ENTREVISTA A LLUÍS ARAGONÈS

Entrevista a Lluís Aragonès, autor del llibre El cant de les primaveres lliures. La cançó protesta: els himnes que canvien el món per a la secció Llibres del digital Directe!cat. Podeu llegir el text original AQUÍ.


Lluís Aragonès i Delgado de Torres ha publicat una apassionants història de la cançó protesta. El cant de les primaveres lliures. La cançó protesta: els himnes que canvien el món (Arola Editors) és un recorregut per la història d'aquesta música compromesa, de Pete Seeger a Manu Chao, de Victor Jara a Obrint Pas.


Considera justificat el premi Nobel a Bob Dylan?

Tinc un bon amic que em comentava amb murrieria que hauria sigut més coherent que li haguessin atorgat el premi «Nobel de la música» en el cas que existís. Argumentava que la gent no llegeix poesia de Bob Dylan ni de cap altre cantautor. Que molta gent s’emociona amb les cançons del Dylan sense conèixer-ne la lletra. És, en definitiva, l’etern dilema entre lletra i música... i l’emoció que cada una provoca en l’ésser humà.

D’altra banda, una bona amiga, contràriament, m’explicava que aquest premi Nobel era un reconeixement i un tribut a la poesia de tradició oral i musicada, i als seus portaveus, els trobadors.

Però, és clar, la pregunta me la feu a mi. Quan vaig saber que el Dylan era el guanyador del Nobel d’aquest any em va meravellar i, alhora, em va generar un punt de perplexitat. Trencar amb l’ortodòxia sempre està bé, vaig pensar.

Sorprèn, però, que l’Acadèmia Sueca (sovint qüestionada pel seus criteris extra-acadèmics a l’hora d’atorgar el guardó en moltes de les seves modalitats, i molt procliu a ser políticament correcta i conservadora), hagi pres una decisió com aquesta, del tot transgressora i atrevida. O potser precisament, el que pretenia era justament això? (cridar l’atenció, generar polèmica i provocar que se’n parli, encara que sigui bé?).

Concretament, els arguments de l’Acadèmia per concedir el premi a Dylan són «per haver creat noves expressions poètiques dins de la gran tradició nord-americana de la cançó». Coherent. Ningú no posa en dubte la qualitat poètica de les lletres d’en Bob Dylan. Ningú no dubta, per altra banda, de la influència de la seva obra que transcendeix països i generacions. Robert Allen Zimmerman, alies Bob Dylan, és un poeta que canta i posa música a les seves creacions.

Aquests dies hom recorda aquella sentència d’Octavio Paz que deia: la poesia pot ser tant un poema com un llenç, un gerro de la dinastia Ming o, senzillament, una cançó de Bob Dylan.

A França alguns articles demanaven el Nobel també per a Leonard Cohen....

Em sembla molt bé. De fet, crec que Leonard Cohen o George Brassens, per exemple, eren tan (o tan poc) mereixedors d’aquesta distinció com Bob Dylan. Interpreto que l’Acadèmia ha pretès fer un reconeixement i un homenatge a tots aquells poetes que tenen la música com a vehicle conductor de la seva poesia.
Havien d’escollir i possiblement els hi ha convingut més (i no vull treure cap mèrit a Dylan) apostar pel món anglosaxó i no pel francòfon. En fi, jo no valoraria tant el fet concret que el reconeixement hagi recaigut en Bob Dylan, sinó que el guardonat hagi estat un cantautor.

Aquests dies que arran de la mort d’en Leonard Cohen hem tingut ocasió de refrescar la seva trajectòria, les seves cançons, la seva música i les seves lletres, han servit per ratificar que la decisió de l’Acadèmia Sueca d’optar per un cantautor ha estat encertada i si el reconeixement hagués recaigut en Leonard Cohen, també ho hauria aplaudit.

Com definiria què és la cançó protesta?

La podem definir com la companya de viatge del moviments socials, la seva banda sonora. Una eina amb la que han comptat (i compten) aquests moviments socials per manifestar el rebuig a la guerra, al racisme, a la desigualtat. Per lluitar a favor i en defensa del medi ambient, del feminisme. Per condemnar l’autoritarisme, la corrupció dels governs o, senzillament, el conformisme social. Les seves lletres i les seves músiques, populars i de revolta poètica, sollevaven (i segueixen sollevant) un poble, una classe social, una multitud que anhelava aconseguir una societat més justa i més lliure. És, per altra banda, una eina clarament educativa, vinculada a l‘educació informal. La seva capacitat comunicativa fa que jugui un paper important en el procés educatiu. Luis M. Torre Egido la considera com la persecució d’una progressiva presa de consciència de la situació social, política i cultural de l’etapa que està vivint. Pretén aquesta presa de consciència a partir d’una reacció ètica, però també estètica, atesa la seva voluntat de trencar amb la música evasiva, falsificada i de continguts excessivament superficials.

