minnesota va incloure principalment temes aliens provinents del món del folk, que va arranjar. Només dos dels temes són propis: Talkin’ New York, en el que parla de les seves impressions a l’arribada a la gran urbs, i Song To Woody, homenatge al seu pare espiritual. La poca inversió en la producció (402 dòlars de l’època, tot i que la música es limitava a la guitarra, l’harmònica i la veu de Dylan) i la poca promoció van contribuir certament al fracàs de disc, però Dylan entén que el que ha de fer és centrar la producció discogràfica en els seus propis temes. El següent treball, The Freewheelin (publicat el maig de 1963) ja conté algunes de les seves peces més mítiques com Blowin’ In The Wind, i Masters Of War, a banda de músics d’estudi que donen volum a alguns temes.

Ara Bob Dylan, amb 70 anys a l’esquena és un dels noms imprescindibles de la història musical. Amb una seixantena de referències discogràfiques oficials i centenars de discos de col·leccionista, i embarcat en la Never Ending Tour que el porta a visitar escenaris, petits i grans, d’arreu del món d’ençà el 1988, la petja de Bob Dylan es pot resseguir en multitud de grups, dels mateixos Beatles i John Lennon a Pau Riba o el Grup de Folk a casa nostra. La seva és una trajectòria musical i vital en contínua evolució, en un constant obrir i tancar etapes que, tal vegada, el fa de difícil seguiment i comprensió fins i tot pels seus més fidels seguidor. Com deia el mateix Dylan, sempre mirant endavant: “el futur no era res que m’hagués d’amoïnar. El tenia a quatre passes”.

Article publicat per Ramon Moreno al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 1 d'abril de 2012

PAU RIBA. RETORN AL PASSAT

Pau Riba és un dels referents imprescindibles de la cultura catalana. La seva vessant com a músic és la que domina una personalitat creativa polièdrica en la que també hi tenen cabuda l’escriptura, el cinema, la televisió, el teatre i les arts plàstiques.

A nivell musical, Pau Riba està considerat el pare del rock català. El seu disc Dioptria, disc volgudament doble però publicat en dues entregues individuals entre els anys 1970 i 1971 va marcar un abans i un després en la concepció musical del país i va obrir una nova ruta paral·lela al món de la Cançó. Com a jove inconformista a les darreries de la dictadura, Pau Riba era rebel de mena i tenia la mirada posada en la cultura que arribava del món anglosaxó. Els seus referents ja no eren els grans noms de la cançó francesa, sinó que tenien més importància les lletres de Bob Dylan, la impactant força del Sgt. Pepper’s o el Yellow Submarine dels Beatles, el rock progressiu, els hippies, el món underground...

A Dioptria, Pau Riba es rodeja de músics solvents i destacats, aplegats al grup OM encapçalat per Toti Soler, amb qui Riba faria parella de fet musical en molts altres treballs discogràfics. A la classificació que la revista Enderrock farà el febrer de 2004 , coincidint amb el seu número 100, del disc de Pau Riba es situava al capdavant de la classificació dels 100 millors discos del rock i la cançó en català. I encara la revista Rockdelux situava els dos Dioptries al número 14 dels 100 millors discos espanyols del segle XX.

Però l’any 1971, Pau Riba abandona Barcelona i se’n va a viure a la illa de Formentera, a la recerca de la llibertat personal de què no podia gaudir a la Barcelona franquista i repressiva i d’una vida en contacte amb la natura. Amb la seva dona Mercè volien tenir el seu primer fill de manera natural i sense suport mèdic. Pau Riba fill, Pauet, naixeria el febrer d’aquell any alhora que s’enregistrava el disc Jo, la donya i el gripau que reflectia l’important moment creatiu en què es trobava Pau Riba i una aposta conceptual per la simplicitat formal.

