LOU REED

Diumenge no va ser un dia perfecte. La mort de Lou Reed arribava a mitja tarda i posava el punt i final a un dels capítols més destacats de la història de la música rok. El músic de Nova York ha estat, efectivament, un dels personatges més destacats i influents a nivell musical del segle XX. No només va publicar alguns dels treballs més importants de l’era rock, i algunes de les cançons més icòniques, sinó que també va influir en infinitat de músics.

Podríem escriure un article basat en els tòpics. Parlar del Lou Reed que es va moure pel costat salvatge de la vida, o del seu caràcter aspre i poc donat a les concessions als periodistes o als mateixos fans. Però allò veritablement destacable son els seus discos i les seves cançons. Ja amb la Velvet Underground, al costat de John Cale, Sterling Morrison i Mo Tucker va publicar un dels discos més imprescindibles de la història del rock , el disc conegut com el plàtan i que va ser batejat com a The Velvet Undergropund and Nico. Deia Brian Eno que poca gent va comprar aquell disc, però que tothom que ho va fer va acabar creant un grup musical. Tot i que aquella aventura recolzada per Andy Warhol va acabar gairebé en batalla campal entre els mateixos membres del grup (de fet les relacions de Reed i Cale trigarien dècades en recomposar-se), encara donaria uns fruits més, White light/ White heat (un nom d'inequívoques referències a les drogues), The Velvet Underground i Loaded .

Després de la separació de la Velvet, Lou Reed iniciaria una erràtica però substancial carrera en solitari. Discos fonamentals conviuen al costat de treballs més experimentals; discos aparentment mediocres contenen autèntiques obres mestres. Superada la seva etapa és salvatge (amb estètiques incursions al món del glam, i una dramàtica relació amb les drogues) Lou Reed es convertiria en un intel·lectual del rock (amb el permís sempre de Bob Dylan), amb un a intensa relació literària en les seves cançons i una sovintejada relació amb la literatura en forma de versions i adaptacions de temes, per exemple, d’Alan Poe.

L'any 1972 i emigrat a Londres, publica Reed el seu primer treball en solitari, Lou Reed. Està encara convalescent de la separació del grup, i tot i que aquest disc pass sense pena ni glòria es posa immediatament a treballar amb David Bowie per al que serà, ara sí, una obra mestra imprescindible. Transformer (publicat aquell mateix 1972) conté alguns dels temes més emblemàtic de novaiorquès, com l'etern, Walk On The Walk Side. Sense descans l'any següent publica un dels treballs més íntims, personals i magnífics mai publicats, l'impressionant Berlin, un ambiciós projecte, amb aries dramatisme teatral.Pura i dura poesia sonora. Finalment Rock'n'roll animal (1975), brutal disc enregistrat en directe, marcaria el final d'una primer època en solitari de Lou Reed que el convertiria en un nom imprescindible de l'escena musical.

A partir d'aquí, Reed va publicant discos de manera periódica que permeten diversitat d'opinions entre els seguidors. De fet, ja ho tenia tot dit, i la havia fet un cop de timó al món del rock. The Blue Mask (1982) o Mistrial (1986) l'acosten a nous públics i mantenen viva la llegenda. I encara, acabaria la dècada dels 80 amb una crua i poètica radiografia de la seva ciutat amb New York (1989).

Lou Reed ha estat sempre, efectivament, el cronista no oficial (només faltaria!) de la ciutat de Nova York, sempre, però, amb una determinada visió de la ciutat, allunyada de les postals més estereotipades. Són els seus ambients marginals, poblats de personatges del lumpen, d’aquells que no surten a la fotografia oficial. Reals però amagats.

Aquesta serà la imatge que ens quedarà de Lou Reed, el seu Nova York, la seva mirada particular a una realitat no visible, el seu aire d'intel·lectual bohemi, mite sempre del món del rock.

Però clar, Lou Reed són un munt de cançons, el seu veritable llegat: Heroin, I'm Waiting For The Man, Sweel Jane, Walk On The Walk Side, Tell It To Your Heart, Dirty Blvd....

Ramon Moreno

Publicat a la revista digital ENCESA, 11 de novembre de 2013

LA LLEGENDA LOU REED

Escoltar Lou Reed recitant poetes catalans a Nova York l'any 2007 no va sobtar massa gent. L'aparença del músic ja semblava més la d'un intel·lectual bohemi, que la d'algú que es movia pel costat salvatge de la vida. Tot i això, aquestes dues factes de la personalitat de Lou Reed l'han acompanyat fins el darrer moment, amb la notícia de la seva mort ara fa justament una setmana.

