dissabte, 23 de març de 2013

THE ROAD BLUES, BOB DYLAN

Circulo per carreteres de la meva ment a ritme de Bob Dylan. L’esperit de Robert Johnson s’ha aliat amb el del bard de Minnesota. Coses que passen. Mentre escolto apassionadament, com no m’havia passat de feia temps, el darrer disc de Dylan, llegeixo el número de desembre de la revista Ruta 66 en què apareix un interessant article sobre la ruta del blues, al sud dels Estats Units. Em situo imaginàriament a Clarksdale, mentre Cross Road Blues em porta al punt imaginari (o no) en què Johnson va vendre la seva ànima al diable.

Em referia, però, a Tempest, el darrer disc de Bob Dylan, el 35è de la seva carrera, que m’ha traslladat a temps pretèrits en què la paraula de Zimmerman era poc menys que sagrada i els seus discos i cançons s’anaven repetint com una lletania. Els plàstics de Dylan m’han acompanyat al llarg de la vida i les agulles dels giradiscs han marcat durament el vinil negre com les arrugues et marquen pell. És cert que Tempest és lluny de les millors obres creades per Dylan, però no és menys cert que és un gran disc que podria solucionar el pas a la història de qualsevol altre músic que l’hagués creat. Però Bob Dylan, a hores d’ara, ja no ha de demostrar massa res. Amb 71 anys a les cordes de la seva guitarra, el seu nom figura amb lletres d’or al llibre sagrat de la història de la música rock. I, encara, l’any 2013 es pot permetre el luxe d’incloure el disc entre els més destacats de l’any que acaba de passar a millor vida.



Bob Dylan pertany a una generació en què la música era una forma d’expressió. La forma d’expressió d’una generació que tenia moltes coses a dir, que volia definir el seu propi futur, i que ho volia expressar a través de la paraula cantada. La confluència dels Beatles, com a capdavanters del nou rock i de Dylan, en tant que representant de la nova generació de poetes que s’acompanyava de la guitarra, va convertir el rock en una nova i potent eina de comunicació i expressió.

El rock ha estat un element de subversió i revolta en sí mateix. Cert és que se l’ha intentat domesticar, cert és que en bona part s’ha aconseguit. Als Estats Units, la música negra (l’origen de tot plegat) va ser negada repetidament i si bé el rock ‘blanc’ que naixia amb Elvis Presley va representar un xoc important per a l’establishment americà, aviat es van posar mans a l’obra per la intentar ‘educar’ la nova criatura. Avui dia sonen esperpèntics fets com que en les seves aparicions a la televisió, les càmeres únicament enfoquessin Elvis the pelvis de cintura en amunt, o que s’intentés, algun temps més tard, que els Rolling Stones (“deixaria que la seva filla sortís amb un Rolling Stone?”) canviessin la lletra de la cançó Let’s spend the night together (passem la nits junts, de perilloses referències sexuals) per let’s spend some time together (passem algun temps plegats). Clar que, un cop pactat, Mick Jagger es va passar el compromís pel forro de l’oblit. 

Bob Dylan va contribuir a donar contingut a la música rock. Amb ell el rock no era només ritme, era també una manera d’expressar sentiments, ràbia, esperança....també protesta. Cridava Dylan que els temps estaven canviant i que els joves eren una part important d’aquest canvi. S’allargaven els cabells i s’escurçaven les faldilles; a Woodstock es cantava pau i amor i hi havia un, dos, mil Vietnams, sota la mirada atenta del Che penjat a les parets de milions d’habitacions joves. Amb Dylan i companyia la música es va fer adulta.

Evidentment Dylan no era l’únic. A la història de la música hi ha un munt de noms dels quals no es pot separar el que volen dir de la manera com ho diuen. Cito a raig, sense cap intent predeterminat d’establir un ordre d’importància ni de jerarquia, els noms Leonard Cohen i Patti Smith, i Jim Morrison, i Lou Reed, i Tom Waits, i Bruce Springsteen, i Bob Marley, i Elliot Murphy, i Pau Riba, i....

