Àlex Gómez-Font: “Màquina! era un grup que estava un graó per sobre dels altres perquè tenia un gran talent musical”.

 

Entrevista a Àlex Gómez-Font publica la història de Màquina!, mític grup de rock underground

 

Màquina!, el grup d’Enric Herrera i Jordi Batiste va ser un dels grans referents de la música undeground catalana. Va ser un projecte ambiciós que enllaçava amb els grans grups anglosaxons. Bona música i molts bons intèrprets per a obrir fronteres en aquella Barcelona de finals del franquisme. Eren temps d’ebullició, de música en directe, de sons innovadors, de llargues improvisacions, i de projectes empresarials com el segell Als 4 Vents. Més enllà de la comercialitat, Màquina! va parir discos imprescindibles com Why?, amb una evocadora portada i un so fresc i brillant. El servei militar va escapar el grup, que va derivar en successives formacions i orientacions musicals amb noms com els de Josep Maria París, Carles Benavent, Salvador Font o Peter Rohr.

Àlex Gómez-Font ha publicat diversos llibres d’història musical, entre els quals Zeleste i la música laietana i Barcelona, del rock progresivo a la música underground. Ara, s’endinsa en la història de Màquina! i dels ambients underground dels anys setanta al llibre Màquina! Quintaesencia underground en un gran treball de recerca i contextualització.

L’underground català no ha estat gaire estudiat, en comparació amb d’altres fenòmens com la Nova Cançó, per exemple. Com t’interesses per estudiar un grup com Màquina!?

Precisament per aquest motiu, perquè hi havia un buit al voltant del grup i de tota la generació de grups que van sorgir al voltant del fenomen del rock progressiu i més concretament tot el que va significar el segell Diábolo/Als 4 vents de l’Àngel Fàbregues. 

Com ha fet la recerca per al llibre, atesa la poca informació que sembla que hi ha?

És cert que hi ha molt poca informació perquè pràcticament no existeix bibliografia. Tot el que hi ha són petites ressenyes o bé reportatges fets de manera aïllada. De seguida vaig veure que si em volia aclarir amb tot com havia anat havia de fer un estudi minuciós, un estudi que, per cert, entre buscar informació i escriure m’ha portat al voltant de 10 anys de feina amb les respectives pauses.

Tot es va precipitar el dia que es va morir Luigi Cabanach, aleshores vaig entendre que abans que tots els membres d’aquesta generació desapareguessin s’havia de fer alguna cosa.

La informació em va arribar per dues vies, per una banda, a través de les entrevistes personals amb els membres del grup i les persones que van formar part de tot el moviment i per l’altra l’hemeroteca. A través de cròniques de concerts, reportatges fets en aquell moment a revistes com Disco/Express, El Correo Catalán, La Vanguardia, Lecturas... Perquè fins i tot van sortir al Lecturas. 

Que és, o com es definiria l’underground barceloní?

Era tot el que estava al marge de la Nova Cançó i les modes de grups de rock que cantaven en castellà. 

Era també un fenomen molt urbà, molt barceloní?

No. El que passa és que les sales i la indústria estava a Barcelona i això feia que semblés que només hi havia el rock progressiu a Barcelona. Però per exemple hi havia els Fusioon de Santi Arisa i Manel Camp que eren de Manresa. 

Llegint el llibre es veuen uns anys molt apassionants, molt intensos, de molta ebullició musical...

Sí, exacte! Per això em cridava l’atenció que no s’hagués reivindicat més.

Hi havia altres grups, com Pan y Regaliz, però Màquina! van ser els més destacats, perquè?

Per una senzilla raó, van ser els primers que van destacar i els que més van funcionar. Herrera i Batiste eren músics de sessió del Grup de Folk. Quan aquest s’acaba, Àngel Fàbregues els anima que muntin un grup propi i engega un segell per ells, Diábolo. Al principi funciona tan bé que Àngel Fàbregues s’anima i fa entrar més grups: Vértice, Agua de Regaliz... Fins i tot dona sortida al primeríssim rock andalús amb Gualberto i companyia! I tot gràcies a l’empenta de Màquina!

I Màquina! era un grup que estava un graó per sobre dels altres perquè tenia un gran talent musical amb Enric Herrera al capdavant i una posada en escena molt innovadora amb Jordi Batiste. 

Màquina va aplegar un grapat de músics extraordinaris, que han estat destacadíssims com Benavent, Herrera, Batiste...

Sí, i Emili Baleriola, Josep Maria París, Salvador Font, Juan Mena...

Es dona també la confluència a Màquina! de músics de rock i músics de jazz, amb llenguatges i maneres de fer en aquells moments molt diferents...

Aquesta és una de les grans característiques de Màquina!, la innovació constant, les ganes de voler anar més enllà, mirar fora de les nostres fronteres perquè a fora ja es feia, però aquí no existia la trobada entre músics de rock i músics de jazz. És una altra de les coses per les quals van ser pioners.  

Com va encaixar Màquina! (i el rock progressiu) en aquella societat en què el que més es portava era la cançó d’influència francesa i italiana i la cançó protesta?

Van haver de crear un circuit propi perquè tots ells no encaixaven en la major part dels festivals de Cançó. Però val a dir que durant un espai curt de temps van gaudir de força ressò perquè gràcies a promotors com Oriol Regàs a Barcelona o Joan Illa Morell a Granollers es van muntar molts festivals, matinals i concerts. 

