"Hem
de cantar cançons, però nostres i fetes ara". Això escrivia
Lluís Serrahima el gener de 1959 a la revista Germinàbit. El món cultural català es movia lentament i
intentava una difícil recuperació dins l'ofec repressiu de la
dictadura. La música va ser un dels vèrtex més importants i el
moviment musical dels Setze Jutges va ajudar, de manera determinant,
a la repressa cultural d'aquella Catalunya arrassada pel feixisme.
"Els
Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d'un país" (Viena
Edicions, Barcelona 2012) és el títol del llibre escrit a sis mans
per Joan Manuel Escrihuela
Ruiz,
David Ferrer i Fermí Puig i que documenta perfectament i
acuradament el que va ser aquell col·lectiu musical. Escrihuela ha
realitzat les biografies dels Jutges i els dibuixos que apareixen
al llibre; David Ferrer n'ha traçat els capítols de la història
del col·lectiu i Fermí Puig, que és alguna cosa així com el
documentalista "oficial" de la cançó popular catalana,
amb el millor arxiu sobre el tema, n'ha preparat la part més
documental.
Prenent
en consideració la data del 29 d'abril de 1962, que fou la primera
actuació en què els músics es presenten com a Setze Jutges, tenim,
doncs, que de tot plegat fa 50 anys. En aquella ocasió, a Premià de
Mar, hi actuaren Miquel Porter i Moix, Remei Margarit,
Delfí Abella i Josep Maria Espinàs. Hi havia hagut algunes
actuacions prèvies, sense nom de grup, però en tot
cas,
aquella va ser l'actuació fundacional. Tot i que els orígens de tot
plegat era aquell article esmentat al començament, els autors
afirmen que "el punt de partida dels Setze Jutges, aquell
episodi puntual a partir del qual tota la
seva
història avança, mai no va existir" i que tot plegat van ser
un seguit de circumstàncies, la més destacada l'article de
Serrahima, les que van comportar la creació dels Jutges.
INCLUSIONS I EXCLUSIONS
El
nucli fundacional dels Setze
Jutges va tenir l'habilitat d'incorporar
les noves fornades de cantautors, molt joves, que sel's
apropaven i als quals feien
de padrins, i que farien baixar la mitjana d'edat del col·lectiu i
ajudarien a connectar-lo de manera nítida al jovent del país. Quico
Pi de la Serra en seria el primer (amb un destacat paper com a enllaç
per a captar membres més joves) i tot seguit s'incorporarien Enric
Barbat, Xavier Elies, Guillermina
Motta,
Carme Girau, Martí Llauradó....
fins arribar,
en
fi, als noms més coneguts de Joan Manuel Serrat, Maria del Mar
Bonet, Rafael Subirachs
i Lluís Llach.
Alguns personatges importants no es van incorporar,
paradoxalment, als Setze Jutges, tot i que estaven clarament en
l'òrbita, com Raimon, per criteris sembla que geogràfics, en viure
allunyat a Xàtiva. D'altres, com Pere Tàpies i Pau Riba, no van
passar l"examen"
d'ingrés. De Pau Riba es va dir que tenia "una veu de regadora"
i que el seu estil es basava en el folk i no tant en la tradició de
la cançó francesa, que era d'on bevien (gairebé) la totalitat dels
Jutges de ple dret. A tall de resum encertant i pertinent, els autors
deien
que "Riba tenia un
paper en
la Nova Cançó, tot i que no s'adaptava a Els Setze Jutges".
Per la seva part, Pau Riba, que no va entendre en el seu moment la
decisió,
sempre ha mantingut que va ser una mena de sort quedar-ne fora, cosa
que va permetre projectar la seva creativitat a camps més amplis que
la cançó, fins el
punt
d'arribar a crear el disc més important de la història de la música
rock a Catalunya, el Dioptria.
La
història dels Jutges, com no pot ser d'altra manera, corre
paral·lela a la història cultural del país. De les primeres
actuacions en domicilis particulars, es passa progressivament
a espais públics i equipaments que s'anaven creant, gràcies
sobretot a l'impuls de mecenes com, entre d'altres, Ermengol Passola,
creador de la discogràfica Concèntric (una mena d'escissió
d'Edigsa,
que va renovar
la
producció discogràfica al país i que donaria aixopluc i impuls a
la Nova Cançó i als inicis prehistòrics del rock català), i també
fundador del local La Cova del Drac. Mica en mica es creaven unes
estructures i equipaments culturals.
Un
dels aspectes més destacats
del llibre "Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d'un
país" és l'abundant documentació que s'hi aporta, amb
fotografies, reproduccions de programes i cartells, el llistat de
totes les actuacions dels Jutges que han pogut ser documentades, la
discografia, i, sobretot, un munt d'anècdotes, divertides, tendres i
àdhuc esperpèntiques que representen no només la història d'un
moviment musical, sinó també la història del nostre país.
Publicat al DOMINCAL del DIARI DE GIRONA, 6 de gener de 2013