El nom de Bob Dylan sona cada any com a candidat a rebre el premi Nobel de literatura. Seria, evidentment, un reconeixement important a un dels més destacats lletristes de la història, a algú que va escriure que la resposta està en el vent. Però no seria només un guardó a la seva trajectòria poètica i musical. Seria també un reconeixement al Rock (amb majúscules, amb tot el que significa aquesta paraula per a algunes generacions) com a eina de comunicació i expressió. Probablement per això Bob Dylan ja ocupa la categoria d’etern candidat. Potser per això no li donen el premi.

En fi, i mentrestant, Tempest continua sonant.......

Ramon Moreno

Publicat a la revista digital ENCESA, 23 de gener de 2013

dijous, 21 de març de 2013

L'ESTARTIT MUSICAL (II): PERE VAN EECKHOUT


Foto: arxiu Pere Van Eeeckout
 
Introducció

Potser és una frase recurrent i poc imaginativa, però no ens equivocaríem massa si afirmessim amb contundència que per les venes d'en Pere hi corre molta música. De fet, no és gens estrany imaginar-lo amb les baquetes a les mans i unes percussions penjades al coll, bé en una cercavila, bé donant classes de tambor a la mainada o a la gent més jove. De fet, una gran part de la vida d'en Pere Van Eeckhout, ja des de l'escola, ha estat vinculada a la música, amb molts anys dedicats de manera professional, fins que 'penja els pals' i es dedica a la restauració i al negoci turístic.

En tot cas, les converses amb en Pere van donant voltes per intruments, solos de bateria, portades de discos mítiques, músics genials que van enregistrar aquest o aquell elapé, directes i concerts espectaculars, jazz, funky, sons llatins, i rock, molt de rock... Com dèia aquell, només és rock and roll, però ens agrada. A en Pere li agrada.

L'aprenentatge

A voltes és difícil recordar en quin moment o quin fet va obrir a una persona la porta del món de la música. En Pere ho té clar i la cosa no deixa de sorprendre: a l'escola primària. Clar que la resposta té trampa, en un sistema educatiu, el de mitjans de la dècada dels 50 del segle passat, que no era precissament modern i obert. I és que en Pere van Eechout (Barcelona, 1950) va estudiar al Col·legi Alemany de Barcelona, un lloc més aviat elitista en el que hi entra perquè el seu pare hi treballava com a fuster. Amb aquell primer professor de música, que a més era luthier (i que utilitzava el taller del Sr. van Eeckhout per a treballar), els va iniciar no només en els rudiments de la música clàssica sino també del jazz, en unes classes molt didàctiques i participatives que fomentaven la creació de grups i combos amb companys de l'escola. També portava als seus alumnes a concerts de música clàssica. En Pere recorda haver quedat "impressionat" en una Novena Simfonia de Beethoven. Professor com aquell feien estimar la música.

Com va arribar en Pere a interessar-se per la bateria té a veure amb la casualitat i l'assignació per aproximació. A l'hora de repartir els instruments el seu professor va sospesar el fet que la seva mare era aragonesa i que ell des dels 4 anys havia tocat el tambor en algunes professons en les que havia participat. En aquelles comarques, sobretot al Baix Aragó la tradició d'acompanyar la Setmana Santa a ritme de tambor es remunta a l'Edat Mitjana. Adjudicat: en Pere tocaria la bateria i les percussions.

El primer que aprendrien a tocar aquells alumnes seria el mític tema que Ray Charles va publicar l'any 1959 What'd I Say. Quedava clar a quina era l'orientació de les classes de música en aquell col·legi i quin també era la tendència musical que prendria el jove Pere. El seu record de simpatia cap a aquell professor és enorme.

Evidentment, els intruments musicals eren difícils de comprar a principis de la dècada dels 60 a Barcelona i, en conseqüència resultaven molt cars. La primera bateria pròpia d'en Pere (l'altra era la que hi havia al cole) la tindria als 12 anys: una RAF, amb parxes de pell. Tot un luxe....pagat en generosos terminis i amb un gran esforç familiar. Aquesta marca de bateries es fabricava a Barcelona i eren també conegudes com a rafeques. Curiosament, aquelles bateries tant limitades són avui dia una preciada i cara peça de col·leccionista, utilitzada per músics que volen recuperar un so vintage dels anys 60. Coses de la vida, i la música.