Tot i que no va ser fàcil convèncer la seva discogràfica, Edigsa, del fet d’enregistrar un disc fora d’un estudi de gravació, amb una enregistradora Nagra de les que habitualment es feien servir per als rodatges cinematogràfic (aportació del gran amic de Riba i “segon pare”, el cineasta Joquim Jordà) i la participació de només tres músics: Toti Soler i el seu germà Martí i el mateix Riba. El disc, finalment, es publicaria l’octubre de 1971 i ara, en complir-se 40 anys, Pau Riba n’ha fet una acurada reedició en diferents formats. La versió en CD inclou, a banda del disc original, un DVD amb muntatges de l’Albert Pla i Pastora, entre d’altres, i una pel·lícula del cineasta Isaki Lacuesta a partir de filmacions fetes en el seu moment per Joaquim Jordà i Mario Pacheco). Tot plegat en una capça amb un dibuix i un cartell de Miquel Barceló.

Al meravellós llibret que acompanya la reedició de Jo, la donya i el gripau (en el que el Jo, evidentment, és la mateix cantant, la donya, la seva dona Mercè Pastor i el gripau el nounat) Pau Riba reconeix la seva voluntat de fer un disc de “folk psicodèlic, per autòcton” a partir de senzilles cançons infantils dedicat a un nen de la nova era. Els títols de les cançons són eloqüents i evocadors: Mesquinet, Mama nen, o les versions de La lluna, la pruna que obren i tanquen el disc. Però a banda de tot, Jo, la donya i el gripau reflecteix, efectivament, un estat d’ànim i un ambient relaxat i amigable amb temes com  Mel, un reggae formenterí, i la tendra evocació de la Mercè Pastor a Donya Mixeires.

La reedició de Jo, la donya i el gripau coincideix també amb l’anunci d’un llibre en el que Pau Riba aplegarà (amb les corresponents explicacions de cada tema) algunes des les seves millors lletres de cançons. De fet, Pau Riba, que sempre ha considerat les seves lletres de cançons com a poemes, està considerat un dels més importants lletristes de la música catalana, herència, potser, dels avis Carles Riba i Clementina Arderiu.

Article publicat per Ramon Moreno al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 4 de març de 2012

ANDY WARHOL, POP (ROCK) ART

És ben cert que Andy Warhol va gaudir d’alguna cosa més que 15 minuts de fama. Posseïdor d’una innegable capacitat artística, un notable sentit de la ubicació i un oportú olfacte comunicatiu, la seva figura ha transcendit els cercles estrictament artístics per a convertir-se en una de les icones culturals del segle XX. Una bona part de la ‘culpa’ d’aquesta popularitat la té la seva vinculació al món de la música rock.

A banda de la seva faceta més purament artística, o precisament com un aspecte d’aquest art, Warhol es va moure molt per terrenys musicals. La seva Factory a Nova York, situada al número 231 del carrer 47 Est, es va convertir, a mitjans dècada dels 60, en l’epicentre social i cultural pel qual desfilaven artistes vocacionals i vividors desamparats, i molta gent del món de la música que tenien l’artista com a un igual. Warhol va ser el catalitzador de moltes propostes musicals i artístiques, de la música al cinema, i va generar alguns treballs interessants com el primer disc de Velvet Underground, amb la coneguda portada del plàtan.

Warhol havia conegut els Velvert Underground de Lou Reed i John Cale al Café Bizarre. Immediatament va detectar les possibilitats artístiques (més que no pas musicals, segurament) en aquell grup musical d’avantguarda, que prenia els exemples per als seus temes del seu entorn, que es nodria de personatges marginals, habitants de la nit, drogues dures, sexe ocult... Warhol va incorporar el grup a la seva Factory, com una mena de divisió comercial més de la ‘fàbrica’ artística i es va fer representant del grup, alhora que Lou Reed i companyia capten perfectament les possibilitats que els ofereix el nom del reconegut artista. Com a primer projecte es programa un espectacle multimèdia, l’Exploding Plastic Inevitable-PIN, en què llums, projeccions, ballarins i el mateix grup interactuen en una mena d’experiment musical i visual.

