ELS BEATLES CELEBREN 50 ANYS






El dia 5 d'octubre va fer 50 anys que els Beatles van publicar el seu primer single, amb Love Me Do a la cara A i P.S. I Love You a la B. No cal dir que l'efemèride va ser recordada al món sencer, un fet que demostra l'actualitat i vigència dels Beatles, més enllà del seu significat històric.

I és que quan parlem dels Beatles s'encén una llumeta a la nostra memòria. Qui més qui menys recorda alguna cançó dels Beatles, i a qui més qui menys podria taral·lejar alguna composició de Lennon i McCartney o de George Harrison. Podriem parlar de Yesterday, Here Comes The Sun o Yellow Submarine, cantada pel sempre simpàtic Ringo Starr. N'hi ha un munt de peces del seu repertori que formen part de la memòria col·lectiva.

Els Beatles van ser un fenomen curiós. Amb una trajectòria certament curta, pel que fa als anys que van enregistrar discos, entre el 1962 i el 1970, van produïr relativament pocs treball, 13 elapés inclosa la banda sonora de Magiccal Mystery Tour editada primer com a doble EP i en format LP als Estats Units i que s'incorpora de fet a la discografia canònica a partir de l'any 1976 (als qual caldria incloure el recopilatori A Collection Of Beatles Oldies del 1966). Poca producció, objectivament, per a un grup de dimensions tant enormes. Però, clar, parlem de discos com Revolver, Sgt. Pepper's o Abbey Road. LP's sense els quals no s'hagués pogut crear el relat de la història de la música rock.

Les xifres que es mouen al voltant dels Beatles són estratosfèriques: fins avui dia han venut més de 600 milions de discos; 27 dels seus temes van ser número 1 als Estats Units i el Regne Unit; van ser número 1 durant 128 setmanes; només el seu disc 1 publicat l'any 2000 ha venut a dia d'avui 30 milions de còpies. Una xifra gens menyspreable per a un disc que es publicava 30 anys després de la separació del grup i que no tenia cap tema nou. I si parlem de la botiga i-Tunes, un dels elements que marca el dinamisme i projecció dels nous temps, les dades ens diuen que els Beatles han venut més de 10 milions de cançons individuals i 1,8 milions de discos d'ençà que es van posar a la venta el novembre de 2010. Les xifres, com totes, marejen. 

S'han publicat milers i milers de llibres a tot el món i en totes les llengües dedicats als Beatles. Però probablement cap hagi pogut respondre a la pregunta clau de tota aquesta història. Perquè els Beatles van aconseguir aquesta immensa popularitat?. Podriem donar-hi moltes voltes, però potser la més senzilla seria dir que els Beatles van ser al lloc precís al moment adequat. I evidentment afegir l'enorme talent musical i compositiu dels seus membres, sobretot de la parella Lennon & McCartney, els Mozarts i Beethovens del segle XX.

L'esclat musical i de vitalitat que va suposar l'aparició dels Beatles va ser impressionant. La beatlemania (terme utiltzat per primer cop pel diari Daily Mirror després de l'actuació dels Beatles al programa Sunday Night At The London Palladium el 13 d'octubre de 1963, vist per més de 15 milions de persones, amb centenars de fans fora de local amb crits i actituds esbojarrades) va convertir els Beatles en personatges globals que ocupaven els espais noticiables de tot tipus de mitjans. La seva vida era seguida al minut, les seves gires eren exercicis d'histèria col·lectiva en els que la música era la part menys important: els concerts, que no arribaven a la mitja hora, eren inaudibles i per als Beatles es tractava d'una mena de presó de luxe que els portava de l'hotel a l'escenari i fugida altre cop cap a l'hotel. Eren els temps de She Loves You, d'A Hard Day's Night, de Help!.... Per a uns eren poc menys que déus, i per a altres el diable amb quatre caps. El règim franquista els va estigmatitzar a ells i a tot el jovent que els seguia (mentre que, per contra, el terme ye-ye es va utilitzar per batejar una fornada de jugadors de l'equip de futbol del règim) i el sistema soviètic (els extrems es toquen) els considerava la mostra visible de la decadència d'occident. Un incident, precisament, amb el dictador Marcos a les Filipines va posar punti final a l'època als escenaris dels Beatles.

