Pot
ser difícil de creure, però en un primer moment, allà pels inicis
dels temps, a Bruce Springsteen només el coneixien els veïns del
seu carrer a Freehold (Nova Jersey), per a qui era aquell noi que no
parava de torturar-los amb la guitarra a ritme de vells rock and
rolls. Tot plegat conseqüència d'haver vist a la tele l'Elvis
Presley al programa de l'Ed Sullivan. Ja veuen!.
Per a
ser realment algú al món de la música calia trionfar a la gran
capital, Nova York. Després que Jon Landau escrivís al setmanal The
Real Paper de Boston les profètiques paraules "he vist el
futur del rock and roll i es diu Bruce Springsteen", la
discogràfica Columbia va organitzar un desembarcament a la gran poma
en forma de 10 concerts consecutius.
El
lloc escollit va ser el petit i històric club The Bottom Line al
número 15 del carrer West Fourth, al Greenwich Village. Del 13 al 18
d'agost de 1975 el Boss va fer dos concerts diaris. S'havien convidat
més de 1.000 persones amb nom propi al món de la música, sobretot
periodistes de tots els mitjans. Es tractava de promocionar el disc
Born To Run (no només el millor disc del Boss, sinó un dels
més destacats de tota la història de la música rock) i d'empènyer
definitivament Springsteen a prendre el relleu dels grans i mítics
noms de la música, digueu-li Beatles, Stones o Dylan.
Bruce
Springsteen i la seva E-Street Band, amb Stevie Van Zant i Clarence
Clemmons, no van decebre. Aquells 10 concerts es recorden per la seva
intensitat i vitalitat i van ser un cop de puny en forma de rock and
roll en una Nova York que en aquells moment es despertava a ritme de
la nova fornada punk. Aquells 10 concerts, mítics avui dia, van
convertir el Boss en portada, simultàniament, a les revistes Time
i Newsweek i Born To Run en un clàssic al qual
recòrrer quan es tenen dubtes de què carai és això del rock and
roll.
Ramon Moreno
Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 14 d'agost de 2013