El 9 d’octubre d’enguany John Lennon hagués complert 70 anys i
el 8 de desembre s’acompliran els 30 del seu assassinat. El món sencer recorda
aquestes dates amb homenatges arreu, reedicions dels seus discos, concerts i un
llarg etcètera d’activitats. És, doncs, un bon moment per a recordar la seva
figura i la seva contribució musical.
El
jove Lennon
La música va ser una escapatòria per al rebel i
difícil jove que era John Lennon, que havia nascut el 9 d’octubre de 1940, en
plena guerra mundial, i s’havia criat amb la seva tia Mimi, germana de la seva
mare Julia Stanley. Al seu pare, Alfred, li van perdre ben aviat la pista:
treballava en els vaixells que cobrien el trajecte entre Liverpool i els Estats
Units i, si bé en els primers moments anava enviant diners a la Julia, aviat
les trameses s’anirien espaiant per acabar desapareixent sense explicacions. La
Julia, per la seva part, era l’ovella negra d’una família rígida i estricta i
davant la impossibilitat de fer-se càrrec del nen, el va deixar en custòdia de
la seva germana que, de fet, el va cuidar com si del seu fill es tractés. John,
però, mai va perdre la relació amb la seva mare, que amb els anys evolucionaria
cap a l’amistat. Als 15 anys la Julia li regalaria un banjo i li va ensenyar a
tocar uns quants acords, i aviat arribaria la primera guitarra, barata, de les
que es venien per correu.
A l’escola al jove Lennon les coses no li anaven
massa bé. Era un estudiant irregular, poc amic de la disciplina estricta de
l’escola anglesa, amb passió, això sí, pel dibuix i la narració. A l’escola
primària descobreix Alícia al país de les
meravelles i les aventures d’en Guillem, referències que l’acompanyaran al
llarg de tota la seva vida. Dibuixa i pinta constantment i alguns d’aquells
dibuixos infantils els utilitzaria per a la portada del seu disc del 1974 Walls And Bridges.. La vida acadèmica
del jove Lennon a l’institut va ser un autèntic desastre. Era conegut per tots
els professors per les seves impertinències i una acusada mala educació tant a
classe com a fora de l’institut. Un informe del seu tercer curs el definia com
a un “desastre. A classe sol fer el pallasso. Un informe deplorable. Fa perdre
el temps a la resta d’alumnes”. El
setembre del 1955 John inicia el curs a la classe C de l’escola per les seves
males notes. Aquell curs l’acabarà la lloc número 20 de la classe: l’últim lloc
de la última classe. Per la seva part,
l’opinió sobre els professors a la Quarry Bank Grammar School era
contundent: “tots eren estúpids, excepte un o dos”, diria Lennon anys més tard.
A fora de l’aula era el líder de les gamberrades
adolescents, i tot sovint acostumava a descarregar el seu “sentit de l’humor”
sobre els disminuits físics que es trobava pel carrer o els avis i àvies amb
els que es creauva. En aquest època comença a fumar (els loosies, cigarretes que es venien d’un en un per a aquells que no
podien pagar-se un paquet sencer), i es baralla amb pràcticament tothom. Sovint
visitava el despatx del director per a rebre les sis fuetades del cul de rigor.
L’acompanyava en les seves aventures el seu millor amic, Pete Shotton, que
compartia amb Lennon una notable passió per la broma i la gamberrada fàcil.
Junts voltaven interminables hores en les seves bicicletes i junts van
iniciar-se en les primeres aventures sexuals. L’amistat de Lennon i Pete
Shotton es perllongaria al llarg dels anys i un cop ja fou un famós personatge,
John recolzaria econòmicament alguns negocis del seu amic i fins i tot li
oferiria feina l’any 1968 a l’empresa dels Beatles, Apple. Esporàdicament Pete
visitaria el seu amic a la seva casa de Nova York, fins poc abans de morir
assassinat.
Malgrat tot els anys a Quarry Bank van ser també
anys de descobertes, i una etapa enormement creativa. Els seus llibres escolars
són plens de dibuixos, poemes, històries divertides i pintures. La majoria
tenien com a objecte d’atenció els mateixos professors, però ja indicaven que
la creativitat i la imaginació de Lennon serien una de les seves més notables
aptituds. John Lennon recordaria anys més tard que “al col·legi dibuixàvem molt
i fèiem circular els dibuixos. Dibuixàvem gossos cecs que acompanyaven persones
normals”.