Andy Warhol es va voler encarregar de la producció del primer disc de la Velvet Underground. Però com que el mite no tenia massa idea de què anava el negoci de la música, la seva participació va ser més formal que real, tot i que va finançar tot el projecte. El que sí que va fer va ser dissenyar la portada del disc, amb el dibuix d’un plàtan i la inscripció “peel slowly and see”... i, efectivament, el plàtan es podia pelar i apareixia una banana de color rosa, que ha donat interpretacions per a tots els gustos. Sota el dibuix hi havia el nom de Warhol i cap referència a la Velvet ni tant sols el nom del disc. Algú es va arribar a pensar que Andy Warhol era el nom del grup!!

Sens dubte aquella és una de les portades més impressionants de la història del rock, tot i que en les reedicions del disc el plàtan ja no es podia obrir (es va haver de fabricar una màquina expressa per a aquesta portada, amb els obvis maldecaps per a la companyia discogràfica). Però malgrat que tothom pensava que el sol nom d’Andy Warhol serviria per a estirar les vendes, el cert és que el fracàs del disc va ser absolut, malgrat que es tracta del primer disc d’un grup novell que més importància ha tingut en tota la història de la música. El músic Brian Eno l’encertava de ple quan va dir que “el disc el va comprar poca gent, però tota la gent que els va comprar va crear un grup de música”.

De fet, però, aquesta no era la primera incursió de Warhol en el terrenys de les portades de discos. Un disc lligava perfectament amb la filosofia artística de Warhol i el pop art: era un objecte quotidià, un producte industrial que es podia convertir perfectament en una obra d’art. A l’inici de la seva carrera, tot just acabats els estudis, va treballar per a algunes discogràfiques dissenyant portades de músics de jazz. I més tard també treballaria per a gent diversa com Diana Ross, John Lennon, John Cale, Miguel Bosé i, sobretot, els Rolling Stones.

Mick Jagger i Andy Warhol s’havien conegut el 1965 a Nova York i van iniciar una relació no exempta de conflictes, però que es va perllongar en el temps i que va donar alguns fruits que es van plasmar en forma de portades per als discos Sticky Fingers (1971) i Love You Live (1977). El primer treball causaria polèmica en mostrar una fotografia d’un jove de cintura per avall, amb una cremallera autèntica que s’obria per a mostrar uns calçotets blancs marcant paquet. A banda de les dificultats tècniques de fabricar aquesta portada sense que la cremallera fes malbé el vinil, Sticky Fingers va ser censurada i prohibida en nombrosos països, entre ells l’estat Espanyol. Més amable seria la portada per al doble disc en directe Love You Live, tot i que mostrava una part de la seqüència de fotos en què els Stones es mossegaven els a uns als altres.

Altres contribucions menys conegudes de Warhol apunten a la incursió en el terreny dels video-clips musicals a la dècada dels 80, amb treballs per a grups com The Cars. Per a alguns, aquesta relació amb el món de la música es devia exclusivament a una manera de fer diner fàcil (“l’art més fascinant és l’art de fer diners” arribaria a dir Warhol). Més fàcil és veure la música (rock i jazz en aquest cas) com a un element vital de la cultura del segle XX que Andy Warhol, gran artista, va copsar i va emparellar amb el pop art.

Article publicat per Ramon Moreno a la revista BONART, gener 2012

RICHARD HAMILTON i ELS BEATLES

Quan el 22 de novembre de 1968 els Beatles varen publicar el seu nou disc, anomenat simplement The Beatles, la premsa el va rebre amb entusiasme. “L’esdeveniment musical més important de l’any”, deia The Times; “carta mundial de la música contemporània, dibuixada amb una perspicàcia única”, rematava The Sunday Times.

