Durant
la darrera campanya electoral al Parlament de Catalunya Ítaca va ser
ben present al llenguatge
quotidià.
Els partits en parlaven i es va generar un debat mediàtic
sobre "què volen dir les Ítaques",
que escriuria amb èpica lírica el poeta Konstandinos
Kavafis.
No és precisament que la classe
política hagi retornat a la poesia, que més aviat es situa en la
crònica negra més vulgar, però és ben cert que la cosa prenia un
caire interessant quan el mateix cantautor que en va popularitzar una
versió musical del poema de Kavafis, també va demanar, de manera
activa, el vot per a un històric partit polític.
Tot
plegat coincidia en el temps, per aquells camins atzarosos que té el
destí, amb la publicació d'un més que interessant volum sobre la
història del col·lectiu musical (i cultural m'atreveixo a dir) que
es va anomenar Els Setze Jutges i del
qual
en formava part el susdit cantautor. Efectivament, "Els Setze
Jutges. Crònica tendra i irònica d'un país" escrit a sis mans
per Joan Manuel Escrihuela
Ruiz,
David Ferrer i Fermí Puig, traça la història del moviment musical
que va ajudar, de manera determinant, a la represa
cultural
del nostre país, arrasat
pel
feixisme i ofegat per la dictadura franquista (que, no cal dir-ho, és
el mateix).
Em
fa arribar el volum, l'amic Escrihuela, expert escriptor musical de
temes més centrats en el rock (i especialista en l'obra de Joan
Manuel Serrat), però que generacionalment va viure i participar els
moments de la Cançó a Barcelona. Joan Manuel em parlava
apassionadament del llibre durant la seva preparació, de les
difícils tasques de recerca de materials i de l'accés que van tenir
a tots els "Jutges", fet que ha possibilitat un treball
extraordinari i que s'intueix definitiu
sobre el tema. Escrihuela ha realitzat les biografies dels Jutges i
els dibuixos que apareixen
al llibre. Per la seva part, David Ferrer n'ha traçat els capítols
de la història del col·lectiu i Fermí Puig, que és alguna cosa
així com el documentalista "oficial" de la cançó popular
catalana, amb el millor arxiu sobre el tema, n'ha preparat la part
més documental.
Prenent
en consideració la data del 29 d'abril de 1962, que fou la primera
actuació en què els músics es presenten com a Setze Jutges, tenim,
doncs, que de tot plegat fa 50 anys. En aquella ocasió, a Premià de
Mar, hi actuaren Miquel Porter i Moix, Remei Margarit,
Delfí Abella i Josep Maria Espinàs. Hi havia hagut algunes
actuacions prèvies, sense nom de grup, però en tot
cas,
aquella va ser l'actuació fundacional.
Una
de les primeres coses que sobta en llegir el llibre és l'afirmació
que es fa d'entrada que "el punt de partida dels Setze Jutges,
aquell episodi puntual a partir del qual tota la
seva
història avança, mai no va existir". Aquest episodi seria la
publicació d'un article de Lluís
Serrahima
a la revista Germinabit
el gener de 1959 en què reclamava que "ens calen cançons
d'ara". Els autors volen dir que, com tot a la vida, la cosa es
fa formar a partir de determinats esdeveniments paral·lels que
desembocarien en la creació dels Jutges.
El
nucli fundacional dels Setze
Jutges va tenir l'habilitat d'incorporar
les noves fornades de cantautors, molt joves, que sel's
apropaven i als quals feien
de padrins, i que farien baixar la mitjana d'edat del col·lectiu i
connectar-lo de manera nítida al jovent del país. Quico Pi de la
Serra en seria el primer (amb un destacat paper com a enllaç per a
captar membres més joves) i tot seguit s'incorporarien Enric Barbat,
Xavier Elies, Guillermina
Motta,
Carme Girau, Martí Llauradó....
fins arribar,
en
fi, als noms més coneguts de Joan Manuel Serrat, Maria del Mar
Bonet, Rafael Subirachs
i Lluís Llach.
Alguns personatges importants no es van incorporar,
paradoxalment, als Setze Jutges, tot i que estaven clarament en
l'òrbita, com Raimon, per criteris sembla que geogràfics, en viure
allunyat a Xàtiva. D'altres, com Pere Tàpies i Pau Riba, no van
passar l"examen"
d'ingrés. De Pau Riba es va dir que tenia "una veu de regadora"
i que el seu estil es basava en el folk i no tant en la tradició de
la cançó francesa, que era d'on bevien (gairebé) la totalitat dels
Jutges de ple dret. A tall de resum encertant i pertinent, els autors
deien
que "Riba tenia un
paper en
la Nova Cançó, tot i que no s'adaptava a Els Setze Jutges".
Per la seva part, Pau Riba, que no va entendre en el seu moment la
decisió,
sempre ha mantingut que va ser una mena de sort quedar-ne fora, cosa
que va permetre projectar la seva creativitat a camps més amplis que
la cançó, fins el
punt
d'arribar a crear el disc més important de la història de la música
rock a Catalunya, el Dioptria.
La
història dels Jutges, com no pot ser d'altra manera, corre
paral·lela a la història cultural del país. En tot
cas,
queda bastant clar que la música va constituir un aspecte fonamental
de la represa
cultural
i social de Catalunya d'ençà la guerra civil. De les primeres
actuacions en domicilis particulars, es passa progressivament
a espais públics i equipaments que s'anaven creant, gràcies
sobretot a l'impuls de mecenes com, entre d'altres, Ermengol Passola,
creador de la discogràfica Concèntric (una mena d'escissió
d'Edigsa)
que va renovar
la
producció discogràfica al país, i també fundador del local La
Cova del Drac.
Un
tema important que és present a les pàgines del llibre és la
lluita contra la dictadura i contra els tentacles
del règim: en primer lloc la prohibició de l'idioma, la censura,
els permisos governamentals per actuar, etc. etc. etc. La lluita del
poble català per la seva supervivència ha estat i és, encara, dura
i difícil. Un tema pel qual, encara, no sembla que hagin passat 50
anys, i tal i com van les coses a casa nostra, requerirà un nou
moviment de resistència popular i social més aviat que tard.
Per
als maniàtics del col·leccionisme, un dels aspectes més destacats
del llibre "Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d'un
país" és l'abundant documentació que s'hi aporta, amb
fotografies, reproduccions de programes i cartells, el llistat de
totes les actuacions dels Jutges que han pogut ser documentades, la
discografia, i, sobretot, un munt d'anècdotes, divertides, tendres i
àdhuc esperpèntiques que representen no només la història d'un
moviment musical, sinó també la història del nostre país. Els
recomano fervorosament la lectura, contemplació i gaudi d'aquest
llibre (Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d'un país.
Viena Edicions. Barcelona, 2012).
Ramon Moreno
Publicat al setmanari HORA NOVA, 29 de gener de 2013