Parlar de Josep Maria Francino és parlar dels
Beatles. El seu nom ha estat vinculat a la banda de Liverpool d’ençà de fa molts
anys. Els seus arxius han estat un fons de recerca per a la majoria dels
llibres que s’han publicat a l’Estat, la seva col·lecció s’ha pogut veure i
admirar en exposicions arreu, l’hem sentit en programes de ràdio, xerrades,
taules rodones, presentacions... És llegendària la frase «el Francino segur que
ho té» quan ens referim a alguna cançó, llibre, disc, revista, retall de premsa
o, senzillament, una curiositat relacionada amb els Beatles.
La trajectòria musical dels Beatles va
ser certament curta. En sentit estricte, ens referim al període comprès entre
el 1962 i el 1970. En aquests vuit anys van publicar tretze elapés (de Please
Please Me a Let It Be), alguns dels quals d’una importància
cabdal per al desenvolupament posterior de la músic rock: Revolver, Sergeant
Pepper’s Lonely Hearts Club Band o el conegut com a Doble blanc,
van ser les primeres peces d’una nova dimensió musical. En aquest sentit, la
trajectòria musical dels Beatles va ser enormement productiva en termes de
qualitat: una bona part de les seves composicions forma part del nostre
imaginari col·lectiu («Yesterday», «She Loves You», «Let It Be» o «Hey Jude»,
per citar només algunes cançons), van fer importants aportacions en el camp de les
tècniques de gravació, van incorporar l’art al disseny de les portades... La
separació oficial dels Beatles com a grup, l’any 1970, va ser només un punt i a
part en la seva trajectòria. Al llarg dels anys s’han continuat publicant
discos del grup, tant recopilatoris com elapés amb nou material. John, Paul,
George i Ringo van mantenir (i alguns mantenen) també una activitat constant com
a músics en solitari. I el mite va anar creixent fins a límits insospitats per
a quatre marrecs de Liverpool que, com molts joves, només volien tocar
rock’n’roll. Avui dia, els Beatles continuen aquí. S’han adaptat a l’era
digital i continuen encapçalant el qüestionable rànquing de grups més
«venedors» de l’univers musical, frec a frec amb les noves fornades de músics.
Cosa que no està malament per a un grup que es va separar fa quaranta-cinc anys.
Parlar de Beatles també és parlar de
col·leccionisme. Els Beatles van generar una quantitat ingent de material, que
els fans han reunit de manera apassionada: pòsters, entrades de concerts,
cartells, autògrafs, materials diversos (perruques, gelats, cromos, pintes,
guitarres, tocadiscos i un llarg etcètera), llibres, revistes, partitures,
retalls de premsa i, és clar, la seva música en format elapé, single, epé,
cedé, casset; i en edicions oficials, per a determinats països i promocionals, test pressings, demos, gravacions de
concerts, proves de so, sessions de gravació... Tot plegat forma part de
l’univers del col·leccionista. Aquestes peces poden tenir gens, poc o molt de
valor econòmic. El col·leccionisme és una activitat personal i emocional, però
també pot tenir una alta repercussió econòmica. A la llista dels 20 discos més «col·leccionables» de la història de la
música que ha fet la revista anglesa New
Musical Express, hi figuren 7 discos dels Beatles, amb preus que van de 5.000
a 150.000 euros. Sí, els Beatles van ser importants, i encara ho són.
El «santuari» és el cau on Francino
acumula en perfecte ordre la seva llegendària col·lecció: vinils (oficials i bootlegs), llibres, cartells, revistes,
retalls de premsa, cassets, bobines Revox, cedés de tot tipus i format... En
fi, un petit univers dedicat al grup més llegendari de la història. Però el
tresor més preuat de Josep Maria Francino està format pels records de la seva
actuació a la Plaça Monumental de Barcelona. I les actuacions que ha vist de
Paul McCartney i la família Lennon i, sobretot, els concerts amb Tony Sheridan.
El Francino va ser un Beat Brother com ho van ser John, Paul i George. Poca
broma!
Amb Josep Maria Francino hem compartit
mil i una aventures beatlemaníaques: programes de ràdio, xerrades,
exposicions... Algunes idees han reeixit, com el festival Beatles Weekend de l’Estartit,
i d’altres no van ser possibles, com l’intent d’una actuació conjunta de Tony
Sheridan i Pete Best precisament a l’Estartit. La mort de Sheridan ho va fer
impossible. Però totes les idees han nascut d’infinitat de xerrades,
d’intercanvi de material, de llargues sobretaules. El lema beatlemaníac és allò
de with a little help from my friends. El Francino és un beatlemaníac,
però, sobretot, és una gran persona i un gran amic. Generós amb tothom, mai ha
tingut un no per resposta i la xarxa d’amistats que ha anat creant amb els anys
és immensa arreu del món. Perquè, en definitiva, la passió pels Beatles és
això, una excusa per anar fent amics pel camí, a partir de la nostra devoció
pel grup més gran de tota la història de la música.
El que segueix és un relat apassionant
de la vida beatlemaníaca de Josep Maria Francino. Molts ens sentirem identificats
amb la seva passió, sentirem també una sana enveja quan llegim les pàgines
dedicades a l’actuació dels Beatles a Barcelona, mirarem les fotos amb
admiració i devoció...
Però aquest llibre també és la crònica
d’una època en què l’arribada de la música rock va ser una alenada d’aire fresc
per a una joventut que vivia ofegada per la dictadura. Eren els temps en què la
música, el rock, els Beatles com a símbol, van ser la vàlvula d’escapament
juvenil i el nexe de connexió amb la joventut mundial. Eren temps de ràdio, de guateques, de formació de grups juvenils
que volien imitar els seus ídols, de revolta, de cabells llargs, de texans de
pota d’elefant. I sí, dels Beatles com a símbol de llibertat. De fet, ni el
règim franquista es va atrevir a prohibir el concert de la Monumental.
Ara, punxem un vinil dels Beatles i
capbussem-nos en l’univers màgic i misteriós de la beatlemania.
(Proleg del llibre Beatlemania. Una crònica personal, de Josep Maria Francino. Edicions Cal·lígraf)