35 ANYS DE PUNK


La crisi que va saccejar el món occidental als anys 70 va ser de dimensions globals i va tenir llargues repercussions. La decissió de la OPEP (organització de països exportadors de petroli) d'aturar la producció de cru, va generar una espiral inflacionista de dimesions gairebé desconegudes fins aquell moment, a excepció de la crisi del 29 americana. La indústria musical també en va partir durament les conseqüències: el vinil, el suport dels Lp's i dels singles es fabricava a partir de derivats del petroli. El mercat musical i discogràfic, que s'havia convertit en la principal indústria de l'oci superant el cinema, es va enfonsar econòmicament i va limitar de manera dràstica el seu creixement artístic. La creativitat deixa pas a la programació i direcció del grans conglomerats de la indústria de la música i el benefici, ràpid si pot ser, és l'únic argument de tot plegat. Les modes musicals, com ha assenyalat el crític musical i escriptor Jordi Sierra i Frabra, "de 1974 a 1978 seran part d'un joc tendent a una mateixa fi: l'enriquiment d'uns pocs a costa d'uns molts". La falta de creativitat generada per l'aposta sobre segur de les discogràfiques en base al benefici que podien generar els discos que editaven va portar a mirar massa el passat i poc al futur. El so es fa sofisticat i poc atrevit i no seria fins els 1977 quan el món de la música pateix una fonamental saccejada.

El moviment punk

A Anglaterra els joves de la meitat d'aquella dècada dels 70 tenien realment poques perspectives de futur. El sistema escolar només ajudava els primeres espases i discriminava la resta. Els joves no comptaven per a res i el seu futur anava indestriablement lligat a les llistes i oficines de l'atur (algun grup com els UB40 prenen el nom d'un d'aquells inmombrables impresos de calia omplir). No resulta, doncs, estrany que els joves tinguessin un ressentiment important vers el sistema i que un dels eslògans més repetits l'any 1977 fos "no future".

El moviment punk és fruit, com tots els moviments musicals i culturals, de la seva època. El desencant juvenil, la desafecció social (per dir-ho en paraules d'avui dia, ja que la descripció d'aquells temps sembla talment un reflex de la nostra realitat), el rebuig a qualsevulla convenció social, era la resposta a una societat que els marginava i de la qual els joves se n'apartaven. Un altra conseqüència va ser la capacitat d'autosuficiència que es reflectiria en el "do it yourself". La indumentària era reciclatge 100% i tenien un punt de provocació en l'estètica: els imperdibles en serien elements característics, així com les xupes de cuiro decorades i guixades. Els cabell, de punta o ben curts, es pintaven de colors i la cresta característica dels indis mohicans es va tornar a posar de moda com a element de batalla.

El "fes-t'ho tu mateix" també era aplicable a la música i la cultura. El Londres de la segona dècada dels setanta bullia d'elements artístics efímers i peculiars (com una exposició titulada Prostitution, que intentava trencar tabús), els fanzines i les revistes autoeditades van viure un dels moments de màxima esplendor. En bona part, el punk va fonamentar la seva consolidació com a moviment musical (i cultural, no cal oblidar-ho) gràcies a la xarxa de difusió que formaven aquestes publicacions. Cal tenir en compte que el punk no només va ser bandejat per la premsa musical i generalista "seriosa", sinó que va ser combatut amb virulència des de les tribunes mediàtiques.

Els Sex Pistols i els altres

A nivell musical el punk es presenta com la màxima quota de la democràcia participativa. No cal se músic, ni saber de música, per a formar un grup. Realment no és cap novetat. La història del rock es farceix principalment de gent que no té cap coneixement musical i en primera instància els seus inicis parteixen de la devoció i la passió, d'Elvis Presley als Beatles passant per Jimmi Hendrix o els Sex Pistols.

