Escoltar
Lou Reed recitant poetes catalans a Nova York l'any 2007 no va sobtar
massa gent. L'aparença del músic ja semblava més la d'un
intel·lectual bohemi, que la d'algú que es movia pel costat
salvatge de la vida. Tot i això, aquestes dues factes de la
personalitat de Lou Reed l'han acompanyat fins el darrer moment, amb
la notícia de la seva mort ara fa justament una setmana.
I és
que de la mateixa manera que Lou reed ha estat el perfecte cronista
de la part més fosca de la ciutat de Nova York i de les relacions
humanes, també les seves lletres han estat reivindicades com a
poesia, fet al que contribueix, sens dubte, la seva manera de cantar,
que a voltes s'acosta més a la recitació. Ell mateix ha repetit
alguna vegada, en referència a la importància que donava a les
lletres de les cançons, que el conjunt de la seva obra volia ser com
una gran crònica americana del seu temps. Amb tota nitidesa es pot
comprovar aquest aspecte en el recull de lletres traduïdes per Jordi
Cussà i publicat per l'editorial Empúries l'any 2008, Lou Reed.
Travessa el foc.
Les diferències al grup van provocar el trencament i l'exili de Lou
Reed a Londres, atret pel so que en aquells moments es creava a la
capital anglesa. Després d'un primer treball que pasa desapercebut,
potser massa encara sota l'ombra de la Velvet, Reed es posa en mans
de David Bowie per a la producció del que serà la seva gran obra en
solitari. Transformer, publicat el 1972, conté algunes de les
peces més emblemàtiques del novaiorquès, de Vicious a
Perfect Day passant per l'inmortal Walk On The Walk Side.
El segueixen un parell de discos que accentuaran la dimensió
llegendària de Lou Reed i el projectaran a la història: Berlín
(1973) és un disc fosc i instrospectiu, gairebé depriment però que
tenia la grandesa dels grans elapés; i Rock'n'roll Animal
(1974) és això, la plasmació en directe de la força musical de
Lou Reed, un exercici vigorós de reivindiació de la música rock.
Eren aquells els temps més salvatges de Reed; temps en què, per
exemple, simulava que es 'punxava' durant les actuacions, en una
imatge icònica que el va acompanyar, potser a contra cor, durant la
resta de la seva vida.
Als anys 80, Lou Reed comanda la seva carrera en paralel a la imatge
que vol projectar. Ha abandonat els excesos i la seva música es
torna més tranquil·la i comunicativa. Continua, però, inquiet, i
presenta treballs de la talla de The Blue Mask (1982),
Mistrial (1986) o l'extraordinari New York
(1989), de nou en l'ofici de copçar, críticament, el ritme vital de
la gran poma, i amb el que es reividica, de nou, com un gran
lletrista.
L'any següent Lou Reed gira el cap enrera i reinicia la seva relació
amb John Cale per a enregistrar un homenatge a Andy Warhol, Songs
For Drella, que també presentaran en algunes actuacions el
directe, i, emfatitzant la seva passió per la literatura, ret
homenatge a Alan Poe amb el disc The Raven. De manera
més pausada sovinteja els escenaris, en molts casos acompanyat per
la seva dona Laurie Anderson i va deixant anar pausadament l'aixeta
dels discos amb col·laboracions amb d'altres músics. El seu darrer
treball el va portar a treballar amb un grup com Metallica, amb el
disc Lulu (2011), transitant uns camins aparentment allunyats
del seu estil habitual.
La seva mort, el dia 27 d'octubre, va esdevenit a causa de les
complicacions derivades del transplantament de fetge a què va ser
sotmès mesos enrera. Era el punt i final per a un músic que va
escriure algunes de les pàgines més glorioses i influent de la
música rock. D'ara endavant, queda la llegenda, una llegenda de nom
Lou Reed.
Ramon Moreno
Publicat al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 3 de novembre de 2013