dimecres, 25 de desembre de 2013

HISTÒRIES DE LA CONTRACULTURA


Les biblioteques i les llibreries tenen alguna cosa de màgica i misteriosa. Un hom hi entra, sense destí fix i remena aquí i allà, el sorprén una portada, llegeix una contrasolapa.... L'altre dia a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres (que és la meva segona biblioteca de capçalera, després de la de Torroella de Montgrí), em va caure, literalment, un llibre a les mans. Es tractava de Nosotros los malditos de Pau Malvido, editat per Anagrama l'any 2004. És un llibre que ja havia llegit i que misteriosament havia desparegut de la vista a la meva bilbioteca particular: deixat i no retornat? Manllevat per algun desconegut? Amagat de manera discreta rera la filera de llibres dedicats a la música rock? Interessant enigma. Com és sabut, les biblioteques solen estar plenes de fantasmes.

La relectura d'aquest llibre de Pau Malvido (seudònim de Pau Maragall Mira, mort el 1994) ens permet acostar-nos a la Barcelona dels anys 60 i 70 en què els joves volien exercir de joves. No és un llibre estrictament musical, però l'esperit musical hi és present a cada pàgina del llibre. El gruix de Nosotros los malditos està format pels llargs articles publicat per Malvido a la revista Star durant la segona meitat de la dècada dels 70. Star va ser un referent en la contracultura barcelonina de l`època, i donava aixopluc a una grapat de gent interessant del món de la música, el còmic, la fotografia i les lletres (d'arreu de l'estat, no només de Barcelona), allunyats, molt allunyats, d'aquella gauche divine que ja ha adquirit estatus oficial.

Per a qui vulgui més informació sobre aquesta revista, es pot apropar al llibre Star. La  contracultura de los 70 (Glénat Ediciones, 2008), un llibre de l'editor de la revista Juanjo Fernández que aplega les portades de la revista, una selecció d'articles triats i algun altre d'inèdit, fotografies, etc. Deia Juanjo Fernández en una entrevista l'any 2008 que "Star era sinceridad pura y dura. Cada uno escribía lo que sentía y lo que pensaba", tot plegat per parlar de "drogas, de música" y també en una primera etapa amb molta presència del còmic, amb gent com Crumb i Shelton, per posar uns exemples internacionals. La cara que devia posar el funcionari de la censura franquista quan va decidir segrestar la revista número 13 amb una imatge de Crumb, devia ser d'impacte. (Coses de la censura a la que, al pas que anem, aviat hi tornarem).

Star va ser una revista més propera al carrer, o a la gent del carrer, a la que no era no gauche ni divina, amb una tendència, que veiem en els textes de Paul Malvido, més cap a l'anarquisme i amb una divinitat que deixava aparcada per a l'eternitat. En tot cas les esperances del jovent de l'època hi són perfectament reflexades, a banda dels seus interessos musicals, culturals i socials, que no semblen lligar gaire amb la història oficial que s'ha venut de la transició política. Diu Malvido que "el follón político actual no aporta soluciones concretas a la gente jove. Porque esta gent mide la libertad a través de cosas bastante immediatas: la tranquilidad con que se puede ir por la calle haciendo lo que les apetezca, la garantía de que la represión no està a la vuelta de cada esquina dispuesta a caer de forma arbitraria en cualquier momento, a la posibilidad de trabajar en lo que a uno más le enrolle sin tener que estar continuamente en una carrera de obstáculos, sin tener que lamer el culo a nadie, sin tener que meterse en jerarquías de jefes y jefecillos, la libertad de enrollarse sexualmente como mejor le parezca sin tener que dar explicaciones a nadie".  Unes paraules que podriem signar ara mateix sense treure ni una coma.

Pels articles de Malvido hi circula cultura, política, repressió, molta música i molta droga. Són les cróniques d'una part del jovent que flipava més amb Pau Riba que amb la Nova Cançó, que eren més de birres que de Bocaccio ("lo únco que hacían [en referència a la Gauceh Divine] era estar en el Bocaccio y tomar copas. Ni políticamente se mojaron ni culturalmente". Són paraules de Juanjo Fernández), de les dues realitats barcelonines que tant bé ha retratat Juan Marsé en les seves novel·les i que, en definitiva, es va sentir decepcionada amb el que va succeir al país, per una part amb una transició en el fons poc modèlica tot i que van intentar crear el seu paradís en l'exili voluntari (o forçat en alguns casos) de Formentera.

A on han anat a parar aquelles ganes de llibertat , aquella explosió de creativitat? Alguns encara continuen al seu rotllo, sense massa esperances posades en la societat que els envolta, d'altres es van acomodar i encara alguns es van quedar pel camí, quan les drogues es van torner més dures. Aquest va ser el cas del mateix Pau Malvido, un "maldito".

Ramon Moreno

Publicat a la revista digital ENCESA, 16 de desembre de 2013

dissabte, 30 de novembre de 2013

LOU REED


Diumenge no va ser un dia perfecte. La mort de Lou Reed arribava a mitja tarda i posava el punt i final a un dels capítols més destacats de la història de la música rok. El músic de Nova York ha estat, efectivament, un dels personatges més destacats i influents a nivell musical del segle XX. No només va publicar alguns dels treballs més importants de l’era rock, i algunes de les cançons més icòniques, sinó que també va influir en infinitat de músics.

Podríem escriure un article basat en els tòpics. Parlar del Lou Reed que es va moure pel costat salvatge de la vida, o del seu caràcter aspre i poc donat a les concessions als periodistes o als mateixos fans. Però allò veritablement destacable son els seus discos i les seves cançons. Ja amb la Velvet Underground, al costat de John Cale, Sterling Morrison i Mo Tucker va publicar un dels discos més imprescindibles de la història del rock , el disc conegut com el plàtan i que va ser batejat com a The Velvet Undergropund and Nico. Deia Brian Eno que poca gent va comprar aquell disc, però que tothom que ho va fer va acabar creant un grup musical. Tot i que aquella aventura recolzada per Andy Warhol va acabar gairebé en batalla campal entre els mateixos membres del grup (de fet les relacions de Reed i Cale trigarien dècades en recomposar-se), encara donaria uns fruits més, White light/ White heat (un nom d'inequívoques referències a les drogues), The Velvet Underground i Loaded .

Després de la separació de la Velvet, Lou Reed iniciaria una erràtica però substancial carrera en solitari. Discos fonamentals conviuen al costat de treballs més experimentals; discos aparentment mediocres contenen autèntiques obres mestres. Superada la seva etapa és salvatge (amb estètiques incursions al món del glam, i una dramàtica relació amb les drogues) Lou Reed es convertiria en un intel·lectual del rock (amb el permís sempre de Bob Dylan), amb un a intensa relació literària en les seves cançons i una sovintejada relació amb la literatura en forma de versions i adaptacions de temes, per exemple, d’Alan Poe.

L'any 1972 i emigrat a Londres, publica Reed el seu primer treball en solitari, Lou Reed. Està encara convalescent de la separació del grup, i tot i que aquest disc pass sense pena ni glòria es posa immediatament a treballar amb David Bowie per al que serà, ara sí, una obra mestra imprescindible. Transformer (publicat aquell mateix 1972) conté alguns dels temes més emblemàtic de novaiorquès, com l'etern, Walk On The Walk Side. Sense descans l'any següent publica un dels treballs més íntims, personals i magnífics mai publicats, l'impressionant Berlin, un ambiciós projecte, amb aries dramatisme teatral.Pura i dura poesia sonora. Finalment Rock'n'roll animal (1975), brutal disc enregistrat en directe, marcaria el final d'una primer època en solitari de Lou Reed que el convertiria en un nom imprescindible de l'escena musical.