Els Pistols aviat es converteixen en el referent musical, al costat d'altres grups com els Buzzcocks (que, ja tenia mèrit, podien fer una versió dels Ramones dos segons més curta que l'original), els Damned o els Clash, més combatius socialment i políticament. Però els Sex Pistols atreien el jovent amb les seves actuacions salvatges i apoteòsiques, una mena d'agressió musical i visual, a voltes de manera literal: escopien el públic, es barallaven, s'autolesionaven.... Música ràpida i agressiva, lletres contundents i provocatives. Anarchy In The UK conté frases que no deixen ningú indeferent: sóc un anticrist, sóc un anarquista. Directe a la jugular del sistema. El primer single dels Sex Pistols apareix el novembre de 1976, amb un cartell promocional que utilitza una foto de la bandera britànica esparracada, enganxada amb clips i imperdibles. La discogràfica EMI no aguanta la pressió i els acomiada després d'una entrevista televisiva d'1 minut i 40 segons, en la que es dediquen a insultar de manera contínua l'entrevistador. Més tard també serien acomiadats per A & M Records. Els Pistols tenien les butxaques plenes però encara cap disc al mercat, però tothom parlava d'ells.

Als Sex Pistols devem el gran disc de la música punk. Never Mind The Bullocks. Here's The Sex Pistols (que traduït seria alguna cosa com: no em toqueu els collons, aquí estan els Sex Pistols) s'editaria l'octubre de 1977, amb el grup, paradoxalment, ja en descomposició (Glen Matclok, l'únic que tenia alguna noció de música, havia estat acomiadat, oficialment pel seu penjament de la música dels Beatles; i el nou baixista Sid Vicius donava mostres a cada minut de la seva nul·la capacitat musical i fins i tot cognitiva, abonat a tot els excessos imaginables). Però el disc conté perles de vital importància com el ja esmentat Anarchy In The UK, el mític Good Save The Queen (hagués estat divertit que aquest tema, 35 anys després hagués sonat a la cerimònia d'inauguració dels jocs olímpics de Londres, amb presència de la mateixa reina d'Anglaterra), o Bodies, Holidays In The Sun o Pretty Vacant. Pura força, sense massa pretensions que no fossin la senzillesa i la contundència.

Per a qui vulgui endinsar-se en aquest disc, res millor que l'edició conmemorativa que s'acaba d'editar, amb un pack que inclou el disc original remasteritzat, acompanyat de cd's amb rareses i cares B, un concert en directe, un documental en DVD i un llibre de 100 pàgines repassant la història dels Sex Pistols.

Punk, encara

Han passat més de tres dècades i el punk continua present al món de la música. Com diu el mateix Jordi Sierra i Fabra, "el Punk Rock no és nou ni vell: és aquí". Hi havia música punk abans de l'esclat de Londres i en continua havent en l'actualitat. Com va escriure el gran cronista del moviment punk, Jon Savage (Englands Dreaming. Los Sex Pistols y el Punk Rock. Reservoir Books, Barcelona 2009), es "reaferma el vigor continuat de l'ADN del punk, no com a música o cultura o com un grup, sino com a símbol global d'animositat, rebel·lió o pur transtorns juvenils. Després de tot, si les coses no es qüestionen, res canviarà".

Publicat al setmanari HORA NOVA, 30 d'octubre de 2012

ROBERT CRUMB, APÒSTOL DE LA CULTURA UNDERGROUND


El Museu d'Art Modern de la Ciutat de París acull la primera retrospectiva de Robert Crumb, un dels més grans dibuixants dels darrers 50 anys. Crumb és també un dels apòstols de la cultura underground i encara avui, als 68 anys, és venerat per diverses generacions, com ho demostra precisament, l'exposició Crumb. De l'Underground à la Genèse que es podrà veure a París fins el 19 d'agost.



No és habitual que el còmic ocupi l'espai central d'un museu d'art, però com dèia Bob Dylan, els temps estan canviant, i la contracultura ja no és el que era. Mario Maffi, en el seu clàssic estudi La cultura underground (Anagrama, Barcelona, 1975), enllaça els orígens de l'underground en la beat generation dels anys 50 del segle passat. I si bé en un primer moment la paraula representava el que significava (activitat cultural en certa manera clandestina o minoritària), a partir del 1963 el terme underground es va anar extenent per a acabar englobant una part important de la subcultura juvenil, que clarament, explotaria al San Francisco del 1968, en l'anomenat estiu de l'amor.

