dijous, 2 d’agost de 2012

DE KAVAFIS A JOSEP TERO


La meva biblioteca te vida pròpia. Els llibres i els discos (a la meva biblioteca llibres, discos, cd's i dvd's formen una unitat de destí en l'universal) respiren, es mouen i em reclamen l'atenció. Una cosa porta a l'altre: una cita em porta a la recerca d'un altre volum perdut a la tercera fila de la lleixa de dalt, i un cop allà m'entretinc amb els llibres que envolten aquell. Es per això que em costa tant posar ordre a la bilbioteca: m'encanto a cada volum, bado amb les il·lustracions, apilo llibres d'un mateix tema.... Regna, però, un desordre perfectament ordenat. Manllevant la frase del títol d'un libre, podria dir que la meva biblioteca és plena de fantasmes, fenòmen paranormal àmpliament estudiat per explemple per Jacques Bonnet (Biblioteca llena de fantasmas, Anagrama, Barcelona 2010) i per Alberto Manguel (Biblioteca de noche, Alianza Editorial, Madrid, 2007). Els recomano fervorosament aquests dos llibres.

Puc anar perfectament de Neruda a García Lorca, llegint, per exemple l'escrit que amb motiu de l'assassinat del poeta a Granada va publicar el futur premi Nobel a la revista La Hora de España (número III, març de 1937). De Lorca puc anar a Leonard Cohen, alhora poeta i admirador de l'autor d'”Andaluces de Jaén/ aceituneros altivos....” de qui ha versionat algun poema i que va batejar la seva filla amb el nom de Lorca. De Cohen giro cap a John Cale, esplèndid versionador del tema Hallelujah. Això em porta a Lou Reed, company de Cale a la Velvet Underground i tot plegat a una infinitat de girs per acabar, no sé, posem a Tom Waits i el seu Closing Time, que, total, és un tema (i un disc) que m'agrada molt. I tot plegat havia començat amb Neruda.

La cosa és que em trobava treballant en un projecte editorial sobre el poeta Konstandinos Kavafis, quan els fets es van desencadenar, imprevisibles però lògics (com a mínim amb la meva lògica). Repassava les versions que de Kavafis va fer el gran poeta, intel·lectual i traductor Carles Riba, i que han estat reconegudes com una obra mestra i una referència indiscutible a nivell mundial. Transitava, doncs, entre el rei Manuel Commenos i Teòdot quan vaig anar a parar a Ítaca. Evidentment es va imposar una aturada al camí i recuperar la versió musical que d'aquest poema en va fer Lluís Llach, un d'aquells temes que generacions de catalans saben taral·lejar i que és, en definitiva, més enllà de la poesia, una cançó esplèndida. Llach va ser un dels introductors de Kavafis a la cultura catalana popular, com abans, d'una manera més acotada ho havia fer el mateix Carles Riba. Però realment, el gran divulgador de l'obra kavafiana a nivell musical ha estat un empordanès, l'escalenc Josep Tero. És curiòs, perquè un altre dels grans estudiosos de Riba i Kavafis és el figuerenc Eusebi Ayensa, director de l'Instituto Cervantes d'Atenes i autor, entre molts altres llibres D'una nova llum. Carles Riba i la literatura grega moderna (Pagès Editors, Lleida, 2012). Deuen ser els aires d'Empúries, tot i que, de fet, Kavafis era alexandrí....

En fi, em centrarè en la figura de Josep Tero, ja que aquest és un paper centrat en la música i no es plan que em liquidin a la tercera col·laboració.

Dèia que Tero és el gran difusor de l'obra de Kavafis (com Miquel Pujadó ho és de la de George Brassens, per exemple) amb les nombroses versions musicals que ha fet al llarg de la seva (dilatada) trajectòria musical. Un dels seus espectacles vigents porta el títol, precisament, d'Alexandria a Empúries, i en ell repassa poemes de Kavafis i d'altres poetes com Salvat-Papasseit o Roís de Corella.

Josep Tero és una persona posseïdora d'una envejable (com a mínim per part meva) sensibilitat poètica. Els seus discos i les seves cançons m'han acompanyat d'ençà que el vaig conèixer ara fa... uff! Massa anys. Recordo les seves primeres cançons, belles en la lletra i la música. El seu record del vell pescador, el cementiri marí de L'Escala.....Recupero el disc Raval, en el que hi participen Maria del Mar Bonet, Marina Rossell i George Moustaki, gran poeta de la llibertat i que ara es troba en un estat de salut precari (i ja que hi som podem esmentar el darrer treball de Marina Rossell, Marina Rossell canta Moustaki, en el que versiona, en català, alguna de les peces més recordades de Moustaki). En aquell disc hi havia una esplèndida versió del poema Recorda, cos... un dels millors i més sensibles poemes de Kavafis. Tero utilitza la traducció precisa de Carles Riba i li dona un no menys sensible embolcall musical. El tema té, a més, l'alicient de poder escolar les dues versiona, la catalana i l'original en grec, que canta Moustaki, que com el poeta és nascut a Alexandria.

Un dels nexes que tenen en comú molts dels noms que hem esmentat és la Mediterrània. Carles Riba, amant i estudiós de la cultura grega clàssica, Moustaki, Kavafis i Josep Tero, són indissociables d'aquest nostre mar, que com la nostra pàtria és petit i tranquil (imagino que potser també, brut i no sé si dissortat). Els discos de Tero desprenen un inconfundible aroma mediterrani, amb músiques i lletres que reivindiquen aquesta pàtria sense fronteres que és la Mediterrània, de L'Empordà a Grècia passant per l'Alguer. Precisament Fronteres és el títol del darrer disc publicat per Josep Tero, en el que posa música a textos de Carles Fages de Climent, Miquel Martí i Pol, a banda de temes propis. També incorpora un cor bizantí de monjos del monestir de Vatopedi, al mont Athos. Aquesta etiqueta de Tero com músic de la Mediterrània l'ha fet participar en el disc tot just publicat, Les anges vivent encore en Mediterranee , i en les presentacions que es faran aaquest estiu a Atenes i Salònica.

Més a prop podrem veure Josep Tero en la seva tradicional cita a L'Escala el proper 6 d'agost a on presentarà temes del que serà el seu 9è disc, D'un mateix port. Costa imaginar-se un estiu sense les tonades de Josep Tero.

Article publicat per Ramon Moreno al setmanari HORA NOVA, 24 de juliol de 2012