Cal tenir present també, l’important paper de la música en la cançó protesta. Tal com afirma Lluís Llach, massa sovint la gent no s’adona que la música, precisament, és la irracionalització (a través de sensualitat, sensacions i sentiments), de tots els nostres fantasmes personals. Allò que no podem racionalitzar amb la lletra, ho fem amb la música. El missatge racional, la lletra, va casat amb un missatge irracional i sensible, la música i s’ajuden l’un a l’altre.

Finalment, no podem deixar passar de llarg els continguts intimistes de la cançó que (n’estic convençut), són indestriables del concepte de lluita social. La cançó enamora.

La cançó protesta va lligada a moments determinats de la vida social o política. Es pot entendre més enllà d'aquests moments, amb el pas dels anys?

Estic segur que sí. Justament aquesta és, des del meu punt de vista, una de les característiques més interessants de la cançó protesta. La cançó (diu Fernando González Lucini), vola, i és cert. Una cançó protesta, ho dèiem abans, sempre va associada a una causa justa, neix per un motiu concret i si la lletra i la música arrelen, es popularitza i no només passa a ser del poble sinó que deixa de pertànyer a la causa, al moviment social per la que ha estat concebuda.


«We shall overcome», per exemple, interpretada entre altres per Pete Seeger, és un himne que originàriament era una cançó de gospel i Seeger la va transformar en un cant obrer. Posteriorment, Joan Baez la popularitza al caliu de tot el Moviment pels Drets Civils als Estats Units i per tant, evoluciona cap a una nova funció. Posteriorment, acompanya (entre moltes altres causes), les manifestacions a Irlanda de Nord després del Bloody Sunday, a Sud-Àfrica en la lluita contra l’apartheid, a l’Argentina o a l’Estat espanyol, contra les dictadures. Bruce Springsteen la va interpretar a Oslo, l’any 2012, en el concert commemoratiu en record als atacs terroristes en una escola noruega l’any anterior... i el mateix Pete Seeger, poc abans de morir, la va cantar en la marxa de protesta contra la Borsa de Nova York i el poder financer en general, organitzada pel moviment Occupy Wall Street. Molts dels allí concentrats encara no havien nascut quan Seeger la passejava durant els anys seixanta pels diferents indrets dels EEUU.

El mateix podríem dir de «L’estaca» de Lluís Llach, de «Grândola, Vila Morena» de Zeca Afonso, de «La Muralla» de Quilapayun, «Take this Waltz» de Leonard Cohen, «Blowin’in The Wind» de Bob Dylan i de tantes altres. La cançó transcendeix generacions, països i causes. Aquesta és una de les seves funcions... i és la seva màgia.


El seu llibre analitza la cançó protesta a diferents països, temps i situacions. Quin tret característic hi pot haver entre Dylan, Victor Jara, Brassens o Lluís Llach?

Són tots ells trobadors, poetes, músics, cantautors compromesos i amb la sensibilitat a flor de pell. De la seva música i les seves lletres se’n desprèn un alt contingut de compromís social, voluntat de revolta contra la injustícia i alhora, un alt contingut poètic. Cada u té unes característiques diferents perquè les seves realitats també ho són. La militància ortodoxa del Víctor Jara, l’existencialisme i la fòbia a tota mena d’autoritat de Brassens, l’universalisme de Dylan i l’intimisme revolucionari d’en Llach els diferencia i els complementa.

Des d’un punt de vista més artístic podríem parlar de vasos comunicants molt clars entre ells. A ningú no se li escapa la influència que la cançó francesa va exercir en el moviment artístic de la Nova Cançó. El mateix Llach sempre que pot, ho reivindica. Tampoc hem de perdre de vista que, a més de l’ascendent que el folklore i la música popular xilena van exercir sobre Víctor Jara, la influència del folk i el rock americà també hi eren presents.

