diumenge, 14 de juliol de 2013

ENTRE EL CEL I L'INFERN

Un llibre repassa els orígens del blues a través dels perfils d'un centenar de músics poc coneguts pel gran públic però que van posar les bases d'aquest fonamental estil musical.


El blues primigeni és, encara, un gran desconegut per a la majoria de la gent. Alguns dels temes i dels autors més clàssics del blues ens han arribat mediatitzats per les versions, adaptacions i modernitzacions que els grans noms de la música britànica van fer, preferentment, a la dècada dels seixanta. Per a acostar-nos al principals personatges que van conformar aquell blues més clàssic, Manuel López Poy ha escrit el llibre Entre el cielo y el infierno. 100 efemérides del Blues clásico que ha editat l'editorial ara ubicada a Llagostera i especialitzada en literatura musical Lenoir Ediciones.

Manuel López ha traçat el perfil de 100 músics del blues del Delta de Mississipí i els hi ha donat forma d'efemèride, ordenades a partir de la data del seu naixement. Es tracta de dibuixar un perfil, una breu ressenya biogràfica d'uns músics que són, com diu Manuel López "en la gran majoria dels casos, il·lustres desconeguts per al gran públic, tot i que moltes vegades, quan escoltem la ràdio, la banda sonora d'una pel·lícula o la música d'un anunci publicitari, estem escoltant l'herència de van deixar aquests músics". Cada un dels perfils s'acompanya d'una fitxa discogràfica essencial i una acurada contexualització història i social.

El blues és l'expressió musical dels negres americans dels estats del sud (bàsicament Mississipi, Alabama, Loussiana, Georgia i Texas). L'entorn geogràfic en el que se sitúa Entre el cielo y el infierno són les plantacions de cotó i els camps treballats per esclaus i lliberts que viuen en unes condicions esfereïdores, com veiem en la imatge que obre el llibre, amb la cabana de fusta en la que va viure Muddy Waters a la plantació d'Stovall. Tot i que la Guerra de Successió americana havia acabat amb l'esclavitud, la comunitat negra continuava vivint en unes condicions lamentables i vinculats, bàsicament, a la terra. La música era l'embolcall d'unes vides marcades per la desesperació i l'alcohol, vides de marginalitat i lluita constant per sobreviure. La música no és només una manera d'expressar-se o evadir-se, sinó també una manera d'intentat sobreviure. 

Equipats amb intruments rudimentaris (guitarres fetes amb caixes de cigars i cordes de filferro, rudimentàries harmòniques...) músics com Papa Charlie Jackson, John Jackson o Sonny Boy Williamson recorren els camins del sud en espectacles itinerants, medecin shows (espectacles ambulants que venien remeis miraculosos per gairebé tot, que no servien per a gairebé res, però tenien una gran quantitat d'alcohol), festes populars, bordells, juke joints i d'altres espais de mal viure. L'esperança era fer alguns diners i fugir de la miseria del camp. Pocs realment ho aconseguiran: alguns s'incorporaran a algun circuit estable d'actuacions, d'altres aconseguiran enregistrar alguns discos, poc o molt venuts, i els menys aconseguiran realment passar a la història.

La recerca d'una vida millor portarà molts músics a emigrar a grans metròpolis com Memphis o Chicago o Detroit, a on s'iniciava un desenvolupament accelerat gràcies a la construcció del ferrocarril i altres infraestructures i als inicis de la indústria de l'automòbil, i també a l'auge de la indústria bèlica en temps de les dues grans guerres mundials. Tant Memphis com Chicago tenien importants barris marginals amb prostíbuls, sales de joc i tabernes que es es dedicaven al lucratiu negoci de la venta d'alcohol il·legal (eren temps de la Llei seca i Al Capone) i a on els músics de blues eren benvinguts. Eren locals com el Pee Wee's Saloon de Memphis, que tenia un cartell que anunciava que "Mai tanquem abans del primer assassinat". Les lletres de molts d'aquells blues reflectien, com recorda Manuel López Poy "tota la frustració, tots els problemes quotidians, tota la impotència, tota la capacitat de supervivència del poble negre als Estats Units".

Molts d'aquells personatges han sobreviscut a la història mercès a les gravacions que l'etnomusicòleg Alan Lomax va fer, recorrent incansablement els poblets del sud, per a la Biblioteca del Congrés americà i als enregistraments amb segells com Paramount, Columbia, Red River, Cobra o Alladin i que els permetre a aquells músics entrar en contacte amb les noves figures joves que s'iniciaven en el folk com Bob Dylan (amb la participació en successives edicions del Festival de Newport). Per altra banda, una generació de joves músics britànics com els Stones, Yardbirds, Cream, Them, Pink Floyd i un llarg etcètera va reivindicar el llegat de molts d'aquells músics desconeguts i els van apropar no només al públic anglès i europeu sinó també al mateix públic nord-americà, desconeixedor de bona part de la seva història musical. Les gires europees de l'American Folk Blues Festival van permetre una existència digna a molts músics i es diu, per exemple, que Skip James es va poder pagar el seu tractament de càncer gràcies als drets que li van reportar la versió que els Cream d'Eric Clapton va fer del seu tema I'm So Glad

Per a la història queden un munt de llegendes, que es recullen acuradament a Entre el cielo y el infierno. Queda aquella paupèrrima cabana de fusta en la que va viure Muddy Waters, les ventes d'ànimes al diable (Robert Johnson no va ser l'únic, ni tant sols el primer que ho va pregonar), la guitarra Lucille de B.B. King, amb la que arribaria a fer 342 concerts en un sol any, el 1952 i un llarg etcètera de mites dels que es nodreix el món del blues.

A Chicago, però, a partir de la segona Guerra Mundial, la rudimentaria música blues del Delta evoluciona, s'electrifica i es bateja com a blues urbà. Molta gent es queda pel camí, però el blues inicia un trajecte definitu i imparable en la seva evolució. Gent com Muddy Waters, T-Bone Walker, John Lee Hooker i, sobretot, B.B. King imprimeixen un nou caràcter a aquella música passional nascuda al Delta. Aquesta, però, és una altra història. La majoria de vell bluesmen va morir oblidats i en la misèria, però a ells es deu la construcció d'un edifici musical fonamental. 

Ramon Moreno

Publicat al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 7 de juliol de 2013