L’any
1990 va esdevenir cabdal en el desenvolupament de la història musical del
nostre país. Aquell any el rock fet a Catalunya i en la llengua pròpia del país
prenia l’impuls definitiu que l’havia d’apropar a la normalitat. De grups de
rock, és cert, n’hi ha hagut sempre i han anat creant els seus propis circuits
d’actuacions, amb els seu propis àmbits de difusió, etc. Però a partir del
primer any de la dècada dels noranta la música rock prenia al país una
importància i vitalitat com mai abans havia tingut. Les comarques gironines van
ser especialment importants al mapa de rock fet a Catalunya. A Girona els Sopa
de Cabra iniciaven un regnat que es perllongaria durant molts anys com a
patriarques del rock nacional al crit de “bona nit malparits”, a la Jonquera
els Sangtraït feien rock “sense concessions” des d’una vessant més heavy, i un
temps més tard apareixeria la proposta diferent d’Umpah-Pah...
Enmig
de tot el brogit inicial dos joves adolescents gironins quiceañeros, companys de
col·legi, descobreixen feliçment que tenen alguns punts en comú. A la manera de
Keith Richards i Mick Jagger, Lluís Costa i Miquel Pous posen en comú la seva
passió musical pels Beatles, el Rolling Stones, el Who o els Pink Floyd i
l’interès per la guitarra. L’un sap fer solos i l’altre sap fer acords: junts
formen un grup, amb Santi Palacios al baix i Albert Pagès a la bateria (que
substituiria David Oriol, que va tenir una breu trajectòria al grup) en el que
seria la seva formació més estable (pel grup també hi passarien de manera breu
el bateria David Pujol, Joan Albert Lapuente i Genís Costa com a cantants
primerencs). Prenen el nom de Barri Baix perquè vivien a Salt i en carrers
perifèrics de Girona. És l’estiu del 1988 i com és preceptiu els assajos es fan
en un magatzem i les actuacions amb els germans al volant del cotxe. Costa i
Pous recorden amb certa dosi de nostàlgia i molta excitació encara els
esdeveniments que van viure i la rapidesa amb què es van produir i que van
tenir el seu esclat a partir del 1990. I és que tot va succeir, certament, molt
de pressa. Aquella colla de marrecs adolescents aviat es veurien amb un disc
sota el braç i de gira arreu de l’estat acompanyant algú de la talla mítica
d’Iggy Pop ni més ni menys. Miquel Pous reconeix que “vam arribar molt joves”
al món de la música. La realitat va ser que el primer grapat de cançons
composades pel grup (acompanyades, això sí, per les versions habituals de temes
que els havien marcat musicalment) i les primeres actuacions van donar pas a un
maqueta que va triomfar al programa de TV3 Èxit a on serien finalistes davant
de 500 grups inscrits. Era l’any 1990 i
començava un reguitzell d’actuacions que els portaria arreu de les comarques
gironines i a la resta del país. Eren joves, és cert, però amb hores
d’experiència ben aprofitada damunt l’escenari i amb les idees clares. En una
entrevista, potser la primera que els feien, el maig del 1990 al Diari de
Girona afirmaven amb contundència que “ no ens considerem ‘bollycaos’, sinó que
som joves de bars i pubs. I Déu n’hi do, el que hem fet...”. A l’escenari
perfeccionen la tècnica i la solidesa com a grup i fan circular la maqueta que han enregistrat
i de la que aviat s’esgoten les 500 còpies editades. Són temps en què la música
en directe no era cap delicte i sovintejaven les actuacions a bars i festes
majors d’arreu (“a quantes nits joves no haurem participat” s’enyora Miquel
Pous): a les casernes de Girona s’hi reunien 8.000 persones, a Sils
organitzaven les Sis hores de rock, a Camprodon hi havia un circuit de bars, el
Mercat de Música Viva de Vic iniciava el seu recorregut...
Faltava
encara un temps per al mític concert del Sant Jordi del juny de 1991 en què hi
participarien Sopa de Cabra, Sangtraït, Sau i Els Pets que serviria per a
potenciar, com deia Quimi Portet, “els elements màgics de la part artística”
del rock català. Barri Baix feien, simplement i des de sempre, música rock i,
amb tota naturalitat la feien en català, i, astorats, havien de justificar-se
en nombroses entrevistes, sobretot a la capital catalana.
L’objectiu
en aquells moments era molt clar: enregistrar un disc. “Llavors gravar un disc,
el primer disc, era la meta. Era com dir: ja ho hem aconseguit” diuen a l’hora
Lluís Costa i Miquel Pous. I l’oportunitat finalment va arribar de la mà de
Jordi Tardà que els ajudarà en la producció de l’enregistrament del seu primer
disc, a Barcelona, l’any 1994. Les sessions es desenvolupaven cap al vespre i
en el resultat final s’hi aprecia de manera nítida la poca experiència a l’estudi
del grup, però també la seva enorme capacitat musical. El resultat va ser
“Pork-no”, un disc fresc, contundent, rocker i brillant que els portaria de
manera meravellosa a acompanyar Iggy Pop en una gira arreu de l’estat espanyol.
L”experiència va ser brutal, en una mena de festa sana, però diària”, diu Pous.
