Entrevista a Lluís Aragonès, autor del llibre El cant de les primaveres lliures. La cançó protesta: els himnes que canvien el món per a la secció Llibres del digital Directe!cat. Podeu llegir el text original AQUÍ.
Lluís Aragonès i Delgado de Torres ha publicat una apassionants
història de la cançó protesta. El cant de les primaveres
lliures. La cançó protesta: els himnes que canvien el món (Arola
Editors) és un recorregut per la història d'aquesta música
compromesa, de Pete Seeger a Manu Chao, de Victor Jara a Obrint Pas.
Considera
justificat el premi Nobel a Bob Dylan?
Tinc un bon
amic que em comentava amb murrieria que hauria sigut més coherent
que li haguessin atorgat el premi «Nobel
de la música» en el cas
que existís. Argumentava que la gent no llegeix poesia de Bob Dylan
ni de cap altre cantautor. Que molta gent s’emociona amb les
cançons del Dylan sense conèixer-ne la lletra. És, en definitiva,
l’etern dilema entre lletra i música... i l’emoció que cada una
provoca en l’ésser humà.
D’altra
banda, una bona amiga, contràriament, m’explicava que aquest premi
Nobel era un reconeixement i un tribut a la poesia de tradició oral
i musicada, i als seus portaveus, els trobadors.
Però, és
clar, la pregunta me la feu a mi. Quan vaig saber que el Dylan era el
guanyador del Nobel d’aquest any em va meravellar i, alhora, em va
generar un punt de perplexitat. Trencar amb l’ortodòxia sempre
està bé, vaig pensar.
Sorprèn,
però, que l’Acadèmia Sueca (sovint
qüestionada pel seus criteris extra-acadèmics a l’hora d’atorgar
el guardó en moltes de les seves modalitats, i molt procliu a ser
políticament correcta i conservadora),
hagi pres una decisió com aquesta, del tot transgressora i atrevida.
O potser precisament, el que pretenia era justament això? (cridar
l’atenció, generar polèmica i provocar que se’n parli, encara
que sigui bé?).
Concretament,
els arguments de l’Acadèmia per concedir el premi a Dylan són
«per haver creat noves
expressions poètiques dins de la gran tradició nord-americana de la
cançó». Coherent. Ningú
no posa en dubte la qualitat poètica de les lletres d’en Bob
Dylan. Ningú no dubta, per altra banda, de la influència de la seva
obra que transcendeix països i generacions. Robert Allen Zimmerman,
alies Bob Dylan, és un poeta que canta i posa música a les seves
creacions.
Aquests dies
hom recorda aquella sentència d’Octavio Paz que deia: la poesia
pot ser tant un poema com un llenç, un gerro de la dinastia Ming o,
senzillament, una cançó de Bob Dylan.
A França
alguns articles demanaven el Nobel també per a Leonard Cohen....
Em sembla
molt bé. De fet, crec que Leonard Cohen o George Brassens, per
exemple, eren tan (o tan poc) mereixedors d’aquesta distinció com
Bob Dylan. Interpreto que l’Acadèmia ha pretès fer un
reconeixement i un homenatge a tots aquells poetes que tenen la
música com a vehicle conductor de la seva poesia.
Havien
d’escollir i possiblement els hi ha convingut més (i no vull
treure cap mèrit a Dylan) apostar pel món anglosaxó i no pel
francòfon. En fi, jo no valoraria tant el fet concret que el
reconeixement hagi recaigut en Bob Dylan, sinó que el guardonat hagi
estat un cantautor.
Aquests dies
que arran de la mort d’en Leonard Cohen hem tingut ocasió de
refrescar la seva trajectòria, les seves cançons, la seva música i
les seves lletres, han servit per ratificar que la decisió de
l’Acadèmia Sueca d’optar per un cantautor ha estat encertada i
si el reconeixement hagués recaigut en Leonard Cohen, també ho
hauria aplaudit.
Com
definiria què és la cançó protesta?
La
podem definir com la companya de viatge del moviments socials, la
seva banda sonora. Una eina amb la que han comptat (i compten)
aquests moviments socials per manifestar el rebuig a la guerra, al
racisme, a la desigualtat. Per lluitar a favor i en defensa del medi
ambient, del feminisme. Per condemnar l’autoritarisme, la corrupció
dels governs o, senzillament, el conformisme social. Les seves
lletres i les seves músiques, populars i de revolta poètica,
sollevaven (i segueixen sollevant) un poble, una classe social, una
multitud que anhelava aconseguir una societat més justa i més
lliure. És, per altra banda, una eina clarament educativa, vinculada
a l‘educació informal. La seva capacitat comunicativa fa que jugui
un paper important en el procés educatiu. Luis M. Torre Egido la
considera com la persecució d’una progressiva presa de consciència
de la situació social, política i cultural de l’etapa que està
vivint. Pretén aquesta presa de consciència a partir d’una
reacció ètica, però també estètica, atesa la seva voluntat de
trencar amb la música evasiva, falsificada i de continguts
excessivament superficials.