A partir d'aquí, Reed va publicant discos de manera periódica que permeten diversitat d'opinions entre els seguidors. De fet, ja ho tenia tot dit, i la havia fet un cop de timó al món del rock. The Blue Mask (1982) o Mistrial (1986) l'acosten a nous públics i mantenen viva la llegenda. I encara, acabaria la dècada dels 80 amb una crua i poètica radiografia de la seva ciutat amb New York (1989).

Lou Reed ha estat sempre, efectivament, el cronista no oficial (només faltaria!) de la ciutat de Nova York, sempre, però, amb una determinada visió de la ciutat, allunyada de les postals més estereotipades. Són els seus ambients marginals, poblats de personatges del lumpen, d’aquells que no surten a la fotografia oficial. Reals però amagats.

Aquesta serà la imatge que ens quedarà de Lou Reed, el seu Nova York, la seva mirada particular a una realitat no visible, el seu aire d'intel·lectual bohemi, mite sempre del món del rock.

Però clar, Lou Reed són un munt de cançons, el seu veritable llegat: Heroin, I'm Waiting For The Man, Sweel Jane, Walk On The Walk Side, Tell It To Your Heart, Dirty Blvd....

Ramon Moreno

Publicat a la revista digital ENCESA, 11 de novembre de 2013

diumenge, 10 de novembre de 2013

LA LLEGENDA LOU REED



Escoltar Lou Reed recitant poetes catalans a Nova York l'any 2007 no va sobtar massa gent. L'aparença del músic ja semblava més la d'un intel·lectual bohemi, que la d'algú que es movia pel costat salvatge de la vida. Tot i això, aquestes dues factes de la personalitat de Lou Reed l'han acompanyat fins el darrer moment, amb la notícia de la seva mort ara fa justament una setmana.


I és que de la mateixa manera que Lou reed ha estat el perfecte cronista de la part més fosca de la ciutat de Nova York i de les relacions humanes, també les seves lletres han estat reivindicades com a poesia, fet al que contribueix, sens dubte, la seva manera de cantar, que a voltes s'acosta més a la recitació. Ell mateix ha repetit alguna vegada, en referència a la importància que donava a les lletres de les cançons, que el conjunt de la seva obra volia ser com una gran crònica americana del seu temps. Amb tota nitidesa es pot comprovar aquest aspecte en el recull de lletres traduïdes per Jordi Cussà i publicat per l'editorial Empúries l'any 2008, Lou Reed. Travessa el foc.


Quan la Velvet Underground publica el seu primer disc l'any 1967, Nova York quedava a la perifèria d'un món del rock que tenia el seu epicentre a San Francisco. Eren els temps de la pau i l'amor, i les drogues tenien connotacions lúdiques i inspiratives. El Beach Boys posaven música a un estiu idíl·lic i la gent portava flors al cap, que cantava Scott McKanzie. Però, evidentment, res és el que sembla i Lou Reed i companyia (Sterling Morrison, Maureen Tucker i John Cale, acompanyts per la Nico per a aquell primer treball) cantaven a una l'atra realitat: les drogues eren dures i el sexe es movia en ambients difícilment imaginables pels hippies; alhora la música prenia una forma molt més experimentadora i transgressora amb temes com I'm Waiting For The Man, All Tomorrow's Parties, I'll Be Your Mirror o Heroin, mentre Andy Warhol (productor formal del disc) els donava aixopluc a la seva Factory en uns espectacles que combinaven art i música. És cert que la repercussió comercial de la Velvet Underground va ser minsa, però és també cert que va tenir una importantíssima influència tant en músics de la seva generació com en els de les posteriors.

Les diferències al grup van provocar el trencament i l'exili de Lou Reed a Londres, atret pel so que en aquells moments es creava a la capital anglesa. Després d'un primer treball que pasa desapercebut, potser massa encara sota l'ombra de la Velvet, Reed es posa en mans de David Bowie per a la producció del que serà la seva gran obra en solitari. Transformer, publicat el 1972, conté algunes de les peces més emblemàtiques del novaiorquès, de Vicious a Perfect Day passant per l'inmortal Walk On The Walk Side. El segueixen un parell de discos que accentuaran la dimensió llegendària de Lou Reed i el projectaran a la història: Berlín (1973) és un disc fosc i instrospectiu, gairebé depriment però que tenia la grandesa dels grans elapés; i Rock'n'roll Animal (1974) és això, la plasmació en directe de la força musical de Lou Reed, un exercici vigorós de reivindiació de la música rock. Eren aquells els temps més salvatges de Reed; temps en què, per exemple, simulava que es 'punxava' durant les actuacions, en una imatge icònica que el va acompanyar, potser a contra cor, durant la resta de la seva vida.

Però Lou Reed ja tenia una part de la feina feta. Era una de les màximes icones del rock i es podia moure en diferents ambients, ja fora al món del glam, al costat de Bowie o en la línia més radical. Lentament va arraconant la part més canallesca de la seva trajectòria i acomoda la seva música a la dimensió de la seva llegenda. Al costat de discos aparentment instrascendents, conviuen experiments sonors com el difícil d'escoltar Metal Machine Music (1975, un exercici de salvatgisme sonor, precursor de les millor èpoques de Sonic Youth, per exemple) amb intents d'acostar-se al gran públic.

Als anys 80, Lou Reed comanda la seva carrera en paralel a la imatge que vol projectar. Ha abandonat els excesos i la seva música es torna més tranquil·la i comunicativa. Continua, però, inquiet, i presenta treballs de la talla de The Blue Mask (1982), Mistrial (1986) o l'extraordinari New York (1989), de nou en l'ofici de copçar, críticament, el ritme vital de la gran poma, i amb el que es reividica, de nou, com un gran lletrista.

L'any següent Lou Reed gira el cap enrera i reinicia la seva relació amb John Cale per a enregistrar un homenatge a Andy Warhol, Songs For Drella, que també presentaran en algunes actuacions el directe, i, emfatitzant la seva passió per la literatura, ret homenatge a Alan Poe amb el disc The Raven. De manera més pausada sovinteja els escenaris, en molts casos acompanyat per la seva dona Laurie Anderson i va deixant anar pausadament l'aixeta dels discos amb col·laboracions amb d'altres músics. El seu darrer treball el va portar a treballar amb un grup com Metallica, amb el disc Lulu (2011), transitant uns camins aparentment allunyats del seu estil habitual.

La seva mort, el dia 27 d'octubre, va esdevenit a causa de les complicacions derivades del transplantament de fetge a què va ser sotmès mesos enrera. Era el punt i final per a un músic que va escriure algunes de les pàgines més glorioses i influent de la música rock. D'ara endavant, queda la llegenda, una llegenda de nom Lou Reed. 

