El
Museu d'Art Modern de la Ciutat de París acull la primera
retrospectiva de Robert Crumb, un dels més grans dibuixants dels
darrers 50 anys. Crumb és també un dels apòstols de la cultura
underground i encara avui, als 68 anys, és venerat per diverses
generacions, com ho demostra precisament, l'exposició Crumb. De
l'Underground à la Genèse que es podrà veure a París fins el
19 d'agost.
No és
habitual que el còmic ocupi l'espai central d'un museu d'art, però
com dèia Bob Dylan, els temps estan canviant, i la contracultura ja
no és el que era. Mario Maffi, en el seu clàssic estudi La
cultura underground (Anagrama,
Barcelona, 1975), enllaça els orígens de l'underground en la beat
generation dels anys 50 del
segle passat. I si bé en un primer moment la paraula representava el
que significava (activitat cultural en certa manera clandestina o
minoritària), a partir del 1963 el terme underground es va anar
extenent per a acabar englobant una part important de la subcultura
juvenil, que clarament, explotaria al San Francisco del 1968, en
l'anomenat estiu de l'amor.
Robert
Crumb, precisament, s'insta·la a la ciutat californiana l'any 1967,
i no només va veure el fonòmen sinó que en va ser protagonista
actiu. Crumb havia nascut a Filadèlfia l'any 1943 i de ben jove es
dedica al dibuix, amb el seu germà, com a una manera d'escapolir-se
de la rigidesa de la vida familiar. Serà a San Francisco que crearà
la revista Zap Comix,
publicació en la que, a banda del mateix Crumb, que crearia en
solitari els primers dos números, hi col·laborarien altres autors
psicodèlics com Rick Griffin i també Gilbert Shelton. El darrer
número, fins al moment, de Zap
Comix es va publicar
el 2005.
Com
recorda l'escriptor català Lluís Racionero (Memòries de
Califòrnia, Edicions 62,
Barcelona, 1988), que va viure aquells temps a Berkeley, "el 68
va tenir el seu origen i el seu motor en els mateixos joves que, de
bell antuvi, el que varen fer fou protestar amb el seu model de vida
alternatiu (...) El 68 no fou una rebel·lió d'idees, sinó de
vivències. La gent no protestava amb arguments, sinó amb formes de
vida noves, dissonants, incompatibles amb l'establishment."
A nivell musical, San Francisco era la gran capital. La música era
la punta de llança de la ideologia hippie i la que transmetia els
missatges que aquesta generava. Carlos Santana, Jefferson Airplane,
Gratefud Dead, The Doors, Jimi Hendirx o Janis Joplin, són només
alguns dels noms, potser els més populars, que posen la banda
sonora a aquella època.
Robert
Crumb viu aquella febre psicodèlica i entra en contacte amb la Janis
Joplin, per la que crearà un dibuix que, tot i que destinat en un
primer moment a ocupar la contraportada del seu primer disc,
s'acabaria convertint en una de les portades més impressionats i
reconeixibles de tota la història de la música. Cheap
Thrills (disc que s'havia de
titular Sex, Dope and Cheap Thrills
i que va partir el canvi de nom vista l'oposició a un títol tant
explícit per part de Columbia Records), publicat el 1968, atreu des
de la mateixa portada, amb uns dibuixos plenament identificables amb
l'autor i amb la personalitat de la Janis i que reflecteix també el
precís moment en que s'ubica el disc, que conté, tanmateix algunes
de les peces més clàssiques i immortals de la passional diva rock
del moment, com Summetime
o Piece Of My Heart.
Quan Janis Joplin li va demanar quant volia a canvi d'aquell dibuix
(que Crumb recorda que va acabar durant una llarga nit a base
d'amfetamines), l'artista li va dir que amb una "una pessigada a
la teta" es donava per pagat. Tot i això, va rebre finalment
600 dòlars, que es van convertir en 21.000 quan l'original es va
subhastar a Sotheby's.
Robert
Crumb no era, però, aliè al món de la música, tot i que la seva
passió era el jazz i el blues i els vell discos de 78 rpm. (en té
una col·lecció de més de 10.000 discos). Sempre va afirmar que el
rock no era especialment la seva música preferida i, per aquest
motiu, va rebutjar una proposta dels mateixos Rolling Stones per a
què els dissenyés la portada d'un dels seus discos. Crumb va fer la
portada d'quell disc de Big Brother and The Holding Company només
per a la Janis Joplin, però amb els anys va mantenir-se fidel al
portadisme amb alguns centenars de caràtules de discos que van des
de recopilacions de vells bluesmen, fins a música de banjo, o
portades per als discos del seu propi grup, The Cheap Suits
Serenades, amb els que toca el banjo. Algunes d'aquestes portades es
poden trobar al llibre Crumb, la colección de portadas de
discos (La Cúpula, Barcelona,
2011).
Però l'ambient general d'aquell estiu de l'amor sí que es va
reflectir en Robert Crumb, que es va endinsar en el món de drogues
com l'LSD, per a denunciar amb amb les seves curtes vinyetes (a
l'estil de la tira periodística) la hipocresia de la societat de la
primer potencia mundial mitjançant del sexe, la violencia, les
drogues, l'absud, el nihilisme... que transmetia a través de les
delirants aventures de personatges com Mr. Natural.
L'exposició
de París, evidentment, fa especial incidència en aquesta faceta
musical de la creació de Robert Crump. Estructurada en 12 apartats
temàtics cronologics (Crumb avant Crumb,
Underground, Actuel,
Snatch Comic, Des
héros peu recommanandables,
Éstrange Amérique,
Weirdo, Crumb
par Crumb, La musique
du passé, Cultures
populaires, La Génese
i Crumb en France) la
mostra inclou algunes de le seves creacions més populars, com el Gat
Frit, Angelfood McSpade o Schuman The Human. Crumb, de
l'Underground à la Genèse
aplega 700 dibuixos originals, els quaderns de croquis de l'artista i
200 revistes undegrounds.
No
és extrany que França reti un homenatge d'aquesta importància a
Robert Crumb. Va ser a través d'aquest país que Crumb va aterrar a
Europa amb els seus dibuixos a la revista Actuel, una de les icones
de l'esquerra contracultural francesa dels 70. Més tard Crumb i la
seva dona, la també dibuixant i col·laboradora Aline,
s'instal·larien a la ciutat de Nimes.
Crumb,
de l'Underground à la Gènese
esdevé una mirada imprescindible a un artista igualment
imprescindible de la creació popular.
Article publicat a la revista BONART, agost-setembre de 2012