I és que de la mateixa manera que Lou reed ha estat el perfecte cronista de la part més fosca de la ciutat de Nova York i de les relacions humanes, també les seves lletres han estat reivindicades com a poesia, fet al que contribueix, sens dubte, la seva manera de cantar, que a voltes s'acosta més a la recitació. Ell mateix ha repetit alguna vegada, en referència a la importància que donava a les lletres de les cançons, que el conjunt de la seva obra volia ser com una gran crònica americana del seu temps. Amb tota nitidesa es pot comprovar aquest aspecte en el recull de lletres traduïdes per Jordi Cussà i publicat per l'editorial Empúries l'any 2008, Lou Reed. Travessa el foc.

Quan la Velvet Underground publica el seu primer disc l'any 1967, Nova York quedava a la perifèria d'un món del rock que tenia el seu epicentre a San Francisco. Eren els temps de la pau i l'amor, i les drogues tenien connotacions lúdiques i inspiratives. El Beach Boys posaven música a un estiu idíl·lic i la gent portava flors al cap, que cantava Scott McKanzie. Però, evidentment, res és el que sembla i Lou Reed i companyia (Sterling Morrison, Maureen Tucker i John Cale, acompanyts per la Nico per a aquell primer treball) cantaven a una l'atra realitat: les drogues eren dures i el sexe es movia en ambients difícilment imaginables pels hippies; alhora la música prenia una forma molt més experimentadora i transgressora amb temes com I'm Waiting For The Man, All Tomorrow's Parties, I'll Be Your Mirror o Heroin, mentre Andy Warhol (productor formal del disc) els donava aixopluc a la seva Factory en uns espectacles que combinaven art i música. És cert que la repercussió comercial de la Velvet Underground va ser minsa, però és també cert que va tenir una importantíssima influència tant en músics de la seva generació com en els de les posteriors.

Les diferències al grup van provocar el trencament i l'exili de Lou Reed a Londres, atret pel so que en aquells moments es creava a la capital anglesa. Després d'un primer treball que pasa desapercebut, potser massa encara sota l'ombra de la Velvet, Reed es posa en mans de David Bowie per a la producció del que serà la seva gran obra en solitari. Transformer, publicat el 1972, conté algunes de les peces més emblemàtiques del novaiorquès, de Vicious a Perfect Day passant per l'inmortal Walk On The Walk Side. El segueixen un parell de discos que accentuaran la dimensió llegendària de Lou Reed i el projectaran a la història: Berlín (1973) és un disc fosc i instrospectiu, gairebé depriment però que tenia la grandesa dels grans elapés; i Rock'n'roll Animal (1974) és això, la plasmació en directe de la força musical de Lou Reed, un exercici vigorós de reivindiació de la música rock. Eren aquells els temps més salvatges de Reed; temps en què, per exemple, simulava que es 'punxava' durant les actuacions, en una imatge icònica que el va acompanyar, potser a contra cor, durant la resta de la seva vida.

Però Lou Reed ja tenia una part de la feina feta. Era una de les màximes icones del rock i es podia moure en diferents ambients, ja fora al món del glam, al costat de Bowie o en la línia més radical. Lentament va arraconant la part més canallesca de la seva trajectòria i acomoda la seva música a la dimensió de la seva llegenda. Al costat de discos aparentment instrascendents, conviuen experiments sonors com el difícil d'escoltar Metal Machine Music (1975, un exercici de salvatgisme sonor, precursor de les millor èpoques de Sonic Youth, per exemple) amb intents d'acostar-se al gran públic.

Als anys 80, Lou Reed comanda la seva carrera en paralel a la imatge que vol projectar. Ha abandonat els excesos i la seva música es torna més tranquil·la i comunicativa. Continua, però, inquiet, i presenta treballs de la talla de The Blue Mask (1982), Mistrial (1986) o l'extraordinari New York (1989), de nou en l'ofici de copçar, críticament, el ritme vital de la gran poma, i amb el que es reividica, de nou, com un gran lletrista.