Ramon Moreno

Publicat al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 3 de novembre de 2013

APUNTS (MUSICALS) D'ESTIU



 1- Tot veient el concert per la llibertat que es va celebrar al Camp Nou el passat mes de juny em va venir al cap una reflexió sobre els músics de casa nostra. En un festival en el que participaven músics de diferents estils i de diferents procedències d'arreu dels Països Catalans, a banda d'altres músics convidats (deixo fora els que no hi van voler participar quan van descobrir, ai carai!, que el concert reivindicava la llibertat del poble català i era també un cant a la llibertat i la democràcia. Per cert, de ben segur que aviat veuren algun d'aquests que es va esborrar amb l'argument que aquesta no era la seva lluita, participant en qualsevol altre lluita d'algun poble ben llunyà, sense rubor i omplint-se la boca de paraules grandiloqüents) es va poder constatar amb tota nitidesa que el nivell musical a Catalunya és realment extraordinari, de primer nivell. No parlo només dels capdavanters, sinó també dels músics acompanyants, tant clàssics com de música moderna, popular i tradicional. Com a país, ens n'hauríem de sentir orgullosos i ho hauriem de potenciar, en el ben entès que l'exèrcit de la cultura que deia en Titot, no és només un element cultural, sinó que també ho és social i econòmic. Si els Brams, la Dharma, en Jordi Molina i un llar etcètera fossin angloxasons els seus serien noms de referència indiscutible.

2- Parlo precissament d'això amb un gran músic i millor persona. Coincidim amb Nito Figueras al festival Beatles Weekend que se celebra a l'Estartit. En Nito presenta el disc que juntament amb la Monserrat Cristau han preparat amb versions dels Beatles. No són adaptacions qualsevols. Des del respecte i la coneixença de la música de Lennon i McCartney, en Nito i companyia han preparat un disc de versions a l'alçada dels millors, amb arranjaments de jazz, tocant la bossa nova, apropant-se al funky...

3- Precisament el pìanista Nito Figueras i el saxofonista Pep Poblet acaben de publicat el disc Versió Original, en el que recreen, en el seu estil personal, alguns temes clàssics de totes les èpoques i territoris. És el meu particular 'disc d'estiu', infringint totes les normes dictades per Georgie Dann. Són temes meravellosos, ben treballats, estimats i tocats amb passió. De fet, el disc (amb un dvd d'acompanyament) està enregistrat en directe, i és un espectacle que després de tres anys, Nito Figueras i Pep Poblet encara passegen per escenaris d'arreu. Sopa de Cabra, Joan Manuel Serrat, els Beatles, Stevie Wonder, els Ja T'Ho Diré... Versions originals per a disfrutar-les de veritat.

4- La revista Enderrock a celebrat els seus primers 20 anys. Ja té mèrit. Per a tots aquells que es passen el dia criticant (d'aquí i d'allà, no us penseu), 212 números parlant de música del país, feta aquí. Sovint aquestes crítiques vénen d'altres sectors musicals que pretenen que qualsevol cosa que funcioni a Catalunya a nivell musical està subvencionada, és sectària i, per tant, menyspreable. La realitat és que Enderrock ha fet les coses ben fetes, i, sobretot, existeix perquè hi ha al país músics que treballen cada dia, amb nivells de qualitat envejables i equiparables a molts dels grups de llocs insospitats que ocupen portades i espai mental d'altres publicacions i opinadors.

5- L'Anuari de la Música del 2013 (que, per cert, publica el grup Enderrock) és la plasmació en paper del desastre en el que viu actualment l'escena musical. Les dades són esfereïdores i sobta veure com encara sobreviu. No és que els poders polítics estiguin d'esquena a la cultura, és que directament el govern del PP és hostil i té la guerra declarada al món cultural. I aquí, més aviat fa la sensació que CiU no sap què fer ni de què va aixó de la cultura. Com queda demostrat a l'Anuari, en conceptes clars i entenidors per a aquests polítics neo (perdó) liberals, que tot ho enfoquen en termes monetaris, la cultura també és un ne-go-ci!!!

6- A l'Anuari hi ha dades, moltes dades i articles de les principals veus del panorama musical a casa nostra. Només una constatació: les millors sales de concerts, els millors festivals, les millors programacions es troben a les comarques gironines. A Figueres hi tenim en Xavi Pascual, que amb l'Acústica (entre d'altres iniciatives) demostra que és un dels programadors més fins de Catalunya. I, encara, a Salt hi tenim la Mirona, a l'Estartit la sala Mariscal.....

7- Per acabar: passo l'estiu en companyia, entre d'altres, del llibre de Jon Savage England's Dreaming: los Sex Pistols y el punk rock, un assaig imprescindible sobre el fonòmen social i musical que va ser el punk (a Anglaterra i els Estats Units) i un dels millors llibres de literatura rock que s'han escrit mai.

Ramon Moreno

Publicat al setmanari HORA NOVA, 30 de juliol de 2013

EL SUBMÓN DE LA VELVET UNDERGROUND

Aquest és el darrer article de la sèrie d'estiu al Diari de Girona.

La Velvet Underground ha estat una de les bandes més influents de la història de la música. Malgrat tenir una trajectòria breu, la seva repercusió arriba encara a avui dia, amb un llegat intemporal tot i la migradesa de la seva discografia.

La VU és filla d'una realitat urbana, allunyada dels estereotips de l'estiu de l'amor hegemònics a la costa est dels EEUU l'any 1967. Que la gran poma no era Califòrnia és una evidència ben palpable. Allà no arribaven les melodies dels Beach Boys i, en tot cas, s’intuïen els tocs de realisme que marcaven els Doors. A NY havia començat a caminar un nou jove moviment folk, amb Dylan al capdavant i des d’allà havia fet el salt a Anglaterra un inquiet Jimi Hendrix. Però als seus carrers hi habitava un submón desconegut per a la majoria, marginal i amagat, ocult però real.

La feliç coincidència de dos esperits inquiets intel·lectualment i musical, com Lou Reed i John Cale, va germinar en un grup que es movia pel costat fosc de la realitat, en que les drogues no eren porros més o menys tous, sinó heroïna i amfetamines i les relacions sexuals s'intuïen d'amagat entre trasnvestits i sadomasoquisme. La relació del grup amb Andy Warhol va generar un primer disc, amb la famosa imatge del plàtan (que es pelava) i uns espectacles que es movien entre la música i l'art d'avantguarda. D'aquell disc, Brian Eno va dir encertadament que "el va comprar poca gent, però tothom que ho va fer va crear un grup musical".

Les tortuoses relacions entre els membres del grup arribarien a un punt de no retorn amb la darrera actuació de la VU el 23 d'agost de 1970 al Max's Kansas City de Nova York. Lou Reed iniciava una exitosa carrera d'èxit musical i la VU es convertia en llegenda.

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 23 d'agost de 2013

L'AGOST QUE ELS NIRVANA VAN EXPLOTAR

Quan l'agost del 1991 un grup llavors desconegut de nom Nirvana va enregistrar el video que havia de servir de suport visual al que seria el seu primer single amb una discogràfica important, pocs, ni ells mateixos, podien arribar a imaginar la dimensió que adquirira la seva música.

Smells Like Teen Spirit, seria, en efecte, el primer èxit del grup de Kurt Cobain, Dave Grohl i Chris Novoselic, i Nervermind un disc que immediatament va passar a ocupar un lloc destacat a la història de la música. Quanta gent no es va sentir automàticament identificada amb aquell so brut i guitarrero que se'n va dir grunge, i amb l'estètica deixada i volgudament marginal d'aquells musics de Seattle, capital en aquells moments d'un determinat so independent mercès a la discogràfica Sub Pop.!!

Tot plegat tenia també alguns components ideològics: el desconcert de la joventut, el poc futur aparent a les seves vides, l'inconformisme, el nihilisme... Cobain va ser la imatge del pòster d'aquesta generació, amb la seva aparença de desvalgut i torturat heroi del rock que se sent incomodat amb la fama i les seves servituds. Una deriva que, amb l'afegitó d'una relació poc sana amb les drogues, acabarian desembocant en suicidi l'abril de 1994.