La
descoberta del rock and roll
I és llavors que una nova descoberta irromp amb
força a la vida d’un jove àvid de noves sensacions: el rock and roll
condicionarà per sempre més la trajectòria de John Lennon. La culpa de tot plegat
la tenen els primers rockers americans: Chuck Berry, Jerry Lee Lewis, Carl
Perkins, Buddy Holly i, sobretot, Elvis Presley. Va ser gran l’impacte que els
primers temes del rei del rock tindrien en una part de la joventut britànica:
de John Lennon i Paul McCartney a Keith Richards, Eric Burdon o Pete Townshend,
molts van ser els joves als quals els va canviar la vida l’escolta de Heartbreak Hotel, Blue Suede Shoe o Hound Dog. John Lennon recordaria que “quan el vaig escoltar
[l’Elvis Presley], casi em moro. El vaig escoltar per primer cop a Radio
Luxemburg. Em va semblar fantàstic. Quan el vaig escoltar i vaig entrar en la
història... Allò era vida, no hi havia res més. Només podia pensar en el rock
and roll....” Anys més tard, el 1975,
editaria un disc amb la seva selecció de clàssics del rock, amb el títol de Rock’N’ Roll.
Al Regne Unit, però, triomfaria un estil que era
en realitat una adaptació d’aquesta nova música que venia dels Estats Units.
L’skiffle va ser l’estil musical que va imposar la seva llei entre els joves
britànics a la segona meitat de la dècada dels cinquanta. Es basava en la
música que els negres de Chicago i el sud dels Estats Units feien amb elements
senzills i pràctics i que poca relació tenien amb un instrument musical
convencional: fustes de rentar roba, llaunes metàl·liques, talls de fusta, etc.
Algunes vegades s’incorporava una guitarra o un baix que donaven consistència a
la música. En els seus orígens era intepretada, per exemple, pels presoners que
treballaven en la construcció del ferrocarril als Estats Units.
Malgrat que l’skiffle era un estil molt primitiu
(o potser per això mateix), va tenir una immediata acollida entre la comunitat
jove del país que començava a introduir-se en el món de la música d’una manera
o altra. Va afavorir aquesta repercussió el fet que els instruments fossin de
fabricació casolana i calgués poca inversió i molta imaginació per a formar un
grup.
Aviat l’skiffle aportaria un número 1 a les
llistes d’èxits. Es tractava d’una adapatació d’una cançó folk americana
anomenada Rock Island Line,
interpretada per un músic provinent del món de les bandes de jazz anomenat
Antonhy “Lonnie” Donegan. De fet, un jove Paul McCartney de 14 anys va veure
Lonnie Donegan en directe en una de les seves gires que va fer estada a
l’Empire Theatre de Liverpool, i es va barallar amb un munt de noies per
aconseguir un autògraf del nou ídol del moment. Donegan va col·locar 32 temes a
les llistes d’èxits entre el gener de 1956 (data del seu primer número 1 amb
Rock Island Line) i l’any 1962 en què ha de deixar pas precisament a la nova
generació que abanderarien els Beatles.
Però l’skiffle va quallar immediatament en la
gent jove que tenien l’oportunitat de dedicar-se a la música sense necessitat
de fer grans inversions en instruments. En aquest sentit el nou estil era un
moviment tremendament democràtic. Al Regne Unit hi van arribar a existir uns
5.000 grups de música skiffle i es van arribar a organitzar concursos arreu del
país. De fet la majoria dels més de 300 grups que hi havia a la zona del Mersey
a principis de la dècada dels 60, van començar la seva vida musical dedicats a
aquesta música, basant el seu repertori en versions de temes del mateis Lonnie
Donegan o The Vipers.
Entre aquest grups hi es trobaven lògicament els
Beatles, o els seus components, en especial Paul McCartney i John Lennon. Per a
John, malgrat que el rock and roll era el que més li agradava, l’skiffle seria una
opció més pràctica. Serà després d’escoltar, primer Elvis Presley i després
Lonnie Donegan que John Lennon decideix formar el seu primer grup, els Quarrymen. A banda de tot, també hi un
aspecte més, diguem-ne material, que va impulsar John a crear un grup, i que no era altre que el gran èxit que
tenien els músics entre les noies. En tot cas, el grup centraria la vida del
jove Lennon (sobretot d’ençà de la mort de la seva mare, la Julia, l’estiu del
1958, atropellada per un policia
borratxo) i dels nous amics Paul McCartney i George Harrison que, amb
Pete Best a la bateria i Stuart Sutcliffe al baix es convertirien algun temps
després en The Beatles. Feien actuacions continuades arreu a on els deixessin
tocar i aviat aconseguirien un seguici de fidels fans. El seu desenvolupament
com a grup l’aconsegueixen a Hamburg a on són contractats en diverses ocasions
per a llargues estades als clubs de la zona vermella del barri mariner. Allà
toquen 8, 10 i fins a 12 hores diàries a clubs com l’Indra o el Kaisekeller,
fet que els consolida i els dóna vigorositat com a grup. També l’estada a
Hamburg els obre les portes a dos altres món, el sexe i les drogues i tenen
l’oportunitat d’enregistrar un disc amb el músic Tony Sheridan.
