Article publicat al setmanari EL TEMPS, en motiu de la mort de Leonard Cohen. Acompanyava un text informatiu de Xavier Aliaga i el seu títol original va ser La petjada del cantautor-poeta en la història de la música.
La
mort de Leonard Cohen aquest dijous a l'edat de 82 anys, ha causat un
fort impacte al món de la música. Cohen acabava de publicar, feia
poques setmanes, el seu cartozè àlbum d'estudi, You
Weant It Darker,
que havia rebut la màxima aclamació tant per part de la crítica
musical com dels seus seguidors. Amb l'eco del Premi Nobel a Dylan,
que alguns reivindicaven per al cantautor canadenc, s'apaga una de
les veus més profundes i alhora íntimes de la història de la
música.
Poeta o cantautor? O
cantautor poeta? Segurament costaria remarcar quina faceta de Leonard
Cohen destacaria per damunt de l’altre, cas que, evidentment,
calgués establir-ne cap odre. O si no és que estiguéssim d’acord
que tot cantautor és, realment, un poeta. Però en el cas de Cohen
el cert és que abans de convertir-se en cantant d’èxit, ja
existia un altre Leonard Cohen, poeta reconegut amb uns quants
llibres a la maleta.
Les contradiccions
també podrien ser una de les característiques que definirien
l’entorn del poeta nascut a Montreal (Canadà) el 21 de setembre
del 1934 de pares immigrants de l’est d’Europa: amb l’anglès
com a llengua social en un entorn francòfon; jueu en una societat
gens donada a les estrictes observances dels preceptes que practicava
la seva família (ell mateix se’n mantindria al marge fins al punt
que anys més tard s’apuntaria al budisme); esquerranós en una
família burgesa; apàtrida per vocació, que als 18 anys deixa la
casa familiar per instal·lar-se en un hotel, un de tants hotels que
l’acollirien al llarg de la seva vida...
La
poesia ha estat de tota la vida l’autèntica raó de ser de Leonard
Cohen. De fet s’hi dedica amb passió després d’haver passat per
la universitat per estudiar literatura i es converteix en un jove
poeta amb un cert reconeixement en els entorns culturals de Montreal.
A Nova York es relaciona amb l'univers folk de Greenwich Village i a
finals de la dèca dels 60 decideix intensificar la seva relació amb
la música, amb la seguretat que li donaria més recursos per a
viure que la poesia, tot i que ja en aquell moment tenia 4 llibres de
poemes i dues novel·les al sarró i un prestigi creixent al seu
país. Les seves relacions amb l’entorn de Bob Dylan el porten als
estudis de gravació amb un resultat profundament impactant quan es
publica el seu primer disc Song
Of Leonard Cohen.
Cert era que Leonard
Cohen era un cantautor, però era diferent al que es veia per
aquelles latituds. A diferència de la generació Dylan, Cohen no
plantejava batalla política ni ideològica en les seves cançons ni
pretenia canviar el món (com a mínim de manera manifesta i clara).
Ell era poeta. I era el cantautor de la intimitat, els sentiments,
l’amor, el desamor, el sexe.... Ell mateix diria que durant anys va
observar una estricta dieta de vi, dones, música i religió,
aspectes tots ells que marquen la seva figura musical i personal (a
banda d’una elegància natural a l’hora de vestir, allunyada de
la aparent deixadesa d’altres cantautors). Utilitzava la guitarra
com poc abans havia utilitzat la ploma o la màquina d’escriure.
Leonard Cohen admirava Federico García Lorca amb tots els seus
components poètics però també polítics, en una relació que
l’acompanyaria al llarg de tota la seva vida fins arribar a musicar
poemes del granadí o batejar la seva filla amb el nom de Lorca.
Leonard Cohen era.....diferent.
Leonard Cohen va
tenir sempre una enorme influència en tota una generació jove, als
anys 70, universitària, intel·lectualment preparada. Els concerts
de Cohen es converteixen en rituals gairebé religiosos, amb una
profunda comunió entre públic i cantant, que sense massa discursos
ni pontificacions moralistes aconsegueix arribar al cor de la gent.
Leonar
Cohen és autor d'una interminable llista de temes recordats, com
Sisters Of Mercy
(1967), Bird
On the Wire
(1969), Famous Blue
Raincoat (1971),
Chelsea Hotel #2
(1974), Hallelujah
(1984, que té un fantàstica versió en català de Gerard Quintana),
I'm Your Man
(1988)... o la mítica Suzanne,
sens dubte la cançó més immortal de Cohen i una de les més
identificables de tota la història de la música. A Catalunya, Toti
Soler interpretaria una sentida i apassionada versió l’any 1973
que ha romàs com una de les més destacades Suzannes
mai editades arreu.
Leonard
Cohen ha centrat la seva trajectòria en les cançons, sense oblidar
però els seus puntuals i brillants retorns a la literatura, en forma
de poesia o de narració poètica. A la dècada dels 80 ressorgirà i
serà descobert per nous públics amb treballs molt més treballats i
complerts musicalment, sense descuidar, això mai, la poètica, la
sensualitat, la bellesa de les cançons. D’aquesta època són Lp’s
com Various
Positions (1985) o
I’m Your Man
(1988) que ajudaran a convertir Leonard Cohen en un dels artistes més
homenatjats i versionats des de tots els punts de vista musicals,
dels Pixies a REM, passant per Toti Soler o Enrique Morente fins als
seus amics i companys de batalles Jackson Brown o John Cale. Les
seves cançons han envellit bé precisament perquè han aconseguit
superar els paràmetres del món folk-rock en què varen ser creades,
i això explicaria l’admiració de tanta gent de procedències
musicals ben diverses per la poesia de Cohen. Leonard Cohen va
conquerir escenaris de tot el món amb la seva rugosa veu i una
col·lecció de cançons que han contribuït a l’educació
sentimental de generacions consecutives.
Ramon Moreno
Publicat a EL TEMPS, 15 de novembre de 2016