Musicalment, els Nirvana van saccejar el panorama musical, adormit i estendaritzat per una indústria musical que augmentava beneficis a base d'avorrir el personal i tractar-lo d'idiota. Guitarres vogiroses, ritme marcat, lletres punyents, i revolta permanent (per a una victòria impossible), que enllaçaven directament amb el punk original i el heavy més vigorós. Nervermind, amb temes com el ja esmentat o Come As You Are i Lithium, continua mantenint la frescor i espontaneïtat dels grans discos. 

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 21 d'agost de 2013

EL FESTIVAL QUE NO ES VA FER A WOODSTOCK

Curiós. El festival de Woodstock no es va celebrar a Woodstock. Són coses que passen. Però la mitologia popular ha situat en un lloc de preeminència el festival musical que es va celebrar en una petita població de l'estat de Nova York anomenada Bethel. L'oposició dels veïns de l'emplaçament original va fer moure el festival de lloc, tot i que ha passat a la història com el Festival de Woodstock, amb el subtítol de 3 dies de Pau, Amor i Música.

La cosa és que el festival es va celebrar els dies 15, 16 i 17 d'agost de 1969, amb la participació de 500.000 persones.Tot i que la part de logística es va veure desbordada per aquesta assistència massiva no prevista, l'èxit musical va ser total. Grans noms de la història de la música com Joan Baez, Canned Heat, Creedence Clearwater Revival, Joe Cocker, Crosby, Stills & Nash, Grateful Dead, Jimi Hendrix, Jefferson Ariplane, Janis Joplin, Santana, Ten Years After, The Who o Johnny Winter, entre d'altres, van ser allà i van ajudar a convertir Woodstock en un dels millors (potser el millor si hi afegim la part mitica i sentimental) de la història.

Woodstock es va convertir durant aquells dies d'agost en una mena de nou estat lliure associat dels Estats Units. Era la culminació pràctica de tota l'experiència de San Francisco: lliure consum de drogues (moltes de les quals en aquells moments eren legals), amor lliure, convivència en comuna, pau, amor... en una mena de nova societat de vida efímera. D'alguna manera, Woodstock, en tota la seva maginitud va ser també el final del l'època d'aquari i del somni hippi. Poc després arribaven els durs 70, els Beatles se separaven i morien Hendrix, Joplin i Morrison. Hi va haver altres Woodstocks (1969, 1994, 1999), però cap com aquella primera edició.

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 19 d'agost de 2013

LLARGA VIDA AL REI DEL ROCK

El 16 d'agost de 1977 moria Elvis Presley. El Rei del Rock. Un atac de cor provocat per una extraordinària ingesta de medicaments va ser la causa de l'adéu del gran mite de la música. Es calcula que els darrers mesos de la seva vida hauria pres milers de dosis de pastilles i medicaments de tot tipus. De fet, el que van trobar al seu estòmac en fer l'autòpsia va ser una autèntic còctel mèdic.

L'Elvis deixava aquest món i entrava directament a l'altar de la idolatria rock. El món de la música es nodreix de mites caiguts en servei, que passen a ser adorats pels fans i seguidors i explotats sense escrúpols per la industria musical. El cas d'Elvis és simptomàtic: fa uns mesos el mateix Paul McCartney, dels Beatles, retia homenatge a una de les seves inspiracions musicals tot deixant una pua de guitarra a la seva tomba. I encara aquests dies es publica l'enèsima producció d'Elvis Presley (aquesta, però, amb un notable interès), una caixa amb les sessions complertes de gravació que es van fer als estudis d'Stax Records.

Si tanquem els ulls ens imaginem un jove Elvis entrant als estudis de Sun Records per a enregistrar un disc de regal per a la seva mare. Allà es va trobar un Sam Phillips que buscava 'un blanc que cantés com un negre' i tot seguit ja van venir That's Allright Mama, Heartbreak Hotel, Jailhouse Rock, In The Ghetto i tantes i tantes cançons mítiques. Les imatges ens referirien un Elvis moguent desenfrenadament les caderes, o vestit de negre micro en mà, o a Las Vegas amb aquells trajos fantasiosos de pota d'elefant.

Elvis va ser molt més que un músic. Sense ell no s'entendria el rock and roll. Sense ell no hi hauria ni Beatles, ni Rolling Stones, ni tants i tants altres músics, populars o anònims arreu del món. Avui 16 d'agost, milers de persones peregrinaran a Graceland per a retre homenatge a l'Elvis Presley. Llarga vida al Rei del Rock!!.

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 16 d'agost de 2013

EL 'NAIXEMENT' MUSICAL DE BRUCE SPRINGSTEEN

Pot ser difícil de creure, però en un primer moment, allà pels inicis dels temps, a Bruce Springsteen només el coneixien els veïns del seu carrer a Freehold (Nova Jersey), per a qui era aquell noi que no parava de torturar-los amb la guitarra a ritme de vells rock and rolls. Tot plegat conseqüència d'haver vist a la tele l'Elvis Presley al programa de l'Ed Sullivan. Ja veuen!.

Per a ser realment algú al món de la música calia trionfar a la gran capital, Nova York. Després que Jon Landau escrivís al setmanal The Real Paper de Boston les profètiques paraules "he vist el futur del rock and roll i es diu Bruce Springsteen", la discogràfica Columbia va organitzar un desembarcament a la gran poma en forma de 10 concerts consecutius.

El lloc escollit va ser el petit i històric club The Bottom Line al número 15 del carrer West Fourth, al Greenwich Village. Del 13 al 18 d'agost de 1975 el Boss va fer dos concerts diaris. S'havien convidat més de 1.000 persones amb nom propi al món de la música, sobretot periodistes de tots els mitjans. Es tractava de promocionar el disc Born To Run (no només el millor disc del Boss, sinó un dels més destacats de tota la història de la música rock) i d'empènyer definitivament Springsteen a prendre el relleu dels grans i mítics noms de la música, digueu-li Beatles, Stones o Dylan.

Bruce Springsteen i la seva E-Street Band, amb Stevie Van Zant i Clarence Clemmons, no van decebre. Aquells 10 concerts es recorden per la seva intensitat i vitalitat i van ser un cop de puny en forma de rock and roll en una Nova York que en aquells moment es despertava a ritme de la nova fornada punk. Aquells 10 concerts, mítics avui dia, van convertir el Boss en portada, simultàniament, a les revistes Time i Newsweek i Born To Run en un clàssic al qual recòrrer quan es tenen dubtes de què carai és això del rock and roll. 

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 14 d'agost de 2013

HISTÒRIA DEL ROCK ESCRITA UN 12 D'AGOST

Si San Francisco era la capital de l'imperi hippie i pscodèlic, l'himne oficial d'aquella efímera república va ser un tema que John Phillips, de The Mamas And The Papas, va escriure per a Scott McKenzie. Qui no ha taral·lejat mai allò de if you're going to San Francisco be sure to wear some flower in your heart? Fantàstic!!

El tema, originàriament destinat a promocionar el festival de Monterrey va ser enregistrada la primavera d'aquell 1967 i el dia 12 d'agost arribaria al capdamunt de les llistes angleses i, de fet, va tenir un fort impacte arreu del món.