Robert Crumb, precisament, s'insta·la a la ciutat californiana l'any 1967, i no només va veure el fonòmen sinó que en va ser protagonista actiu. Crumb havia nascut a Filadèlfia l'any 1943 i de ben jove es dedica al dibuix, amb el seu germà, com a una manera d'escapolir-se de la rigidesa de la vida familiar. Serà a San Francisco que crearà la revista Zap Comix, publicació en la que, a banda del mateix Crumb, que crearia en solitari els primers dos números, hi col·laborarien altres autors psicodèlics com Rick Griffin i també Gilbert Shelton. El darrer número, fins al moment, de Zap Comix es va publicar el 2005.

Com recorda l'escriptor català Lluís Racionero (Memòries de Califòrnia, Edicions 62, Barcelona, 1988), que va viure aquells temps a Berkeley, "el 68 va tenir el seu origen i el seu motor en els mateixos joves que, de bell antuvi, el que varen fer fou protestar amb el seu model de vida alternatiu (...) El 68 no fou una rebel·lió d'idees, sinó de vivències. La gent no protestava amb arguments, sinó amb formes de vida noves, dissonants, incompatibles amb l'establishment." A nivell musical, San Francisco era la gran capital. La música era la punta de llança de la ideologia hippie i la que transmetia els missatges que aquesta generava. Carlos Santana, Jefferson Airplane, Gratefud Dead, The Doors, Jimi Hendirx o Janis Joplin, són només alguns dels noms, potser els més populars, que posen la banda sonora a aquella època.

Robert Crumb viu aquella febre psicodèlica i entra en contacte amb la Janis Joplin, per la que crearà un dibuix que, tot i que destinat en un primer moment a ocupar la contraportada del seu primer disc, s'acabaria convertint en una de les portades més impressionats i reconeixibles de tota la història de la música. Cheap Thrills (disc que s'havia de titular Sex, Dope and Cheap Thrills i que va partir el canvi de nom vista l'oposició a un títol tant explícit per part de Columbia Records), publicat el 1968, atreu des de la mateixa portada, amb uns dibuixos plenament identificables amb l'autor i amb la personalitat de la Janis i que reflecteix també el precís moment en que s'ubica el disc, que conté, tanmateix algunes de les peces més clàssiques i immortals de la passional diva rock del moment, com Summetime o Piece Of My Heart. Quan Janis Joplin li va demanar quant volia a canvi d'aquell dibuix (que Crumb recorda que va acabar durant una llarga nit a base d'amfetamines), l'artista li va dir que amb una "una pessigada a la teta" es donava per pagat. Tot i això, va rebre finalment 600 dòlars, que es van convertir en 21.000 quan l'original es va subhastar a Sotheby's.

Robert Crumb no era, però, aliè al món de la música, tot i que la seva passió era el jazz i el blues i els vell discos de 78 rpm. (en té una col·lecció de més de 10.000 discos). Sempre va afirmar que el rock no era especialment la seva música preferida i, per aquest motiu, va rebutjar una proposta dels mateixos Rolling Stones per a què els dissenyés la portada d'un dels seus discos. Crumb va fer la portada d'quell disc de Big Brother and The Holding Company només per a la Janis Joplin, però amb els anys va mantenir-se fidel al portadisme amb alguns centenars de caràtules de discos que van des de recopilacions de vells bluesmen, fins a música de banjo, o portades per als discos del seu propi grup, The Cheap Suits Serenades, amb els que toca el banjo. Algunes d'aquestes portades es poden trobar al llibre Crumb, la colección de portadas de discos (La Cúpula, Barcelona, 2011).

Però l'ambient general d'aquell estiu de l'amor sí que es va reflectir en Robert Crumb, que es va endinsar en el món de drogues com l'LSD, per a denunciar amb amb les seves curtes vinyetes (a l'estil de la tira periodística) la hipocresia de la societat de la primer potencia mundial mitjançant del sexe, la violencia, les drogues, l'absud, el nihilisme... que transmetia a través de les delirants aventures de personatges com Mr. Natural.

