Probablement
quan Manuel Vazquez Montalbán va definir Pau Riba com a "terrorista
cultural" estava atorgant al cantant barceloní alguns galons
més que el de simple enfant terrible de la cançó a
Catalunya. I és que Pau Riba era (és) essencialment conegut per la
seva música, però, com a personatge inconformista, crític i
reflexiu, ha conreat un munt d'activitats paral·leles que van de
l'escriptura (la novel·la Ena, l'assaig La gran
corrida...), a l'articulisme (a La Vanguardia, El Periódico,
l'Avui...), passant pel cinema (ha fet d'actor a pel·lícules de
Fernando Colomo, Jordi Grau o Manuel Iborra) i la televisió (ha
estat presentador del programa Trif-Tong a TV3 i Metralleta
al Super 3). I si bé és coneguda la seva faceta com a il·lustrador
de la majoria de les portades dels seus discos, ho és menys el seu
vessant com a portadista de la discogràfica catalana Concèntric, a
on va treballar en discos de músics com Lluís Llach, Maria del Mar
Bonet o Guillermina Motta, entre d'altres.
La
Catalunya musical que es movia a l'entorn de la Nova Cançó i,
sobretot el grup que formaven Els Setze Jutges, va tenir en la
discogràfica Edigsa, creada el 1961, el seu principal canal de
distribució. A banda de musicalment, Edigsa va fer una aposta clara
i decidida pel disseny de les seves portades com a element
comunicatiu i captivador. Jordi Fornas (traspassat el 2011) va ser
també el responsable de la imatge d'Edicions 62 (editorial que
acompleix els seus primers 50 anys) i de col·leccions tant
emblemàtiques com La Cua de Palla i El Balancí. La
capacitat innovadora de Fornas a Edigsa es va reflectir en un disseny
modern i treballat, que va més enllà de la portada neutra amb la
fotografia identificatòria de l'artista, amb el joc entre les
fotografies bàsicament en blanc i negre i una tipografia colorista.
Com remarca Carles Gàmez al catàleg de l'exposició Cançoníssima.
Dies de vinil i cançons (Fundació Josep Renau, València,
2008), Fornas "conjugarà hàbilment la imatge d'un producte
comercial i de consum amb un concepte identitari, reivindicatiu i
cultural, com la Cançó en català, i que resultarà seductor i
atractiu per a aquest públic 'conscienciat'".
El
disseny de les seves portades serà també, en un sentit menys
acadèmic i més vital, un dels trets distintius de la discogràfica
que es crearà el 1965 fruit d'una escissió d'Edigsa. Discos
Concètrics estarà liderada per l'activista cultural Ermegol Passola
i publicarà els treballs de músics i cantautors com Josep Maria
Espinàs, Guillermina Motta, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach entre
d'altres. Concèntric, però, era la pota discográfica d'una
societat que incloïa un local d'actuacions com la mítica Cova del
Drac i una botiga de productes culturals.
Entre
els músics debutants que troben aixopluc a Concèntric hi haurà un
jove Pau Riba (Palma de Mallorca, 1948), que l'any 1967 publica un EP
encapçalat pel tema Taxista. Com a tret diferencial, a banda
de la denúncia de la manca de feina, hi havia que la portada era
feta pel mateix Riba. Era l'any de l'anomenat estiu de l'amor
i contrariament a molts altres cantautors, sobretot dels Setze Jutges
(grup que, per cert va rebutjar la incorporació del nét del poeta
Carles Riba), Pau Riba ja no mira musicalment i culturalment cap a
França sinó que el seus referents estan a l'Amèrica de Bob Dylan i
la psicodèlia dels Beatles i el Sgt. Pepper's.
Seguint
la marcada personalitat del seu creador, les portades de Riba per a
Concèntric eren trencadores i trangressores i es situaven
perfectament a la vanguarda del disseny musical a l'estat espanyol,
comparables, en tot cas, a una estètica més anglosaxona, amb la
incorporació d'elements propers al pop art, l'underground i la
psicodèlia, que esdevindran, a l'igual que en el cas d'Edigsa, un
tret clarament distintiu de les produccions de Concèntric.
