dijous, 21 de febrer de 2013

ELS SETZE JUTGES

"Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara". Això escrivia Lluís Serrahima el gener de 1959 a la revista Germinàbit. El món cultural català es movia lentament i intentava una difícil recuperació dins l'ofec repressiu de la dictadura. La música va ser un dels vèrtex més importants i el moviment musical dels Setze Jutges va ajudar, de manera determinant, a la repressa cultural d'aquella Catalunya arrassada pel feixisme.

"Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d'un país" (Viena Edicions, Barcelona 2012) és el títol del llibre escrit a sis mans per Joan Manuel Escrihuela Ruiz, David Ferrer i Fermí Puig i que documenta perfectament i acuradament el que va ser aquell col·lectiu musical. Escrihuela ha realitzat les biografies dels Jutges i els dibuixos que apareixen al llibre; David Ferrer n'ha traçat els capítols de la història del col·lectiu i Fermí Puig, que és alguna cosa així com el documentalista "oficial" de la cançó popular catalana, amb el millor arxiu sobre el tema, n'ha preparat la part més documental.

Prenent en consideració la data del 29 d'abril de 1962, que fou la primera actuació en què els músics es presenten com a Setze Jutges, tenim, doncs, que de tot plegat fa 50 anys. En aquella ocasió, a Premià de Mar, hi actuaren Miquel Porter i Moix, Remei Margarit, Delfí Abella i Josep Maria Espinàs. Hi havia hagut algunes actuacions prèvies, sense nom de grup, però en tot cas, aquella va ser l'actuació fundacional. Tot i que els orígens de tot plegat era aquell article esmentat al començament, els autors afirmen que "el punt de partida dels Setze Jutges, aquell episodi puntual a partir del qual tota la seva història avança, mai no va existir" i que tot plegat van ser un seguit de circumstàncies, la més destacada l'article de Serrahima, les que van comportar la creació dels Jutges.
  
INCLUSIONS I EXCLUSIONS

El nucli fundacional dels Setze Jutges va tenir l'habilitat d'incorporar les noves fornades de cantautors, molt joves, que sel's apropaven i als quals feien de padrins, i que farien baixar la mitjana d'edat del col·lectiu i ajudarien a connectar-lo de manera nítida al jovent del país. Quico Pi de la Serra en seria el primer (amb un destacat paper com a enllaç per a captar membres més joves) i tot seguit s'incorporarien Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Carme Girau, Martí Llauradó.... fins arribar, en fi, als noms més coneguts de Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach

Alguns personatges importants no es van incorporar, paradoxalment, als Setze Jutges, tot i que estaven clarament en l'òrbita, com Raimon, per criteris sembla que geogràfics, en viure allunyat a Xàtiva. D'altres, com Pere Tàpies i Pau Riba, no van passar l"examen" d'ingrés. De Pau Riba es va dir que tenia "una veu de regadora" i que el seu estil es basava en el folk i no tant en la tradició de la cançó francesa, que era d'on bevien (gairebé) la totalitat dels Jutges de ple dret. A tall de resum encertant i pertinent, els autors deien que "Riba tenia un paper en la Nova Cançó, tot i que no s'adaptava a Els Setze Jutges". Per la seva part, Pau Riba, que no va entendre en el seu moment la decisió, sempre ha mantingut que va ser una mena de sort quedar-ne fora, cosa que va permetre projectar la seva creativitat a camps més amplis que la cançó, fins el punt d'arribar a crear el disc més important de la història de la música rock a Catalunya, el Dioptria.

La història dels Jutges, com no pot ser d'altra manera, corre paral·lela a la història cultural del país. De les primeres actuacions en domicilis particulars, es passa progressivament a espais públics i equipaments que s'anaven creant, gràcies sobretot a l'impuls de mecenes com, entre d'altres, Ermengol Passola, creador de la discogràfica Concèntric (una mena d'escissió d'Edigsa, que va renovar la producció discogràfica al país i que donaria aixopluc i impuls a la Nova Cançó i als inicis prehistòrics del rock català), i també fundador del local La Cova del Drac. Mica en mica es creaven unes estructures i equipaments culturals.

Un dels aspectes més destacats del llibre "Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d'un país" és l'abundant documentació que s'hi aporta, amb fotografies, reproduccions de programes i cartells, el llistat de totes les actuacions dels Jutges que han pogut ser documentades, la discografia, i, sobretot, un munt d'anècdotes, divertides, tendres i àdhuc esperpèntiques que representen no només la història d'un moviment musical, sinó també la història del nostre país. 

Publicat al DOMINCAL del DIARI DE GIRONA, 6 de gener de 2013