L'any següent Lou Reed gira el cap enrera i reinicia la seva relació amb John Cale per a enregistrar un homenatge a Andy Warhol, Songs For Drella, que també presentaran en algunes actuacions el directe, i, emfatitzant la seva passió per la literatura, ret homenatge a Alan Poe amb el disc The Raven. De manera més pausada sovinteja els escenaris, en molts casos acompanyat per la seva dona Laurie Anderson i va deixant anar pausadament l'aixeta dels discos amb col·laboracions amb d'altres músics. El seu darrer treball el va portar a treballar amb un grup com Metallica, amb el disc Lulu (2011), transitant uns camins aparentment allunyats del seu estil habitual.

La seva mort, el dia 27 d'octubre, va esdevenit a causa de les complicacions derivades del transplantament de fetge a què va ser sotmès mesos enrera. Era el punt i final per a un músic que va escriure algunes de les pàgines més glorioses i influent de la música rock. D'ara endavant, queda la llegenda, una llegenda de nom Lou Reed. 

Ramon Moreno

Publicat al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 3 de novembre de 2013

APUNTS (MUSICALS) D'ESTIU

 1- Tot veient el concert per la llibertat que es va celebrar al Camp Nou el passat mes de juny em va venir al cap una reflexió sobre els músics de casa nostra. En un festival en el que participaven músics de diferents estils i de diferents procedències d'arreu dels Països Catalans, a banda d'altres músics convidats (deixo fora els que no hi van voler participar quan van descobrir, ai carai!, que el concert reivindicava la llibertat del poble català i era també un cant a la llibertat i la democràcia. Per cert, de ben segur que aviat veuren algun d'aquests que es va esborrar amb l'argument que aquesta no era la seva lluita, participant en qualsevol altre lluita d'algun poble ben llunyà, sense rubor i omplint-se la boca de paraules grandiloqüents) es va poder constatar amb tota nitidesa que el nivell musical a Catalunya és realment extraordinari, de primer nivell. No parlo només dels capdavanters, sinó també dels músics acompanyants, tant clàssics com de música moderna, popular i tradicional. Com a país, ens n'hauríem de sentir orgullosos i ho hauriem de potenciar, en el ben entès que l'exèrcit de la cultura que deia en Titot, no és només un element cultural, sinó que també ho és social i econòmic. Si els Brams, la Dharma, en Jordi Molina i un llar etcètera fossin angloxasons els seus serien noms de referència indiscutible.

2- Parlo precissament d'això amb un gran músic i millor persona. Coincidim amb Nito Figueras al festival Beatles Weekend que se celebra a l'Estartit. En Nito presenta el disc que juntament amb la Monserrat Cristau han preparat amb versions dels Beatles. No són adaptacions qualsevols. Des del respecte i la coneixença de la música de Lennon i McCartney, en Nito i companyia han preparat un disc de versions a l'alçada dels millors, amb arranjaments de jazz, tocant la bossa nova, apropant-se al funky...

3- Precisament el pìanista Nito Figueras i el saxofonista Pep Poblet acaben de publicat el disc Versió Original, en el que recreen, en el seu estil personal, alguns temes clàssics de totes les èpoques i territoris. És el meu particular 'disc d'estiu', infringint totes les normes dictades per Georgie Dann. Són temes meravellosos, ben treballats, estimats i tocats amb passió. De fet, el disc (amb un dvd d'acompanyament) està enregistrat en directe, i és un espectacle que després de tres anys, Nito Figueras i Pep Poblet encara passegen per escenaris d'arreu. Sopa de Cabra, Joan Manuel Serrat, els Beatles, Stevie Wonder, els Ja T'Ho Diré... Versions originals per a disfrutar-les de veritat.

4- La revista Enderrock a celebrat els seus primers 20 anys. Ja té mèrit. Per a tots aquells que es passen el dia criticant (d'aquí i d'allà, no us penseu), 212 números parlant de música del país, feta aquí. Sovint aquestes crítiques vénen d'altres sectors musicals que pretenen que qualsevol cosa que funcioni a Catalunya a nivell musical està subvencionada, és sectària i, per tant, menyspreable. La realitat és que Enderrock ha fet les coses ben fetes, i, sobretot, existeix perquè hi ha al país músics que treballen cada dia, amb nivells de qualitat envejables i equiparables a molts dels grups de llocs insospitats que ocupen portades i espai mental d'altres publicacions i opinadors.

