La
crisi que va saccejar el món occidental als anys 70 va ser de
dimensions globals i va tenir llargues repercussions. La decissió de
la OPEP (organització de països exportadors de petroli) d'aturar la
producció de cru, va generar una espiral inflacionista de dimesions
gairebé desconegudes fins aquell moment, a excepció de la crisi del
29 americana. La indústria musical també en va partir durament les
conseqüències: el vinil, el suport dels Lp's i dels singles es
fabricava a partir de derivats del petroli. El mercat musical i
discogràfic, que s'havia convertit en la principal indústria de
l'oci superant el cinema, es va enfonsar econòmicament i va limitar
de manera dràstica el seu creixement artístic. La creativitat deixa
pas a la programació i direcció del grans conglomerats de la
indústria de la música i el benefici, ràpid si pot ser, és l'únic
argument de tot plegat. Les modes musicals, com ha assenyalat el
crític musical i escriptor Jordi Sierra i Frabra, "de 1974 a
1978 seran part d'un joc tendent a una mateixa fi: l'enriquiment
d'uns pocs a costa d'uns molts". La falta de creativitat
generada per l'aposta sobre segur de les discogràfiques en base al
benefici que podien generar els discos que editaven va portar a mirar
massa el passat i poc al futur. El so es fa sofisticat i poc atrevit
i no seria fins els 1977 quan el món de la música pateix una
fonamental saccejada.
El
moviment punk
A
Anglaterra els joves de la meitat d'aquella dècada dels 70 tenien
realment poques perspectives de futur. El sistema escolar només
ajudava els primeres espases i discriminava la resta. Els joves no
comptaven per a res i el seu futur anava indestriablement lligat a
les llistes i oficines de l'atur (algun grup com els UB40 prenen el
nom d'un d'aquells inmombrables impresos de calia omplir). No
resulta, doncs, estrany que els joves tinguessin un ressentiment
important vers el sistema i que un dels eslògans més repetits l'any
1977 fos "no future".
El
moviment punk és fruit, com tots els moviments musicals i culturals,
de la seva època. El desencant juvenil, la desafecció social (per
dir-ho en paraules d'avui dia, ja que la descripció d'aquells temps
sembla talment un reflex de la nostra realitat), el rebuig a
qualsevulla convenció social, era la resposta a una societat que els
marginava i de la qual els joves se n'apartaven. Un altra
conseqüència va ser la capacitat d'autosuficiència que es
reflectiria en el "do it yourself". La indumentària era
reciclatge 100% i tenien un punt de provocació en l'estètica: els
imperdibles en serien elements característics, així com les xupes
de cuiro decorades i guixades. Els cabell, de punta o ben curts, es
pintaven de colors i la cresta característica dels indis mohicans es
va tornar a posar de moda com a element de batalla.
El
"fes-t'ho tu mateix" també era aplicable a la música i la
cultura. El Londres de la segona dècada dels setanta bullia
d'elements artístics efímers i peculiars (com una exposició
titulada Prostitution, que
intentava trencar tabús), els fanzines i les revistes autoeditades
van viure un dels moments de màxima esplendor. En bona part, el punk
va fonamentar la seva consolidació com a moviment musical (i
cultural, no cal oblidar-ho) gràcies a la xarxa de difusió que
formaven aquestes publicacions. Cal tenir en compte que el punk no
només va ser bandejat per la premsa musical i generalista "seriosa",
sinó que va ser combatut amb virulència des de les tribunes
mediàtiques.
Els Sex Pistols i els altres
A nivell musical el punk es presenta com la màxima quota de la
democràcia participativa. No cal se músic, ni saber de música, per
a formar un grup. Realment no és cap novetat. La història del rock
es farceix principalment de gent que no té cap coneixement musical i
en primera instància els seus inicis parteixen de la devoció i la
passió, d'Elvis Presley als Beatles passant per Jimmi Hendrix o els
Sex Pistols.
Els
Pistols aviat es converteixen en el referent musical, al costat
d'altres grups com els Buzzcocks (que, ja tenia mèrit, podien fer
una versió dels Ramones dos segons més curta que l'original), els
Damned o els Clash, més combatius socialment i políticament. Però
els Sex Pistols atreien el jovent amb les seves actuacions salvatges
i apoteòsiques, una mena d'agressió musical i visual, a voltes de
manera literal: escopien el públic, es barallaven,
s'autolesionaven.... Música ràpida i agressiva, lletres contundents
i provocatives. Anarchy In The UK
conté frases que no deixen ningú indeferent: sóc un
anticrist, sóc un anarquista.
Directe a la jugular del sistema. El primer single dels Sex Pistols
apareix el novembre de 1976, amb un cartell promocional que utilitza
una foto de la bandera britànica esparracada, enganxada amb clips i
imperdibles. La discogràfica EMI no aguanta la pressió i els
acomiada després d'una entrevista televisiva d'1 minut i 40 segons,
en la que es dediquen a insultar de manera contínua l'entrevistador.
Més tard també serien acomiadats per A & M Records. Els Pistols
tenien les butxaques plenes però encara cap disc al mercat, però
tothom parlava d'ells.
Als
Sex Pistols devem el gran disc de la música punk. Never
Mind The Bullocks. Here's The Sex Pistols (que
traduït seria alguna cosa com: no em toqueu els collons, aquí estan
els Sex Pistols) s'editaria l'octubre de 1977, amb el grup,
paradoxalment, ja en descomposició (Glen Matclok, l'únic que tenia
alguna noció de música, havia estat acomiadat, oficialment pel seu
penjament de la música dels Beatles; i el nou baixista Sid Vicius
donava mostres a cada minut de la seva nul·la capacitat musical i
fins i tot cognitiva, abonat a tot els excessos imaginables). Però
el disc conté perles de vital importància com el ja esmentat
Anarchy In The UK, el
mític Good Save The Queen (hagués
estat divertit que aquest tema, 35 anys després hagués sonat a la
cerimònia d'inauguració dels jocs olímpics de Londres, amb
presència de la mateixa reina d'Anglaterra), o Bodies,
Holidays In The Sun o
Pretty Vacant. Pura
força, sense massa pretensions que no fossin la senzillesa i la
contundència.
Per a qui vulgui endinsar-se en aquest disc, res millor que l'edició
conmemorativa que s'acaba d'editar, amb un pack que inclou el disc
original remasteritzat, acompanyat de cd's amb rareses i cares B, un
concert en directe, un documental en DVD i un llibre de 100 pàgines
repassant la història dels Sex Pistols.
Punk, encara
Han
passat més de tres dècades i el punk continua present al món de la
música. Com diu el mateix Jordi Sierra i Fabra, "el Punk Rock
no és nou ni vell: és aquí". Hi havia música punk abans de
l'esclat de Londres i en continua havent en l'actualitat. Com va
escriure el gran cronista del moviment punk, Jon Savage (Englands
Dreaming. Los Sex Pistols y el Punk Rock.
Reservoir Books, Barcelona 2009), es "reaferma el vigor
continuat de l'ADN del punk, no com a música o cultura o com un
grup, sino com a símbol global d'animositat, rebel·lió o pur
transtorns juvenils. Després de tot, si les coses no es qüestionen,
res canviarà".
Publicat al setmanari HORA NOVA, 30 d'octubre de 2012