Curiós.
Una de les notícies que més impacte ha generat a les xarxes socials
les darreres setmanes fa referència a un músic dels anomenats
dinosaures del rock.
L'imprevist retorn de David Bowie ha acabat de cop amb anys
d'especulacions sobre la seva salut física i musical, i la
publicació del tema Where are we now?
ha tornat la il·lusió a un munt de seguidors, antics i actuals, del
Duc Blanc.
Feia gairebé una dècada que David Bowie va haver d'abandonar els
escenaris a causa de problemes cardíacs. D'ençà, poc o gens s'ha
sabut d'ell més enllà d'algunes aparicions esporàdiques en actes
benèfics o al costat del seu fill Duncan, director de cinema; i
algunes puntuals col·laboracions musicals. Les especulacions sobre
la seva salut es van succeir sobretot quan els tabloides britànics
van publicar fa uns mesos unes fotos de Bowie pasejant per Nova York
que van obligar l'entorn del músic a desmentir que estigués
físicament finiquitat.
El cert, però, és que Bowie ha tornat. El tema Where are we
now? es presenta com el primer single del seu nou treball, que
portarà el títol de The next day i que sortirà a la venda
el proper 11 de març. La sensació és que David Bowie es vol
retrobar amb el seu passat. A la nova cançó les referències a la
ciutat de Berlín són constants. I la relació de Bowie amb la
ciutat sempre ha estat especial des que el 1976 s'hi va instal·lar
amb el seu amic Iggy Pop. Els tres discos que publica entre el 1977 i
el 1979, coneguts com a trilogia berlinesa marquen un gir en
la seva carrera musical. Enrere quedarien el Bowie galàctic d'Space
Oddity (1969) i la icona glam de The rise and fall of
Ziggy Stardust and the Spiders from Mars (1972), considerats,
d'altra banda, dos dels discos més destacats i influents de la
històrica de la música rock.
Low (1977), Heroes (1977) i Lodger (1979) se
situen en l'etapa més creativa de David Bowie, que treballava no
només en els seus elapés, sinó que també tenia temps per ajudar a
rellançar, com a productor, compositor i músic, la carrera d'Iggy
Pop amb els discos The Idiot (1977) i Lust For Life
(1977) i Lou Reed, que amb Transformer (1972) creava un nou
referent musical lluny del record de la Velvet Underground. Aquells
tres elapés marquen no només el punt àlguid musical de Bowie, sinó
la seva reconversió musical més important: s'obre a noves músiques,
més electròniques i experimentals amb l'ajuda de músics com Brian
Eno i Robert Fripp. El mateix David Bowie afirmaria que "res
sonava com aquells tres discos. El meu jo complert és en ells".
Al llarg de la seva trajectòria David Bowie s'ha convertit,
efectivament, en una de les figures més importants i influents de la
música rock. Les seves periòdiques reinvencions personals
comportaven també un canvi de ritme en el panorama general. Dels
inicis pop a l'etapa més psicodèlica, amb obres conceptual i un
personatge que es movia a cavall de la música i el teatre per a
convertir-se en icona del glam-rock, passant per l'època
berlinesa amb influències més avant-garde. Més asserenat a
la dècada dels 80 i convertir ja en un clàssic, Bowie trepitja sons
netament funkys (Let's Dance, 1983) que el fan sovintejar les
llistes de popularitat juntament amb temes més transversals com
China Girl i This Is Not America, que l'acosten a tots
els públics. A cavall dels 80 i la dècada dels 90 es converteix en
el rei dels directes, amb gires mastodòntiques (com l'espectacular
Sound And Vision de l'any 1990), amb el virtuós i, a voltes
excessiu, Peter Frampton a les guitarres, en les que aprofita el seu
catàleg musical de referència. Sense oblidar, però, els seus
orígens creea un petit-gran-grup, els Tin Machine, adreçat a
seguidors més sibarites. A partir dels anys 90, Bowie viu més del
seu passat que dels éxits que li puguin aportar les noves
produccions discogràfiques. Els discos, amb diferents estils i
teatralitats es succeixen amb certa regularitat (Black Tie White
Noise, 1995; Earthling, 1997; Reality, 2003, per
citar-ne uns exemples,) fins arribar als problemes de salut que
l'allunyen dels escenaris i el mantenen reclós al seu espai... fins
avui, en què el Duc Blanc es reinventa creant una expectació
general només a l'abast d'unes poques figures escollides.
Ramon Moreno
Article publicat al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 24 de febrer de 2013