5- L'Anuari de la Música del 2013 (que, per cert, publica el grup Enderrock) és la plasmació en paper del desastre en el que viu actualment l'escena musical. Les dades són esfereïdores i sobta veure com encara sobreviu. No és que els poders polítics estiguin d'esquena a la cultura, és que directament el govern del PP és hostil i té la guerra declarada al món cultural. I aquí, més aviat fa la sensació que CiU no sap què fer ni de què va aixó de la cultura. Com queda demostrat a l'Anuari, en conceptes clars i entenidors per a aquests polítics neo (perdó) liberals, que tot ho enfoquen en termes monetaris, la cultura també és un ne-go-ci!!!

6- A l'Anuari hi ha dades, moltes dades i articles de les principals veus del panorama musical a casa nostra. Només una constatació: les millors sales de concerts, els millors festivals, les millors programacions es troben a les comarques gironines. A Figueres hi tenim en Xavi Pascual, que amb l'Acústica (entre d'altres iniciatives) demostra que és un dels programadors més fins de Catalunya. I, encara, a Salt hi tenim la Mirona, a l'Estartit la sala Mariscal.....

7- Per acabar: passo l'estiu en companyia, entre d'altres, del llibre de Jon Savage England's Dreaming: los Sex Pistols y el punk rock, un assaig imprescindible sobre el fonòmen social i musical que va ser el punk (a Anglaterra i els Estats Units) i un dels millors llibres de literatura rock que s'han escrit mai.

Ramon Moreno

Publicat al setmanari HORA NOVA, 30 de juliol de 2013

EL SUBMÓN DE LA VELVET UNDERGROUND

Aquest és el darrer article de la sèrie d'estiu al Diari de Girona.

La Velvet Underground ha estat una de les bandes més influents de la història de la música. Malgrat tenir una trajectòria breu, la seva repercusió arriba encara a avui dia, amb un llegat intemporal tot i la migradesa de la seva discografia.

La VU és filla d'una realitat urbana, allunyada dels estereotips de l'estiu de l'amor hegemònics a la costa est dels EEUU l'any 1967. Que la gran poma no era Califòrnia és una evidència ben palpable. Allà no arribaven les melodies dels Beach Boys i, en tot cas, s’intuïen els tocs de realisme que marcaven els Doors. A NY havia començat a caminar un nou jove moviment folk, amb Dylan al capdavant i des d’allà havia fet el salt a Anglaterra un inquiet Jimi Hendrix. Però als seus carrers hi habitava un submón desconegut per a la majoria, marginal i amagat, ocult però real.

La feliç coincidència de dos esperits inquiets intel·lectualment i musical, com Lou Reed i John Cale, va germinar en un grup que es movia pel costat fosc de la realitat, en que les drogues no eren porros més o menys tous, sinó heroïna i amfetamines i les relacions sexuals s'intuïen d'amagat entre trasnvestits i sadomasoquisme. La relació del grup amb Andy Warhol va generar un primer disc, amb la famosa imatge del plàtan (que es pelava) i uns espectacles que es movien entre la música i l'art d'avantguarda. D'aquell disc, Brian Eno va dir encertadament que "el va comprar poca gent, però tothom que ho va fer va crear un grup musical".

Les tortuoses relacions entre els membres del grup arribarien a un punt de no retorn amb la darrera actuació de la VU el 23 d'agost de 1970 al Max's Kansas City de Nova York. Lou Reed iniciava una exitosa carrera d'èxit musical i la VU es convertia en llegenda.

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 23 d'agost de 2013

L'AGOST QUE ELS NIRVANA VAN EXPLOTAR

Quan l'agost del 1991 un grup llavors desconegut de nom Nirvana va enregistrar el video que havia de servir de suport visual al que seria el seu primer single amb una discogràfica important, pocs, ni ells mateixos, podien arribar a imaginar la dimensió que adquirira la seva música.

Smells Like Teen Spirit, seria, en efecte, el primer èxit del grup de Kurt Cobain, Dave Grohl i Chris Novoselic, i Nervermind un disc que immediatament va passar a ocupar un lloc destacat a la història de la música. Quanta gent no es va sentir automàticament identificada amb aquell so brut i guitarrero que se'n va dir grunge, i amb l'estètica deixada i volgudament marginal d'aquells musics de Seattle, capital en aquells moments d'un determinat so independent mercès a la discogràfica Sub Pop.!!