Cal tenir
present també, l’important paper de la música en la cançó
protesta. Tal com afirma Lluís Llach, massa sovint la gent no
s’adona que la música, precisament, és la irracionalització (a
través de sensualitat, sensacions i sentiments), de tots els nostres
fantasmes personals. Allò que no podem racionalitzar amb la lletra,
ho fem amb la música. El missatge racional, la lletra, va casat amb
un missatge irracional i sensible, la música i s’ajuden l’un a
l’altre.
Finalment,
no podem deixar passar de llarg els continguts intimistes de la cançó
que (n’estic convençut), són indestriables del concepte de lluita
social. La cançó enamora.
La cançó
protesta va lligada a moments determinats de la vida social o
política. Es pot entendre més enllà d'aquests moments, amb el pas
dels anys?
Estic
segur que sí. Justament aquesta és, des del meu punt de vista, una
de les característiques més interessants de la cançó protesta. La
cançó (diu Fernando González Lucini), vola, i és cert. Una cançó
protesta, ho dèiem abans, sempre va associada a una causa justa,
neix per un motiu concret i si la lletra i la música arrelen, es
popularitza i no només passa a ser del poble sinó que deixa de
pertànyer a la causa, al moviment social per la que ha estat
concebuda.
«We
shall overcome»,
per exemple, interpretada entre altres per Pete Seeger, és un himne
que originàriament era una cançó de gospel i Seeger la va
transformar en un cant obrer. Posteriorment, Joan Baez la popularitza
al caliu de tot el Moviment pels Drets Civils als Estats Units i per
tant, evoluciona cap a una nova funció. Posteriorment, acompanya
(entre moltes altres causes), les manifestacions a Irlanda de Nord
després del Bloody Sunday, a Sud-Àfrica en la lluita contra
l’apartheid, a l’Argentina o a l’Estat espanyol, contra les
dictadures. Bruce Springsteen la va interpretar a Oslo, l’any 2012,
en el concert commemoratiu en record als atacs terroristes en una
escola noruega l’any anterior... i el mateix Pete Seeger, poc abans
de morir, la va cantar en la marxa de protesta contra la Borsa de
Nova York i el poder financer en general, organitzada pel moviment
Occupy Wall Street. Molts dels allí concentrats encara no havien
nascut quan Seeger la passejava durant els anys seixanta pels
diferents indrets dels EEUU.
El
mateix podríem dir de «L’estaca»
de Lluís Llach, de «Grândola,
Vila Morena»
de Zeca Afonso, de «La
Muralla»
de Quilapayun, «Take
this Waltz»
de Leonard Cohen, «Blowin’in
The Wind»
de Bob Dylan i de tantes altres. La cançó transcendeix generacions,
països i causes. Aquesta és una de les seves funcions... i és la
seva màgia.
El seu
llibre analitza la cançó protesta a diferents països, temps i
situacions. Quin tret característic hi pot haver entre Dylan, Victor
Jara, Brassens o Lluís Llach?
Són
tots ells trobadors, poetes, músics, cantautors compromesos i amb la
sensibilitat a flor de pell. De la seva música i les seves lletres
se’n desprèn un alt contingut de compromís social, voluntat de
revolta contra la injustícia i alhora, un alt contingut poètic.
Cada u té unes característiques diferents perquè les seves
realitats també ho són. La militància ortodoxa del Víctor Jara,
l’existencialisme i la fòbia a tota mena d’autoritat de
Brassens, l’universalisme de Dylan i l’intimisme revolucionari
d’en Llach els diferencia i els complementa.
Des d’un
punt de vista més artístic podríem parlar de vasos comunicants
molt clars entre ells. A ningú no se li escapa la influència que la
cançó francesa va exercir en el moviment artístic de la Nova
Cançó. El mateix Llach sempre que pot, ho reivindica. Tampoc hem de
perdre de vista que, a més de l’ascendent que el folklore i la
música popular xilena van exercir sobre Víctor Jara, la influència
del folk i el rock americà també hi eren presents.
Tots ells
han transcendit fronteres i èpoques... i algunes de les seves
cançons s’han convertit en vertaders himnes a favor de la
llibertat i la justícia social.
A casa
nostra probablement no s'entendria la lluita pel país i les
llibertats sense la cançó....
