Introducció
Escribia Fredi Faure en la seva imprescindible història de la música a les comarques gironines als
anys 60 i principis dels 70 que “enmig de la gran oferta turística de la Costa
Brava, L’Estartit va ser destí obligat per a molts conjunts gironins, per la
presència d’un local amb una programació musical continuada com el Villaprimavera, pel qual van passar
formacions com els Sellers o els Ponney’s. En ple estiu, la seva
programació competia amb la dels jardins de l’Hotel
El Català, destinada a un públic més elitista, i que anava a càrrec de
figures com Fernando Mendoza i els Setson.
(...) A L’Estartit també es va obrir a principis dels 60 una de les primeres
discoteques de la Costa Brava, el Saint
Trop, pels mateixos amos que després obririen el Tiffany’s a Platja d’Aro. Tenien el costum de fer portar
directament des de Londres la selecció musical que hi sonava (...)” Faure també
recorda l’Angela Club i el Coaster Beach [sic] com a llocs de
trobada juvenil i música en viu[1]
.
Per
la seva part, en Pere van Eechout, en Pere del Robert, feia un pas més en el
temps i recordava en el seu pregó de la Festa Major del 2008 com “la vida
nocturna es concentrava al carrer de les Illes: Àngela Club, Saint-Trop, Beach Comber, La Roca, Tres Copes, Gènesis (...). En aquest època [a partir
de 1975] es va gestar l’Enciam (Siam’Jn
[sic]) i el Villa Primavera
esdevindria amb el temps Màxims, el Custard Beast als Griells...”[2].
Queda
clar que l’Estartit ha estat històricament una plaça forta musical. Amb el
temps, molts locals han desaparegut o canviat la seva orientació musical, però,
com tot just apuntava en Pere del Robert, l’Enciam ha mantingut la seva
presència,transformat amb els anys en el Mariscal, com a punt de trobada musical,
per l’escenari del qual han passat milers de músics en els seus gairebé
quaranta anys d’història, amb un notable reconeixement tant a nivell nacional
com més enllà de les nostres fronteres.
L’Enciam
La
història del que avui coneixem com a Sala Mariscal es remunta a l’estiu de 1979.
Com molta altra gent, en Llorenç Massaguer va voler aprofitar uns terrenys del
seu pare, l’Andreu, per a obrir un negoci, en aquest cas un local musical. No
volia ser una discoteca, tant de moda en aquells temps, amb música de ball a la
manera Travolta. Més aviat en Llorenç ho plantejava com un local a l’estil
anglosaxó i com alguns que hi havia a Barcelona (el mític Zeleste del carrer
Argenteria que acolliria el so de l’Ona Laietana), orientat a les actuacions en
directe. La música que hi posaria
tindria tocs progressius com els de Pink Floyd, Genesis, Alan Parsons... Aquell
primer local seria batejat com a CIAM-AJN, que en esperanto volia dir “en
qualsevol moment”. L’Enciam, con va ser conegut ben aviat pels seguidors, era
una estructura amb aires de “local pirata” com el recorda el mateix Llorenç,
decorada amb xarxes de pescadors, canyes, cairats i molta fusta i el terra de
tova. No hi havia escenari i l’equip de so era rudimentari. A l’Enciam no és
que els músics estiguessin molt a prop del públic, és que literalment actuaven
al mig de la gent. A fora, el carrer Barcelona, tot i tocar a la Plaça de
l’Església, estava encara per urbanitzar..
El
jovent català en aquells temps es movia entre el hippisme i el progressisme. La
Nova Cançó va obrir camí a un munt de músics que es movien còmodament en
territoris propers al rock i el jazz. Màquina! va ser el primers d’una sèrie de
grups de notable talent musical que es podien expressar indistintament també en
anglès. De fet, un dels primers concerts que Llorenç Massaguer va programar al
CIAM-AJN seria el del Max Sunyer amb el seu grup Hot Bambú. Sunyer era un dels
principals guitarristes de l’estat i havia iniciat amb els mítics Iceberg una
important carrera de prestigi internacional. El seguiria una actuació de Carles
Benavent, i encara gent important a nivell internacional com Hermand Brood i
Nina Hagen (una de les primeres icones del punk) o Nils Lofgren abans de formar
part de la banda de Bruce Springsteen, i....fins a 6.000 concerts a data d’avui.
Rainbow
La
primera gran transformació del local es produeix l’any 1984, quan el local
canvia de nom per a convertir-se en el club Rainbow. La música havia
evolucionat, i el heavy era predominant entre molts joves. Al Rainbow
s’escoltava música ‘dura’: heavy, punk català (Detectors, Odi Social -hereus de
La Banda Trapera del Río, separats l’any 82-...) i post-puk anglosaxó. De tota manera en
Llorenç no volia que el local es convertís exclusivament en un local per a un
tipus de gent determinat i l’orientava al màxim de gent possible, mentre
l’escenari era ocupat per grups gironins com Reina Negra, els barcelonins Suberranean
Kids o l’alemany Matias Jabs dels Scorpions.
En
aquella època ja es començava a gestar el que més tard seria conegut com a rock
català, i molts dels personatges que destacarien a la música ja eren assidus
clients del local.
Amb
el temps, el local es va convertir en el lloc d’oci preferit per a molts dels
soldats americans de la base Loran, que van proveir en Llorenç de molt material
musical impossible de trobar a casa nostra. De fet, en Llorenç va ser una de
les primeres persones a l’estat espanyol en tenir un vídeo domèstic i també el
local va ser el primer (i únic en aquells moments) a servir cervesa Budweiser,
la preferida pels americans que la bevien fent un forat a la base de la llauna
i obrint-la per a que baixés de cop.