Però més enllà de la música, l’element visual del nou disc dels Beatles cridava poderosament l’atenció. Lluny de la vitalitat colorista de la portada de Magical Mystery Tour (desembre de 1967) i, sobretot, de l’impacte visual del Sgt. Pepper’s (juny de 1967), el nou disc es presentava amb una portada totalment blanca, en la que a penes es distingia el nom del grup gravat en relleu i uns misteriosos números a la part de baix a la dreta.

Els primers rumors anaven en la direcció d’atorgar la paternitat de la portada a John Lennon i la seva nova parella, l’artista japonesa Yoko Ono. Però, realment, es tractava d’una obra que tenia a veure amb el pop art, signada per Richard Hamilton.

Richard Hamilton i Pau McCartney s’havien conegut arran d’una exposició de l’artista a la galeria Indica de Londres promoguda pel galerista Robert Fraser. McCartney va quedar impressionat per l’obra Swinggeing London 67, un collage amb notícies de l’arrest del mateix Fraser i Mick Jagger per possessió de substàncies estupefaents i va proposar Hamilton de treballar en la portada del nou disc dels Beatles. Més tard l’artista recordaria la primera trobada amb el grup a les seves oficines i com el van fer esperar llarga estona mentre un brogit de gent es movia al seu voltant, fet que quasi provoca la seva deserció del projecte.

En contraposició a la portada que el també artista pop Peter Blake va preparar per al disc Sergeant Pepper’s Lonely Hearts Club Band, Richard Hamilton va presentar una portada completament blanca, amb el nom del grup marcat en relleu. Hamilton fins i tot va suggerir el nom del disc, en comprovar que cap dels 8 discos precedents portava el nom del grup i amb la clara voluntat minimalista en què s’havia de convertir tot el projecte.

El disc doble, que aplegava les 34 cançons que havien enregistrat entre el 30 de maig i el 16 d’octubre d’aquell 1968, s’acompanyava d’un pòster amb un collage de fotografies del grup que McCartney va recollir entre els seus companys i que ajudaria a muntar. Paul recordaria més tard la seva impressió com a “ajudant” de Hamilton i les tasques de muntatge, amb la utilització dels espais negatius per a que “la composició respirés, per a que no resultés massa densa”. Al darrera del collage hi havia les lletres de les cançons i, encara, s’hi van afegir 4 fotos individuals de John, Paul, George i Ringo. Contràriament al que era habitual fins aquell moment, els dos discos no s’extreien de la funda pels costats sinó per la part superior.

Malgrat tot, alguna de les idees de Richard Hamilton va ser rebutjada. Així, va plantejar que, atès que aquest seria el primer disc editat amb el segell d’Apple Records, la pròpia discogràfica dels Beatles, la portada podria anar tacada amb polpa de poma, una “idea fantàstica a nivell comercial” però difícil de portar a la pràctica. En canvi, Hamilton sí va aconseguir que cada exemplar del disc anés numerat de manera individual (es va fer en els primers 2.000.000 de còpies) amb la voluntat de crear “la irònica situació d’una edició numerada d’alguna cosa amb cinc milions [sic] de còpies”, diria Hamilton. Però raó no li faltava: algunes còpies en bon estat del ‘Doble Blanc’ dels Beatles s’han venut per més de 6.000 euros.

Article publicat per Ramon Moreno a la revista BONART, novembre de 2011

GEORGE HARRISON, EL BEATLE TRANQUIL

Poca gent hagués apostat un pèsol que el fill d’un conductor d’autobusos del Liverpool de la postguerra mundial es convertiria en un personatge de fama mundial, que arribaria a inscriure el seu nom en lletres d’or a la història de la música rock.

Però George Harrison ha esdevingut una icona inqüestionable de la dècada dels 60 i una figura que a partir d’aquell moment es va reivindicar amb força com a gran guitarrista i compositor destacat, més enllà del grup amb el que va gaudir dels seus anys de glòria, els Beatles. Ara, quan s’acompleixen 10 anys de la seva mort, la figura de Harrison pren una nova revolada mercès a la revisió cinematogràfica que Martin Scorsese en fa al documental Living in the material world.