Era, sens
dubte, un dels vehicles més importants de canalització de la lluita
contra la dictadura franquista. La denúncia de la repressió
policial, la tortura, l’assassinat i el clam a favor de la
llibertat, la cultura, la llengua, la nació i la justícia social
traspuaven en totes les cançons i despertaven consciències. La
censura, que durant el franquisme va ser una eina obsessiva de
control de la vida quotidiana de la població així com de les seves
estructures socials i ciutadanes, va ser un instrument que, malgrat
tot, va fer esmolar l’enginy dels cantautors i les lletres de les
cançons, carregades de metàfores, s’han convertit en vertaderes
joies poètiques.
Els
cantautors, sobretot a partir de la dècada dels seixanta quan el mur
del franquisme començava a trontollar, van tenir un paper fonamental
en aquesta lluita perquè, a més de la seva funció de denúncia,
actuaven com a catalitzadors d’una col·lectivitat que necessitava
elements de comunió, d’unió, de cohesió per plantar cara a la
injustícia i, sobretot, a la por. «Si
estirem tots ella caurà»,
canta en Llach a «L’estaca»,
per, a través de la metàfora, plantejar l’acció col·lectiva com
a única manera d’alliberar-nos de la dictadura. La cançó doncs,
actuava com a portaveu. Però torno a citar al Llach quan desmitifica
el paper dels cantautors, quan diu que sense els cantants aquesta
gent (sindicalistes, estudiants, polítics...) hauria lluitat igual i
segurament també se n’hauria sortit. «Jo»,
diu Llach, «podia
cantar perquè hi havia una gent que se la jugava perquè ho pogués
fer».
Hi ha una
altra tasca dels cantautors, que probablement no ha estat prou
valorada, i és la d'apropar textos de poetes. Amb la seva música
els donen una gran rellevància i difusió...
Els
cantautors exerceixen el paper d’educadors. La cançó, a més de
ser una eina de combat polític i social, serveix per fer difusió de
l’obra dels poetes que els intèrprets musiquen i adapten, per
defensar, com és el cas dels Països Catalans, la identitat
lingüística, per promocionar una consciència crítica i, alhora,
una afectivitat diferent i més plena. Amb les seves cançons
possibiliten que les persones facin, amb una sensibilitat col·lectiva
més lliure, una lectura més clara de la realitat social que els
envolta.
Hom coneix
una mica millor Ausiàs March, Espriu, Kavafis, Machado, Martí Pol.
Benedetti, Lorca, Ma. Mercè Marçal, Celaya, Miguel Hernández,
Goytisolo, Alberti, Màrius Torres, Salvat-Papasseit, J. V. Foix,
Andrés Estellés, entre molts altres, mercès a les cançons que
n’han fet cantautors com Raimon, Paco Ibáñez, Llach, Ma. del Mar
Bonet, Teresa Rebull, Marina Rossell, Serrat, Pi de la Serra, Ovidi
Montllor, Sílvia Pérez Cruz, entre molts d’altres.
Quin és
el moment actual de la cançó protesta?
És
complicat. Si ens centrem a casa nostra i al conjunt de l’Estat
espanyol faríem bo aquell tòpic que contra la dictadura es
protestava millor. La visibilitat dels cantautors a la dècada dels
seixanta i setanta era molt notable, no en va, l’adversari era més
nítid. Amb allò que coneixem com la transició política i que
culmina amb la pretesa restauració democràtica i l’autonomia
política de Catalunya, paradoxalment, s’afebleix la cançó
protesta i més concretament la Nova Cançó. A finals del segle
passat però, sorgeix un nou fenomen musical, el Rock Català, que
qualla amb força entre els ambients independentistes del país (La
Dharma, Brams, Els Pets, Obrint Pas, La Gossa Sorda...i molts altres)
i contribueix a superar la travessia del desert d’aquell espai que
la Nova Cançó havia ocupat fins a les acaballes del franquisme
formal. Sé que aquesta és un anàlisi molt simple i que tot plegat
requeriria matisar i aprofundir una mica més i parlar de noms
propis, però, a grans trets, la seqüència és aquesta.
Actualment
hi ha gent molt bona, amb una solvència musical extraordinària i un
compromís social i polític inapel·lable: Feliu Ventura, Cesk
Freixas, Pau Alabajos, per citar potser els que més conec, en són
un clar exponent. Són, en certa manera, els hereus de la Nova Cançó
i s’estan obrint pas en una societat on l’adversari no és tant
nítid ni tant evident, però igual de perillós. Els mercats, la
globalització i els mitjans en general dificulten molt la seva
difusió i els hi és complicat gaudir de la notorietat que es
mereixerien.
L’independentisme,
però, no té una banda sonora definida i hem de recórrer als
clàssics (de fet, potser per això són clàssics). Potser és
perquè la
protesta, actualment, es canalitza més a través d’altres eines
com ara les xarxes socials i els 140 caràcters. En tot cas, és un
tema que dóna joc per a fer un debat molt interessant.
Ramon Moreno
Publicat a DIRECTE.CAT, 7 de desembre de 2016