Lleida, València, Saragossa, Donostia, recorren llargues distàncies en
furgoneta i actuen en grans espais i davant un públic nombrós. I tenen una bona
acollida tot i cantar en català (“llavors no hi havia els conflictes d’avui.
Avui seria més difícil”, reconeix Lluís Costa). A La
Iguana el seguirien gires amb Barricada i Los Suaves, amb una estada de dos
dies a la sala Zeleste de Barcelona. Lluís Costa recorda com poc temps abans
havia intentar “subornar” un guarda de Zeleste per a intentar entrar en un
concert per al que no quedaven entrades i ara era allà al damunt de l’escenari.
La segona de les actuacions a Zeleste seria un dels millors concerts que mai va
fer Barri Baix amb una perfecta sintonia entre músics i un públic entregat. Actuaven
també a les Fires del Disc, tant la de Barcelona com les Girona i Reus. A
Girona, l’any 1995 posen a la venda un single amb una versió del “Sympathy For
The Devil” dels Rolling Stones. Llargues cues i tot venut en només 1 hora i
mitja. També hi hauria un concert fallit amb els novaiorquesos Ramones...
Tot
i que no formaven part de la primer divisió del rock català sí que eren una
mena de grup de culte, amb fans fidels, que els seguien arreu on tocaven,
moltes vegades telonejant els Sopa de Cabra, Umpah-Pah, Els Pets, i d’altres. Gerard Quintana i Adrià Puntí, de fet, actuen
com els germans grans, que admiren el que Barri Baix ha aconseguit, que no era
poc tot i la seva joventut. Costa i Pous recorden un concert en què hi va haver
uns problemes de bateria i Adrià Puntí el va acompanyar amb un cop de cotxe a
Salt a carregar la seva bateria .
Però,
en l’estela pròpia del rock, van viure un anys realment molt ràpids i intensos.
S’imposava un canvi que s’inicia amb la incorporació de Joan Mateu al baix en
substitució de Santi Palacios Encaren la preparació del segons disc amb més
maduresa i molta més professionalitat i amb un major coneixement dels entramats
de la indústria musical. Musicalment s’interessen el nou fenomen grunge que ve
dels Estats Units i per grups com Nirvana i Dinosaur Jr.
Quatre
anys acabarien separant Pork-no de Lonx suite, enregistrat a l’Empordà el 1998
amb Joan Trayter. S’agafen les coses amb més calma i queden, voluntàriament,
una mica la marge de la voràgine del rock català, “fora del circuit”, com diuen
Costa i Pous. Continuen tenint
actuacions, però més pausades i més treballades. Inauguren el nou Teatre de
Salt amb dues nits seguides, unes actuacions importants per a Barri Baix. El
llavors regidor Enric Pallàs, artífex d’aquell equipament i de la sala La Mirona recorda com encara no hi
havia tot l’equip escènic al Teatre i la intensitat amb què es van viure
aquells concerts.
Finalment,
per feina i per compromisos personals deixen de tocar a finals del 1998. “No
te’n dones compte i ho estàs deixant”, diu Lluís Costa. Les actuacions a les
Fires del Disc de Girona i Reus i un concert a Sant Pere Sallavinera amb un
conjunt que feia versions dels temes de Barri Baix van ser les darreres actuacions.
Estaven treballant en un tercer disc, amb 4 temes ja enregistrats en format
maqueta, però tot va quedar en ‘stand by’. L’únic membre que s’ha continuat
dedicant al món de la música ha estat Lluís Costa. Ha acompanyat músics com el
mateix Adrià Puntí i ha format part de grups com Kitsch. Tot just acaba de
publicar el seu primer disc en solitari, “Un mar de confetti” amb el nom de
Costa 59. A banda, dirigeix el seu propi estudi de gravació. Per la seva part, Miquel
Pous i Albert Pagès van fer només una col·laboració puntual amb el grup Boc
Guru Special i Joan Mateu va encaminar la seva vida al món de la pintura.
Hola i adéu
El
proper dissabte 24 d’abril, a les 22:30, els Barri Baix pujarà a l’escenari de
la Mirona de Salt en un concert que han batejat com a “Hola i Adéu”. La
referència al “Hello Goodbye” dels Beatles és evident, com evident ha estat la
influència que Beatles i Stones han tingut en la formació musical del grup, i
que es reflectirà en les versions que també faran de l’A Day In The Life dels
de Liverpool i el “Sympathy For The Devil”, dels Rolling Stones, un tema que
els va acompanyar a totes les actuacions en directe que van fer. Plantegen fer
“el concert de comiat que mai no van fer en el seu moment”. Abans de
l’actuació, però, projectaran un documental que resumirà en imatges el més
destacat, que no és poc, de la seva trajectòria musical. El concert serà
enregistrat i, a l’igual que el documental, es posarà a disposició dels
seguidors d’alguna manera (encara no han decidit si l’editaran oficialment o
directament el penjaran a la xarxa). Hauran passat vint anys, però l’esperit
serà el del primer dia, que vint anys no són res.
Ramon Moreno
Ramon Moreno
Dominical Diari de Girona, 18 d'abril de 2010