L'exposició de París, evidentment, fa especial incidència en aquesta faceta musical de la creació de Robert Crump. Estructurada en 12 apartats temàtics cronologics (Crumb avant Crumb, Underground, Actuel, Snatch Comic, Des héros peu recommanandables, Éstrange Amérique, Weirdo, Crumb par Crumb, La musique du passé, Cultures populaires, La Génese i Crumb en France) la mostra inclou algunes de le seves creacions més populars, com el Gat Frit, Angelfood McSpade o Schuman The Human. Crumb, de l'Underground à la Genèse aplega 700 dibuixos originals, els quaderns de croquis de l'artista i 200 revistes undegrounds.

No és extrany que França reti un homenatge d'aquesta importància a Robert Crumb. Va ser a través d'aquest país que Crumb va aterrar a Europa amb els seus dibuixos a la revista Actuel, una de les icones de l'esquerra contracultural francesa dels 70. Més tard Crumb i la seva dona, la també dibuixant i col·laboradora Aline, s'instal·larien a la ciutat de Nimes.

Crumb, de l'Underground à la Gènese esdevé una mirada imprescindible a un artista igualment imprescindible de la creació popular.

Article publicat a la revista BONART, agost-setembre de 2012

LES ARRELS DELS BEATLES i ELS ROLLING STONES


La revista musical Mojo és una de les publicacions de capçalera del panorama musical internacional. Està considerada una referència cultural, ja que tracta el fenomen del rock com un fet social de primera magnitud. Al seu llibre Diccionario del Rock y la música popular (Ediciones Robinbook, Barcelona 2005), Roy Shuker diu que Mojo és una "biblia d'estil", pel tractament profund que fa de les notícies i pel seu disseny acurat.

Mojo està centrada, de manera àmplia, en el món del rock, diguem-ne, clàssic. Les seves portades són ocupades per referències indiscutibles de la història de la música i, eventualment, per nous grups i músics amb innegables influències en el passat. No és, evidentment, una revista de consum ràpid, ans al contrari, els seus articles són llargs i molt documentats, escrtis per les millors plomes de la literatura musical. Per posar un exemple, les darreres portades han estat ocupades per: The Beatles, Beach Boys, Steve Marriott, Paul Weller, i New Order.

La revista Mojo s'acompanya en cada número d'un CD gratuït d'un alt interès musical. No es tracta del típic CD promocional inserit a la revista per a poder cobrar un preu més alt per exemplar. Els CD's de Mojo són acuradament planificats i molt treballats, i incorporen una eficaç secció de notes explicatives. La majoria de discos tenen més d'un element que els fa interessants: The New Dictionary Of Blues And Soul (que aplega temes de nous artistes com Eli 'Paperboy' Reed o James Hunter), Africa Rising (amb música de Tinariwen i Ali Farka Toure, entre d'altres), Rebel Music (un recull de cançons de protesta i revolta, de Bob Marley a Gil Scott-Heron), Soul Power (amb temes poc evidents del segell Stax), o una divertida recopilació de nom Cigarettes And Alcohol (amb temes que fan referència al 'plaer' de beure i fumar).

Puntualment els CD's de Mojo reprodueixen de manera íntegra un disc històric determinat i ho fan amb versions de diferents artistes, principalment de l'escena actual. Així, amb el temps han publicat molts discos dels Beatles (el darrer el Yellow Submarine) o el Pet Sounds dels Beach Boys o l'OK Computer de Radiohead. Una altra sèrie aprofundeix en les arrels musicals de diferents grups, dels Ramones als Rolling Stones; aquest és el cas del disc publicat al número 225 de Mojo, corresponent al mes d'agost.

I és que aquest any s'acompleixen 50 anys del primer concert dels Rolling Stones i, també, de la publicació del primer single dels Beatles. Sovint se'ns han presentat els dos grups com a antagònics: els Beatles contra els Rolling Stones i coses per l'estil. La veritat és que no només eren amics, sinó que van col·laborar en algunes ocasions i fins i tot tenen gairebé els mateixos orígens musicals.

Comparant el discos que la revista Mojo ha dedicat a les arrels dels Rolling Stones i, anteriorment, a les arrels de Paul McCartney, observem una coincidència de noms important. Són els grans noms de la història de la música previs als dos grups britànics. Són els grups que tant Mick Jagger, Keith Richards i Brian Jones com Paul McCartney, John Lennon i George Harrison escoltaven de joves i que els van decidir a dedicar la seva vida a la música. Hi ha d'altres CD's per l'estil, per exemple els editats pel segell londinenc Snapper Music, que rastreja amb profundidat vells arxius sonors i que ha dedicat sengles volums a definir les arrels musicals de Lennon i companyia.

