Article recordant la figura de Chuck Berry per al suplement Dominical del Diari de Girona.
Als noranta anys ha mort Chuck Berry, creador d'autèntics himnes com Carol. Johnny B. Goode, Roll Over Beethoven o Maybellene; l'abril del 2005 va oferir un concert memorable a La Mirona de Salt dins del Black Music Festival .
Un calfred d’emoció va recórrer la
sala gran de La Mirona el 8 d’abril
de 2005 El públic tenia al davant
un dels pares indiscutibles del rock and roll i el Black Music Festival, d’alguna manera, manifestava amb força la voluntat d’esdevenir un festival de referència a Europa. La presència, aquella nit, de Chuck Berry donava al BMF una empremta de
qualitat que sempre ha volgut mantenir. Certament, portar un dels pares del
rock a Salt no va ser una tasca fàcil. El
director llavors del festival, Jordi Planagumà,
recordava, temps després que “va ser una feina
molt dura i complicada. Va caldre anar a Londres per parlar directament amb el
seu agent, perquè si no, no hi havia manera”. Tot i això aquella actuació d’un
dels pares del rock and roll va representar la consolidació del festival a
nivell de públic. La mort de Chuck Berry el passat dia 18 de març, amb 90 anys
i un nou disc a punt per publicar, tornava a portar a la memòria aquell i
altres concerts i un munt de cançons imprescindibles.
I és que Chuck
Berry, sí, és el pare de la criatura. Molts altres han reivindicat
aquest honor, però el rock and roll porta els
gens d’aquell negre de Missouri. Res
del que ha passat al món de la
música es pot entendre sense les seves
cançons. Sense ell les coses no hagueren
estat igual. Sense Chuck Berry, ni Beatles, ni Rolling Stones, ni tants altres
grups, famosos o desconeguts, no existiren. De fet, John Lennon va arribar a
dir que “si haguéssim d’anomenar
d’alguna altra manera el rock and roll,
li podríem dir Chuck Berry” i, en saber-se la mort de Berry, el
passat dissabte 18 de març, els
Rolling Stones van retuitat un missatge que deia “No hi
hauria Rolling Stones sense Chuck Berry.” Queda
dit.
Chuck Berry es el creador d’alguns
dels himnes més immortals del rock. Roll Over Beethoven, Carol, Sweet Little Sixteen, Rock
and Roll Music, Brown
Eyed Handsome Man o Maybellene
són temes imprescindibles amb els quals
molts grups novell s’han
iniciat en el món de la música i que han estat, tanmateix,
versionats pels més grans. Berry va dedicar
tota la seva vida a la música.
Nascut a Saint Louis (Missouri) el 18 d’octubre
de 1926, va aprendre a tocar sol la guitarra i es va donar a conèixer a través del mític
segell Chess Records, l’any
1955, amb Maybellene, un tema que algú va definir com la primera cançó country interpretada per un negre.
Berry va anar perfilant el seu estil allunyat del blues que imperava entre la
comunitat negra de l’època i
va crear un estil propi basat en un blues accelerat, senzill, elèctric i contundent. S’allunyava també del blues en la temàtica de
les seves lletres, que no eren específicament
laments de classe, sinó que
anaven dirigides a adolescents més aviat
despreocupats i el món que
els envoltava: cotxes, noies, amics, ball, festa... Berry parlava de sexe sense
ser gens explícit, només faltaria, i va connectar ràpidament amb el públic jove, alhora que incloïa algunes pinzellades de crítica a la dura societat americana d’aquell moment, classista i racista.
El rock s’imposava
com a música de la joventut, aquella
que volia trencar els vincles amb la generació dels
seus pares i que volia gaudir del seu nou estatus de llibertat. Elvis Presley
iniciava els seu regnat a mitjans dels anys 50 però en el rock confluïen amb
naturalitat blancs negres en perfecta convivència i
Chuck Berry, com pocs altres va saber connectar perfectament amb aquell jovent
amb la seva força en directe i les seves
lletres plenament adolescents. Més tard
arribarien els Beatles, els Rolling Stones, els Who i tant altres.
De tots els temes de Berry, els ja esmentats Carol (devotament versionada pels Rolling
Stones), Maybellene (un tema que va
necessitar 36 preses fins a quedar perfecta) o Roll Over Beethoven (on fa referència a
les hores i hores que la seva germana passava practicant al piano, fet que
impedia el jove Berrry tocar la seva música),
un tema que marca una profecia dels nous temps que estaven arribant amb la
preeminència del rock and roll sobre la
vella música, seria Johnny B. Goode, que és
potser el tema que ha sobreviscut més
vigorosament al seu propi autor per a convertir-se en la peça més clàssica i genuïna de tota la història del
a música Rock. Agafant aspectes de la seva
pròpia experiència i projectant també els
seus desitjos, el Johnny B. Goode de la cançó és el mateix Berry, guitarrista que
lluita per esdevenir una estrella de l’espectacle.
El gran somni del rock fet cançó.
Queda clar, que Chuck Berry no va ser un home de grans
discos en el sentit de la unitat d’estil
que marcarien els elapés de la
dècada dels seixanta. Era, més aviat un gran creador de cançons-himnes, que sempre, malgrat l’edat que Berry pogués tenir, van merèixer el reconeixement del públic i van ajudar a mantenir el rock’n’roll en
un estat de vigorositat primigènia. Però per damunt de tot Chuck Berry era un
animal d’escenari. Ben aviat va
constatar la dificultat de viure de les vendes de discos i ca constatar que girar
contínuament era una font d’ingressos més segura. Les seves actuacions eren sempre salvatges i
teatrals alhora, amb el punt culminant a què
arribava amb el famós pas d’ànec, duckwalk, que tant el va caracteritzar i que tant s’ha imitat.
Per a la història
quedarà l’homenatge que li va organitzar Keith Richards l’any 1987, al qual va convidar un bon
grapat de músics deutors de la guitarra i
l’estil de Chuck Berry. A la pel·lícula d’aquell concert, Hail! Hail! Rock and Roll, es pot apreciar tota la grandesa i misèries del mite: la seva mala llet congènita i el seu convenciment que era un
mite potser més gran que el mateix Elvis
Presley. I, per damunt de tot, la
transcendental influència de
la seva música en la definició del rock and roll.
Ramon Moreno
Publicat al suplement DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 26 de març de 2017