El
primer treball per a la discogràfica serà, doncs, el disseny per al
seu primer disc en solitari, en el que manifesta el punt de rebel·lia
juvenil incloent una llegenda, en anglès i escrita en una xapa, en
la que es preguntava why the boys leave home?.
A partir d'aquí vindrien un munt de portades i cartells per a músics
com els ja esmentats i el Grup de Folk, Rafel Subirachs o Joe
Skladzien, en els que Pau Riba crea un univers propi, derivat,
evidentment, del seu propi univers personal. Les visions oríriques;
la inclusió del dibuix i el còmic, alguns marca de la casa de
Nazario, d'altres de propis; les fotografies (fetes principalment per
Ferran Freixa i Josep Maria Franciso) manipulades, sobreexposades o
superposades al laboratori, en un temps en què no hi havia
programari informàtic i tot era manual i gairebé artesanal; les
tipografies gens convencionals, retocades a partir del Lletraset, o
directament inventades del no res; la inclusió de retallables.....
Tot plegat, un exercici agosarat de disseny, buscant l'impacte
visual, i una clara aposta editorial per un públic jove, rebel i que
mirava més enllà de les nostres fronteres i que a dia d'avui
constitueixen, efectivament, un tret distintiu d'aquell temps i
d'aquella generació.
Tres
elements es podrien destacar de l'univers creatiu de Pau Riba, tant
pel que fa referència al disseny, com a la seva dimensió musical.
L'àlbum Dioptria,
pensat com un doble disc, però editat en dues parts per imperatius
de la discogràfica, està unanimement considerat (sobretot el
Dioptria I) com el
disc amb el que naixia el rock català. És un treball musicalment
impressionant en el que Riba es rodeja d'un grapat de músics
innovadors en aquells moment i d'una altíssima qualitat tècnica com
Toti Soler i Jordi Sabatés. Per a la portada, el Pau Riba
dissenyador utilitza un fragment del quadre del pintor romàntic
alemany Philip Otto Runge anomenat Der Morgen,
pintat el 1809.
Després
de publicar el Dioptria II,
Pau Riba deixa Barcelona i s'instal·la a principis de 1971 a
Formentera per a una llarga estada. Allà, canviant radicalment el
conceptes musicals i personals, vivint en plena natura, sense
complicacions ni elements superflus, descobrint noves dimensions a
través de l'LSD, Pau Riba enregistra un disc de benvinguda per al
seu fill Pau que portaria el títol de Jo, la donya i el
gripau (i que s'acaba de
reeditar en una complerta versió que inclou un CD, un DVD i diversos
elements gràfics). El dibuix de la portada és del mateix Pau Riba i
es mou entre la senzillesa naïf, les referència a la vida bucòlica
de l'illa i alguna referència indirecta a Salvador Dalí i els seus
dibuixos invisibles segons
explicava el mateix músic en un article de Eduardo Bravo a la
revista Visual. Pau Riba i Dalí, per cert, van tenir una bona
amistat tot i que no es va plasmar en cap col·laboració conjunta,
tot i que Riba va demanar el geni de Cadaqués que il·lustrés el
seu disc de 1981 Amarga Crisi.
El
Pau Riba cartellista es pot resseguir en cartells propis com el
d'acompanyament de Taxista,
amb una certa evocació de l'estètica musical de la costa oest dels
Estats Units, els del Grup de Folk o, principalment el del Canet Roc
de 1978, en en que torna a utilitzar una imatge clàssica, en aquest
cas una verge de Filippo Lippi sota la llegenda Contrita
Contradictio Virgo Inseminanda,
i en la que reflecteix la seva passió per l'astrologia i l'alquímia
(ell que és un notable alquimista del llenguatge) i, clar, la
provocació inherent a tot artista.
Pau
Riba sempre ha donar una gran importància al disseny dels seus
treballs (a banda dels esmentats, cal destacar el disc-objecte
cultural que va ser Transnarcís,
que va requerir més d'un any de feina amb l'estudi Saura-Torrente i
que incloïa potets amb olors de flors amb un disseny exquisit),
gairebé tanta com a la mateixa paraula i al llenguatge, com ho posen
de manifest la caixa amb la recent reedició de Jo, la
donya i el gripau o el llibre
que està a punt d'aparèixer en el que repassarà les seves millors
lletres de cançons.
Article publicat per Ramon Moreno a la revista BONART, Abril, 2012