Aquest disc enregistrat a Hamburg provocarà
l’interès de Brian Epstein pels Beatles. Epstein tenia un botiga
d’electrodomèstics i discos a Liverpool i un bon dia decideix anar a veure una
actuació d’aquells joves tant sol·licitats al club Cavern. Sense saber gairebé
perquè ni com (probablement tingués relació amb la seva homosexualitat i
l’atracció que pogués sentir per John Lennon; de fet Brian i John arribarien a
marxar junts de vacances a Catalunya amb estada, la primavera del 1963 a
Tenerife i Sitges), Epstein es converteix en manager del grup i es dedica
incansablement a aconseguir-los un contracte d’enregistrament. Lennon tenia la
fama a tocar i la gaudiria i patiria a parts iguals.
Els
Beatles
L’any 1962 seria un any important pels Beatles i
John Lennon. D’una banda el grup aconsegueix un contracte de gravació amb una
discogràfica important com EMI, a través de la seva filial Parlophone, i John
es casa amb la seva xicota Cynthia després que aquesta quedés embarassada de
qui seria el seu fill Julian. El matrimoni i l’embaràs es mantenen es secret
per a no “defraudar” les cada cop més nombroses admiradores del grup, que
comencen a fer petit qualsevol recinte a on actuessin els Beatles.
La beatlemania
va ser una com explosió incontrolada. A partir de l’any 1963 els Beatles eren
els herois arreu del món, els seus discos tenien centenars de milers de còpies
reservades abans de la seva publicació, les seves cançons ocupaven les
principals posicions a les llistes d’èxits, el seu rostre era a tot arreu, les
seves aparicions públiques generaven autèntiques manifestacions, els concerts
eren un exemple d’èxtasi col·lectiu. Beatles per aquí i Beatles per allà...
però John Lennon, que sens dubte gaudia tant que podia de l’èxit, els diners i
la popularitat, transmetia les seves inquietuds a través de les seves cançons.
La influència de Bob Dylan es nota en uns textes més personals: a Help! arriba a dir: “socors, necessito
algú, qualsevol persona, necessito algú, socors...” o a You’ve
got tot hide your love away: “a tot arreu, en miren fixament, cada dia, puc
escoltar com riuen de mi”. En pocs temps havia passat de bones cançons amb una
lletra més o menys supèrflua a l’estil yeah-yeah-yeah, a expressar sentiment i
inquietuds de manera més adulta. Fins i tot Lennon tindria temps de publicar
dos llibres In his own write (1964) i
A spaniard in the works (1965),
reculls de textos, poemes i dibuixos
molt en la ‘línia Lennon’ de jocs de paraules i històries estrambòtiques i
imaginatives. Els llibres han estat recentment traduïts al castellà per Papel de Liar en una bona edició
bilingüe.
La situació en aquell període era certament
estressant, tot i que inusualment productiva. Discos con A Hard Day’s Night (1964), Rubber
Soul (1965) o Revolver (1966) són algunes de la cimeres indiscutibles de la
música rock. Però la problemàtica amb les gires, amb concert continus en els
que se sentia més la cridòria que la gent que la música que interpretaven (i en
el fons, el fet de constatar que tal i feia quin tema interpretessin, la gent
volia veure i cridar els Beatles), i la continua exposició pública i musical
(que els obligava a un disc nou per any, més alguns singles amb temes inèdits)
va provocar l’abandó dels escenaris després de la gira del 1966, decisió en la
que Lennon hi va tenir un paper important. El darrer concert dels Beatles seria
al Candlestick Park de San Francisco el 29 d’agost d’aquell any.
