diumenge, 27 d’octubre de 2013

ELS ESCÀNDOLS D'ESTIU D'EN JIM MORRISON

El dia 4 d'agost de 1970, el cantant dels Doors Jim Morrison va ser detingut per la policia de Los Angeles acusat d'embriaguesa pública, després de ser trobat inconscient a l'escala d'un veí. Aquesta no era la primera vegada que Morrison era arrestat per temes que atemptaven contra la "moral pública", de fet, la policia i ell eren vell coneguts i més d'un policia podria afirmar sense equivocar-se que va ser de les persones que més concerts dels Doors va presenciar.

Aquesta detenció no va ser però la més sonada. Durant un concert a Miami l'1 de març de 1969, Jim Morrison va ser detingut per "simulació de masturbació i sexe oral damunt l'escenari". El que dèiem, vell coneguts. Però tot i que Morrison ha passat en part a la història pel que el New York Times va definir com "el símbol sexual més poderós que ha tingut la nostra cultura des de James Dean i Elvis Presley" (poca broma), els Doors van representar per a la història del rock molt més que això.

Els Doors van ser els exponents de l'"altra" Califòrnia, la que defugia els estereotips dels flower-power, un grup més urbà, més en connexió amb la duresa de Nova York que amb el sol de Frisco. Amb una base musical inspirada en el blues, els seus temes són durs i contundents, amb temes com Light My Fire, The End (què brutal l'inci de la pel·lícula de Coppola Apocalipsy Now a ritme dels Doors!!), o Riders On The Storm, per posar uns pocs exemples fàcilment identificables.

Jim Morrison era molt més que un personarge obscè. Era cantant, compositor, poeta, provocador i icona incombustible de la música rock. Morrison moria el juliol del 1971 a París, a on està enterrat i fa poc, el 20 de maig, moria Ray Manzarek. A les esquenes del grup, passió musical i més de 100 milions de discos venut fins avui dia.

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 5 d'agost de 2013

EL 'REGNAT' DE LA MTV EN EL MÓN MUSICAL

Quan la cadena de televisió MTV inicia les seves emissions el dia 1 d'agost de 1981, s'obre una nova pàgina en la història de la música. La idea de emetre programació musical les 24 hores i el fet que, tot i tractar-se d'un canal de pagament, el seu creixement va ser meteòric, va convertir la cadena en un dels prescriptors més clars del negoci musical. A finals de la dècada dels 80 arribava a prop de 20 milions de llars americanes i avui dia és vista en 82 països per més de 300 milions de subscriptors.

En el seu moment la idea era arribar a un públic jove, d'entre 18 i 30 anys, amb una fòrmula comercialment viable, ja que el contingut dels programes, els videoclips, eren proporcionats i per tant pagats per les mateixes companyies discogràfiques. Als anys 80 la MTV va dictar les normes i va ser qui va atorgar popularitats i èxits a traves de les ones televisives.

El primer video emès per la MTV pretenia ser premonitori: El video va matar l'estrella de la ràdio, del grup anglès de fama efímera i èxit únic The Buggles. Ara podem afirmar que no, que el video no ha matat la ràdio, que continua essent el mitjà més fiable de difusió musical. I, encara, vient en les horterades que emet la MTV t'agafen unes ganes terribles d'escoltar el Flor de pasión de Juan de Pablos a Radio3. Què hi farem!

Però el cert és que la MTV va saccejar el negoci musical en obrir noves perspectives amb aquelles petites pel·lícules de dos o tres minuts, que havien de tenir la suficient força com per a atreure l'atenció d'un públic bombardejat d'imatges les 24 hores del dia. Indirectament, aquest perfeccionament ha donat petites joies cinematogràfiques com el mateix video de Thiller de Michael Jackson. 

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 2 d'agost de 2013

THE CONCERT FOR BANGLADESH



L'estiu de 1971 Nova York es preparava per a un dels grans esdeveniments musicals de la seva història, tot i que, per desgràcia, la seva celebració tenia a veure amb el gran desastre humanitari que vivia el nou estat de Bangladesh, amb 3 milions de morts, 10 milions de desplaçats i una fam generalitzada.

El músic Ravi Shankar va implicar el seu amic George Harrison en la celebració d'un concert destinat a recollir fons per a ajudar els damnificats. Harrison s'hi va posar amb ganes i va aconseguir implicar també una bona colla d'amics, tots ells noms il·lustres de la història de la música rock.