En Pere, però, no només practica la bateria a les classes de música a l'escola. També farà classes de percussió al Conservatori del Liceu i amb el professor Eduardo Gadea, que amb la seva orquestra amenitzava les hores a la ràdio de Barcelona i va enregistrar alguns discos d'èxit en aquell moment, fonamentalment de música de ball (boleros, mambos) amb Discos Belter i Odeón. Malgrat tot, en Pere sempres s'ha conderat un músic autodidacta (tot i que cal dir, amb unes bases prou sòlides), d'aquells de pràcticar i practicar, que és com s'aprenen les coses.

Foto: arxiu PvE

Els inicis

El record que en Pere té del primer grup amb en que va tocar està lligat a l'escola. Va ser una actuació juvenil en què van compartir escenari amb Los Hermanos López. Ells es dèien Los Pioneros o Los Pionneer's. Una notícia al diari Dicen del 24 d'agost de 1967 els defineix com a tres, jóvenes y con muchas ilusiones. [...] Han sido los primeros en adaptar en nuestro país el estilo que està haciendo furor en Inglaterra, USA y demás países antes (...)". Els Pionner's "ha consechado y sigue cosechando éxitos en Cataluña, especialmente en Barcelona, donde ya cuentan con una legión numerosa y entusiasta de seguidors".

A partir d'aquí però, el cercle es va eixamplant. Els diferents grups barcelonins, amateurs tots ells, assagen a locals públics com ateneus, bars, cases regionals, etc. A canvi han d'oferir una actuació gratuïta. D'aquella època ve l'amistat d'en Pere amb alguns músics com Toti Soler o Jordi Sabatés, amb els que més tard, com veurem, compartiria aventures musicals i discogràfiques. Eren temps en els que els músics es trobaven als diferents locals d'assaig, uns i altres formaven diferents grups de manera creuada i compartien aficions musicals i estètiques, que en aquells temps dels anys 60 es movien entre el jazz, el blues i la música més progressiva i underground.

La vida d'aquells joves adolescents es movia al voltant de la música. El Rock, nascut als Estats Units havia arribat i era allà per a quedar-se. Malgrat que el règim franquista va repudiar aquella música del diable que malmetia la joventut, les escletxes es van anar obrint. Eren els temps de la creixença econòmica. Com escriu Eduardo López García: "en lo que respecta a la música, en muy poc tiempo pasamos de los preciosos muebles con radio y giradisco, que sólo poseían unos cuantos privilegiados, a los pequeños y baratos tocadiscos (pick-ups) que se podían trasladar facilmente a la playa, piscina, campo y casas particulares para escuchar las últimas novedades. A la par que estos cambios, ya en 1962-1963 se dejaban oír programas de radio juveniles y las primeras revistas realizadas por jóvenes habían hecho su aparición: Discóbolo y Fonorama."1

Foto: arxiu PvE

En Pere recorda el temes d'Enrique Guzman y Los Ten Tops, en especial Popotitos, també versionada per Mike Rivers (nom prehistòric de Miguel Ríos), que també triomfava amb les seves versions roqueres en espanyol. I és que no era gens facil apropar-se a la nova música rock que triomfava al Estats Units i Anglaterra. El material editat era limitat i les importacions es trobaven a preu d'or. Bé, en dèien importacions, però en realitat es tractava que el responsable de la botiga de discos (o el seu fill) fèia un viatge llampec a Andorra per a comprar material i revendre'l a preu d'or, a "preus molt bèsties", que diu en Pere. Alguns, però, compraven a través dels anuncis que veien a les limitadíssimes revistes musicals forànies que es podien trobar als quioscos de la Rambla, en especial el Melody Maker anglès (que arribava amb 2 o 3 setmanes d'endarreriment) o la francesa Salut les Copains.

