dissabte, 29 de juny de 2013

UNA LLEGENDA EN ACTIU

Eric Clapton, que s'autodefineix com "un vell bluesman" ha publicat "Old sock", un disc molt personal en el qual es capbussa en les pròpies arrels musicals.


"Sóc un vell bluesman". D'aquesta manera clou Eric Clapton una entrevista amb la revista britànica Mojo, en la que repassa la seva trajectòria musical amb motiu de la publicació del seu darrer disc, Olds Socks, i reafirmant els principis bàsics de la seva trajectòria musical.

Eric Clapton forma part de la reduïda colla de llegendes musicals encara en actiu que han escrit amb lletres d'or el seu nom a la història de la música. Algú que ja ha dit tot el que havia de dir al món del rock es pot permetre el luxe de publicar discos més personals, allunyats de la necessitat d'un retorn en forma d'èxit de vendes o de reconeixement públic. De fet, és el que passa amb personalitats de la talla de Bob Dylan, els Rolling Stones i companyia: són allà, com a valor refugi d'un panorama musical actual que a voltes sembla sortit d'una desvastació nuclear. Tant és així que aquest treball es publica sota el propi segell del guitarrista Bushbrangh Records, trencant la llarga relació de trenta anys amb Warner.

Old Socks segueix l'estel·la d'altres treballs de la discografia d'Eric Clapton en què es capbussa en les pròpies arrels musicals. Si, bàsicament, la recerca de Clapton s'havia centrat fins ara en el món del blues primigeni, recatant de l'oblit alguns noms imprescindibles i oblidats (Robert Johnson, Skip James, Leroy Carr, Freddy King i un llarg etcètera), ara vol fer un exercici de memòria nostàlgica amb la reinterpretació de vells temes que el van acompanyar (d'una manera o altra) durant la seva presa de consciència musical i d'altres que, senzillament, li agraden. Una recerca del passat amb intenció d'investigació i actualització d'aquest llegat.

En tot cas Old Socks té alguna cosa de casual. S'allunya de treballs més propers al blues com l'Unplugged, el seu disc amb BB King o els dedicats a Robert Johnson. El seu origen es remunta a dos anys enrere, quan per matar el temps entre dos actuacions es dedica a visitar els estudis de gravació. A la manera del que Paul McCartney i Rod Stewart havien fet, Clapton gira el cap i mira enrere amb una barreja d'estils molt evident. Són temes del que Eric Clapton anomena "pre-rock'n'roll" temes que poc després confluirien en el naixement del rock: temes blues, swing i standards de l'època. Però no volia versionar clàssics, sinó que els volia reinterpetar a la seva manera i amb el seu estil. Si Kisses On The Bottom és un dels discos menys maccartians de Paul Mcartney, aquest Old Socks encaixa perfectament en la discografia de Clapton. 


Finalment, amb una banda bàsica de baix, bateria i teclats (i la seva guitarra, clar), Clapton enregistra 10 versions i dos temes nous (Every Litte Thing i Gotta Get Over). Les versions van del rock i el blues (Goodnight Irene, de Lead Belly) al reggae (Till Your Well Runs Dry, de Peter Tosh) passant pel jazz (All Of Me, el clàssic de Gerald Marks i Seymour Simons de1931) i els standards intemporals (Our Love Is Here To Stay, de George i Ira Gershwin) amb aturades a temes d'amics com J.J. Cale (Angel) i el desaparegut Gary Moore, amb una sentida versión de Still Got The Blues en la que s'acompanya del vell col·lega d'aventures musicals Steve Winwood.

I, precisament, d'amics n'és ple el disc, com no podia ser d'altra manera en un exercici de divertimento d'aquest nivell. A Old Sock hi trobem Paul McCartney, el vell Taj Mahal, el mateix J.J. Cale, la imprescindible bateria de Jim Keltner i el Hammond de Steve Winwood, a banda d'altres secundaris de solvència constrastada. Un luxe. 

