El
blues primigeni és, encara, un gran desconegut per a la majoria de
la gent. Alguns dels temes i dels autors més clàssics del blues ens
han arribat mediatitzats per les versions, adaptacions i
modernitzacions que els grans noms de la música britànica van fer,
preferentment, a la dècada dels seixanta. Per a acostar-nos al
principals personatges que van conformar aquell blues més clàssic,
Manuel López Poy ha escrit el llibre Entre el cielo y el
infierno. 100 efemérides del Blues clásico
que ha editat l'editorial ara ubicada a Llagostera i especialitzada
en literatura musical Lenoir Ediciones.
Manuel López ha traçat el perfil de 100 músics del blues del Delta
de Mississipí i els hi ha donat forma d'efemèride, ordenades a
partir de la data del seu naixement. Es tracta de dibuixar un perfil,
una breu ressenya biogràfica d'uns músics que són, com diu Manuel
López "en la gran majoria dels casos, il·lustres desconeguts
per al gran públic, tot i que moltes vegades, quan escoltem la
ràdio, la banda sonora d'una pel·lícula o la música d'un anunci
publicitari, estem escoltant l'herència de van deixar aquests
músics". Cada un dels perfils s'acompanya d'una fitxa
discogràfica essencial i una acurada contexualització història i
social.
El blues és l'expressió musical dels negres americans dels estats
del sud (bàsicament Mississipi, Alabama, Loussiana, Georgia i
Texas). L'entorn geogràfic en el que se sitúa Entre el cielo y
el infierno són les plantacions de cotó i els camps treballats
per esclaus i lliberts que viuen en unes condicions esfereïdores,
com veiem en la imatge que obre el llibre, amb la cabana de fusta en
la que va viure Muddy Waters a la plantació d'Stovall. Tot i que la
Guerra de Successió americana havia acabat amb l'esclavitud, la
comunitat negra continuava vivint en unes condicions lamentables i
vinculats, bàsicament, a la terra. La música era l'embolcall d'unes
vides marcades per la desesperació i l'alcohol, vides de
marginalitat i lluita constant per sobreviure. La música no és
només una manera d'expressar-se o evadir-se, sinó també una manera
d'intentat sobreviure.
Equipats amb intruments rudimentaris (guitarres fetes amb caixes de
cigars i cordes de filferro, rudimentàries harmòniques...) músics
com Papa Charlie Jackson, John Jackson o Sonny Boy Williamson
recorren els camins del sud en espectacles itinerants, medecin
shows (espectacles ambulants que venien remeis miraculosos per
gairebé tot, que no servien per a gairebé res, però tenien una
gran quantitat d'alcohol), festes populars, bordells, juke joints
i d'altres espais de mal viure. L'esperança era fer alguns diners i
fugir de la miseria del camp. Pocs realment ho aconseguiran: alguns
s'incorporaran a algun circuit estable d'actuacions, d'altres
aconseguiran enregistrar alguns discos, poc o molt venuts, i els
menys aconseguiran realment passar a la història.
La recerca d'una vida millor portarà molts músics a emigrar a grans
metròpolis com Memphis o Chicago o Detroit, a on s'iniciava un
desenvolupament accelerat gràcies a la construcció del ferrocarril
i altres infraestructures i als inicis de la indústria de
l'automòbil, i també a l'auge de la indústria bèlica en temps de
les dues grans guerres mundials. Tant Memphis com Chicago tenien
importants barris marginals amb prostíbuls, sales de joc i tabernes
que es es dedicaven al lucratiu negoci de la venta d'alcohol il·legal
(eren temps de la Llei seca i Al Capone) i a on els músics de blues
eren benvinguts. Eren locals com el Pee Wee's Saloon de Memphis, que
tenia un cartell que anunciava que "Mai tanquem abans del primer
assassinat". Les lletres de molts d'aquells blues reflectien,
com recorda Manuel López Poy "tota la frustració, tots els
problemes quotidians, tota la impotència, tota la capacitat de
supervivència del poble negre als Estats Units".
Molts d'aquells personatges han sobreviscut a la història mercès a
les gravacions que l'etnomusicòleg Alan Lomax va fer, recorrent
incansablement els poblets del sud, per a la Biblioteca del Congrés
americà i als enregistraments amb segells com Paramount, Columbia,
Red River, Cobra o Alladin i que els permetre a aquells músics
entrar en contacte amb les noves figures joves que s'iniciaven en el
folk com Bob Dylan (amb la participació en successives edicions del
Festival de Newport). Per altra banda, una generació de joves músics
britànics com els Stones, Yardbirds, Cream, Them, Pink Floyd i un
llarg etcètera va reivindicar el llegat de molts d'aquells músics
desconeguts i els van apropar no només al públic anglès i europeu
sinó també al mateix públic nord-americà, desconeixedor de bona
part de la seva història musical. Les gires europees de l'American
Folk Blues Festival van permetre una existència digna a molts músics
i es diu, per exemple, que Skip James es va poder pagar el seu
tractament de càncer gràcies als drets que li van reportar la
versió que els Cream d'Eric Clapton va fer del seu tema I'm So
Glad.
Per a la història queden un munt de llegendes, que es recullen
acuradament a Entre el cielo y el infierno. Queda
aquella paupèrrima cabana de fusta en la que va viure Muddy Waters,
les ventes d'ànimes al diable (Robert Johnson no va ser l'únic, ni
tant sols el primer que ho va pregonar), la guitarra Lucille de B.B.
King, amb la que arribaria a fer 342 concerts en un sol any, el 1952
i un llarg etcètera de mites dels que es nodreix el món del blues.
A Chicago, però, a partir de la segona Guerra Mundial, la
rudimentaria música blues del Delta evoluciona, s'electrifica i es
bateja com a blues urbà. Molta gent es queda pel camí, però el
blues inicia un trajecte definitu i imparable en la seva evolució.
Gent com Muddy Waters, T-Bone Walker, John Lee Hooker i, sobretot,
B.B. King imprimeixen un nou caràcter a aquella música passional
nascuda al Delta. Aquesta, però, és una altra història. La majoria
de vell bluesmen va morir oblidats i en la misèria, però a ells es
deu la construcció d'un edifici musical fonamental.
Ramon Moreno
Publicat al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 7 de juliol de 2013