Entrevista a Àlex Gómez-Font publica la història de Màquina!, mític grup de rock underground
Àlex Gómez-Font ha publicat diversos llibres d’història musical, entre
els quals Zeleste i la música laietana i Barcelona, del rock
progresivo a la música underground. Ara, s’endinsa en la història de
Màquina! i dels ambients underground dels anys setanta al llibre Màquina!
Quintaesencia underground en un gran treball de recerca i contextualització.
L’underground català no ha
estat gaire estudiat, en comparació amb d’altres fenòmens com la Nova Cançó,
per exemple. Com t’interesses per estudiar un grup com Màquina!?
Precisament
per aquest motiu, perquè hi havia un buit al voltant del grup i de tota la
generació de grups que van sorgir al voltant del fenomen del rock progressiu i
més concretament tot el que va significar el segell Diábolo/Als 4 vents de
l’Àngel Fàbregues.
Com ha fet la recerca per al
llibre, atesa la poca informació que sembla que hi ha?
És cert que hi ha molt poca informació perquè pràcticament no existeix bibliografia. Tot el que hi ha són petites ressenyes o bé reportatges fets de manera aïllada. De seguida vaig veure que si em volia aclarir amb tot com havia anat havia de fer un estudi minuciós, un estudi que, per cert, entre buscar informació i escriure m’ha portat al voltant de 10 anys de feina amb les respectives pauses.
Tot es va precipitar el dia que es va morir Luigi Cabanach, aleshores vaig entendre que abans que tots els membres d’aquesta generació desapareguessin s’havia de fer alguna cosa.
La
informació em va arribar per dues vies, per una banda, a través de les
entrevistes personals amb els membres del grup i les persones que van formar
part de tot el moviment i per l’altra l’hemeroteca. A través de cròniques de
concerts, reportatges fets en aquell moment a revistes com Disco/Express,
El Correo Catalán, La Vanguardia, Lecturas... Perquè fins
i tot van sortir al Lecturas.
Era
tot el que estava al marge de la Nova Cançó i les modes de grups de rock que
cantaven en castellà.
Era també un fenomen molt
urbà, molt barceloní?
No.
El que passa és que les sales i la indústria estava a Barcelona i això feia que
semblés que només hi havia el rock progressiu a Barcelona. Però per exemple hi
havia els Fusioon de Santi Arisa i Manel Camp que eren de Manresa.
Llegint el llibre es veuen
uns anys molt apassionants, molt intensos, de molta ebullició musical...
Sí,
exacte! Per això em cridava l’atenció que no s’hagués reivindicat més.
Hi havia altres grups, com
Pan y Regaliz, però Màquina! van ser els més destacats, perquè?
Per una senzilla raó, van ser els primers que van destacar i els que més van funcionar. Herrera i Batiste eren músics de sessió del Grup de Folk. Quan aquest s’acaba, Àngel Fàbregues els anima que muntin un grup propi i engega un segell per ells, Diábolo. Al principi funciona tan bé que Àngel Fàbregues s’anima i fa entrar més grups: Vértice, Agua de Regaliz... Fins i tot dona sortida al primeríssim rock andalús amb Gualberto i companyia! I tot gràcies a l’empenta de Màquina!
I
Màquina! era un grup que estava un graó per sobre dels altres perquè tenia un
gran talent musical amb Enric Herrera al capdavant i una posada en escena molt innovadora amb Jordi Batiste.
Màquina va aplegar un grapat
de músics extraordinaris, que han estat destacadíssims com Benavent, Herrera,
Batiste...
Sí,
i Emili Baleriola, Josep Maria París, Salvador Font, Juan Mena...
Es dona també la confluència
a Màquina! de músics de rock i músics de jazz, amb llenguatges i maneres de fer en aquells moments molt diferents...
Aquesta
és una de les grans característiques de Màquina!, la innovació constant, les
ganes de voler anar més enllà, mirar fora de les nostres fronteres perquè a
fora ja es feia, però aquí no existia la trobada entre músics de rock i músics
de jazz. És una altra de les coses per les quals van ser pioners.
Van
haver de crear un circuit propi perquè tots ells no encaixaven en la major part dels festivals de Cançó. Però val a dir que durant un espai curt de temps van
gaudir de força ressò perquè gràcies a promotors com Oriol Regàs a Barcelona o
Joan Illa Morell a Granollers es van muntar molts festivals, matinals i
concerts.
L’aspecte visual també era
important, en les portades, els cartells i les fotografies promocionals?
Sí,
això ho cuidava molt el Jordi Batiste. Ell havia estudiat a l’escola Massana i
estava molt influenciat pels corrents innovadors del moment, el pop art i
totes aquestes històries. Veia que a fora els grups feien projeccions a
l’escenari i que les portades dels discos i els cartells promocionals eren una
obra major que calia cuidar.
Quin és el llegat que deixa Màquina!? Fa la sensació que van aparèixer un punt massa aviat, que anaven una mica avançats per a poder consolidar el grup?
Jo crec que el grup es va consolidar, com ho demostra el fet que tenim els discos que van treure i que avui n’estem parlant. Una altra cosa és que la societat espanyola no estava preparada per absorbir una proposta d’aquest calibre que necessitava un ressò internacional i més projecció en un país en què no hi havia de res.
Màquina!
va ser una alenada d’aire fresc en el tardofranquisme.
Sura per la història de
Màquina! i per la de molts grups: el servei militar, la mili, va destrossar
moltes carreres musicals…
Sí,
el servei militar era un problema pels grups, ja que els obligava a fer canvis
constants de personal i això dificultava que els projectes tinguessin un llarg
recorregut.
Màquina! Quintaesencia underground. Àlex Gómez-Font. Editorial Milenio. Lleida, 2024. 160 pàgines. 20,00 €
(Publicat a LaRepública.cat)