Frisco era un territori en el que la utopia es va convertir en realitat. La felicitat imperava i les drogues (la majoria de les quals no eren il·legals en aquells moments, tot sigui dit) convivien en perfecta armonia amb la pau, la ideologia revolucionària i, sobretot la música. Tot i que va tenir una curta existència (l'estiu, punyetero, sempre s'acaba) les repercussions per al món de la música van ser enormes. Aquell tema de McKanzie, que reflectia perfectament aquell esperit de pau, amor i música va ser, en definitiva, l'únic gran èxit del cantant de Florida que moriria, per cert, un 18 d'agost de 2012, com no, a San Francisco.

Més coses d'un 12 d'agost. La Janis Joplin faria el seu darrer concert. Va ser al Harvard Stadium de Cambridge, acompanyada de la Full Tilt Boggie Band. A l'escenari quedava la gran força i la passió d'una de les grans dames de la música. La Janis va ser també una de les deeses de l'època hippie. A la seva mort, l'octubre d'aquell any, quedava un disc inacabat i iniciava el seu camí la llegenda en què s'ha convertit. I encara, un 12 d'agost de 1949 neixia un dels guitars heros més destacats dels anys 80 i 90, Mark Knopfler.

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 12 d'agost de 2013

LA 'MÀGIA' DE QUEEN, STATUS QUO I BIG COUNTRY

Aquell dia 9 d'agost de 1986 fins a 125.000 persones s'havien aplegat al Knebworth Park per a una nova edició dels festival que s'hi desenvolupava des del 1974. Hi actuaven els Queen, acompanyats per Status Quo i Big Country, per al que, al capdavall, havia de ser la seva darrera actuació com a grup.

The Magic Tour era en aquells moments un dels més grans espectacles musicals que es podien veure en directe. Prop d'un milió de persones (34.000 a Barcelona), en 26 actuacions , havien gaudit dels grans èxtis del grup de John Deacon, Roger Taylor, Brian May i Freddy Mercury. Els Queen, que es movien als inicis entre el rock més dur i contundent i el simfonisme, varen crear elements tant impressionants com Bohemian Rapsody (amb un video d'acompanyament que ha romàs com una de les peces visuals més destacades del gènere), el We Are The Cham,pions que encara avui es cantant a moltíssims esdeveniments esportius o la colosal corona de més de 2 tones de pes que tancava els seus concerts. Megalomania, grandiloqüència, extravagància.....

Els discos del grup van evolucionar i van acabar apropant-se a registres ballables que els van acostar al gran públic. La imatges sexualment ambigües i en constant cavi (que podia anar de glam als transvestisme, passant pel cuir) els va mantenir també en un primer pla iconogràfic. Però sobretot va ser el seu cantant Freddy Mercury qui es va convertir en la imatge del grup. Poc després d'aquell darrer concert es coneixeria que és portador del virus de la SIDA, fet que conmociona el món i alhora posa en primer pla una malatia devastadora. Freddy Mercury moria el 24 de novembre de 1991. Albuns el recordaran pel seu homenatge a Barcelona amb la Monserrat Caballé, i molts plorarem que, com cantava Brian May, too much love will kill you.....

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU, del DIARI DE GIRONA, 9 d'agost de 2013

JANIS JOPLIN, LA VEU TURMENTADA

La de Janis Joplin és, sens dubte, una de les veus més reconeixibles de tota la música rock. Macerada a glops de wisky i desenganys, aquella veu inconfusible de Me and Bobby McGee (un tema de Kris Kristofferson, per cert) era, fidelment, el reflex de l'ànima de la Joplin. A cada actuació, a cada tema, a cada acord, era capaç de transmetre una turmentosa i apassioanda vitalitat. La seva aparició al festival de Monterrey el juny de 1967 la va convertir en musa de la Califòrnia hippy i la seva trajectòria semblava que li havia d'oferir generoses dosis d'èxits.

Però, finalment, la trajectòria vital de Janis Joplin va ser curta, com la de tantes altres icones de la música. Moria el 4 d'octubre de 1970 amb el cos supurant heroïna, deixant enrera una curta, també, però intensa trajectòria discogràfica amanida de perles com Summertine o Piece Of My Heart.

Janis Joplin va ser sempre una admiradora gairebé forassenyada de la Bessi Smith, emperadriu del blues als anys 20. Tanta era l'admiració que el 8 d'agost de 1970 Janis Jplin posa una làpida a la tomba anònima d'aquella cantant negra que va morir, un 26 de setembre de 1937, després de patir un accident de cotxe i que (diu la llegenda) cap hospital la volgués atendre per ser negra.Tot i que aquesta és una llegenda que amb els anys s'ha demostrat incerta, sí que és cert que la seva tomba va romandre anònima fins que Janis Joplin va col·locar la làpida i va contribuïr a la seva recuperació musical.

I encara un 8 d'agost de 1969, a partir de les 10 del matí, el fotògraf Iain McMillan es posava en situació mentre la policia parava el trànsit al carrer Abbey Road de Londres, just al davants dels estudis d'EMI, per a prendre 6 fotografies dels Beatles travessant el pas de zebra. 

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 7 d'agost de 2013

diumenge, 27 d’octubre de 2013

ELS ESCÀNDOLS D'ESTIU D'EN JIM MORRISON

El dia 4 d'agost de 1970, el cantant dels Doors Jim Morrison va ser detingut per la policia de Los Angeles acusat d'embriaguesa pública, després de ser trobat inconscient a l'escala d'un veí. Aquesta no era la primera vegada que Morrison era arrestat per temes que atemptaven contra la "moral pública", de fet, la policia i ell eren vell coneguts i més d'un policia podria afirmar sense equivocar-se que va ser de les persones que més concerts dels Doors va presenciar.

Aquesta detenció no va ser però la més sonada. Durant un concert a Miami l'1 de març de 1969, Jim Morrison va ser detingut per "simulació de masturbació i sexe oral damunt l'escenari". El que dèiem, vell coneguts. Però tot i que Morrison ha passat en part a la història pel que el New York Times va definir com "el símbol sexual més poderós que ha tingut la nostra cultura des de James Dean i Elvis Presley" (poca broma), els Doors van representar per a la història del rock molt més que això.

Els Doors van ser els exponents de l'"altra" Califòrnia, la que defugia els estereotips dels flower-power, un grup més urbà, més en connexió amb la duresa de Nova York que amb el sol de Frisco. Amb una base musical inspirada en el blues, els seus temes són durs i contundents, amb temes com Light My Fire, The End (què brutal l'inci de la pel·lícula de Coppola Apocalipsy Now a ritme dels Doors!!), o Riders On The Storm, per posar uns pocs exemples fàcilment identificables.

Jim Morrison era molt més que un personarge obscè. Era cantant, compositor, poeta, provocador i icona incombustible de la música rock. Morrison moria el juliol del 1971 a París, a on està enterrat i fa poc, el 20 de maig, moria Ray Manzarek. A les esquenes del grup, passió musical i més de 100 milions de discos venut fins avui dia.

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 5 d'agost de 2013

EL 'REGNAT' DE LA MTV EN EL MÓN MUSICAL

Quan la cadena de televisió MTV inicia les seves emissions el dia 1 d'agost de 1981, s'obre una nova pàgina en la història de la música. La idea de emetre programació musical les 24 hores i el fet que, tot i tractar-se d'un canal de pagament, el seu creixement va ser meteòric, va convertir la cadena en un dels prescriptors més clars del negoci musical. A finals de la dècada dels 80 arribava a prop de 20 milions de llars americanes i avui dia és vista en 82 països per més de 300 milions de subscriptors.