Les gires van deixar pas al treball a l’estudi i
a la experimentació sonora i musical. Lennon experimenta també, a nivell
personal com la resta dels Beatles, amb les drogues, entre elles l’LSD. Poc
acostumat a estar-se a casa, la seva relació de parella amb la Cynthia se’n
ressent i es distancia d’ella i el seu fill Julian. El període psicodèlic dels
Beatles donarà al món una obra cimera com el Sergeant Pepper’s Lonely Hearts Club Band (1967), considerat com el
millor disc de la història de la música rock. A Lucy in the sky with diamond Lennon parla de cels de cel·lofana, de
taxis de paper, d’una noia amb ulls caleidoscòpics.... Les inicials de la
cançons coincideixen amb LSD, tot i que Lennon al·lega innocentment cap
vinculació oculta i atribueix el tema a un dibuix del seu fill Julian. La
portada, espectacular i recordada, obra de l’artita pop Peter Blake, mostra la
icona de 62 ídols reals o imaginaris del grup, de Mae West a Fred Astaire; de
Dylan Thomas a William Borroughs.... Dues gamberrades de John van caure pel seu
propi pes de la llista final: Hitler i Jesucrist, que havien estat inclosos en
un clar exercici de provocació. En tot cas el que sí que va escapar al control
de la discogràfica va ser la fantàstica planta de marihuana que figurava al peu
de la imatge dels mateixos Beatles. Made in John Lennon.
Els anys finals del grup, entre el 1967 i el
1970 van ser certament confusos i conflictius. Lennon s’anava allunyant del
grup i s’obria a noves experiències i inquietuds, alhora que es reafermava el
seu perfil més reivindicatiu i rebel. Una breu experiència a la Índia, el març
de 1968, en companyia de la resta del grup i del Maharishi Mahesh Yogi per a un
seminari de meditació transcendental li va fer obrir encara més els ulls
respecte a la farsa que representaven aquells “exercicis espirituals” i
d’altres religions similars (temps més tard cantaria que “no crec en Buda, no
crec en Mantra, no crec en Gita, no crec en Yoga...”). Va ser el primer a
marxar de India i denunciar la impostura del gurú, que tenia muntada una
autèntica multinacional de l’espiritual al tema Sexy Sadie del disc conegut com a Doble Blanc (1968), un disc fragmentari però en el que es va treballar
poc en conjunt, anant cada beatle a la seva.
Aquella estada a la Índia va servir com a mínim com a període de
reflexió per a Lennon, que a la tornada es va decidir a deixar la seva dona
Cynthia per anar amb la Yoko Ono, a la
que havia conegut poc temps abans i amb la que havia mantingut, fins aquell
moment, una discreta relació publicitada als mitjans.
Per al grup, el viatge va servir també per a
reflexionar sobre la situació en què quedaven els seus negocis després de la
mort del seu manager Brian Epstein, veritable catalitzador de la unitat del
grup, i a decidir muntar, el 1968, la seva pròpia empresa Apple Corps (amb
diverses filials, entre les quals Apple Records), amb la voluntat de controlar
ells mateixos el negoci que els afectava i, en paraules de Lennon “per veure si podíem tenir autèntica
llibertat dins l’estructura del negoci; per veure si podíem crear coses i
vendre-les sense un càrrec superior tres cops al seu cost”. Tot va queda en un
exercici d’ingenuïtat: els diners es van escapar a cabassos i la relació
personal va abocar el grup a la seva fi, l’abril del 1970, després haver parit
un disc excepcional com Abbey Road (1969), un testament de la
decadència dels temps finals com Let It
Be (1970) i poques coses a dir-se els uns als altres.
Yoko
Ono
John havia iniciat la seva relació amb la Yoko
Ono el dia 9 de novembre de 1966, quan coneix l’artista japonesa conceptual i
creadora de happenings en una exposició que feia a la galeria Indica de Londres. A partir d’aquell
moment i durant tot el 1967, Yoko Ono va
perseguir el famós (i milionari) beatle en un primer moment amb la intenció que
li financés alguna de les seves creacions, fins que John es va veure seduït
pels ambients creadors i artístics que ella freqüentava. La seva relació, de fet,
es va fer oficial a través de la premsa, per a escarni de la Cynthia que un dia
se la va trobar a casa seva mateix a la tornada d’un viatge. Finalment John
Lennon i Yoko Ono es van casar a Gibraltar el 20 de març de 1969 després
d’editar el disc Two Virgins (1968),
un disc de fresses diverses i en la portada del qual apareix la parella
despullada, fet que va crear una important commoció social que va provocar que
el disc es poses a la venda en una funda de paper per tapar les vergonyes de la
parella. La seva lluna de mel es van celebrar a l’Hotel Hilton d’Amsterdam, amb
un bed-in (enllitada) per la pau, amb enregistrament inclòs d’un tema que ha
esdevingut un himne de la pau, “Give Peace a chance”.
