La
Velvet Underground ha estat una de les bandes més influents de la
història de la música. Malgrat tenir una trajectòria breu, la seva
repercusió arriba encara a avui dia, amb un llegat intemporal tot i
la migradesa de la seva discografia.
La VU és
filla d'una realitat urbana, allunyada dels estereotips de l'estiu de
l'amor hegemònics a la costa est dels EEUU l'any 1967. Que
la gran poma no era Califòrnia és una evidència ben palpable. Allà
no arribaven les melodies dels Beach Boys i, en tot cas, s’intuïen
els tocs de realisme que marcaven els Doors. A NY havia començat a
caminar un nou jove moviment folk, amb Dylan al capdavant i des
d’allà havia fet el salt a Anglaterra un inquiet Jimi Hendrix.
Però als seus carrers hi habitava un submón desconegut per a la
majoria, marginal i amagat, ocult però real.
La feliç
coincidència de dos esperits inquiets intel·lectualment i musical,
com Lou Reed i John Cale, va germinar en un grup que es movia pel
costat fosc de la realitat, en que les drogues no eren porros més o
menys tous, sinó heroïna i amfetamines i les relacions sexuals
s'intuïen d'amagat entre trasnvestits i sadomasoquisme. La relació
del grup amb Andy Warhol va generar un primer disc, amb la famosa
imatge del plàtan (que es pelava) i uns espectacles que es movien
entre la música i l'art d'avantguarda. D'aquell disc, Brian Eno va
dir encertadament que "el va comprar poca gent, però tothom que
ho va fer va crear un grup musical".
Les
tortuoses relacions entre els membres del grup arribarien a un punt
de no retorn amb la darrera actuació de la VU el 23 d'agost de 1970
al Max's Kansas City de Nova York. Lou Reed iniciava una exitosa
carrera d'èxit musical i la VU es convertia en llegenda.
Ramon Moreno
Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 23 d'agost de 2013