En el seu moment la idea era arribar a un públic jove, d'entre 18 i 30 anys, amb una fòrmula comercialment viable, ja que el contingut dels programes, els videoclips, eren proporcionats i per tant pagats per les mateixes companyies discogràfiques. Als anys 80 la MTV va dictar les normes i va ser qui va atorgar popularitats i èxits a traves de les ones televisives.

El primer video emès per la MTV pretenia ser premonitori: El video va matar l'estrella de la ràdio, del grup anglès de fama efímera i èxit únic The Buggles. Ara podem afirmar que no, que el video no ha matat la ràdio, que continua essent el mitjà més fiable de difusió musical. I, encara, vient en les horterades que emet la MTV t'agafen unes ganes terribles d'escoltar el Flor de pasión de Juan de Pablos a Radio3. Què hi farem!

Però el cert és que la MTV va saccejar el negoci musical en obrir noves perspectives amb aquelles petites pel·lícules de dos o tres minuts, que havien de tenir la suficient força com per a atreure l'atenció d'un públic bombardejat d'imatges les 24 hores del dia. Indirectament, aquest perfeccionament ha donat petites joies cinematogràfiques com el mateix video de Thiller de Michael Jackson. 

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 2 d'agost de 2013

THE CONCERT FOR BANGLADESH



L'estiu de 1971 Nova York es preparava per a un dels grans esdeveniments musicals de la seva història, tot i que, per desgràcia, la seva celebració tenia a veure amb el gran desastre humanitari que vivia el nou estat de Bangladesh, amb 3 milions de morts, 10 milions de desplaçats i una fam generalitzada.

El músic Ravi Shankar va implicar el seu amic George Harrison en la celebració d'un concert destinat a recollir fons per a ajudar els damnificats. Harrison s'hi va posar amb ganes i va aconseguir implicar també una bona colla d'amics, tots ells noms il·lustres de la història de la música rock.

The Concert For Bangladesh es va celebra el dia 1 d'agost de 1971 al Madison Square Garden de Nova York, amb dos actuacions per a 40.000 persones. Entre els participants hi havia Eric Clapton, Bob Dylan, Billy Preston, Leon Russell, Ringo Starr, Jim Keltner, els Badfinger, Klaus Voorman, i els mateixos Harrison i Shankar, entre d'altres. George volia la presència de tots els Beatles, però a Paul encara li coïa la separació dels Beatles i John... bé amb John hi anava la Yoko de paquet i en George no la volia.

Malgrat que els músics van cedir els seus drets per a la causa, les disputes amb les hisendes dels governs americà i anglès i les discogràfiques pels temes dels drets per a l'edició del disc del concert, van retardar molts mesos la circulació dels diners recaptats. Va ser Harrison mateix qui va avançar prop de 250.000 dòlars a la UNICEF, en un fons que encara avui és actiu (el concert va quedar recollit en un triple LP i una pel·lícula, tot plegat reeditat l'any 2005) i que recull els beneficis derivats d'aquell concert, i que es continuen destinant a treballar contra la fam infantil.

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 31 de juliol de 2013

ELS BEATLES UNS AVENTURERS ESBOJARRATS

El 29 de juliol de1965, Londres es vesteix de gala per a l'estrena mundial de la segona pel·lícula dels Beatles, Help!. A dintre, al cinema London Pavillion, els afortunats que tenien una invitació i la flor i nata de la societat anglesa, encapçalats per la princesa Margarita. Els Beatles, vestits d'esmòquing, van arribar en un Rolls Royce negre, davant el deliri dels més de 10.000 fans que col·lapçaven el centre de la ciutat. Help! (que s'acaba de reeditar en format blu ray, tota digitalitzada i amb material inèdit) és una extravagant aventura protagonitzada pels Beatles, amb paper destacat per a Ringo i els seus anells, amb una bona dosi de genialitat musical, que inclou algunes de les cançons més destacada de l'etapa de la beatlemania. Vista avui dia, més de 40 anys després, continua oferint (igual que a Hard Day's Night) una important garantia de passar una bona estona amb cançons avui ja inmortals.

Un dels grups que és més nítidament identificable amb el San Francisco hippie són The Mamas and the Papas. El seu folk-pop, la seva presència i manera de viure bohèmia i uns temes alegres, amb veus suggestives i un 'ganxo' impressionat, els han mantingut amb el pas dels anys com a grup de referència d'aquell anomenat estiu de l'amor. Tot i tenir una trajecòtia més aviat breu (entre el 1965 i el 1968) la seva és una història d'exits com Monday Monday, Califòrnia Dreamin', la seva versió de Dancing In The Street i Dedicated To The One I Love... Per cert, diuen les cròniques que Monday Monday va ser el primer número 1 de la història de la llista dels 40 Principales.

La 'gran' Mama Cash moriria a Londres un 29 de juliol de 1974 en ennuegar-se mentre menjava un entrepà. 

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 29 de juliol de 2013

CANET DE MAR O EL 'WOODSTOCK' CATALÀ

 
Catalunya també ha tingut els seus grans festivals de música. Un dels més destacats van ser les "Dotze hores de música i follia" de Canet, el 26 de juliol de 1975. Eren temps de canvi polític, en que el dictador Franco agonitzava i es treballava àrduament per a deixar-ho tot "atado y bien atado".

A Canet de Mar es van reunir 25.000 persones per al que es va batejar després com "el Woodstock català"; era el primer Canet, i el més exitós d'una sèrie de festivals que es van perllongar fins el 1978. Aquestes dotze hores s'enfocaven més a la música rock i progressiva, mentre que les Sis Hores de Cançó, pivotaven sobre la cançó d'autor.

Les fotos de l'epoca ens monstren, efectivament, imatges que podrien haver estat preses a Woodstock: una multitud jove ("mochila al hombro" que deia la premsa), cabells tirant a llargs, camisetes i texans, cares de passió durant les actuacions, i també cansament, i d'estupefaccció entre els habitants de la vil·la, alguna banyota en pilotes al mar...


Les actuacions del Canet Rock van ser de luxe, una mostra del més de l'eclosió musical del moment en tots els gèneres: els Barcelona Traction de Lucky Guri, Iceberg, Fusioon, l'Orquesta Mirasol (amb la Maria del Mar Bonet), la Companyia Elèctrica Dharma, la Plateria, Oriol Tramvia, algun absent per "decisión gubernativa" com Sisa (sembla ser que hauria fet unes declaracions en les que es declarava "vitalment àcrata", cosa que no va agradar al que quedava del règim) i el gran triomfador Pau Riba, amb un xou electritzant i recordat encara avui dia.

La premsa d'aquella època que començava a canviar va recollir l'esdeveniment: Los Sitios deia que hi va asistir un "público joven, expentante y deseoso de seguir con todo entusiasmo...", etc etc.

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 26 de juliol de 2013


UN ESTIU ANOMENAT BEACH BOYS

Va ser un 24 de juliol de 1965 qeu el grup va publicar 'California Girl': noies, surf, sol, platja, en un ambient idíl·lic i meravellós.

Parafrasejant John Lennon quan deia que si haguéssim d'anomenar d'alguna altra manera el rock and roll li podriem dir Chuck Berry, podem afirmar també que si haguéssim d'anomenar d'alguna altra manera l'estiu li podriem dir Beach Boys, o que, en qualsevol cas, els Beach Boys van composar la perfecta banda sonora estieunca, pels segles dels segles. Amb permís, això si, de Georgie Dann i els seus xiringuitos.

