Tot i que el Clash figuren
com a membres fundadors del moviment punk britànic al costat dels Sex Pistols,
els Dammed o els Vibrators, el seu clar posicionament polític, ancorat a l’esquerra
i el fet de vorejar puntualment el
nihilisme autodestructiu dels Sex
Pistols els van valer, en cert moment, acusacions certament desaforades del
tipus “són una banda de garatge que hauria de ser tornada ràpidament al
garatge, preferiblement amb el motor [del cotxe] a tota marxa” o “intel·lectuals
del punk-rock”, mentre els nazis anglesos cridaven al boicot d’aquells
“marxistes musicals”.
I és que els Clash
(Joe Strummer,. Paul Simonon, Mick Jones i Topper Headon) mai no van ocultar el
seu compromís polític d’esquerres participant en concerts contra el racisme o
contra la fam a Kamputxea i, evidentment, a través de les seves cançons. L’any
1976 s’estrenaven en el mercat discogràfic amb un disc homònim de brillant
contundència sonora i lletres combatives i el 1979 tocaven el cel (o l’infern,
segons preferències) amb una obra mestra que ha passat a la història com un
dels millor treballs discogràfics de tots els temps.
Editat a finals del
1979 a Anglaterra i el gener del 1980 als Estats Units, “London Calling” és un
impressionat manual de bona música que ens embarca en un viatge sonor, potser
habitual avui dia, però certament innovador a finals de la dècada dels 70: sons
jamaicans, rap, blues, rock, soul es donen la mà de manera magistral en els 19
temes dels disc amb l’afegitó, gens punk, de pianos i instruments de vent. La
temàtica també es trobava allunyada de la estilística punk més ortodoxa: es
parlava de catàstrofes nuclears, del fenomen del terrorisme, dels conflictes
racials, de la topada de l’idealisme juvenil amb la crua realitat... que es
reflectien en un grapat de temes mítics: “London Calling”, la versió de “Brand
New Cadillac”, “Jimmy Jazz” o “Spanish Bombs”.
I la portada. Una
de les més celebrades de la història del rock. La foto recull l’instant en què
Paul Simonon colpeja el seu baix contra el terra de l’escenari durant un
concert a Nova York. El disseny remet al primer disc d’Elvis Presley, en tota
una declaració de principis musicals. El punk havia mort, però els Clash encara
eren allà per parir un disc que s’havia d’anomenar Nou Testament. La por a l’escàndol i als boicots va abocar al canvi
de nom, “London Calling”, que era com s’iniciaven les transmissions
radiofòniques de la BBC durant la Segona Guerra Mundial
Ara, quan es compleixen 30 anys de la publicació de
London Calling, apareix una edició que recull a més del disc original un DVD
amb un documental sobre l’enregistrament del disc, 3 clips promocionals i
d’altres imatges.
Ramon Moreno
Ramon Moreno
Dominical Diari de Girona, 14 de febrer de 2010