El discos s'escoltaven a les mateixes botigues, que tenien unes cabines per a fer una preescolta. En Pere i els seus companys es tancaven allà i repetien els temes una i altra vegada fins a aprendre de memoria tots els instruments; després corrien la local d'assaig per a repetir allò que havien memoritzat. Els pobres discos (singles o EP's) quedaven ben gastats de tant punxar-los! Les botigues de discos i instruments eren també un lloc de reunió i actuacions improvisades. A Musical Alberdi en Pere va ser present al debut de Los Brincos. I allà també es va comprar una bateria professional, una Ludwig (la mateixa marca de Ringo Starr) de color White Marine Pearl i amb element més jazzeros. I és que el que més els agradava de la música era el jazz i el blues, coses com John Mayall, que en Pere recorda que "era tremendo", o el patricarca James Brown i el seu disc Live At The Apollo. També, evidentment, d'altres grups més rock com Cream o els Who.

La colla de futurs músics també anava als concerts importants que se celebraven a Barcelona, sobretot músics de jazz com Count Basie i Duke Ellington, ambdós programats pel Hot Club al cinema Windsor. També en Pere va anar a concerts (al San Carlos Club del carrer Gran de Gràcia, lloc immortalitzat en una cançó dels Sírex) de Los No, Los Sírex, Tony Ronald, Moody Blues i The Shadows en format acústic i amb cantant. Recorda que els Shadows "tocaven tan suaus que van fer que la gent callés per a poder seguir el ritme". Als concerts s'anava a gaudir i a veure importants músics, però, sobretot, s'anava a aprendre, a mirar com tocaven els primeres figures i els músics que els acompanyaven. Una altra història van ser el concerts dels Beatles a la Monumental de Barcelona el 3 de juliol de 1965. S'hi anava a veure un esdeveniment únic, una autèntic espectacle. En Pere també hi era.

La roba era també un element de distinció juvenil. Trionfaven els botins tipus Beatles que venia una botiga de la Rambla, i que eren molt semblants als que feien servir els balladors de flamenco. I sobretot, arrassaven els texans que venien directament d'Amèrica i que trovaben en botigues de la Barceloneta i que portaven els mariners de la US Navy arribats a Barcelona. Eren pantalons Levys de color blanc que "eren el súmum" i que "es portaven amb molta il·lusió". 
Foto: arxiu PvE

Professional

Com qui no vol la cosa, en Pere Van Eeckhout es veu embarcat amb 16 anys camí de Mallorca per a una estada estiuenca amb el grup de companys de l'escola, Los Pioneros. Ja es dedicava a la música amb passió (combinant amb els estudis d'arts i decoració a l'Escola Massana) i esdevendria en poc temps un professional. De Mallorca passa l'any següent, el 1967, a Calella de la Costa i d'allà l'estiu del 68 a Palafrugell, al local Arlequín, un night-club que "por su regio i fastuoso diseño puede formar concilio con los de más rango de Europa", segons es podia llegir a la revista Usted l'any 1965. Fa música pop-rock i ballable i es curteix com a bateria. També fa amics i s'incorpora com a músic acompanyant als 3 Sudamericanos que des de l'any 1965 s'havien instal·lat a Espanya i que tindrien una gran repercussió. Volta per Europa (França, Belgica, Alemanya...) en una gira de concerts organitzada pel popular programa de ràdio España para los españoles, "un servicio de Radio Nacional de España en Barcelona dirigido a cuantos españoles nos sintonicen desde fuera de sus hogares", que presentava Maria Matilde Almendros. Després tocaria amb la mítica Karina del Baul de los recuerdos.... I encara, amb grups diversos com Los Condes, farà una estada de dos mesos a Suècia a on "ens van enganyar com uns xinos" i a on van llogar un cotxe americà, un Chevrolet, per recòrrer el país. També a Formentera l'any 1969, a on tocarien un mes inaugurant la primera discoteca de l'illa, el Magoo, que obria els seus portalons per a veure la sortida del sol mentre la gent ballava. I Cadaqués, a on tocaven a la platja, a l'aire lliure, "i els veïns no es queixaven constantment per la música"....

En Pere, com molts altres música tocava en 3 o 4 grups alhora. Alguns eren per a guanyar-se la vida, actuant constantment en sales de festa, discoteques i festes populars. D'altres eren per a fer la música que més li agradava. 
 