Tot i que Eric Clapton ja té 68 anys a les esquenes, la seva activitat és continua. El Crossroads Guitar Festival va aplegar l'abril a Nova York (amb objectius solidaris) a primeres espases de la guitarra bluesera, de B.B. King a Buddy Guy, els Allman Brother's o John Mayer; i per a aquest estiu té una gira preparada per diversos països europeus, amb l'habitual estada de 5 nits al Royal Albert Hall de Londres.

Old Socks és el 21è disc d'estudi d'Eric Clapton. La seva trajectòria com a guitar hero inclou gairebé a parts iguals episodis glorisos com una etapa fosca i difusa. Seva és la guitarra immortal (un dels riffs més recordats de la història de la música) a Layla, de Derek and the Dominos; seva la capdal contribució a la recuperació del blues en versió blanca (amb el padrí John Mayall); va ser Clapton un dels partíceps dels primer supergrup de la història, els Cream (el seu company Jack Bruce diu que "el 90% del que sé del blues ho vaig aprendre de l'Eric").Clapton, Stratocaster als braços, continua sent aquella mà lenta i per a molts, encara, com dèien les pintades de Londres, "Clapton Is Good". 

Ramon Moreno

Publicat al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 2 de juny de 2013 

dijous, 6 de juny de 2013

ELS MORTS DEL ROCK

Hem conegut darrerament la mort de dos il·lustres secundaris del món del rock. El dia 16 de febrer moria Tony Sheridan, un dels introductors de rock americà al Regne Unit, però conegut sobretot per la seva relació amb els Beatles a principis dels anys 60. Sheridan, resident a Alemanya, va utilitzar els Beatles com a grup d’acompanyament per a enregistrar un disc a Hamburg per a la discogràfica Polydor l’any 1961. Aquell disc, que contenia, entre d'altres, el tema My Bonnie va representar l’inici de la carrera dels Beatles i va unir per sempre més el nom de Tony Sheridan al de John, Paul, George i Ringo. La seva mort ha afectat la família beatlemaníaca, ja que Sheridan era un personatge estimat i molt proper. Poca gent sap que el seu grup d’acompanyament en les seves gires per l’estat espanyol era un grup d’Olot i, poc abans de la malaltia que seria definitiva, s’estava intentant la seva participació al festival Beatles Weekeend de l’Estartit.

L’altra mort a la que em referia va succeir el 6 de març. Alvin Lee, guitarrista de Ten Years After, que va passar a la història arran de la seva actuació al festival de Woodstock el 17 d’agost de 1969. Va ser elèctrica i electrificant la interpretació d’Im Going Home. Lee va viure durant molts anys entre Catalunya i Londres (a on era veí del seu amic George Harrison). 

Un tercer esdeveniment que volia remarcar abans d’entrar en matèria és la publicació d’un nou disc amb material inèdit de Jimi Hendrix titulat People, Hell and Angels. Hendrix, que va morir el 1970 va publicar tot just 3 discos d’estudi en vida, mentre que la discografia complerta fins a aquest nou disc tot just aparegut, inclou no menys de 50 referències. 

Els món del rock, com una moderna religió, té en alta estima els seu ídols caiguts. La necrofília roquera arriba a límits difícilment igualables, fins al punt que alguns músics han tingut més rellevància després de la seva mort que reconeixement en vida. L’extens saqueig que ha sofert el llegat de Jimi Hendrix té a veure amb aquest devoció que certs noms encara provoquen. La revista Forbes publica cada any una llista amb els personatges del món de l’espectacle que més diners han generat després de morts i noms com els d’Elvis Presley, John Lennon o el mateix Hendrix hi són presents en llocs destacats any rera any. Tony Sheridan i Alvin Lee, com abans Jimi Hendrix, han entrat en una categoria especial d’aquesta cosa anomenada Rock (en el sentit tant ample que vulgueu donar al terme). 