Finalitzada l'etapa de la carretera, els Beatles van concentrar els seus esforços a treballar a l'estudi de gravació. La discogràfica EMI va posar a la seva disposició l'estudi 2 d'Abbey Road les 24 hores del dia. A la capacitat i força compositiva de John Lennon i Paul McCartney es va afegir la creativitat i l'habilitat per a donar forma musical a allò que els Beatles tenien al cap per part de George Martin, productor i autèntic cinquè beatle. George Harrison, alhora, també es reivindicava com a brillant compositor i iniciava la seva immersió en la cultura i la música hindú i incorporava en molts temes el sítar com instrument habitual.

L'any 1967 els Beatles editen el que és considerat el millor disc de tota la història de la música: el Sergeant Pepper's Lonely Hearts Club Band, prodigi creatiu mai igualat i guia musical per a futures generacions. Ja la seva portada, amb un collage de l'artista pop Peter Blake, basat en personatges famosos i no tant, traça la línia argumental d'aquest disc, que establia el punt àlgid de la psicodèlia i, també, l'inici del declivi de la dècada meravellosa dels seixanta. With A Little Help From My Friends, A Day In The Life, o Lucy In The Sky With Diamonds marquen la tonalitat del disc. Penny Lane i Strawberry Fields Forever es publicarien en format single. Poc després encara tenen temps de compondre l'himne oficial d'aquella era de pau i amor: All You Need Is Love, inclós deprés a la banda sonora de la pel·lícula Yellow Submarine, una altra fita creativa al món de l'animació. 

El lent camí dels Beatles cap a la seva fi com a grup està marcat tanmateix per discs que d'alguna manera els retornen als seus inicis, amb temes senzills, basats en el rock and roll primigeni. El White Album, doble elapè enregistrat gairebé com a treballs individuals de cada un dels membres del grup inclou temes rock, balades que retornen a la infància  (com la meravellosa Julia de John Lennon dedicada a la seva mare morta) i apunta alguns camins que la música seguirà en poc temps com el rock dur (Helter Skelter o Revolution).

Aquests darrers anys, entre el 1968 i el 1970, passen de pressa. Els darrers àlbums, Let It Be i Abbey Road (van ser enregistrats en aquest ordre, tot i que publicats en ordre invers) marquen el punt i final. El 10 d'abril de 1970 s'anuncia que Paul McCartney deixava els Beatles. Era, en definitiva una mort lenta, anunciada d'ençà de la desaparició del seu amic i manager Brian Epstein. També era la conseqüència de tants anys de vida en comú, diària; de treball constant colze a colze; del seu desenvolupament i maduresa personal; i sí, també de l'aparició d'altres persones com la Yoko Ono i la Linda Eastman.

Malgrat tot, els Beatles continuen vius encara avui dia. Els seus discos han estat permanentment reeditats, apareix molta de la música que van deixar enregistrada i inèdita (la sèrie Anthology és un exemple impressionant) i les novetats a l'univers beatle són constants. Per citar les més recents: la reedició de tota la seva discografia oficial en format vinil i remasteritzada i la reedició restaurada digitalment de la pel·lícula Magical Mystery Tour. El col·leccionisme beatle està en auge (el 13 de novembre la sala Sotheby's de Londres subhasta un orginal de Peter Blake per al disc Sgt. Pepper's que s'espera recapti més de 100.000 euros), els grups de música beatle actuen arreu del món, hi ha blogs amb actualitzacions diàries de les notíces referent al grup (en català www.indirecte.cat/beatlescat) i arreu del món s'organitzen festivals, exposicions, concerts, etc. (a casa nostre en tenim un dels més importants, el Beatles Weekeend que s'organitza cada estiu a L'Estartit). El món és ple de beatlemaníacs en actiu...

Potser resulti agosarat (o no) dir que mai hi haurà cap altre grup com els Beatles. De moment així ha estat i no sembla que la cosa hagi de canviar. Però més enllà de qualsevulla consideració, dels Beatles ens queda el més important, la seva música, les seves cançons. Triïn la que més els agradi i gaudeixin.

Publicat al setmanari HORA NOVA, 31 de desembre de 2012