L'any 1970, Pere Van Eeckhout s'uneix al nou grup Pan & Regaliz, hereu d'Els Mussols i d'Agua de Regaliz ("un dels tres grans grups de la primera etapa progressiva, juntament amb Màquina! I Música Dispersa"2). El grup estava format per Guillem Paris, Alfons Bou, Artur Domingo. Eren un grup de música progressiva o underground i el seu repertori el composava bàsicament el cantant-flautista Guillem París

Publicaran 2 singles l'any 1970 (Dead of Love/ Thinking in Mary i Magic Colors/ A Song for the Friends) i un elapé fonamental a la història de la música rock catalana amb el mateix nom del grup l'any 1971.
 
D'aquest disc, el crític i periodista musical Jordi Sierra i Fabra diria que "és encara avui un dels disc més ben treballats d'aquella època, tant per la qualitat musical com pel fantàstic tc personal de París, bé a la flauta o bé cantant, amb una veu feridora i tensa que encara no ha estat superada dins l'avantguardisme"3. A les llistes d'èxits espanyoles arribaria a la posició número 10.

Eren els temps de la Barcelona progressiva o underground; algunes de les grans discogràfiques angleses i americanes s'instal·laven a l'estat espanyol i començaven a publicar a casa nostra amb una certa normalitat discos del mercat anglosaxó; els joves formaven grups que naixien, evolucionaven i es separaven amb una increïble facilitat... Una vitalitat probablement mai més viscuda a casa nostra.

En Pere Van Eeckhout va deixar Pan y Regaliz tot just publicat el primer disc, que d'altra banda va ser tot el material que van publicar, i s'embarca en una nova aventura amb el seu amic Jordi Sabatés, que crea el grup Jarka. El gran Gato Pérez citaria a Jordi Sabatés com a un dels dels músics que van salvar l'ambient i els fons de la progressia als inicis de la mítica sala Zeleste4.

Jarka, va ser, juntament amb OM el grup més destacat dels anys inicials de la dècada dels 70 del segle XX. Sabatés forma el grup amb Alfonso de Lucas al baix i en Pere a la batería i segueixen una línia basada principalment en el jazz fussió. Enregistren (als estudis Gema, els dies 6, 18 i 20 de març de 1971) un disc important com Ortodoxia, en que que també hi colaboren músics de la talla de Joan Albert Amargós i Ricky Sabatés, i que està considerat com un dels discos més importants del moviment underground europeu dels anys 70.

Sense deixar Jarka, Pere Van Eeckhout passa a col·laborar amb OM, el grup de Toti Soler. En Toti ja era un guitarrista cobejat pels millors músics i amb OM havia participat en el primer Dioptria de Pau Riba. En Pere participaria en l'enregistrament del primer (i únic oficialment) disc d'OM, amb el mateix nom del grup, que estava composat únicament per 4 llarg temes, seguint la línia 'progressiva' del moment.

Anglaterra i retorn

Però la mala sort arriba en forma del que llavors era el servei militar obligatori. Decidit a no entregar la l'exercit una part important de la seva joventut, en Pere decideix posar terra (i mar) pel mig, es declara pròfug i se'n va cap a Londres. Es casa amb una noia que havia conegut a Calella i evidentment, fa un canvi de xip. La seva carrera musical, que l'havia convertit en un buscat music d'acompanyament, es trenca i a Londres s'incoporar a un trio que fa.... latin music. Ell, que volia fer rock i jazz i fusió i progressia es veu engolit pels estereotips regionals.

A Anglaterra entre en contacte, evidentment, amb altres músics. Toca amb una banda irlandesa que feia una barreja de música tradicional i rock (avançant-se al temps) i crea una empresa amb una altra vintena de músics, entre ells algun de tan important com el guitarrista Albert Lee, que, a banda de la seva carrera en solitari com a guitar hero, ha tocat amb bandes com la d'Emmylou Harris, Eric Clapton o George Harrison.