En tots ells, dèiem, veiem una coincidència de noms: Bo Diddley, Chuck Berry, The Coasters, Buddy Holly... estan al tracklist de tots els discos d'influències tant de músics dels Beatles com dels Stones. Evidentment hi ha especificitats. Les arrels dels Rolling Stones són més negres, més blues, com Elmore James, Eddie Taylor o Slim Harpo. Els Beatles, per contra, en un moment donat prenen la drecera més rockabilly amb Eddie Cochran i Gene Vincent i, sobretot, Elvis Presley, autèntic catalitzador de passions musicals adolescents d'una determinada generació.

Tots ells, membres de Beatles i Stones tenien en comú la passió per la música. Es formen escoltant aquells temes una i altre vegada i intentant copiar i repetir els ritmes i acords amb els seus atrotinats i poc adequats instruments. Brian Jones estava autènticament obsedit per la música negra americana. Mick Jagger recorda com va queda impressionat ("en va deixa realment sense coneixement") quan va veure tocar Jones un tema d'Elmore James, que mai havia vist interpretar a ningú en directe i que només coneixia pels discos. Brian Jones es passava hores i hores practicant i escoltant un cop i un altre els seus tresors en forma de vinil i parlant a tothora i amb tothom de la música blues i rythm and blues. Va coneixer Alexis Korner, patriarca de la música blues anglesa, de qui va aprendre la seva àmplia saviesa musical fins que va trobar les seves ànimes bessones, uns altres fanàtics de la música negra de nom Mick Jagger i Keith Richards. Els dos es coneixien de l'escola però es van perdre el rastre fins que es retrobaren en un tren camí de Londres i veieren que tenien els mateixos gustos musicals. Richards era especialment devot de Chuck Berry i anys més tard, el 1987, organitzaria un concert d'homenatge al seu ídol. Van ser els Stones qui van fer gran Chuck Berry i li van donar una dimensió històrica.

Chuck Berry era també una passió compartida amb els Beatles. La transcedència musical de Berry és de tals dimensions que John Lennon no va dubtar a dir que "si li haguessim de posar un altre nom al Rock and Roll li podríem dir Chuck Berry".
El cert és que avui dia recordem els Beatles i els Rolling Stones, i tota ua caterva de fans arreu del món celebren els aniversaris més destacats i col·leccionen fins a la darrera peça musical dels seus ídols, probablement els dos grups més importants de la història de la música. Però no és menys cert que ni Rolling Stones ni Beatles serien res sense el bagatge musicals que van adquirir de músics com el mateix Chuck Berry, Buddy Holly, Muddy Waters, Little Richards, Gene Vincent o el Rei Elvis Presley.  

Article publicat al setmanari HORA NOVA, 31 d'agost de 2012

MÉS QUE UN DISC

El 27 d’octubre de 1977 s’editava un dels discos més polèmics de la història de la música rock. Never Mind The Bollocks. Here’s The Sex Pistols acumulava, al moment de la seva edició, un llarg camí d’escàndols i desprestigi. El Sex Pistols van passar en poc temps per tres companyies discogràfiques, dues de les quals els van acomiadar sense publicar el disc i amb la liquidació de la totalitat del contracte. El grup quedava amb les butxaques plenes, socialment estigmatitzat, però sense el desitjat disc de debut. En fi, coses del rock.



Ara, les coses, evidentment, han canviat i una gran multinacional, Universal Music, és l’encarregada de posar en circulació el disc en format super deluxe box set, que es podrà trobar a partir del 24 de setembre. Els seguidors de ben segur que quedaran prou satisfets del que trobaran i alhora potser sorpresos que encara quedi molt material per descobrir dels Sex Pistols. I és que Never Mind The Bollocks. Here’s The Sex Pistols. Super Deluxe Box Set inclou el disc original remateritzat (es van trobar els masters originals, que es creien perduts, a principis d’aquest any durant un trasllat dels arxius de Virgin Records); un cd amb rareses i cares B; un altre amb una actuació en directe de l’any 1977; un parell de dvd’s amb un documental de Julien Temple i altres materials extres; un llibre de 100 pàgines; un single en format vinil; posters, enganxines...