En tot cas, va ser un 24 de juliol de 1965 que el grup de Califòrnia va publicar el tema California Girl, una de les seves peces més emblemàtiques: noies, surf, sol, platja, tot plegat en un ambient idíl·lic i meravellós. L'embolcall són harmonies vocals,guitarres netes i polides, surf music passada pel pop. Progressivament, aquella aparent senzillesa sonora evolucionarà fins a arribar a les més altes dosis de complexitat conceptual amb el disc Pet Sounds, una de les cimeres absolutes de la música rock. 

A l'altre costat de l'Atlàntic, però un any abans, el 24 de juliol de 1964, els Stones tenien actuació a Blackpool, de tornada dels Estats Units. Aquella època es caracteritzava per concerts extremadament curts, alguns de només tres temes, pels conflictes i aldarull que organitzava el públic. A Blackpool milers de joves alcoholitzats van començar la seva particular actuació ja amb el primer tema, Walkin' The Dog. La cosa va acabar amb baralles i escupinades al grup, una de les quals va anar a la bota de Richards que va tornar el cop jugant a futbol amb el cap del propietari de la saliva. Els Rolling Stones van haver de fugir en un furgó blindat i la policia carregar contra el jovent. Resultat: batalla campal i 2 policies i 30 fans lesionats, el local arrassat i els Stones declarats persones non grates... fins l'any 2008. En fi, com deia el titular del Melody Maker: "Deixaries sortir la teva germana amb un Rolling Stone?"

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 24 de juliol de 2013

LA BANDA SONORA DE L'ESTIU

Aquest és el primer article d'una sèrie publicada al suplement d'estiu del Diari de Girona.

L'estiu és temps de música. Amb el bon temps gaudim de les cançons, assistim a concerts de tots tipus i estils, la vida es relaxa i convé una banda sonora. Moltes coses han passat als estius de l'era rock. S'ha celebrat concerts com el de Woodstock l'any 1969, que no va ser l'únic, ni tant sols el primer, no us penseu (el Fantasy Fair & Magic Mountain Music Festival es va celebrar l'estiu del 67; i aquí tindriem la nostra versió festivalera amb les mítiques peregrinacions a Canet o a Granollers, per al Festical Internacional de Música Progressiva). Fins i tot un estiu, el de 1967, va ser batejat com l'estiu de l'amor. Eren, efectivament temps de pau i amor, de No a la guerra (caram!, la cosa encara continua; seguim sense haver donat una oportunitat a la pau), de flors al cap, que cantava l'Scott McKenzie, i de San Francisco convertida en capital de l'imperi hippy.

Estiu són els Beach Boys i els The Mamas & The Papas. I els Beatles, editant l'A Hard Day's Night o estrenant la pel·lícula Help! I Bob Dylan, actuant a Newport l'any 1965 i traçant un nou camí en la música popular. I James Taylor, fraternal, cantant allò de You've Got A Friend, número 1 de les llistes l'any 1971. I els Ramones, un grup de Nova York (no tot ha de ser sol i platja) actuant al mític CBGB amb el seu ritme més que accelerat. També un estiu de l981 la cadena de televisió MTV iniciava les seves emissions anunciant, ai!, que el video mataria l'estrella de la ràdio. I, encara, un estiu de 1977 ens deixava el Rei del Rock (així, amb majúscules, un respecte), l'Elvis Presley.

De tot això volem tractar en aquest espai, de coses que han passat la la història de la música durant l'estiu. Una mirada enrera no gens nostàgica, ans divertida i fresca,... com l'estiu. 

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 22 de juliol de 2013

diumenge, 14 de juliol de 2013

ENTRE EL CEL I L'INFERN

Un llibre repassa els orígens del blues a través dels perfils d'un centenar de músics poc coneguts pel gran públic però que van posar les bases d'aquest fonamental estil musical.


El blues primigeni és, encara, un gran desconegut per a la majoria de la gent. Alguns dels temes i dels autors més clàssics del blues ens han arribat mediatitzats per les versions, adaptacions i modernitzacions que els grans noms de la música britànica van fer, preferentment, a la dècada dels seixanta. Per a acostar-nos al principals personatges que van conformar aquell blues més clàssic, Manuel López Poy ha escrit el llibre Entre el cielo y el infierno. 100 efemérides del Blues clásico que ha editat l'editorial ara ubicada a Llagostera i especialitzada en literatura musical Lenoir Ediciones.

Manuel López ha traçat el perfil de 100 músics del blues del Delta de Mississipí i els hi ha donat forma d'efemèride, ordenades a partir de la data del seu naixement. Es tracta de dibuixar un perfil, una breu ressenya biogràfica d'uns músics que són, com diu Manuel López "en la gran majoria dels casos, il·lustres desconeguts per al gran públic, tot i que moltes vegades, quan escoltem la ràdio, la banda sonora d'una pel·lícula o la música d'un anunci publicitari, estem escoltant l'herència de van deixar aquests músics". Cada un dels perfils s'acompanya d'una fitxa discogràfica essencial i una acurada contexualització història i social.

El blues és l'expressió musical dels negres americans dels estats del sud (bàsicament Mississipi, Alabama, Loussiana, Georgia i Texas). L'entorn geogràfic en el que se sitúa Entre el cielo y el infierno són les plantacions de cotó i els camps treballats per esclaus i lliberts que viuen en unes condicions esfereïdores, com veiem en la imatge que obre el llibre, amb la cabana de fusta en la que va viure Muddy Waters a la plantació d'Stovall. Tot i que la Guerra de Successió americana havia acabat amb l'esclavitud, la comunitat negra continuava vivint en unes condicions lamentables i vinculats, bàsicament, a la terra. La música era l'embolcall d'unes vides marcades per la desesperació i l'alcohol, vides de marginalitat i lluita constant per sobreviure. La música no és només una manera d'expressar-se o evadir-se, sinó també una manera d'intentat sobreviure. 

Equipats amb intruments rudimentaris (guitarres fetes amb caixes de cigars i cordes de filferro, rudimentàries harmòniques...) músics com Papa Charlie Jackson, John Jackson o Sonny Boy Williamson recorren els camins del sud en espectacles itinerants, medecin shows (espectacles ambulants que venien remeis miraculosos per gairebé tot, que no servien per a gairebé res, però tenien una gran quantitat d'alcohol), festes populars, bordells, juke joints i d'altres espais de mal viure. L'esperança era fer alguns diners i fugir de la miseria del camp. Pocs realment ho aconseguiran: alguns s'incorporaran a algun circuit estable d'actuacions, d'altres aconseguiran enregistrar alguns discos, poc o molt venuts, i els menys aconseguiran realment passar a la història.

La recerca d'una vida millor portarà molts músics a emigrar a grans metròpolis com Memphis o Chicago o Detroit, a on s'iniciava un desenvolupament accelerat gràcies a la construcció del ferrocarril i altres infraestructures i als inicis de la indústria de l'automòbil, i també a l'auge de la indústria bèlica en temps de les dues grans guerres mundials. Tant Memphis com Chicago tenien importants barris marginals amb prostíbuls, sales de joc i tabernes que es es dedicaven al lucratiu negoci de la venta d'alcohol il·legal (eren temps de la Llei seca i Al Capone) i a on els músics de blues eren benvinguts. Eren locals com el Pee Wee's Saloon de Memphis, que tenia un cartell que anunciava que "Mai tanquem abans del primer assassinat". Les lletres de molts d'aquells blues reflectien, com recorda Manuel López Poy "tota la frustració, tots els problemes quotidians, tota la impotència, tota la capacitat de supervivència del poble negre als Estats Units".