Foto: arxiu PvE
Les necessitat més immediates fan que en Pere hagi de buscar feina al Banc de Bilbao de Londres (primer a Covent Garden i després al costats dels magatzems Harrod's) i es veu obligat a compaginar la feina amb la música. Els 70 són anys difícils per a la música. La crisi porta a l'enfonsament de la indústria discogràfica i a una paràlisi generalitzada a tot el negoci musical. Progressivament en Pere es va distanciant de la bateria i, ja tornat a Catalunya, l'any 1981 inicia una nova etapa vital dedicada al món del turisme, amb el bar i restaurant Fancy, el Saint Trop (a on punxava també música portada d'Anglaterra i puntualment organitzava concert i jam sessions de qualitat) i més tard el Restaurant Robert, que és el seu cau avui dia i que vol transformar, potser, en un local d'activitat cultural. Tot i això en Pere recorda una nit, al Fancy què es va presentar Pau Riba, ja ben tocada la nit, amb alguns altres músics i el va segrestar i se'l va emportar a Barcelona, a la Sala Zeleste per a fer un assaig, una jam session que va acabar de matinada.

Actualment la relació d'en Pere Van Eeckhout amb la música està lligada a les percussions que toca amb els Grallers del Montgrí i els Ducs i amb la recent creada Associació d'Amics del Tambor del Baix Ter, que inicia en els tambors i les percussions la mainada més menuda del poble. Ha recuperat la relació amb antics companys músics que, casualment amb vingut a viure al'Empordà, i es reuneix amb ells per a tocar, de manera regular, en un combo de jazz, per a recordar que encara són músics de primer nivell. 

1Eduardo López García, La edad de oro del 'pop' español, a Historia del Rock. El País, 1986
2Jordi Sierra i Fabra, Història i poder del rock català. Grup Enderrock. Barcelona, 2007
3Ibid
4Gato Pérez citat per Jordi Sierra i Fabra, Ibidid 

Ramon Moreno

Publicat al LLIBRE DE LA FESTA MAJOR DE SANTA LLÚCIA, desembre 2012





Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d'un país

Durant la darrera campanya electoral al Parlament de Catalunya Ítaca va ser ben present al llenguatge quotidià. Els partits en parlaven i es va generar un debat mediàtic sobre "què volen dir les Ítaques", que escriuria amb èpica lírica el poeta Konstandinos Kavafis. No és precisament que la classe política hagi retornat a la poesia, que més aviat es situa en la crònica negra més vulgar, però és ben cert que la cosa prenia un caire interessant quan el mateix cantautor que en va popularitzar una versió musical del poema de Kavafis, també va demanar, de manera activa, el vot per a un històric partit polític.

Tot plegat coincidia en el temps, per aquells camins atzarosos que té el destí, amb la publicació d'un més que interessant volum sobre la història del col·lectiu musical (i cultural m'atreveixo a dir) que es va anomenar Els Setze Jutges i del qual en formava part el susdit cantautor. Efectivament, "Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d'un país" escrit a sis mans per Joan Manuel Escrihuela Ruiz, David Ferrer i Fermí Puig, traça la història del moviment musical que va ajudar, de manera determinant, a la represa cultural del nostre país, arrasat pel feixisme i ofegat per la dictadura franquista (que, no cal dir-ho, és el mateix).

Em fa arribar el volum, l'amic Escrihuela, expert escriptor musical de temes més centrats en el rock (i especialista en l'obra de Joan Manuel Serrat), però que generacionalment va viure i participar els moments de la Cançó a Barcelona. Joan Manuel em parlava apassionadament del llibre durant la seva preparació, de les difícils tasques de recerca de materials i de l'accés que van tenir a tots els "Jutges", fet que ha possibilitat un treball extraordinari i que s'intueix definitiu sobre el tema. Escrihuela ha realitzat les biografies dels Jutges i els dibuixos que apareixen al llibre. Per la seva part, David Ferrer n'ha traçat els capítols de la història del col·lectiu i Fermí Puig, que és alguna cosa així com el documentalista "oficial" de la cançó popular catalana, amb el millor arxiu sobre el tema, n'ha preparat la part més documental.

Prenent en consideració la data del 29 d'abril de 1962, que fou la primera actuació en què els músics es presenten com a Setze Jutges, tenim, doncs, que de tot plegat fa 50 anys. En aquella ocasió, a Premià de Mar, hi actuaren Miquel Porter i Moix, Remei Margarit, Delfí Abella i Josep Maria Espinàs. Hi havia hagut algunes actuacions prèvies, sense nom de grup, però en tot cas, aquella va ser l'actuació fundacional.