Never Mind The Bollocks és, efectivament, un dels discos més emblemàtics i influents de la història de la música, i reflecteix tota la força del moviment punk, sorgit de la gran crisi econòmica i social dels anys 70. El desencant juvenil, la desafecció social, el rebuig a qualsevulla convenció social era la resposta a una societat que marginava els joves i de la qual aquest joves se’n volien apartar. Tot plegat es manifestaria en un parell d’eslògans que han fet fortuna al llarg del temps: no future i do it yourself. Efectivament, la indumentària era reciclada al 100% i hi havia en la imatge un punt important de provocació: xupes de cuiro decorades i guixades, cabell de punta o ben curts, pintats de colors, amb al cresta característica dels indis mohicans com a element de batalla.

Provocació i ganes de fer diners

Londres de mitjan dècada dels 70 bullia d’elements artístics efímers i peculiars: exposicions trencadores, fanzines, revistes autoeditades, grups musicals arreu... Per a fer música punk no calia ser músic ni tenir cap noció de música. De fet, els mateixos Sex Pistols en són un bon exemple. Només el seu baixista, Glen Matlock tenia alguns rudiments musicals, però juntament amb Johnny Rotten, Paul Cook i Steve Jones (més tard arribaria Sid Vicious), van suplir aquesta mancança de conceptes musicals amb un entusiasme aclaparador, en el que, potser, la música era només una part del producte, que s’acompanyava d’abundants dosis de provocació, nihilisme i ganes de fer quartos per part del seu manager Malcom McLaren.

Els Sex Pistols aviat es converteixen en referent d’un moviment que s’anava expandint a passos de gegant: hi havia també els Buzzcocks (que, ja tenia mèrit, podien fer una versió dels Ramones dos segons més curta que l’original), els Damned o els Clash, més combatius socialment i política. Vist el panorama, la multinacional EMI s’arrisca a oferir un contracte de gravació a Rotten i companyia, però una entrevista televisiva amb Bill Grundy fa esclatar la guerra. L’entrevista dura 1 minut i 40 segons, temps suficient per deixar anar en directe un grapat de paraules escandaloses i atacar i insultar de mala manera el presentador, que, tot sigui dit, semblava provocar-los conscientment. En tot cas es va obrir la veda contra el punk per part de la premsa seriosa mentre alguns concerts són cancel·lats, com rescindit seria també el contracte dels Sex Pistols amb EMI i posteriorment també el que van signar amb A&M Records, que va destruir tots els singles de God Save The Queen que s’havien imprès fins aquell moment.

Serà però una discogràfica petita però amb voluntat de gran, Virgin Records, la que donaria aixopluc els líders del punk i publicaria el seu primer disc, no sense problemes: els treballadors de la fàbrica de discos es van declarar en vaga en veure en què estaven treballant, la campanya de publicitat també va ser vetada a molts mitjans, les botigues importants no el van voler vendre i les emissores de ràdio el van censurar. Malgrat tot el primer single (God Save The Queen) va vendre 150.000 còpies en menys d’una setmana i arribaria al número 2 de les llistes amb una lletra que a banda de demanar que deu salvés la reina, parlava del règim feixista anglès o que “t’han convertit en un imbècil” i recordava reiterativament que no hi havia futur.

A banda del contingut musical de Never Mind The Bollocks, amb peces com la ja esmentada o d’altres destacades dels Pistols com Anarchy In The UK, Bodies, Holidays In The Sun o Pretty Vacant, el disc serà recordat per la seva portada, una de les més imitades de la història de la música. Dissenyada per Jamie Red, va aprofundir en la idea antisistema del punk, presentant sobre fons groc amb lletres de segrest (com si fossin enganxades de retalls de diari) el nom del grup sota el títol del disc format amb diferents tipografies. Senzilla i efectiva, com la música dels Sex Pistols.

 Article publicat per Ramon Moreno al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 23 de setembre de 2012