 |
| Foto: arxiu Pere Van Eeeckout |
Introducció
Potser és una frase recurrent i poc imaginativa, però no ens
equivocaríem massa si afirmessim amb contundència que per les venes
d'en Pere hi corre molta música. De fet, no és gens estrany
imaginar-lo amb les baquetes a les mans i unes percussions penjades
al coll, bé en una cercavila, bé donant classes de tambor a la
mainada o a la gent més jove. De fet, una gran part de la vida d'en
Pere Van Eeckhout, ja des de l'escola, ha estat vinculada a la música,
amb molts anys dedicats de manera professional, fins que 'penja els
pals' i es dedica a la restauració i al negoci turístic.
En tot cas, les converses amb en Pere van donant voltes per
intruments, solos de bateria, portades de discos mítiques, músics
genials que van enregistrar aquest o aquell elapé, directes i
concerts espectaculars, jazz, funky, sons llatins, i rock, molt de
rock... Com dèia aquell, només és rock and roll, però ens agrada.
A en Pere li agrada.
L'aprenentatge
A voltes és difícil recordar en quin moment o quin fet va obrir a
una persona la porta del món de la música. En Pere ho té clar i la
cosa no deixa de sorprendre: a l'escola primària. Clar que la
resposta té trampa, en un sistema educatiu, el de mitjans de la
dècada dels 50 del segle passat, que no era precissament modern i
obert. I és que en Pere van Eechout (Barcelona, 1950) va estudiar al
Col·legi Alemany de Barcelona, un lloc més aviat elitista en el que
hi entra perquè el seu pare hi treballava com a fuster. Amb aquell
primer professor de música, que a més era luthier (i que utilitzava
el taller del Sr. van Eeckhout per a treballar), els va iniciar no
només en els rudiments de la música clàssica sino també del jazz,
en unes classes molt didàctiques i participatives que fomentaven la
creació de grups i combos amb companys de l'escola. També portava
als seus alumnes a concerts de música clàssica. En Pere recorda
haver quedat "impressionat" en una Novena Simfonia
de Beethoven. Professor com aquell feien estimar la música.
Com va arribar en Pere a interessar-se per la bateria té a veure amb
la casualitat i l'assignació per aproximació. A l'hora de repartir
els instruments el seu professor va sospesar el fet que la seva mare
era aragonesa i que ell des dels 4 anys havia tocat el tambor en
algunes professons en les que havia participat. En aquelles
comarques, sobretot al Baix Aragó la tradició d'acompanyar la
Setmana Santa a ritme de tambor es remunta a l'Edat Mitjana.
Adjudicat: en Pere tocaria la bateria i les percussions.
El primer que aprendrien a tocar aquells alumnes seria el mític tema
que Ray Charles va publicar l'any 1959 What'd I Say. Quedava
clar a quina era l'orientació de les classes de música en aquell
col·legi i quin també era la tendència musical que prendria el
jove Pere. El seu record de simpatia cap a aquell professor és
enorme.
Evidentment, els intruments musicals
eren difícils de comprar a principis de la dècada dels 60 a
Barcelona i, en conseqüència resultaven molt cars. La primera
bateria pròpia d'en Pere (l'altra era la que hi havia al cole) la
tindria als 12 anys: una RAF,
amb parxes de pell. Tot un luxe....pagat en generosos terminis i amb
un gran esforç familiar. Aquesta marca de bateries es fabricava a
Barcelona i eren també conegudes com a rafeques.
Curiosament, aquelles bateries
tant limitades són avui dia una preciada i cara peça de
col·leccionista, utilitzada per músics que volen recuperar un so
vintage dels anys 60. Coses de la vida, i la música.
En Pere, però, no només practica la bateria a les classes de música
a l'escola. També farà classes de percussió al Conservatori del
Liceu i amb el professor Eduardo Gadea, que amb la seva orquestra
amenitzava les hores a la ràdio de Barcelona i va enregistrar alguns
discos d'èxit en aquell moment, fonamentalment de música de ball
(boleros, mambos) amb Discos Belter i Odeón. Malgrat tot, en Pere
sempres s'ha conderat un músic autodidacta (tot i que cal dir, amb
unes bases prou sòlides), d'aquells de pràcticar i practicar, que
és com s'aprenen les coses.
 |
| Foto: arxiu PvE |
Els inicis
El record que en Pere té del primer grup amb en que va tocar està
lligat a l'escola. Va ser una actuació juvenil en què van compartir
escenari amb Los Hermanos López. Ells es dèien Los Pioneros o Los
Pionneer's. Una notícia al diari Dicen del 24 d'agost de 1967 els
defineix com a tres, jóvenes y con muchas ilusiones. [...] Han sido
los primeros en adaptar en nuestro país el estilo que està haciendo
furor en Inglaterra, USA y demás países antes (...)". Els
Pionner's "ha consechado y sigue cosechando éxitos en Cataluña,
especialmente en Barcelona, donde ya cuentan con una legión numerosa
y entusiasta de seguidors".