Una de les primeres coses que sobta en llegir el llibre és l'afirmació que es fa d'entrada que "el punt de partida dels Setze Jutges, aquell episodi puntual a partir del qual tota la seva història avança, mai no va existir". Aquest episodi seria la publicació d'un article de Lluís Serrahima a la revista Germinabit el gener de 1959 en què reclamava que "ens calen cançons d'ara". Els autors volen dir que, com tot a la vida, la cosa es fa formar a partir de determinats esdeveniments paral·lels que desembocarien en la creació dels Jutges.

El nucli fundacional dels Setze Jutges va tenir l'habilitat d'incorporar les noves fornades de cantautors, molt joves, que sel's apropaven i als quals feien de padrins, i que farien baixar la mitjana d'edat del col·lectiu i connectar-lo de manera nítida al jovent del país. Quico Pi de la Serra en seria el primer (amb un destacat paper com a enllaç per a captar membres més joves) i tot seguit s'incorporarien Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Carme Girau, Martí Llauradó.... fins arribar, en fi, als noms més coneguts de Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach. Alguns personatges importants no es van incorporar, paradoxalment, als Setze Jutges, tot i que estaven clarament en l'òrbita, com Raimon, per criteris sembla que geogràfics, en viure allunyat a Xàtiva. D'altres, com Pere Tàpies i Pau Riba, no van passar l"examen" d'ingrés. De Pau Riba es va dir que tenia "una veu de regadora" i que el seu estil es basava en el folk i no tant en la tradició de la cançó francesa, que era d'on bevien (gairebé) la totalitat dels Jutges de ple dret. A tall de resum encertant i pertinent, els autors deien que "Riba tenia un paper en la Nova Cançó, tot i que no s'adaptava a Els Setze Jutges". Per la seva part, Pau Riba, que no va entendre en el seu moment la decisió, sempre ha mantingut que va ser una mena de sort quedar-ne fora, cosa que va permetre projectar la seva creativitat a camps més amplis que la cançó, fins el punt d'arribar a crear el disc més important de la història de la música rock a Catalunya, el Dioptria.

La història dels Jutges, com no pot ser d'altra manera, corre paral·lela a la història cultural del país. En tot cas, queda bastant clar que la música va constituir un aspecte fonamental de la represa cultural i social de Catalunya d'ençà la guerra civil. De les primeres actuacions en domicilis particulars, es passa progressivament a espais públics i equipaments que s'anaven creant, gràcies sobretot a l'impuls de mecenes com, entre d'altres, Ermengol Passola, creador de la discogràfica Concèntric (una mena d'escissió d'Edigsa) que va renovar la producció discogràfica al país, i també fundador del local La Cova del Drac.

Un tema important que és present a les pàgines del llibre és la lluita contra la dictadura i contra els tentacles del règim: en primer lloc la prohibició de l'idioma, la censura, els permisos governamentals per actuar, etc. etc. etc. La lluita del poble català per la seva supervivència ha estat i és, encara, dura i difícil. Un tema pel qual, encara, no sembla que hagin passat 50 anys, i tal i com van les coses a casa nostra, requerirà un nou moviment de resistència popular i social més aviat que tard.

Per als maniàtics del col·leccionisme, un dels aspectes més destacats del llibre "Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d'un país" és l'abundant documentació que s'hi aporta, amb fotografies, reproduccions de programes i cartells, el llistat de totes les actuacions dels Jutges que han pogut ser documentades, la discografia, i, sobretot, un munt d'anècdotes, divertides, tendres i àdhuc esperpèntiques que representen no només la història d'un moviment musical, sinó també la història del nostre país. Els recomano fervorosament la lectura, contemplació i gaudi d'aquest llibre (Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d'un país. Viena Edicions. Barcelona, 2012).

Ramon Moreno

Publicat al setmanari HORA NOVA, 29 de gener de 2013

EL RETORN DEL DUC BLANC

Després de gairebé una dècada allunyat dels escenaris, David Bowie ha reaparegut amb el tema Where are we now? que s'anuncia com el primer single del seu nou treball, The next day, que sortirà el proper 11 de març.