George Harrison i els Beatles

Va ser a la part de dalt d’un autobús urbà de la ciutat de Liverpool que George Harrison va ser presentat a John Lennon pel seu amic Paul McCartney. Els tres compartien la obsessió per la guitarra i pel rock and roll primigeni que havia nascut als Estats Units i que aquells marrecs volien imitar. George Harrison era el petit de la colla (havia nascut el 24 de febrer de 1943) i tot i que només tenia 14 anys, va ser convidat per John Lennon a incorporar-se al seu grup musical, els Quarrymen. D’ençà d’aquella tarda de febrer de 1956 John Lennon. Paul McCartney i George Harrison (Ringo Starr s’hi afegiria el 1962) estarien junts gairebé cada un dels dies fins la separació dels Beatles l’abril de 1970.

La vida musical de Harrison als Beatles no va ser fàcil. La parella compositiva Lennon i McCartney era com un mur infranquejable que impedia Harrison introduir més material als discos del grup. El mateix Paul McCartney ho reconeixia en unes recents declaracions a la revista musical britànica Mojo: “en aquells moments els discos eren de 40 minuts. I John i jo estàvem escrivint...bones cançons. Ringo sempre tenia un tema. Per tant no hi havia tant lloc per a George com ell hagués volgut”. Tot i això, les aportacions de Harrison als Beatles són més que notables i estan al mateix nivell que les de Lennon i McCartney: de Taxman (amb la seva crítica al sistema impositiu britànic que se li quedava fins a un 98% dels guanys) a While My Guitar Gently Weeps, passant per Something (“la millor cançó d’amor que mai s’ha escrit” en paraules de Frank Sinatra), entre moltes altres.

Inquiet en la seva vida personal, George Harrison va experimentar ben aviat amb substàncies que li permetien eixamplar els seus límits cognitius i en les que va implicar també la resta del grup. “Amb l’LSD no estic en el meu cos. Sóc pura energia volant per tot arreu”, diria Harrison. Aquest fet i la coneixença amb el music hindú Ravi Shankar (que l’ensenya també a tocar el sitar) el van apropar a una espiritualitat que l’acompanyaria tota la resta de la seva vida. Tanmateix en aquesta descoberta espiritual hi tindria una importància cabdal la lectura de textos sagrats hindús com el Bhagavad Gita, que llegeix en la traducció que el mallorquí Joan Mascaró fa directament del sànscrit. La seva nova vida interior es visualitza a composicions com Whithin You Without You o The Inner Light (tema inspirat directament pel llibre Lamps Of Fire del professor Mascaró) i el porta, amb la resta del grup i altres amics, a una estada a la Índia per a realitzar exercicis d’espiritualitat amb el Maharishi Mahesh Yogi i a relacionar-se amb el moviment Krishna del Swami Prabhupada.

George Harrison en solitari

Després de la separació dels Beatles l’any 1970, George Harrison publica el fonamental All Things Must Pass, un triple LP produït per Phil Spector que inclou temes imprescindibles en la seva discografia com My Sweet Lord, Wah Wah o Isn’t A Pity. “Mai oblidaré el primer cop que vaig escoltar All Things Must Pass. Va ser com caminar dins una catedral”, ha declarat el mateix Martin Scorsese d’aquell disc. L’any 1971, Harrison organitza el Concert For Bangladesh, el primer concert solidari de la història, per pal·liar la fam a aquell país: Eric Clapton, Bob Dylan, Ringo Starr, Jim Keltner i Billy Preston seran presents al Madison Square Garden de Nova York aquell 1 d’agost de 1971. Encara avui dia els beneficis que generen les vendes del disc i el dvd del concert, que es van reeditar l’any 2005, van destinades al ‘Fons George Harrison’ de la UNICEF.