A partir d'aquí però, el cercle es va eixamplant. Els diferents
grups barcelonins, amateurs tots ells, assagen a locals públics com
ateneus, bars, cases regionals, etc. A canvi han d'oferir una
actuació gratuïta. D'aquella època ve l'amistat d'en Pere amb
alguns músics com Toti Soler o Jordi Sabatés, amb els que més
tard, com veurem, compartiria aventures musicals i discogràfiques.
Eren temps en els que els músics es trobaven als diferents locals
d'assaig, uns i altres formaven diferents grups de manera creuada i
compartien aficions musicals i estètiques, que en aquells temps dels
anys 60 es movien entre el jazz, el blues i la música més
progressiva i underground.
La vida d'aquells joves adolescents es movia al voltant de la música.
El Rock, nascut als Estats Units havia arribat i era allà per a
quedar-se. Malgrat que el règim franquista va repudiar aquella
música del diable que malmetia la joventut, les escletxes es van
anar obrint. Eren els temps de la creixença econòmica. Com escriu
Eduardo López García: "en lo que respecta a la música, en muy
poc tiempo pasamos de los preciosos muebles con radio y giradisco,
que sólo poseían unos cuantos privilegiados, a los pequeños y
baratos tocadiscos (pick-ups) que se podían trasladar
facilmente a la playa, piscina, campo y casas particulares para
escuchar las últimas novedades. A la par que estos cambios, ya en
1962-1963 se dejaban oír programas de radio juveniles y las primeras
revistas realizadas por jóvenes habían hecho su aparición:
Discóbolo y Fonorama."1
 |
| Foto: arxiu PvE |
En Pere recorda el temes d'Enrique Guzman y Los Ten Tops, en especial
Popotitos, també versionada per Mike Rivers (nom prehistòric
de Miguel Ríos), que també triomfava amb les seves versions
roqueres en espanyol. I és que no era gens facil apropar-se a la
nova música rock que triomfava al Estats Units i Anglaterra. El
material editat era limitat i les importacions es trobaven a preu
d'or. Bé, en dèien importacions, però en realitat es tractava que
el responsable de la botiga de discos (o el seu fill) fèia un viatge
llampec a Andorra per a comprar material i revendre'l a preu d'or, a
"preus molt bèsties", que diu en Pere. Alguns, però,
compraven a través dels anuncis que veien a les limitadíssimes
revistes musicals forànies que es podien trobar als quioscos de la
Rambla, en especial el Melody Maker anglès (que arribava amb
2 o 3 setmanes d'endarreriment) o la francesa Salut les Copains.
El discos s'escoltaven a les mateixes botigues, que tenien unes
cabines per a fer una preescolta. En Pere i els seus companys es
tancaven allà i repetien els temes una i altra vegada fins a
aprendre de memoria tots els instruments; després corrien la local
d'assaig per a repetir allò que havien memoritzat. Els pobres discos
(singles o EP's) quedaven ben gastats de tant punxar-los! Les
botigues de discos i instruments eren també un lloc de reunió i
actuacions improvisades. A Musical Alberdi en Pere va ser present al
debut de Los Brincos. I allà també es va comprar una bateria
professional, una Ludwig (la mateixa marca de Ringo Starr) de color
White Marine Pearl i amb element més jazzeros. I és que el que més
els agradava de la música era el jazz i el blues, coses com John
Mayall, que en Pere recorda que "era tremendo", o el
patricarca James Brown i el seu disc Live At The Apollo.
També, evidentment, d'altres grups més rock com Cream o els Who.
La colla de futurs músics també anava als concerts importants que
se celebraven a Barcelona, sobretot músics de jazz com Count Basie i
Duke Ellington, ambdós programats pel Hot Club al cinema Windsor.
També en Pere va anar a concerts (al San Carlos Club del carrer Gran
de Gràcia, lloc immortalitzat en una cançó dels Sírex) de Los No,
Los Sírex, Tony Ronald, Moody Blues i The Shadows en format acústic
i amb cantant. Recorda que els Shadows "tocaven tan suaus que
van fer que la gent callés per a poder seguir el ritme". Als
concerts s'anava a gaudir i a veure importants músics, però,
sobretot, s'anava a aprendre, a mirar com tocaven els primeres
figures i els músics que els acompanyaven. Una altra història van
ser el concerts dels Beatles a la Monumental de Barcelona el 3 de
juliol de 1965. S'hi anava a veure un esdeveniment únic, una
autèntic espectacle. En Pere també hi era.
