L’enterrament va tenir la concepció d’un acte
d’estat. La Jamaica oficial i el poble retien el darrer homenatge de l’ídol
caigut, la gent plorava l’absència d’algú que era alguna cosa més que un músic,
d’algú que es va convertir, a desgrat seu, en una icona del poble, en un
referent del tercer món.
Bob
Marley, el músic de reggae i apòstol rastafari, havia mort el dia 11 de maig
d’aquell 1981, víctima d’un càncer. Els seus l’adoraven i el món de la música
el respectava. Havia parit alguns discos imprescindibles a la història de la
música rock, tot i que la seva presència ultrapassava els àmbits estrictament
musicals, per a esdevenir un referent polític i religiós dels descendents dels
esclaus africans anorreats al nou món.
L’ascensió
de Marley a la primera divisió de la música va venir de la mà de Chris
Blackwell, que l’any 1959 havia creat una discogràfica, Island Records, que
havia treballat en un primer moment amb músics jamaicans i que més tard s’havia
anat adaptant a la música rock que es creava a Anglaterra (Spencer Davis Group,
Jethro Tull, John Martin, King Crimson, Sandy Denny...).
Bob
Marley, nascut el 6 de febrer de 1945 a Nine Miles, al nord de l’illa de
Jamaica, havia dedicat tota la seva vida a la música. Quan es trasllada a
Kingston, Marley es relaciona amb gent del món de la música i escolta les
emissores del sud dels Estats Units que emetien bàsicament música negra, blues
i els primers rocks. L’any 1963 crea els Wailing Wailers amb Peter Tosh, un
altre dels noms mítics de la música jamaicana, i comença una inestable i
insegura carrera discogràfica, que combina amb l’estudi i aproximació al
moviment rastafari.
De
fet, Marley, més enllà de la música, s’acabaria convertint en un autèntic
apòstol per a la seva gent. El moviment rastafari estava pel retorn dels
descendents dels esclaus a l’Àfrica d’origen, a on els acolliria l’emperador
d’Etiòpia Haile Selassie (anomenat el ras Tafari Makonen, descendent del rei
Salomó), que volia alliberar al poble de “l’opressió, la pobresa i la
ignorància”. El reggae, com a transmissor de les idees rastafaris, tenia en Bob
Marley al perfecte líder músico-espiritual, com va quedar palès en innumerables
ocasions en què Marley va ser rebut a tot el món, incloent-hi alguns països de
l’Àfrica alliberats del jou de la colonització, com un autèntic redemptor. La
vinculació política de Marley, en donar suport a un dels candidats a la
presidència del país a les eleccions del 1976 (el líder del Partit Nacional del
Poble, Norman Manley) li costaria un intent d’assassinat.
Musicalment,
Bob Marley va situar el món del reggae al nivell de les grans corrents
musicals. L’any 1973 publica el seu primer disc amb els Wailers, ‘Cath A Fire',
amb unes vendes discretes, però que li generaria un cert prestigi en cercles
musicals anglesos i, més tard als Estats Units, a on compartiria escenari amb
Bruce Springsteen. El seu segon treball, ‘Burnin’’ ja incloïa algunes de les
seves peces més emblemàtiques com Get Up,
Stand Up o I Shot The Sheriff,
que va tenir una llarga vida comercial després que Eric Clapton en fes una
versió immortal.
Probablement
el seu treball més impactant i el que va donar més popularitat a Bob Marley
seria Exodus, publicat el 1977, i que va representar l’ampliació dels àmbits
populars del reggae i el seu acostament al món del rock. L’obra de Marley és
plena de referents religiosos i del recurs a la fe com a únic remei; de
fraternitat i pau entre germans i pobles; de lletres oníriques com Three Little Birds (escrita mentre es
preparava un spliff al pati de darrere de casa seva); de crits de guerra com Exodus, en què crida a la repatriació i
el retorn a l’Àfrica; i també, com no, d’amor i sexe, com no pot ser d’altra
manera en un personatge que va tenir incomptables relacions i fills, com
explica la seva dona Rita Marley amb llibre ‘No Woamn No Cry’ en què, a banda
de explicar la seva vida aprofita per posar negre sobre blanc en la seva
relació amb el mite.
Trenta
anys després de la seva mort, Bob Marley continua present. La seva ha
esdevingut una de les icones més populars com a heroi del tercer món i la seva
música manté encara una frescor i actualitat, tant pel que fa a la part
estrictament musical, com al missatge.
Article publicat per Ramon Moreno al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 15 de maig de 2011