 
Curiós. Una de les notícies que més impacte ha generat a les xarxes socials les darreres setmanes fa referència a un músic dels anomenats dinosaures del rock. L'imprevist retorn de David Bowie ha acabat de cop amb anys d'especulacions sobre la seva salut física i musical, i la publicació del tema Where are we now? ha tornat la il·lusió a un munt de seguidors, antics i actuals, del Duc Blanc.

Feia gairebé una dècada que David Bowie va haver d'abandonar els escenaris a causa de problemes cardíacs. D'ençà, poc o gens s'ha sabut d'ell més enllà d'algunes aparicions esporàdiques en actes benèfics o al costat del seu fill Duncan, director de cinema; i algunes puntuals col·laboracions musicals. Les especulacions sobre la seva salut es van succeir sobretot quan els tabloides britànics van publicar fa uns mesos unes fotos de Bowie pasejant per Nova York que van obligar l'entorn del músic a desmentir que estigués físicament finiquitat.

El cert, però, és que Bowie ha tornat. El tema Where are we now? es presenta com el primer single del seu nou treball, que portarà el títol de The next day i que sortirà a la venda el proper 11 de març. La sensació és que David Bowie es vol retrobar amb el seu passat. A la nova cançó les referències a la ciutat de Berlín són constants. I la relació de Bowie amb la ciutat sempre ha estat especial des que el 1976 s'hi va instal·lar amb el seu amic Iggy Pop. Els tres discos que publica entre el 1977 i el 1979, coneguts com a trilogia berlinesa marquen un gir en la seva carrera musical. Enrere quedarien el Bowie galàctic d'Space Oddity (1969) i la icona glam de The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars (1972), considerats, d'altra banda, dos dels discos més destacats i influents de la històrica de la música rock.

  Low (1977), Heroes (1977) i Lodger (1979) se situen en l'etapa més creativa de David Bowie, que treballava no només en els seus elapés, sinó que també tenia temps per ajudar a rellançar, com a productor, compositor i músic, la carrera d'Iggy Pop amb els discos The Idiot (1977) i Lust For Life (1977) i Lou Reed, que amb Transformer (1972) creava un nou referent musical lluny del record de la Velvet Underground. Aquells tres elapés marquen no només el punt àlguid musical de Bowie, sinó la seva reconversió musical més important: s'obre a noves músiques, més electròniques i experimentals amb l'ajuda de músics com Brian Eno i Robert Fripp. El mateix David Bowie afirmaria que "res sonava com aquells tres discos. El meu jo complert és en ells".

Al llarg de la seva trajectòria David Bowie s'ha convertit, efectivament, en una de les figures més importants i influents de la música rock. Les seves periòdiques reinvencions personals comportaven també un canvi de ritme en el panorama general. Dels inicis pop a l'etapa més psicodèlica, amb obres conceptual i un personatge que es movia a cavall de la música i el teatre per a convertir-se en icona del glam-rock, passant per l'època berlinesa amb influències més avant-garde. Més asserenat a la dècada dels 80 i convertir ja en un clàssic, Bowie trepitja sons netament funkys (Let's Dance, 1983) que el fan sovintejar les llistes de popularitat juntament amb temes més transversals com China Girl i This Is Not America, que l'acosten a tots els públics. A cavall dels 80 i la dècada dels 90 es converteix en el rei dels directes, amb gires mastodòntiques (com l'espectacular Sound And Vision de l'any 1990), amb el virtuós i, a voltes excessiu, Peter Frampton a les guitarres, en les que aprofita el seu catàleg musical de referència. Sense oblidar, però, els seus orígens creea un petit-gran-grup, els Tin Machine, adreçat a seguidors més sibarites. A partir dels anys 90, Bowie viu més del seu passat que dels éxits que li puguin aportar les noves produccions discogràfiques. Els discos, amb diferents estils i teatralitats es succeixen amb certa regularitat (Black Tie White Noise, 1995; Earthling, 1997; Reality, 2003, per citar-ne uns exemples,) fins arribar als problemes de salut que l'allunyen dels escenaris i el mantenen reclós al seu espai... fins avui, en què el Duc Blanc es reinventa creant una expectació general només a l'abast d'unes poques figures escollides.

Ramon Moreno

Article publicat al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 24 de febrer de 2013