La roba era també un element de distinció juvenil. Trionfaven els
botins tipus Beatles que venia una botiga de la Rambla, i que eren
molt semblants als que feien servir els balladors de flamenco. I
sobretot, arrassaven els texans que venien directament d'Amèrica i
que trovaben en botigues de la Barceloneta i que portaven els
mariners de la US Navy arribats a Barcelona. Eren pantalons Levys de
color blanc que "eren el súmum" i que "es portaven
amb molta il·lusió".
 |
| Foto: arxiu PvE |
Professional
Com qui no vol la cosa, en Pere Van Eeckhout es veu embarcat amb 16
anys camí de Mallorca per a una estada estiuenca amb el grup de
companys de l'escola, Los Pioneros. Ja es dedicava a la música amb
passió (combinant amb els estudis d'arts i decoració a l'Escola
Massana) i esdevendria en poc temps un professional. De Mallorca
passa l'any següent, el 1967, a Calella de la Costa i d'allà
l'estiu del 68 a Palafrugell, al local Arlequín, un night-club que
"por su regio i fastuoso diseño puede formar concilio con los
de más rango de Europa", segons es podia llegir a la revista
Usted l'any 1965. Fa música pop-rock i ballable i es curteix com a
bateria. També fa amics i s'incorpora com a músic acompanyant als 3
Sudamericanos que des de l'any 1965 s'havien instal·lat a Espanya i
que tindrien una gran repercussió. Volta per Europa (França,
Belgica, Alemanya...) en una gira de concerts organitzada pel popular
programa de ràdio España para los españoles, "un
servicio de Radio Nacional de España en Barcelona dirigido a cuantos
españoles nos sintonicen desde fuera de sus hogares", que
presentava Maria Matilde Almendros. Després tocaria amb la mítica
Karina del Baul de los recuerdos.... I encara, amb grups
diversos com Los Condes, farà una estada de dos mesos a Suècia a on
"ens van enganyar com uns xinos" i a on van llogar un cotxe
americà, un Chevrolet, per recòrrer el país. També a Formentera
l'any 1969, a on tocarien un mes inaugurant la primera discoteca de
l'illa, el Magoo, que obria els seus portalons per a veure la sortida
del sol mentre la gent ballava. I Cadaqués, a on tocaven a la
platja, a l'aire lliure, "i els veïns no es queixaven
constantment per la música"....
En Pere, com molts altres música tocava en 3 o 4 grups alhora.
Alguns eren per a guanyar-se la vida, actuant constantment en sales
de festa, discoteques i festes populars. D'altres eren per a fer la
música que més li agradava.
L'any 1970, Pere Van Eeckhout s'uneix al nou grup Pan & Regaliz,
hereu d'Els Mussols i d'Agua de Regaliz ("un dels tres grans
grups de la primera etapa progressiva, juntament amb Màquina! I
Música Dispersa"2).
El grup estava format per Guillem Paris, Alfons Bou, Artur Domingo.
Eren un grup de música progressiva o underground i el seu repertori
el composava bàsicament el cantant-flautista Guillem París
Publicaran 2 singles l'any 1970 (Dead of Love/ Thinking in
Mary i Magic Colors/ A Song for the Friends) i un
elapé fonamental a la història de la música rock catalana amb el
mateix nom del grup l'any 1971.
D'aquest disc, el crític i periodista musical Jordi Sierra i Fabra
diria que "és encara avui un dels disc més ben treballats
d'aquella època, tant per la qualitat musical com pel fantàstic tc
personal de París, bé a la flauta o bé cantant, amb una veu
feridora i tensa que encara no ha estat superada dins
l'avantguardisme"3.
A les llistes d'èxits espanyoles arribaria a la posició número 10.
Eren els temps de la Barcelona progressiva o underground; algunes de
les grans discogràfiques angleses i americanes s'instal·laven a
l'estat espanyol i començaven a publicar a casa nostra amb una certa
normalitat discos del mercat anglosaxó; els joves formaven grups que
naixien, evolucionaven i es separaven amb una increïble facilitat...
Una vitalitat probablement mai més viscuda a casa nostra.