Evidentment la inclusió de la Yoko al cercle
íntim dels Beatles, amb les seves pròpies regles i a on s’excloïa de l’ambient
musical les parelles, va ser també un dels detonants de la separació de grup,
però va obrir noves perspectives personals, musicals i socials en John Lennon.
El
Lennon rebel i combatiu
Els primers temps després de deixar els Beatles
varen ser ben aprofitats musicalment per Lennon. Temes com Mother, Working Class Hero,
Jealous Guy o Imagine, el van mantenir a la primera línia mediàtica musical,
mentre els altres beatles intentaven trobar un camí clar per a seguir. El seu
trasllat a Nova York per establir-se amb la Yoko Ono li dóna tanmateix una
important presència mediàtica i es converteix en una de les icones de la
contracultura. De fet, Lennon sempre havia tingut les idees molt clares. A
l’època beatle ja va aixecar una considerable polseguera quan va afirmar que
els “Beatles som més populars que Jesucrist”, una frase que tot i que en
absolut volia atacar l’església catòlica, va ser treta de context i
malinterpretada fins a extrem insospitats. Igualment com a beatle es va
manifestar contra la guerra, el poder establert i en general, no va destacar
precisament per les seves declaracions políticament correctes. Més tard
arribaria a retornar la medalla de l’Ordre de l’Imperi Britànic que la Reina va
atorgar l’any 1965 als Beatles per la participació anglesa a la guerra de
Biafra.
A Nova York, l’any 1971 la Yoko i en John
llencen una campanya mundial a favor de la pau amb el títol genèric de War Is Over, If You Want It (la guerra
s’acaba si tu ho vols) que acompanyava el seu single Happy Xmas (War is over) i es deixen veure en manifestacions
contrasistema i amb alguns “enemics” del règim americà com Jery Rubin, Abbie
Hoffman, John Sinclair o els Panteres Blanques. El president Richard Nixon posa
en marxa l’administració estatal i el fa investigar per l’FBI, que el considera
un element perillós, alhora que li posa problemes i traves administratius per
l’expedició dels documents legals que li havien de permetre a la residència als
Estats Units (de fet no serà fins el 1976 que serà un ciutadà americà de ple
dret). Se succeeixen les cançons per la pau i contra la discriminació de les
dones i les minories i a favor de l’IRA a Irlanda (a qui arribaria a fer
aportacions econòmiques). Alguns dels seus temes, com Woman is the nigger of the world, són censurats i la pressió
política i el cansament el porten a una retirada de la vida política per a
dedicar-se durant 18 mesos al que va anomenar el “cap de setmana perdut”: se
separa de la Yoko Ono i es passa el temps en un estat de festa i borratxera
permanent. Acabava d’editar el disc Mind
Games (1973) i participa en altres produccions d’amics com Ringo Starr,
Harry Nilsson o David Bowie fins que
reprèn la seva relació amb la Yoko i
neix el seu fill Sean l’octubre del 1975.
Els
anys finals
La reclusió de Lennon als seus apartament de
l’edificia Dakota, davant el Central Park de Nova York és total. Desapareix de
la vida pública i deixa de publicar discos (tot i que composa i enregistra de
manera casolana, com es recull a la caixa John
Lennon Anthology). La Yoko Ono és la que porta les regnes de les finances i
el negoci familiar i John té cura del seu nou fill i porta la intendència
domèstica.
El retorn de Lennon es produeix a finals del
1980. Ha enregistrat un grapat de noves composicions que publicarà el novembre
d’aquell any amb el títol de Double
Fantasy. Són cançons que mostren un Lennon madur, amb experiència vital i
ganes de retornar al món de la música. S’ha acompanyat de bons músics per a
crear temes com (Just Like) Starting Over,
Woman, o Beautiful Boy.
El dia 8 de desembre d’aquell 1980, John Lennon
retornava a casa a les 11:07 de la nit, quan va ser abordat per un jove, Mark
David Chapman, a qui havia signat un autògraf unes poques hores abans. Chapman
va disparar cinc trets que van acabar amb la vida de John Lennon, músic,
activista, lluitador, pacifista. El somni s’havia acabat.
El llegat de John Lennon és certament immens. La
seva imatge, amb les seves inconfundibles ulleres rodones, s’associa als
Beatles però també s’ha convertit en una icona del pacifisme i l’inconformisme,
de la rebel·lia i l’agosarament . Trenta anys després de la seva mort, John
Lennon i el seu missatge continuen presents. Well we all shine on....
Ramon
Moreno
El Temps, 7 de desembre de 2010