Molts d'aquells personatges han sobreviscut a la història mercès a les gravacions que l'etnomusicòleg Alan Lomax va fer, recorrent incansablement els poblets del sud, per a la Biblioteca del Congrés americà i als enregistraments amb segells com Paramount, Columbia, Red River, Cobra o Alladin i que els permetre a aquells músics entrar en contacte amb les noves figures joves que s'iniciaven en el folk com Bob Dylan (amb la participació en successives edicions del Festival de Newport). Per altra banda, una generació de joves músics britànics com els Stones, Yardbirds, Cream, Them, Pink Floyd i un llarg etcètera va reivindicar el llegat de molts d'aquells músics desconeguts i els van apropar no només al públic anglès i europeu sinó també al mateix públic nord-americà, desconeixedor de bona part de la seva història musical. Les gires europees de l'American Folk Blues Festival van permetre una existència digna a molts músics i es diu, per exemple, que Skip James es va poder pagar el seu tractament de càncer gràcies als drets que li van reportar la versió que els Cream d'Eric Clapton va fer del seu tema I'm So Glad

Per a la història queden un munt de llegendes, que es recullen acuradament a Entre el cielo y el infierno. Queda aquella paupèrrima cabana de fusta en la que va viure Muddy Waters, les ventes d'ànimes al diable (Robert Johnson no va ser l'únic, ni tant sols el primer que ho va pregonar), la guitarra Lucille de B.B. King, amb la que arribaria a fer 342 concerts en un sol any, el 1952 i un llarg etcètera de mites dels que es nodreix el món del blues.

A Chicago, però, a partir de la segona Guerra Mundial, la rudimentaria música blues del Delta evoluciona, s'electrifica i es bateja com a blues urbà. Molta gent es queda pel camí, però el blues inicia un trajecte definitu i imparable en la seva evolució. Gent com Muddy Waters, T-Bone Walker, John Lee Hooker i, sobretot, B.B. King imprimeixen un nou caràcter a aquella música passional nascuda al Delta. Aquesta, però, és una altra història. La majoria de vell bluesmen va morir oblidats i en la misèria, però a ells es deu la construcció d'un edifici musical fonamental. 

Ramon Moreno

Publicat al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 7 de juliol de 2013

dissabte, 29 de juny de 2013

UNA LLEGENDA EN ACTIU

Eric Clapton, que s'autodefineix com "un vell bluesman" ha publicat "Old sock", un disc molt personal en el qual es capbussa en les pròpies arrels musicals.


"Sóc un vell bluesman". D'aquesta manera clou Eric Clapton una entrevista amb la revista britànica Mojo, en la que repassa la seva trajectòria musical amb motiu de la publicació del seu darrer disc, Olds Socks, i reafirmant els principis bàsics de la seva trajectòria musical.

Eric Clapton forma part de la reduïda colla de llegendes musicals encara en actiu que han escrit amb lletres d'or el seu nom a la història de la música. Algú que ja ha dit tot el que havia de dir al món del rock es pot permetre el luxe de publicar discos més personals, allunyats de la necessitat d'un retorn en forma d'èxit de vendes o de reconeixement públic. De fet, és el que passa amb personalitats de la talla de Bob Dylan, els Rolling Stones i companyia: són allà, com a valor refugi d'un panorama musical actual que a voltes sembla sortit d'una desvastació nuclear. Tant és així que aquest treball es publica sota el propi segell del guitarrista Bushbrangh Records, trencant la llarga relació de trenta anys amb Warner.

Old Socks segueix l'estel·la d'altres treballs de la discografia d'Eric Clapton en què es capbussa en les pròpies arrels musicals. Si, bàsicament, la recerca de Clapton s'havia centrat fins ara en el món del blues primigeni, recatant de l'oblit alguns noms imprescindibles i oblidats (Robert Johnson, Skip James, Leroy Carr, Freddy King i un llarg etcètera), ara vol fer un exercici de memòria nostàlgica amb la reinterpretació de vells temes que el van acompanyar (d'una manera o altra) durant la seva presa de consciència musical i d'altres que, senzillament, li agraden. Una recerca del passat amb intenció d'investigació i actualització d'aquest llegat.

En tot cas Old Socks té alguna cosa de casual. S'allunya de treballs més propers al blues com l'Unplugged, el seu disc amb BB King o els dedicats a Robert Johnson. El seu origen es remunta a dos anys enrere, quan per matar el temps entre dos actuacions es dedica a visitar els estudis de gravació. A la manera del que Paul McCartney i Rod Stewart havien fet, Clapton gira el cap i mira enrere amb una barreja d'estils molt evident. Són temes del que Eric Clapton anomena "pre-rock'n'roll" temes que poc després confluirien en el naixement del rock: temes blues, swing i standards de l'època. Però no volia versionar clàssics, sinó que els volia reinterpetar a la seva manera i amb el seu estil. Si Kisses On The Bottom és un dels discos menys maccartians de Paul Mcartney, aquest Old Socks encaixa perfectament en la discografia de Clapton. 


Finalment, amb una banda bàsica de baix, bateria i teclats (i la seva guitarra, clar), Clapton enregistra 10 versions i dos temes nous (Every Litte Thing i Gotta Get Over). Les versions van del rock i el blues (Goodnight Irene, de Lead Belly) al reggae (Till Your Well Runs Dry, de Peter Tosh) passant pel jazz (All Of Me, el clàssic de Gerald Marks i Seymour Simons de1931) i els standards intemporals (Our Love Is Here To Stay, de George i Ira Gershwin) amb aturades a temes d'amics com J.J. Cale (Angel) i el desaparegut Gary Moore, amb una sentida versión de Still Got The Blues en la que s'acompanya del vell col·lega d'aventures musicals Steve Winwood.

I, precisament, d'amics n'és ple el disc, com no podia ser d'altra manera en un exercici de divertimento d'aquest nivell. A Old Sock hi trobem Paul McCartney, el vell Taj Mahal, el mateix J.J. Cale, la imprescindible bateria de Jim Keltner i el Hammond de Steve Winwood, a banda d'altres secundaris de solvència constrastada. Un luxe. 

Tot i que Eric Clapton ja té 68 anys a les esquenes, la seva activitat és continua. El Crossroads Guitar Festival va aplegar l'abril a Nova York (amb objectius solidaris) a primeres espases de la guitarra bluesera, de B.B. King a Buddy Guy, els Allman Brother's o John Mayer; i per a aquest estiu té una gira preparada per diversos països europeus, amb l'habitual estada de 5 nits al Royal Albert Hall de Londres.

Old Socks és el 21è disc d'estudi d'Eric Clapton. La seva trajectòria com a guitar hero inclou gairebé a parts iguals episodis glorisos com una etapa fosca i difusa. Seva és la guitarra immortal (un dels riffs més recordats de la història de la música) a Layla, de Derek and the Dominos; seva la capdal contribució a la recuperació del blues en versió blanca (amb el padrí John Mayall); va ser Clapton un dels partíceps dels primer supergrup de la història, els Cream (el seu company Jack Bruce diu que "el 90% del que sé del blues ho vaig aprendre de l'Eric").Clapton, Stratocaster als braços, continua sent aquella mà lenta i per a molts, encara, com dèien les pintades de Londres, "Clapton Is Good". 

Ramon Moreno

Publicat al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 2 de juny de 2013