The Concert For Bangladesh es va celebra el dia 1 d'agost de 1971 al Madison Square Garden de Nova York, amb dos actuacions per a 40.000 persones. Entre els participants hi havia Eric Clapton, Bob Dylan, Billy Preston, Leon Russell, Ringo Starr, Jim Keltner, els Badfinger, Klaus Voorman, i els mateixos Harrison i Shankar, entre d'altres. George volia la presència de tots els Beatles, però a Paul encara li coïa la separació dels Beatles i John... bé amb John hi anava la Yoko de paquet i en George no la volia.

Malgrat que els músics van cedir els seus drets per a la causa, les disputes amb les hisendes dels governs americà i anglès i les discogràfiques pels temes dels drets per a l'edició del disc del concert, van retardar molts mesos la circulació dels diners recaptats. Va ser Harrison mateix qui va avançar prop de 250.000 dòlars a la UNICEF, en un fons que encara avui és actiu (el concert va quedar recollit en un triple LP i una pel·lícula, tot plegat reeditat l'any 2005) i que recull els beneficis derivats d'aquell concert, i que es continuen destinant a treballar contra la fam infantil.

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 31 de juliol de 2013

ELS BEATLES UNS AVENTURERS ESBOJARRATS

El 29 de juliol de1965, Londres es vesteix de gala per a l'estrena mundial de la segona pel·lícula dels Beatles, Help!. A dintre, al cinema London Pavillion, els afortunats que tenien una invitació i la flor i nata de la societat anglesa, encapçalats per la princesa Margarita. Els Beatles, vestits d'esmòquing, van arribar en un Rolls Royce negre, davant el deliri dels més de 10.000 fans que col·lapçaven el centre de la ciutat. Help! (que s'acaba de reeditar en format blu ray, tota digitalitzada i amb material inèdit) és una extravagant aventura protagonitzada pels Beatles, amb paper destacat per a Ringo i els seus anells, amb una bona dosi de genialitat musical, que inclou algunes de les cançons més destacada de l'etapa de la beatlemania. Vista avui dia, més de 40 anys després, continua oferint (igual que a Hard Day's Night) una important garantia de passar una bona estona amb cançons avui ja inmortals.

Un dels grups que és més nítidament identificable amb el San Francisco hippie són The Mamas and the Papas. El seu folk-pop, la seva presència i manera de viure bohèmia i uns temes alegres, amb veus suggestives i un 'ganxo' impressionat, els han mantingut amb el pas dels anys com a grup de referència d'aquell anomenat estiu de l'amor. Tot i tenir una trajecòtia més aviat breu (entre el 1965 i el 1968) la seva és una història d'exits com Monday Monday, Califòrnia Dreamin', la seva versió de Dancing In The Street i Dedicated To The One I Love... Per cert, diuen les cròniques que Monday Monday va ser el primer número 1 de la història de la llista dels 40 Principales.

La 'gran' Mama Cash moriria a Londres un 29 de juliol de 1974 en ennuegar-se mentre menjava un entrepà. 

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 29 de juliol de 2013

CANET DE MAR O EL 'WOODSTOCK' CATALÀ

 
Catalunya també ha tingut els seus grans festivals de música. Un dels més destacats van ser les "Dotze hores de música i follia" de Canet, el 26 de juliol de 1975. Eren temps de canvi polític, en que el dictador Franco agonitzava i es treballava àrduament per a deixar-ho tot "atado y bien atado".

A Canet de Mar es van reunir 25.000 persones per al que es va batejar després com "el Woodstock català"; era el primer Canet, i el més exitós d'una sèrie de festivals que es van perllongar fins el 1978. Aquestes dotze hores s'enfocaven més a la música rock i progressiva, mentre que les Sis Hores de Cançó, pivotaven sobre la cançó d'autor.

Les fotos de l'epoca ens monstren, efectivament, imatges que podrien haver estat preses a Woodstock: una multitud jove ("mochila al hombro" que deia la premsa), cabells tirant a llargs, camisetes i texans, cares de passió durant les actuacions, i també cansament, i d'estupefaccció entre els habitants de la vil·la, alguna banyota en pilotes al mar...


Les actuacions del Canet Rock van ser de luxe, una mostra del més de l'eclosió musical del moment en tots els gèneres: els Barcelona Traction de Lucky Guri, Iceberg, Fusioon, l'Orquesta Mirasol (amb la Maria del Mar Bonet), la Companyia Elèctrica Dharma, la Plateria, Oriol Tramvia, algun absent per "decisión gubernativa" com Sisa (sembla ser que hauria fet unes declaracions en les que es declarava "vitalment àcrata", cosa que no va agradar al que quedava del règim) i el gran triomfador Pau Riba, amb un xou electritzant i recordat encara avui dia.