Mariscal
La
consolidació definitiva del local es produeix a partir del 1986, amb una àmplia
remodelació que convertiria el local en la Sala Mariscal. Un escenari i un
equip de so professional presideixen el local, i amb el temps es van anar incorporant
vitrines plenes de memorabilia i records musicals dels grups que han passat pel
local i d’altres icones de la música rock. El sostre es va omplint mica en mica
amb els cartells dels grups que hi actuen a un ritme frenètic: divendres i
dissabte de cada setmana a l’hivern i cada dia a l’estiu. Molts dels grups internacionals
que hi actuaven a l’estiu aprofitaven per passar les vacances a l’Estartit, ja
que en Llorenç els oferia un apartament a on hostatjar-se a canvi dels
concerts.
Des
del moment de la seva refundació, el Mariscal no només va viure tot el procés
de gènesi i consolidació del rock cantat en català, sinó que en va ser protagonista.
Pel seu escenari hi ha passat TOTHOM: Sopa de Cabra, Lax’N’Busto, Pep Sala,
Kitch, Ai Ai Ai (els hereus de la rumba catalana de Gato Pérez), Glaucs, Sangtraït....
Recentment, amb motiu del retorn als escenaris dels Sopa, la revista Enderrock
recordava com “Llorenç Massaguer va vendre un ampli a ‘Ninyin’ Cardona, però
com que aquest no tenia diners, li va cobrar en espècies” i va convidar el seu
grup a tocar al local. “Hi van actuar l’estiu del 86, en un concert que tot i
començar amb més de dues hores de retard, va acabar amb èxit a les quatre de la
matinada”[3].
Local de culte
Parlar
del Mariscal avui dia és parlar d’un local mític i gairebé de culte. Al llarg
dels seus 32 anys d’història prop de 6.000 grups ha trepitjat els seu escenari:
grups i músics de L’Estartit (Fatweiser) i Torroella (Cau de Duc, Poquetecrek,
Terratrèmol, Matats); d’arreu de Girona (Club Moriarty, Swing Set, Komando
Moriles); de Catalunya, d’arreu de l’estat i de gairebé tots els continents
(músics dels Estats Units, Mèxic, Argentina, França, Austràlia, Senegal....).
El Mariscal està considerat un dels 10 locals europeus més antics en programar
música en directe[4]. Una part d’aquestes
actuacions van ser recollides a manera de tast històric al doble CD Mariscal Live Concerts 1979-1999, disc
que ha esdevingut una peça de col·leccionisme difícil de localitzar. I és que el
Mariscal ha acollit músics com els ja esmentats i també d’altres com Amaral,
M-Clan, El Último de la Fila (Los Burros), Mike Kennedy de Los Bravos, Quico Pi
de la Serra, Pau Riba, Doctor Explosión, California Guitar Trio, Savoy Brown, i
membres de grups com, Rod Stewart, Van Morrison, Bruce Springteen, Paul
McCartney, Peter Gabriel, Toto....
El
Mariscal ha estat també l’escenari a on s’hi ha enregistrat pel·lícules, sèries
de televisió (un capítol per a una sèrie belga); s’hi ha gravat discos en
directe: Sui Generis, Crit de Boc, Glaucs; i ha rebut guardons com el de millor
sala de concerts de Catalunya. També en Llorenç Massaguer va organitzar un dels
primers megaconcerts a l’aire lliure que s’han fet a l’època moderna a
Catalunya, el Medes Rock, l’any 1986, hereu dels mítics i històrics concerts de
Canet i precursor d’altres com el Doctor Music Festival. En Llorenç, personatge
summament inquiet i participatiu ha patrocinat equips de futbol, de handbol i
ciclisme, motos de competició a la categoria Superbikes..., fins i tot ha creat
un cocktail, batejant com a Lennon,
fet a base de whisky, cointreau i suc de taronja que prepara en ocasions
especials.[5]
Però
malgrat totes les experiències viscudes encara li queden projectes a la
cartera. El principal, obrir un museu del rock, un local en el que mostraria
una part de les més de 50.000 peces que formen part de la seva col·lecció
particular, una de les més importants d’Europa, formada per discos (molts
discos, vinils, edicions originals, limitades....), cartells, camisetes de
concerts i grups, discos d’or, guitarres signades i d’altres instruments, milers
d’hores d’enregistraments en àudio i vídeo dels concerts de la sala, i objectes
diversos. De fet el museu ja hauria d’estar en marxa (i hagués estat el primer
d’Europa i un dels pocs al món), però problemes burocràtics i el poc suport de
les administracions públiques ho han anat demorant dins l’avorriment. Però en
Llorenç és un home optimista i esperançat i no deixa de treballar en el
projecte.
Mestrestant
el Mariscal continua obert a noves i velles bandes que volen tocar i a gent que
vol escoltar bona música.
[1] Fredi Faure i Xavier
Juanhuix, Peluts, rockeros i ye-yés a la
Girona dels 60. Casa de Cultura de Girona, Girona, 2006.
[2] Pere van Eechout i
Azuara. Pregó de la Festa Major de Santa Llúcia 2008 al Llibre de la Festa Major de Santa Llúcia 2009.
[5] La Vanguardia, 28 de març de
2008 i Ramon Moreno, Diccionario de Los Beatles. La Máscara,
València, 1998
Article publicat per Ramon Moreno al LLIBRE DE LA FESTA MAJOR DE L'ESTARTIT, desembre de 2011