Tots ells han transcendit fronteres i èpoques... i algunes de les seves cançons s’han convertit en vertaders himnes a favor de la llibertat i la justícia social.

A casa nostra probablement no s'entendria la lluita pel país i les llibertats sense la cançó....

Era, sens dubte, un dels vehicles més importants de canalització de la lluita contra la dictadura franquista. La denúncia de la repressió policial, la tortura, l’assassinat i el clam a favor de la llibertat, la cultura, la llengua, la nació i la justícia social traspuaven en totes les cançons i despertaven consciències. La censura, que durant el franquisme va ser una eina obsessiva de control de la vida quotidiana de la població així com de les seves estructures socials i ciutadanes, va ser un instrument que, malgrat tot, va fer esmolar l’enginy dels cantautors i les lletres de les cançons, carregades de metàfores, s’han convertit en vertaderes joies poètiques.

Els cantautors, sobretot a partir de la dècada dels seixanta quan el mur del franquisme començava a trontollar, van tenir un paper fonamental en aquesta lluita perquè, a més de la seva funció de denúncia, actuaven com a catalitzadors d’una col·lectivitat que necessitava elements de comunió, d’unió, de cohesió per plantar cara a la injustícia i, sobretot, a la por. «Si estirem tots ella caurà», canta en Llach a «L’estaca», per, a través de la metàfora, plantejar l’acció col·lectiva com a única manera d’alliberar-nos de la dictadura. La cançó doncs, actuava com a portaveu. Però torno a citar al Llach quan desmitifica el paper dels cantautors, quan diu que sense els cantants aquesta gent (sindicalistes, estudiants, polítics...) hauria lluitat igual i segurament també se n’hauria sortit. «Jo», diu Llach, «podia cantar perquè hi havia una gent que se la jugava perquè ho pogués fer».

Hi ha una altra tasca dels cantautors, que probablement no ha estat prou valorada, i és la d'apropar textos de poetes. Amb la seva música els donen una gran rellevància i difusió...

Els cantautors exerceixen el paper d’educadors. La cançó, a més de ser una eina de combat polític i social, serveix per fer difusió de l’obra dels poetes que els intèrprets musiquen i adapten, per defensar, com és el cas dels Països Catalans, la identitat lingüística, per promocionar una consciència crítica i, alhora, una afectivitat diferent i més plena. Amb les seves cançons possibiliten que les persones facin, amb una sensibilitat col·lectiva més lliure, una lectura més clara de la realitat social que els envolta.

Hom coneix una mica millor Ausiàs March, Espriu, Kavafis, Machado, Martí Pol. Benedetti, Lorca, Ma. Mercè Marçal, Celaya, Miguel Hernández, Goytisolo, Alberti, Màrius Torres, Salvat-Papasseit, J. V. Foix, Andrés Estellés, entre molts altres, mercès a les cançons que n’han fet cantautors com Raimon, Paco Ibáñez, Llach, Ma. del Mar Bonet, Teresa Rebull, Marina Rossell, Serrat, Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Sílvia Pérez Cruz, entre molts d’altres.

Quin és el moment actual de la cançó protesta?

És complicat. Si ens centrem a casa nostra i al conjunt de l’Estat espanyol faríem bo aquell tòpic que contra la dictadura es protestava millor. La visibilitat dels cantautors a la dècada dels seixanta i setanta era molt notable, no en va, l’adversari era més nítid. Amb allò que coneixem com la transició política i que culmina amb la pretesa restauració democràtica i l’autonomia política de Catalunya, paradoxalment, s’afebleix la cançó protesta i més concretament la Nova Cançó. A finals del segle passat però, sorgeix un nou fenomen musical, el Rock Català, que qualla amb força entre els ambients independentistes del país (La Dharma, Brams, Els Pets, Obrint Pas, La Gossa Sorda...i molts altres) i contribueix a superar la travessia del desert d’aquell espai que la Nova Cançó havia ocupat fins a les acaballes del franquisme formal. Sé que aquesta és un anàlisi molt simple i que tot plegat requeriria matisar i aprofundir una mica més i parlar de noms propis, però, a grans trets, la seqüència és aquesta.

Actualment hi ha gent molt bona, amb una solvència musical extraordinària i un compromís social i polític inapel·lable: Feliu Ventura, Cesk Freixas, Pau Alabajos, per citar potser els que més conec, en són un clar exponent. Són, en certa manera, els hereus de la Nova Cançó i s’estan obrint pas en una societat on l’adversari no és tant nítid ni tant evident, però igual de perillós. Els mercats, la globalització i els mitjans en general dificulten molt la seva difusió i els hi és complicat gaudir de la notorietat que es mereixerien.

