EL PARE DEL ROCK

Article recordant la figura de Chuck Berry per al suplement Dominical del Diari de Girona.

 

Als noranta anys ha mort Chuck Berry, creador d'autèntics himnes com Carol. Johnny B. Goode, Roll Over Beethoven o Maybellene; l'abril del 2005 va oferir un concert memorable a La Mirona de Salt dins del Black Music Festival .



Un calfred d’emoció va recórrer la sala gran de La Mirona el 8 d’abril de 2005   El públic tenia al  davant un dels pares indiscutibles del rock and roll i el Black Music Festival, d’alguna manera, manifestava amb força la voluntat d’esdevenir un festival de referència a Europa. La presència, aquella nit,  de Chuck Berry donava al BMF una empremta de qualitat que sempre ha volgut mantenir. Certament, portar un dels pares del rock a Salt no va ser una tasca fàcil. El director llavors del festival, Jordi Planagumà, recordava, temps després que “va ser una feina molt dura i complicada. Va caldre anar a Londres per parlar directament amb el seu agent, perquè si no, no hi havia manera”. Tot i això aquella actuació d’un dels pares del rock and roll va representar la consolidació del festival a nivell de públic. La mort de Chuck Berry el passat dia 18 de març, amb 90 anys i un nou disc a punt per publicar, tornava a portar a la memòria aquell i altres concerts i un munt de cançons imprescindibles.

I és que Chuck Berry, sí, és el pare de la criatura. Molts altres han reivindicat aquest honor, però el rock and roll porta els gens d’aquell negre de Missouri. Res del que ha passat al món de la música es pot entendre sense les seves cançons. Sense ell les coses no hagueren estat igual. Sense Chuck Berry, ni Beatles, ni Rolling Stones, ni tants altres grups, famosos o desconeguts, no existiren. De fet, John Lennon va arribar a dir que “si haguéssim d’anomenar d’alguna altra manera el rock and roll, li podríem dir Chuck Berry” i, en saber-se la mort de Berry, el passat dissabte 18 de març, els Rolling Stones van retuitat un missatge que deia “No hi hauria Rolling Stones sense Chuck Berry.” Queda dit.

Chuck Berry es el creador d’alguns dels himnes més immortals del rock. Roll Over Beethoven, Carol, Sweet Little Sixteen, Rock and Roll Music, Brown Eyed Handsome Man o Maybellene són temes imprescindibles amb els quals molts grups novell s’han iniciat en el món de la música i que han estat, tanmateix, versionats pels més grans. Berry va dedicar tota la seva vida a la música. Nascut a Saint Louis (Missouri) el 18 d’octubre de 1926, va aprendre a tocar sol la guitarra i es va donar a conèixer a través del mític segell Chess Records, l’any 1955, amb Maybellene, un tema que algú va definir com la primera cançó country interpretada per un negre. Berry va anar perfilant el seu estil allunyat del blues que imperava entre la comunitat negra de l’època i va crear un estil propi basat en un blues accelerat, senzill, elèctric i contundent. S’allunyava també del blues en la temàtica de les seves lletres, que no eren específicament laments de classe, sinó que anaven dirigides a adolescents més aviat despreocupats i el món que els envoltava: cotxes, noies, amics, ball, festa... Berry parlava de sexe sense ser gens explícit, només faltaria, i va connectar ràpidament amb el públic jove, alhora que incloïa algunes pinzellades de crítica a la dura societat americana d’aquell moment, classista i racista.

El rock s’imposava com a música de la joventut, aquella que volia trencar els vincles amb la generació dels seus pares i que volia gaudir del seu nou estatus de llibertat. Elvis Presley iniciava els seu regnat a mitjans dels anys 50 però en el rock confluïen amb naturalitat blancs negres en perfecta convivència i Chuck Berry, com pocs altres va saber connectar perfectament amb aquell jovent amb la seva força en directe i les seves lletres plenament adolescents. Més tard arribarien els Beatles, els Rolling Stones, els Who i tant altres.

De tots els temes de Berry, els ja esmentats Carol (devotament versionada pels Rolling Stones), Maybellene (un tema que va necessitar 36 preses fins a quedar perfecta) o Roll Over Beethoven (on fa referència a les hores i hores que la seva germana passava practicant al piano, fet que impedia el jove Berrry tocar la seva música), un tema que marca una profecia dels nous temps que estaven arribant amb la preeminència del rock and roll sobre la vella música, seria Johnny B. Goode,  que és potser el tema que ha sobreviscut més vigorosament al seu propi autor per a convertir-se en la peça més clàssica i genuïna de tota la història del a música Rock. Agafant aspectes de la seva pròpia experiència i projectant també els seus desitjos, el Johnny B. Goode de la cançó és el mateix Berry, guitarrista que lluita per esdevenir una estrella de l’espectacle. El gran somni del rock fet cançó.

Queda clar, que Chuck Berry no va ser un home de grans discos en el sentit de la unitat d’estil que marcarien els elapés de la dècada dels seixanta. Era, més aviat un gran creador de cançons-himnes, que sempre, malgrat l’edat que Berry pogués tenir, van merèixer el reconeixement del públic i van ajudar a mantenir el rock’n’roll en un estat de vigorositat primigènia. Però per damunt de tot Chuck Berry era un animal d’escenari. Ben aviat va constatar la dificultat de viure de les vendes de discos i ca constatar que girar contínuament era una font d’ingressos més segura. Les seves actuacions eren sempre salvatges i teatrals alhora, amb el punt culminant a què arribava amb el famós pas d’ànec, duckwalk, que tant el va caracteritzar i que tant s’ha imitat.

Per a la història quedarà l’homenatge que li va organitzar Keith Richards l’any 1987, al qual va convidar un bon grapat de músics deutors de la guitarra i l’estil de Chuck Berry. A la pel·lícula d’aquell concert, Hail! Hail! Rock and Roll, es pot apreciar tota la grandesa i misèries del mite: la seva mala llet congènita i el seu convenciment que era un mite potser més gran que el mateix Elvis Presley.  I, per damunt de tot, la transcendental influència de la seva música en la definició del rock and roll.

Ramon Moreno
Publicat al suplement DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 26 de març de 2017