En molts casos, una mort oportuna ajuda a sanejar els balanços econòmics d'una discogràfica. Si el nom és il·lustre, s'engega una maquinària sincronitzada a escala mundial. És inevitable el disc recopilatori, millor en format doble i la reedició de l'obra anterior, millor amb afegits inèdits. Aquell personatge del qual feia temps que ningú no en tenia notícies i que, probablement, havia tingut dificultats per a editar els seus darrers treballs, és ara onmipresent a premsa, ràdio, televisió i internet. La industria aprofita per a treure del seu cau de seguidors fidels però de repercussió minoritària l'interfecte per dimensionar el calaix d'ingressos, i el músic s'acaba convertint en protagonista involuntari del negoci. Perquè, un cop mort, ja només es tracta del negoci. Tant de bo, deu pensar el músic en el paradís del més enllà, la seva companyia discogràfica hi hagués abocat tants esforços en el seu darrer disc, publicat ja fa molts anys i completament abandonat a la seva sort pels executius que ara el reivindiquen.... Noms com Elvis Presley, John Lennon, Buddy Holly, Jimi Hendrix, Janis Joplin i un llarg etcètera, han generat més dividends a les seves companyies discogràfiques (avui conglomerats industrials de l'oci) un cop morts que en vida mateix. Curiositats del negoci musical.

“Viu ràpid, mor jove i tindràs un cadàver ben bonic”. Aquesta és una frase que repetia sovint Mick Jagger als anys 70 i que es va atribuir a l'escriptor Truman Capote. Efectivament el rock tendeix a situar com a semi-déus incorruptes els seus morts. Buddy Holly continua tenint aquella imatge de nen ingenu amb les seves ulleres de pasta negra; Jimi Hendrix és l'enfant terrible de la guitarra, salvatge, devot de l'intrument; Janis Joplin té aquella veu trencada a cops de glops de Suthern Comfort; Keith Moon és el salvatge bateria; John Lennon conserva aquella imatge de pacífica tranquil·litat amb els cabells llargs i les ulleres rodones..... Els veiem allà, damunt l'escenari i escoltem la seva música amb devoció. La crítica queda per als vius.

La crónica negra del rock, evidentment, té molts capítols. Hi morts per accident (Buddy Holly i Otis Reading d'avió; Eddie Cochran i Marc Bolan de cotxe; Duane Allman de moto), per sobredosis de drogues i alcohol (Hank William, Billie Holiday, Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Gram Parsons, Elvis Presley...), de manera violenta (Sam Cooke, per trets; King Curtis i Nancy Spungen, apunyalats; Marvin Gaye, per trets disparats pel seu pare; John Lennon assassinats a trets....) . També hi ha suicidis (Phil Ochs, Ian Curtis, Kurt Cobain...) i alguns per accidents diguem-ne de treball, com ara descàrregues elèctriques (John Rostill dels Shadows o Keith Relf dels Yardbirds). I, evidentment, també hi ha mort per causes naturals (Bob Marley, càncer; Muddy Waters i Roy Orbison, atac de cor...). 

Els fans han estat sempre molt fidels als seus ídols. La data del 8 de desembre és recordada arreu del món i la figura de John Lennon es reivindica cada any com a músic, però també com a símbol de la pau. Igualment el 16 d'agost els fans i seguidors d'Elvis Presley peregrinen a Graceland, la seva cas de Memphis per a retre homenatge a qui va ser el Rei del Rock. I és que el món de la música, el rock, és certament especial i té les seves pròpies regles. Els músics són icones que representen alguna cosa més que el que diuen les seves cançons. John Lennon era l'apòstol de la pau i Kurt Cobain l'heroi inconformista i rebel. Deixen de ser persones i es converteixen en símbols, molts cops a desgrat seu i els personatge pot acabar devorant la persona, que paga un preu molt alt per la seva fama. Aquell jove amb inquietud musical que somnia ser una rock'n'roll star, s'acava convertint, efectivament, en una gran estrella del rock i viu presonera en aquets món. Mor com ídol i com a ídol serà venerat i recordat.

Ramon Moreno

Publicat al setmanari HORA NOVA, 28 de maig de 2013