Tot plegat tenia també alguns components ideològics: el desconcert de la joventut, el poc futur aparent a les seves vides, l'inconformisme, el nihilisme... Cobain va ser la imatge del pòster d'aquesta generació, amb la seva aparença de desvalgut i torturat heroi del rock que se sent incomodat amb la fama i les seves servituds. Una deriva que, amb l'afegitó d'una relació poc sana amb les drogues, acabarian desembocant en suicidi l'abril de 1994.

Musicalment, els Nirvana van saccejar el panorama musical, adormit i estendaritzat per una indústria musical que augmentava beneficis a base d'avorrir el personal i tractar-lo d'idiota. Guitarres vogiroses, ritme marcat, lletres punyents, i revolta permanent (per a una victòria impossible), que enllaçaven directament amb el punk original i el heavy més vigorós. Nervermind, amb temes com el ja esmentat o Come As You Are i Lithium, continua mantenint la frescor i espontaneïtat dels grans discos. 

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 21 d'agost de 2013

EL FESTIVAL QUE NO ES VA FER A WOODSTOCK

Curiós. El festival de Woodstock no es va celebrar a Woodstock. Són coses que passen. Però la mitologia popular ha situat en un lloc de preeminència el festival musical que es va celebrar en una petita població de l'estat de Nova York anomenada Bethel. L'oposició dels veïns de l'emplaçament original va fer moure el festival de lloc, tot i que ha passat a la història com el Festival de Woodstock, amb el subtítol de 3 dies de Pau, Amor i Música.

La cosa és que el festival es va celebrar els dies 15, 16 i 17 d'agost de 1969, amb la participació de 500.000 persones.Tot i que la part de logística es va veure desbordada per aquesta assistència massiva no prevista, l'èxit musical va ser total. Grans noms de la història de la música com Joan Baez, Canned Heat, Creedence Clearwater Revival, Joe Cocker, Crosby, Stills & Nash, Grateful Dead, Jimi Hendrix, Jefferson Ariplane, Janis Joplin, Santana, Ten Years After, The Who o Johnny Winter, entre d'altres, van ser allà i van ajudar a convertir Woodstock en un dels millors (potser el millor si hi afegim la part mitica i sentimental) de la història.

Woodstock es va convertir durant aquells dies d'agost en una mena de nou estat lliure associat dels Estats Units. Era la culminació pràctica de tota l'experiència de San Francisco: lliure consum de drogues (moltes de les quals en aquells moments eren legals), amor lliure, convivència en comuna, pau, amor... en una mena de nova societat de vida efímera. D'alguna manera, Woodstock, en tota la seva maginitud va ser també el final del l'època d'aquari i del somni hippi. Poc després arribaven els durs 70, els Beatles se separaven i morien Hendrix, Joplin i Morrison. Hi va haver altres Woodstocks (1969, 1994, 1999), però cap com aquella primera edició.

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 19 d'agost de 2013

LLARGA VIDA AL REI DEL ROCK

El 16 d'agost de 1977 moria Elvis Presley. El Rei del Rock. Un atac de cor provocat per una extraordinària ingesta de medicaments va ser la causa de l'adéu del gran mite de la música. Es calcula que els darrers mesos de la seva vida hauria pres milers de dosis de pastilles i medicaments de tot tipus. De fet, el que van trobar al seu estòmac en fer l'autòpsia va ser una autèntic còctel mèdic.

L'Elvis deixava aquest món i entrava directament a l'altar de la idolatria rock. El món de la música es nodreix de mites caiguts en servei, que passen a ser adorats pels fans i seguidors i explotats sense escrúpols per la industria musical. El cas d'Elvis és simptomàtic: fa uns mesos el mateix Paul McCartney, dels Beatles, retia homenatge a una de les seves inspiracions musicals tot deixant una pua de guitarra a la seva tomba. I encara aquests dies es publica l'enèsima producció d'Elvis Presley (aquesta, però, amb un notable interès), una caixa amb les sessions complertes de gravació que es van fer als estudis d'Stax Records.

