Ressenya del llibre La cara oculta de la luna. Las 50 portadas esenciales del rock, de Xavier Valiño a la secció Art i Música de la revista Bonart.
La
relació entre música i art ha estat sovintejada i profunda. Les caràtules dels
discos es van convertir en un aparador de creativitat, freqüentat per artistes
de tot tipus. L'elapé va esdevenir una petita obra d'art, que anava més enllà
del contingut musical. Música i art en perfecta sincronia. Els anys daurats de la plàstica musical són
objecte del darrer llibre de Xavier Valiño, La cara oculta de la luna. Las
50 portadas esenciales del rock, editat per Editorial Milenio, un volum amb
informació imprescindible del procés creatiu de les portades i centenars de
fotografies i imatges que ens ajuden a entendre la importància de la imatge en
el món del rock.
A
partir del punt que l'any 1939 el jove grafista Alex Steinweiss decideix
embolcallar els discos de la discogràfica Columbia amb una funda il·lustrada,
art i música (jazz primer, en tant que música hegemònica en aquelles dècades,
més tard el rock) han anat de bracet fins als nostres dies.
El
llibre del gallec Valiño arrenca amb Elvis Presley, l'any 1956, per a
conduir-nos a través de la iconografia a les portades al llarg de la història
de la música rock. Amb la preeminència de l'elapé com a suport fonogràfic, els
31 x 31 centímetres de les portades van esdevenir un suport més on encabir la
creativitat i exercitar experimentacions diverses, més enllà de la seva funció
de reclam comercial. Tot i que no necessàriament les cobertes havien de
reflectir el contingut musical que hi havia en les cançons del disc, molts
artistes van vincular la seva imatge a la il·lustració de portada, fins al punt
que ens molts casos ambdós han quedat manifestament units per a la posteritat:
si pensem amb els Beatles se'ns representa el collage psicodèlic de Peter Blake
i Jann Haworth per al Sgt. Pepper's, la Velvet Underground és el plàtan
dissenyat per Andy Warhol, i Robert Crump és un il·lustrador venerat per
l'univers rock gràcies a la seva portada per a Bog Brother & The Holding
Company; així com com el nom de Mati Klarwein, veí de Deià, està associat a
Carlos Santana i Miles Davis. Tanmateix els noms de Roger Dean, Martin Sharp, o
Rick Griffin, són indissociables de la música de Yes, Cream o Grateful Dead. I
és que els seixanta serien l'època del «pop visual», que diria el crític d'art
George Melly. És l'època gloriosa del disseny de portades, una època en que la
relació entre els dos mons, entre músics i artistes, era íntima.
La
cosa però inicia un lent però constant procés de separació a partir de mitjans
de la dècada dels setanta, amb la crisi econòmica mundial, que limita els
pressupostos i la creativitat musical. El punk representarà una alenada d'aire
fresc, amb la rupturista portada de Malcom McLaren per al disc dels Sex Pistols
o les fotografies de Robert Mapplethorpe. Més tard arriba el disc compacte i la
cosa es difumina: l'espai minvant de la caixa de plàstic no permet floritures i
els camins de l'art i de música es tornen a distanciar de manera irreversible.
Ramon Moreno
Article publicat a la revista Bonart, febrer 2017