Les biblioteques
i les llibreries tenen alguna cosa de màgica i misteriosa. Un hom hi entra,
sense destí fix i remena aquí i allà, el sorprén una portada, llegeix una
contrasolapa.... L'altre dia a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres (que
és la meva segona biblioteca de capçalera, després de la de Torroella de
Montgrí), em va caure, literalment, un llibre a les mans. Es tractava de Nosotros
los malditos de Pau Malvido, editat per Anagrama l'any 2004. És un llibre
que ja havia llegit i que misteriosament havia desparegut de la vista a la meva
bilbioteca particular: deixat i no retornat? Manllevat per algun desconegut?
Amagat de manera discreta rera la filera de llibres dedicats a la música rock?
Interessant enigma. Com és sabut, les biblioteques solen estar plenes de
fantasmes.
La relectura
d'aquest llibre de Pau Malvido (seudònim de Pau Maragall Mira, mort el 1994)
ens permet acostar-nos a la Barcelona dels anys 60 i 70 en què els joves volien
exercir de joves. No és un llibre estrictament musical, però l'esperit musical
hi és present a cada pàgina del llibre. El gruix de Nosotros los malditos
està format pels llargs articles publicat per Malvido a la revista Star durant
la segona meitat de la dècada dels 70. Star va ser un referent en la
contracultura barcelonina de l`època, i donava aixopluc a una grapat de gent
interessant del món de la música, el còmic, la fotografia i les lletres
(d'arreu de l'estat, no només de Barcelona), allunyats, molt allunyats,
d'aquella gauche divine que ja ha adquirit estatus oficial.
Per a qui vulgui
més informació sobre aquesta revista, es pot apropar al llibre Star. La contracultura de los 70 (Glénat
Ediciones, 2008), un llibre de l'editor de la revista Juanjo Fernández que
aplega les portades de la revista, una selecció d'articles triats i algun altre
d'inèdit, fotografies, etc. Deia Juanjo Fernández en una entrevista l'any 2008
que "Star era sinceridad pura y dura. Cada uno escribía lo que sentía y lo
que pensaba", tot plegat per parlar de "drogas, de música" y
també en una primera etapa amb molta presència del còmic, amb gent com Crumb i
Shelton, per posar uns exemples internacionals. La cara que devia posar el
funcionari de la censura franquista quan va decidir segrestar la revista número
13 amb una imatge de Crumb, devia ser d'impacte. (Coses de la censura a la que,
al pas que anem, aviat hi tornarem).
Star va ser una
revista més propera al carrer, o a la gent del carrer, a la que no era no
gauche ni divina, amb una tendència, que veiem en els textes de Paul Malvido,
més cap a l'anarquisme i amb una divinitat que deixava aparcada per a
l'eternitat. En tot cas les esperances del jovent de l'època hi són
perfectament reflexades, a banda dels seus interessos musicals, culturals i
socials, que no semblen lligar gaire amb la història oficial que s'ha venut de
la transició política. Diu Malvido que "el follón político actual no
aporta soluciones concretas a la gente jove. Porque esta gent mide la libertad
a través de cosas bastante immediatas: la tranquilidad con que se puede ir por
la calle haciendo lo que les apetezca, la garantía de que la represión no està
a la vuelta de cada esquina dispuesta a caer de forma arbitraria en cualquier
momento, a la posibilidad de trabajar en lo que a uno más le enrolle sin tener
que estar continuamente en una carrera de obstáculos, sin tener que lamer el
culo a nadie, sin tener que meterse en jerarquías de jefes y jefecillos, la
libertad de enrollarse sexualmente como mejor le parezca sin tener que dar
explicaciones a nadie". Unes
paraules que podriem signar ara mateix sense treure ni una coma.
Pels articles de
Malvido hi circula cultura, política, repressió, molta música i molta droga.
Són les cróniques d'una part del jovent que flipava més amb Pau Riba que amb la
Nova Cançó, que eren més de birres que de Bocaccio ("lo únco que hacían
[en referència a la Gauceh Divine] era estar en el Bocaccio y tomar copas. Ni
políticamente se mojaron ni culturalmente". Són paraules de Juanjo
Fernández), de les dues realitats barcelonines que tant bé ha retratat Juan
Marsé en les seves novel·les i que, en definitiva, es va sentir decepcionada
amb el que va succeir al país, per una part amb una transició en el fons poc
modèlica tot i que van intentar crear el seu paradís en l'exili voluntari (o
forçat en alguns casos) de Formentera.
A on han anat a
parar aquelles ganes de llibertat , aquella explosió de creativitat? Alguns
encara continuen al seu rotllo, sense massa esperances posades en la societat
que els envolta, d'altres es van acomodar i encara alguns es van quedar pel
camí, quan les drogues es van torner més dures. Aquest va ser el cas del mateix
Pau Malvido, un "maldito".
Ramon Moreno
Publicat a la revista digital ENCESA, 16 de desembre de 2013
.jpg)