Musicalment, però, la seva etapa en solitari va tenir alts i baixos. Una de les seves millor cançons de la dècada dels 80, All Those Years Ago (inclosa al disc Somewhere In England), la va dedicar a John Lennon arran del seu assassinat, i després de Gone Troppo, un exercici musical gens comercial publicat l’any 1982 que el distancia de la industria discogràfica del moment, decideix fer una aturada que el porta a interessar-se per altres disciplines com el cinema.

De fet, però, la relació de Harrison amb el cinema no era nova. L’any 1978 havia ajudat a produir La vida de Brian, dels Monthy Python, tot hipotecant la seva sumptuosa mansió Friar Park (“l’entrada de cinema més cara que algú hagi pagat mai” diria Eric Idle, dels Python). Però serà a partir de 1980 quan es dedica professionalment al negoci del cinema amb la creació de la productora Handmade Films, que produirà films com Mona Lisa, amb Bob Hoskins i Shangai Surprise amb Madonna, entre moltes altres. Handmade ajudaria de manera decisiva al desenvolupament de la indústria del cinema britànica als anys 80.

El retorn de George Harrison al món de la música es produirà l’any 1987 amb un vital Cloud Nine, que serà previ a la formació del grup Travelling Wilburys, una reunió festiva que Harrison es va agafar de manera molt seriosa i que donaria dos brillants treballs discogràfics. Els ‘germans’ Wilbury eren Bob Dylan, Tom Petty, Jeff Lyne, Roy Orbison i el mateix Harrison, però la mort sobtada d’Orbison posaria fi a aquest supergup massa aviat. Mentre, l’exbeatle s’apunta el 1992 a la proposta del seu amic Eric Clapton d’acompanyar-lo en una gira al Japó que el revitalitza i el torna a situar popularment com un dels grans guitarristes de la història.

George Harrison viu una vida tranquil·la amb la seva dona Olivia a Friar Park, dedicat a la meditació i a cuidar els seus enormes jardins. Col·labora activament en l’edició de la sèrie Anthology, que recupera velles gravacions i sessions d’estudi dels Beatles, fins que se li detecta un càncer de laringe el 1997, que se li reprodueix a principis del 2001. La mort de George Harrison, el 29 de novembre de 2001, va arribar mentre treballava en un nou disc, Brainwashed, que es publicaria el 2002.

La pel·lícula

El director Martin Scorsese ha volgut acostar-se a la personalitat vital i musical de George Harrison amb Living In The Material World, un llarg documental (208 minuts) en la línia de No Direction Home (sobre Bob Dylan) i Shine a Light (amb els Rolling Stones en directe). Evidentment repassa la trajectòria musical i oficial del mite, amb imatges i documents inèdits, però també hi té lloc la part més personal de la vida de Harrison, amb la seva dona Olivia, la seva casa de Friar Park, les seves aficions (com la jardineria i la Fórmula 1), i la seva vida espiritual, sense defugir les parts més incòmodes del personatge, com les seves relacions amoroses i sexuals i la relació amb les drogues, tot i que sense entrar-hi amb massa profunditat. El mateix John Lennon diria que “George, en ell mateix, no té misteri. Però el misteri que hi ha dins George és immens”.

A Living In The Material World, que a Catalunya es va estrenar en el marc del festival In-edit de cinema documental musical, hi intervenen, en forma de declaracions, amics de Harrison com Paul McCartney i Ringo Starr, Eric Clapton, Yoko Ono, la seva dona Olivia i el seu fill Dhani, entre molts altres. Eric Clapton, per exemple, recorda que “era clarivident i innovador. George, per mi, va prendre alguns elements del R & B, el Rock i el Rockabilly i va crear una cosa única”.

Article publicat per Ramon Moreno a la revista EL TEMPS, 2 de desembre de 2012