En Pere Van Eeckhout va deixar Pan y Regaliz tot just publicat el
primer disc, que d'altra banda va ser tot el material que van
publicar, i s'embarca en una nova aventura amb el seu amic Jordi
Sabatés, que crea el grup Jarka. El gran Gato Pérez citaria a
Jordi Sabatés com a un dels dels músics que van salvar l'ambient i
els fons de la progressia als inicis de la mítica sala Zeleste4.
Jarka, va ser, juntament amb OM el grup més destacat dels anys
inicials de la dècada dels 70 del segle XX. Sabatés forma el grup
amb Alfonso de Lucas al baix i en Pere a la batería i segueixen una
línia basada principalment en el jazz fussió. Enregistren (als
estudis Gema, els dies 6, 18 i 20 de març de 1971) un disc important
com Ortodoxia, en que que també hi colaboren músics de la
talla de Joan Albert Amargós i Ricky Sabatés, i que està
considerat com un dels discos més importants del moviment
underground europeu dels anys 70.
Sense deixar Jarka, Pere Van Eeckhout passa a col·laborar amb OM, el
grup de Toti Soler. En Toti ja era un guitarrista cobejat pels
millors músics i amb OM havia participat en el primer Dioptria
de Pau Riba. En Pere participaria en l'enregistrament del primer (i
únic oficialment) disc d'OM, amb el mateix nom del grup, que estava
composat únicament per 4 llarg temes, seguint la línia
'progressiva' del moment.
Anglaterra i retorn
Però la mala sort arriba en forma del que llavors era el servei
militar obligatori. Decidit a no entregar la l'exercit una part
important de la seva joventut, en Pere decideix posar terra (i mar)
pel mig, es declara pròfug i se'n va cap a Londres. Es casa amb una
noia que havia conegut a Calella i evidentment, fa un canvi de xip.
La seva carrera musical, que l'havia convertit en un buscat music
d'acompanyament, es trenca i a Londres s'incoporar a un trio que
fa.... latin music. Ell, que volia fer rock i jazz i fusió i
progressia es veu engolit pels estereotips regionals.
A Anglaterra entre en contacte, evidentment, amb altres músics. Toca
amb una banda irlandesa que feia una barreja de música tradicional i
rock (avançant-se al temps) i crea una empresa amb una altra vintena
de músics, entre ells algun de tan important com el guitarrista
Albert Lee, que, a banda de la seva carrera en solitari com a guitar
hero, ha tocat amb bandes com la d'Emmylou Harris, Eric Clapton o
George Harrison.
 |
| Foto: arxiu PvE |
Les necessitat més immediates fan que en Pere hagi de buscar feina
al Banc de Bilbao de Londres (primer a Covent Garden i després al
costats dels magatzems Harrod's) i es veu obligat a compaginar la
feina amb la música. Els 70 són anys difícils per a la música. La
crisi porta a l'enfonsament de la indústria discogràfica i a una
paràlisi generalitzada a tot el negoci musical. Progressivament en
Pere es va distanciant de la bateria i, ja tornat a Catalunya, l'any
1981 inicia una nova etapa vital dedicada al món del turisme, amb el
bar i restaurant Fancy, el Saint Trop (a on punxava
també música portada d'Anglaterra i puntualment organitzava concert
i jam sessions de qualitat) i més tard el Restaurant Robert,
que és el seu cau avui dia i que vol transformar, potser, en un
local d'activitat cultural. Tot i això en Pere recorda una nit, al
Fancy què es va presentar Pau Riba, ja ben tocada la nit, amb
alguns altres músics i el va segrestar i se'l va emportar a
Barcelona, a la Sala Zeleste per a fer un assaig, una jam session que
va acabar de matinada.
Actualment la relació d'en Pere Van Eeckhout amb la música està
lligada a les percussions que toca amb els Grallers del Montgrí i
els Ducs i amb la recent creada Associació d'Amics del Tambor del
Baix Ter, que inicia en els tambors i les percussions la mainada
més menuda del poble. Ha recuperat la relació amb antics companys
músics que, casualment amb vingut a viure al'Empordà, i es reuneix
amb ells per a tocar, de manera regular, en un combo de jazz, per a
recordar que encara són músics de primer nivell.
1Eduardo
López García, La edad de oro del 'pop' español,
a Historia del Rock. El País, 1986
2Jordi
Sierra i Fabra, Història i poder del rock català. Grup
Enderrock. Barcelona, 2007
3Ibid
4Gato
Pérez citat per Jordi Sierra i Fabra, Ibidid
Ramon Moreno
Publicat al LLIBRE DE LA FESTA MAJOR DE SANTA LLÚCIA, desembre 2012