L’independentisme, però, no té una banda sonora definida i hem de recórrer als clàssics (de fet, potser per això són clàssics). Potser és perquè la protesta, actualment, es canalitza més a través d’altres eines com ara les xarxes socials i els 140 caràcters. En tot cas, és un tema que dóna joc per a fer un debat molt interessant.

Ramon Moreno
Publicat a DIRECTE.CAT, 7 de desembre de 2016
 


LA CANÇÓ PROTESTA: ELS HIMNES QUE CANVIEN EL MÓN

Ressenya del llibre El cant de les primaveres lliures. La cançó protesta: els himnes que canvien el món, de Lluís Aragonés per a la secció Llibres del digital Directe!cat. Podeu llegir el text original AQUÍ


Ara que es debat sobre l'oportunitat i la conveniència del Premi Nobel de Literatura atorgat al cantautor Bob Dylan, tenim una bona excusa per a fer una ullada al món de la cançó protesta a través del llibre El cant de les primaveres lliures. La cançó protesta: himnes que canvien món, llarguíssim títol que ens vol oferir la dimensió d'un gènere que es mou, efectivament, entre la música i la poesia.

Qui més qui menys s'ha emocionat en sentir alguna cançó de Llach, Silvio Rodríguez, Raimon, Jacques Brel, Leonard Cohen o Bob Dylan. La línia que separa poesia de cançó es molt prima. Loquillo, un rocker, va versionar de manera esplèndida alguns poemes de Pablo Neruda, Octavio Paz o Jaime Gil de Biedma al seu treball de 1994 La vida por delante (inequívoc títol). És només un exemple agafat al vol. Per tant donem per superat el debat.

L'escriptor Lluís Aragonès fa una repàs a la història de la cançó protesta en aquest llibre, també de títol definitori. La cançó protesta és un "referent i companya de viatge dels moviments socials", i efectivament és inseparable dels moviments d'alliberament socials, polítics, econòmics i personals. Bessie Smith o Mahalia Jackson cantaven a la seva condició de negres i lluitaven per l'alliberament de raça i de gènere, com també molt abans ho havien fet els vells bluemen del Delta del Mississipí.

I Dylan, efectivament, va posar lletra i música (als seus inicis, molta més lletra que música, acompanyat exclusivament per la seva guitarra: "que levante la mano la guitarra", deia Silvio Rodríguez) a les lluites i revoltes dels anys 60. Els temps estaven canviant, cantava el bard de Minnesota, i els joves reclamaven els seu paper en la construcció de futur.

Al fil de la cançó protesta Aragonès ens proposa un viatge dels Estats Units a Sudamèrica per girar cap a Europa i Catalunya. Noms com Víctor Jara, Rodríguez i Pablo Milanés, o Jacques Brel, Georges Brassens i, encara Lluís Llach i Ovidi Montllor, entre molts altres, ocupen les pàgines d'un volum que es mou més en el camp de la sociologia i la història (i la literatura) que en la part més purament musical.

Per què, clar, hi ha cançó protesta perquè hi ha segregació racial, dictadures, desigualtats, ànsies de llibertat.... I és que l'autor no analitza només els cantants i les seves cançons sinó que els situa en el seu context: les lluites d'alliberament d'Amèrica llatina, la guerra del Vietnam, les revoltes juvenils dels anys 60 i 70, la dictadura franquista... fins avui dia, en què l'imperi del neoliberalisme més salvatges està comportant una involució a nivell de drets personals i col·lectiu, pels quals molta gent segueix lluitant i, sí, molta gent segueix cantant.

El cant de les primaveres lliures és un llibre de lectura amena i vital, i aprofitant les tecnologies actuals permet la interacció dels lectors a través del codi QR que enllaça amb algunes cançons i el permet interactuar mentre llegeix. A banda també s'inclouen caràtules de discos, lletres de cançons, fotografies, i sengles entrevistes a Fernando González Lucini, un dels estudiosos més importants de la cançó d'autor; i els cantautors Lluís Llach i Ismael Serrano, a banda d'un pròleg de Joan Reig.

Ramon Moreno
Publicat a DIRECTE!CAT, 23 d'octubre  de 2016