La premsa d'aquella època que començava a canviar va recollir l'esdeveniment: Los Sitios deia que hi va asistir un "público joven, expentante y deseoso de seguir con todo entusiasmo...", etc etc.

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 26 de juliol de 2013


UN ESTIU ANOMENAT BEACH BOYS

Va ser un 24 de juliol de 1965 qeu el grup va publicar 'California Girl': noies, surf, sol, platja, en un ambient idíl·lic i meravellós.

Parafrasejant John Lennon quan deia que si haguéssim d'anomenar d'alguna altra manera el rock and roll li podriem dir Chuck Berry, podem afirmar també que si haguéssim d'anomenar d'alguna altra manera l'estiu li podriem dir Beach Boys, o que, en qualsevol cas, els Beach Boys van composar la perfecta banda sonora estieunca, pels segles dels segles. Amb permís, això si, de Georgie Dann i els seus xiringuitos.

En tot cas, va ser un 24 de juliol de 1965 que el grup de Califòrnia va publicar el tema California Girl, una de les seves peces més emblemàtiques: noies, surf, sol, platja, tot plegat en un ambient idíl·lic i meravellós. L'embolcall són harmonies vocals,guitarres netes i polides, surf music passada pel pop. Progressivament, aquella aparent senzillesa sonora evolucionarà fins a arribar a les més altes dosis de complexitat conceptual amb el disc Pet Sounds, una de les cimeres absolutes de la música rock. 

A l'altre costat de l'Atlàntic, però un any abans, el 24 de juliol de 1964, els Stones tenien actuació a Blackpool, de tornada dels Estats Units. Aquella època es caracteritzava per concerts extremadament curts, alguns de només tres temes, pels conflictes i aldarull que organitzava el públic. A Blackpool milers de joves alcoholitzats van començar la seva particular actuació ja amb el primer tema, Walkin' The Dog. La cosa va acabar amb baralles i escupinades al grup, una de les quals va anar a la bota de Richards que va tornar el cop jugant a futbol amb el cap del propietari de la saliva. Els Rolling Stones van haver de fugir en un furgó blindat i la policia carregar contra el jovent. Resultat: batalla campal i 2 policies i 30 fans lesionats, el local arrassat i els Stones declarats persones non grates... fins l'any 2008. En fi, com deia el titular del Melody Maker: "Deixaries sortir la teva germana amb un Rolling Stone?"

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 24 de juliol de 2013

LA BANDA SONORA DE L'ESTIU

Aquest és el primer article d'una sèrie publicada al suplement d'estiu del Diari de Girona.

L'estiu és temps de música. Amb el bon temps gaudim de les cançons, assistim a concerts de tots tipus i estils, la vida es relaxa i convé una banda sonora. Moltes coses han passat als estius de l'era rock. S'ha celebrat concerts com el de Woodstock l'any 1969, que no va ser l'únic, ni tant sols el primer, no us penseu (el Fantasy Fair & Magic Mountain Music Festival es va celebrar l'estiu del 67; i aquí tindriem la nostra versió festivalera amb les mítiques peregrinacions a Canet o a Granollers, per al Festical Internacional de Música Progressiva). Fins i tot un estiu, el de 1967, va ser batejat com l'estiu de l'amor. Eren, efectivament temps de pau i amor, de No a la guerra (caram!, la cosa encara continua; seguim sense haver donat una oportunitat a la pau), de flors al cap, que cantava l'Scott McKenzie, i de San Francisco convertida en capital de l'imperi hippy.

Estiu són els Beach Boys i els The Mamas & The Papas. I els Beatles, editant l'A Hard Day's Night o estrenant la pel·lícula Help! I Bob Dylan, actuant a Newport l'any 1965 i traçant un nou camí en la música popular. I James Taylor, fraternal, cantant allò de You've Got A Friend, número 1 de les llistes l'any 1971. I els Ramones, un grup de Nova York (no tot ha de ser sol i platja) actuant al mític CBGB amb el seu ritme més que accelerat. També un estiu de l981 la cadena de televisió MTV iniciava les seves emissions anunciant, ai!, que el video mataria l'estrella de la ràdio. I, encara, un estiu de 1977 ens deixava el Rei del Rock (així, amb majúscules, un respecte), l'Elvis Presley.

De tot això volem tractar en aquest espai, de coses que han passat la la història de la música durant l'estiu. Una mirada enrera no gens nostàgica, ans divertida i fresca,... com l'estiu. 

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 22 de juliol de 2013