Pau
Riba és un dels referents imprescindibles de la cultura catalana. La seva
vessant com a músic és la que domina una personalitat creativa polièdrica en la
que també hi tenen cabuda l’escriptura, el cinema, la televisió, el teatre i
les arts plàstiques.
A
nivell musical, Pau Riba està considerat el pare del rock català. El seu disc
Dioptria, disc volgudament doble però publicat en dues entregues individuals
entre els anys 1970 i 1971 va marcar un abans i un després en la concepció
musical del país i va obrir una nova ruta paral·lela al món de la Cançó. Com a
jove inconformista a les darreries de la dictadura, Pau Riba era rebel de mena
i tenia la mirada posada en la cultura que arribava del món anglosaxó. Els seus
referents ja no eren els grans noms de la cançó francesa, sinó que tenien més
importància les lletres de Bob Dylan, la impactant força del Sgt. Pepper’s o el
Yellow Submarine dels Beatles, el rock progressiu, els hippies, el món
underground...
A
Dioptria, Pau Riba es rodeja de músics solvents i destacats, aplegats al grup
OM encapçalat per Toti Soler, amb qui Riba faria parella de fet musical en
molts altres treballs discogràfics. A la classificació que la revista Enderrock farà el febrer de 2004 ,
coincidint amb el seu número 100, del disc de Pau Riba es situava al capdavant
de la classificació dels 100 millors discos del rock i la cançó en català. I
encara la revista Rockdelux situava
els dos Dioptries al número 14 dels 100 millors discos espanyols del segle XX.
Però
l’any 1971, Pau Riba abandona Barcelona i se’n va a viure a la illa de
Formentera, a la recerca de la llibertat personal de què no podia gaudir a la
Barcelona franquista i repressiva i d’una vida en contacte amb la natura. Amb
la seva dona Mercè volien tenir el seu primer fill de manera natural i sense
suport mèdic. Pau Riba fill, Pauet, naixeria el febrer d’aquell any alhora que
s’enregistrava el disc Jo, la donya i el
gripau que reflectia l’important moment creatiu en què es trobava Pau Riba
i una aposta conceptual per la simplicitat formal.
Tot
i que no va ser fàcil convèncer la seva discogràfica, Edigsa, del fet
d’enregistrar un disc fora d’un estudi de gravació, amb una enregistradora
Nagra de les que habitualment es feien servir per als rodatges cinematogràfic
(aportació del gran amic de Riba i “segon pare”, el cineasta Joquim Jordà) i la
participació de només tres músics: Toti Soler i el seu germà Martí i el mateix
Riba. El disc, finalment, es publicaria l’octubre de 1971 i ara, en complir-se
40 anys, Pau Riba n’ha fet una acurada reedició en diferents formats. La versió
en CD inclou, a banda del disc original, un DVD amb muntatges de l’Albert Pla i
Pastora, entre d’altres, i una pel·lícula del cineasta Isaki Lacuesta a partir
de filmacions fetes en el seu moment per Joaquim Jordà i Mario Pacheco). Tot
plegat en una capça amb un dibuix i un cartell de Miquel Barceló.
Al
meravellós llibret que acompanya la reedició de Jo, la donya i el gripau (en el que el Jo, evidentment, és la mateix cantant, la donya, la seva dona Mercè Pastor i el gripau el nounat) Pau Riba reconeix la seva voluntat de fer un disc
de “folk psicodèlic, per autòcton” a partir de senzilles cançons infantils
dedicat a un nen de la nova era. Els títols de les cançons són eloqüents i
evocadors: Mesquinet, Mama nen, o les versions de La lluna, la pruna que obren i tanquen
el disc. Però a banda de tot, Jo, la
donya i el gripau reflecteix, efectivament, un estat d’ànim i un ambient
relaxat i amigable amb temes com Mel, un reggae formenterí, i la tendra evocació
de la Mercè Pastor a Donya Mixeires.
La
reedició de Jo, la donya i el gripau
coincideix també amb l’anunci d’un llibre en el que Pau Riba aplegarà (amb les
corresponents explicacions de cada tema) algunes des les seves millors lletres
de cançons. De fet, Pau Riba, que sempre ha considerat les seves lletres de
cançons com a poemes, està considerat un dels més importants lletristes de la
música catalana, herència, potser, dels avis Carles Riba i Clementina Arderiu.
Article publicat per Ramon Moreno al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 4 de març de 2012