Si tanquem els ulls ens imaginem un jove Elvis entrant als estudis de Sun Records per a enregistrar un disc de regal per a la seva mare. Allà es va trobar un Sam Phillips que buscava 'un blanc que cantés com un negre' i tot seguit ja van venir That's Allright Mama, Heartbreak Hotel, Jailhouse Rock, In The Ghetto i tantes i tantes cançons mítiques. Les imatges ens referirien un Elvis moguent desenfrenadament les caderes, o vestit de negre micro en mà, o a Las Vegas amb aquells trajos fantasiosos de pota d'elefant.

Elvis va ser molt més que un músic. Sense ell no s'entendria el rock and roll. Sense ell no hi hauria ni Beatles, ni Rolling Stones, ni tants i tants altres músics, populars o anònims arreu del món. Avui 16 d'agost, milers de persones peregrinaran a Graceland per a retre homenatge a l'Elvis Presley. Llarga vida al Rei del Rock!!.

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 16 d'agost de 2013

EL 'NAIXEMENT' MUSICAL DE BRUCE SPRINGSTEEN

Pot ser difícil de creure, però en un primer moment, allà pels inicis dels temps, a Bruce Springsteen només el coneixien els veïns del seu carrer a Freehold (Nova Jersey), per a qui era aquell noi que no parava de torturar-los amb la guitarra a ritme de vells rock and rolls. Tot plegat conseqüència d'haver vist a la tele l'Elvis Presley al programa de l'Ed Sullivan. Ja veuen!.

Per a ser realment algú al món de la música calia trionfar a la gran capital, Nova York. Després que Jon Landau escrivís al setmanal The Real Paper de Boston les profètiques paraules "he vist el futur del rock and roll i es diu Bruce Springsteen", la discogràfica Columbia va organitzar un desembarcament a la gran poma en forma de 10 concerts consecutius.

El lloc escollit va ser el petit i històric club The Bottom Line al número 15 del carrer West Fourth, al Greenwich Village. Del 13 al 18 d'agost de 1975 el Boss va fer dos concerts diaris. S'havien convidat més de 1.000 persones amb nom propi al món de la música, sobretot periodistes de tots els mitjans. Es tractava de promocionar el disc Born To Run (no només el millor disc del Boss, sinó un dels més destacats de tota la història de la música rock) i d'empènyer definitivament Springsteen a prendre el relleu dels grans i mítics noms de la música, digueu-li Beatles, Stones o Dylan.

Bruce Springsteen i la seva E-Street Band, amb Stevie Van Zant i Clarence Clemmons, no van decebre. Aquells 10 concerts es recorden per la seva intensitat i vitalitat i van ser un cop de puny en forma de rock and roll en una Nova York que en aquells moment es despertava a ritme de la nova fornada punk. Aquells 10 concerts, mítics avui dia, van convertir el Boss en portada, simultàniament, a les revistes Time i Newsweek i Born To Run en un clàssic al qual recòrrer quan es tenen dubtes de què carai és això del rock and roll. 

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 14 d'agost de 2013

HISTÒRIA DEL ROCK ESCRITA UN 12 D'AGOST

Si San Francisco era la capital de l'imperi hippie i pscodèlic, l'himne oficial d'aquella efímera república va ser un tema que John Phillips, de The Mamas And The Papas, va escriure per a Scott McKenzie. Qui no ha taral·lejat mai allò de if you're going to San Francisco be sure to wear some flower in your heart? Fantàstic!!

El tema, originàriament destinat a promocionar el festival de Monterrey va ser enregistrada la primavera d'aquell 1967 i el dia 12 d'agost arribaria al capdamunt de les llistes angleses i, de fet, va tenir un fort impacte arreu del món.

Frisco era un territori en el que la utopia es va convertir en realitat. La felicitat imperava i les drogues (la majoria de les quals no eren il·legals en aquells moments, tot sigui dit) convivien en perfecta armonia amb la pau, la ideologia revolucionària i, sobretot la música. Tot i que va tenir una curta existència (l'estiu, punyetero, sempre s'acaba) les repercussions per al món de la música van ser enormes. Aquell tema de McKanzie, que reflectia perfectament aquell esperit de pau, amor i música va ser, en definitiva, l'únic gran èxit del cantant de Florida que moriria, per cert, un 18 d'agost de 2012, com no, a San Francisco.

Més coses d'un 12 d'agost. La Janis Joplin faria el seu darrer concert. Va ser al Harvard Stadium de Cambridge, acompanyada de la Full Tilt Boggie Band. A l'escenari quedava la gran força i la passió d'una de les grans dames de la música. La Janis va ser també una de les deeses de l'època hippie. A la seva mort, l'octubre d'aquell any, quedava un disc inacabat i iniciava el seu camí la llegenda en què s'ha convertit. I encara, un 12 d'agost de 1949 neixia un dels guitars heros més destacats dels anys 80 i 90, Mark Knopfler.

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 12 d'agost de 2013

LA 'MÀGIA' DE QUEEN, STATUS QUO I BIG COUNTRY

Aquell dia 9 d'agost de 1986 fins a 125.000 persones s'havien aplegat al Knebworth Park per a una nova edició dels festival que s'hi desenvolupava des del 1974. Hi actuaven els Queen, acompanyats per Status Quo i Big Country, per al que, al capdavall, havia de ser la seva darrera actuació com a grup.

The Magic Tour era en aquells moments un dels més grans espectacles musicals que es podien veure en directe. Prop d'un milió de persones (34.000 a Barcelona), en 26 actuacions , havien gaudit dels grans èxtis del grup de John Deacon, Roger Taylor, Brian May i Freddy Mercury. Els Queen, que es movien als inicis entre el rock més dur i contundent i el simfonisme, varen crear elements tant impressionants com Bohemian Rapsody (amb un video d'acompanyament que ha romàs com una de les peces visuals més destacades del gènere), el We Are The Cham,pions que encara avui es cantant a moltíssims esdeveniments esportius o la colosal corona de més de 2 tones de pes que tancava els seus concerts. Megalomania, grandiloqüència, extravagància.....

Els discos del grup van evolucionar i van acabar apropant-se a registres ballables que els van acostar al gran públic. La imatges sexualment ambigües i en constant cavi (que podia anar de glam als transvestisme, passant pel cuir) els va mantenir també en un primer pla iconogràfic. Però sobretot va ser el seu cantant Freddy Mercury qui es va convertir en la imatge del grup. Poc després d'aquell darrer concert es coneixeria que és portador del virus de la SIDA, fet que conmociona el món i alhora posa en primer pla una malatia devastadora. Freddy Mercury moria el 24 de novembre de 1991. Albuns el recordaran pel seu homenatge a Barcelona amb la Monserrat Caballé, i molts plorarem que, com cantava Brian May, too much love will kill you.....

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU, del DIARI DE GIRONA, 9 d'agost de 2013

JANIS JOPLIN, LA VEU TURMENTADA

La de Janis Joplin és, sens dubte, una de les veus més reconeixibles de tota la música rock. Macerada a glops de wisky i desenganys, aquella veu inconfusible de Me and Bobby McGee (un tema de Kris Kristofferson, per cert) era, fidelment, el reflex de l'ànima de la Joplin. A cada actuació, a cada tema, a cada acord, era capaç de transmetre una turmentosa i apassioanda vitalitat. La seva aparició al festival de Monterrey el juny de 1967 la va convertir en musa de la Califòrnia hippy i la seva trajectòria semblava que li havia d'oferir generoses dosis d'èxits.

Però, finalment, la trajectòria vital de Janis Joplin va ser curta, com la de tantes altres icones de la música. Moria el 4 d'octubre de 1970 amb el cos supurant heroïna, deixant enrera una curta, també, però intensa trajectòria discogràfica amanida de perles com Summertine o Piece Of My Heart.

Janis Joplin va ser sempre una admiradora gairebé forassenyada de la Bessi Smith, emperadriu del blues als anys 20. Tanta era l'admiració que el 8 d'agost de 1970 Janis Jplin posa una làpida a la tomba anònima d'aquella cantant negra que va morir, un 26 de setembre de 1937, després de patir un accident de cotxe i que (diu la llegenda) cap hospital la volgués atendre per ser negra.Tot i que aquesta és una llegenda que amb els anys s'ha demostrat incerta, sí que és cert que la seva tomba va romandre anònima fins que Janis Joplin va col·locar la làpida i va contribuïr a la seva recuperació musical.

I encara un 8 d'agost de 1969, a partir de les 10 del matí, el fotògraf Iain McMillan es posava en situació mentre la policia parava el trànsit al carrer Abbey Road de Londres, just al davants dels estudis d'EMI, per a prendre 6 fotografies dels Beatles travessant el pas de zebra. 

Ramon Moreno

Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 7 d'agost de 2013