L’aspecte visual també era important, en les portades, els cartells i les fotografies promocionals?

Sí, això ho cuidava molt el Jordi Batiste. Ell havia estudiat a l’escola Massana i estava molt influenciat pels corrents innovadors del moment, el pop art i totes aquestes històries. Veia que a fora els grups feien projeccions a l’escenari i que les portades dels discos i els cartells promocionals eren una obra major que calia cuidar. 

Quin és el llegat que deixa Màquina!? Fa la sensació que van aparèixer un punt massa aviat, que anaven una mica avançats per a poder consolidar el grup?

Jo crec que el grup es va consolidar, com ho demostra el fet que tenim els discos que van treure i que avui n’estem parlant. Una altra cosa és que la societat espanyola no estava preparada per absorbir una proposta d’aquest calibre que necessitava un ressò internacional i més projecció en un país en què no hi havia de res.

Màquina! va ser una alenada d’aire fresc en el tardofranquisme.

Sura per la història de Màquina! i per la de molts grups: el servei militar, la mili, va destrossar moltes carreres musicals…

Sí, el servei militar era un problema pels grups, ja que els obligava a fer canvis constants de personal i això dificultava que els projectes tinguessin un llarg recorregut.

Màquina! Quintaesencia underground. Àlex Gómez-Font. Editorial Milenio. Lleida, 2024. 160 pàgines. 20,00 €

(Publicat a LaRepública.cat)

Els Beatles i el seu temps

 

Craig Brown escriu una brillant història del grup de Liverpool

 

A voltes, no es tracta tant de què s’explica sinó de com s’explica una història. És el cas d’aquest llibre de Craig Brown sobre els Beatles. Quan s’han escrit milers de llibres sobre el grup de Liverpool (inclòs l’Anthology, que ells mateixos van produir) i l’historiador Mark Lewisohn porta anys investigant i escrivint la biografia definitiva dels Beatles (de la qual fins ara ha publicat un primer volum de més de mil pàgines que arriba fins a l’any 1962, quan han publicat el primer single i no encara el primer elapé), poca cosa més es pot dir d’un grup com aquest.

Sí, però, que és interessant la manera com Brown planteja el seu llibre. Explica la història dels Beatles sobre la base d'episodis clau de la seva trajectòria i a través de gent que hi va tenir una relació més o menys directa, persones més o menys (o gens) conegudes. En la història que narra Craig Brown hi apareixen un bon grapat de personatges secundaris com Fred Lennon, el pare de John, el Maharishi Mahesh Yogui, l’estrafolari entabanador” Magic Àlex, inventor de coses impossibles a costa dels diners dels Beatles o Jimmie Nicol, bateria que va substituir Ringo en alguns concerts l’any 1964, per caure tot seguit en el més dur i dramàtic oblit i ser només una nota a peu de pàgina de la història de la beatlemania.

Els cent cinquanta capítols (curts) del llibre es llegeixen en un no res, sobretot per l’implacable sentit de l’humor (britànic) que l’autor imprimeix a cada història. Craig Brown és un reconegut autor humorístic anglès, present a les columnes de la premsa durant més de tres dècades i famós per les seves biografies iròniques de membres de la casa reial britànica. En la mateixa línia Los Beatles marcando el tiempo va ser definit com “una celebració alegre, irreverent i perspicaç dels Beatles, i un llibre profund sobre l’èxit i el fracàs que ha reinventat l’art de les biografies”. Tal cosa la va dir el jurat del premi Baillie Gifford al millor llibre de no-ficció anglès.

Com bé escriu l’escriptor Kiko Amat al pròleg, aquest “no és només un llibre sobre els Beatles sinó també un llibre al voltant dels Beatles”. Craig ens explica la història apassionant d’un grup de Liverpool que acaba convertit en el millor grup de música de tota la història de la música, amb un nivell de creativitat (ajudats també per George Martin, el seu productor) certament espectacular. John, Paul, George i Ringo, van marcar el ritme del seu temps i Craig Brown ho sap explicar amb una àmplia base documental (aquest pot ser un llibre irònic, però no superficial), posant en relleu a personatges i episodis generalment accessoris en la història oficial del grup i alhora posant davant d’un mirall els beatlemaníacs més acèrrims. Són especialment divertides la narració de les seves visites a les cases dels Beatles a Liverpool, lloc de pelegrinatge mundial dels fans, on es poden visitar uns espais en els quals no queda res original de l’època o les narracions; o com es pot discutir i escriure fins a l’infinit sobre l’hora, el minut i el segon exacte en què va ser feta la fotografia de la portada del disc Abbey Road i qui eren les persones que passaven per allà i que surten al fons de la fotografia.

1, 2, 3, 4 és un llibre extraordinari que explica una història poc o molt coneguda per la gent d’una manera diferent, amena i divertida, però que confirma que, en definitiva, els Beatles van ser i són el grup més important de la història.

1, 2, 3, 4: Los Beatles marcando el tiempo. Craig Brown. Traducció a l’espanyol d’Ibon Errazkin. Editorial Contra. Barcelona, 2023. 656 pàgines. 27,90 €

(Publicat a LaRepública.cat)

L’univers de la Velvet Underground

 El periodista valencià Rafa Cervera escriu una  extraordinària història del grup

 

La importància de la Velvet Underground en la història de la música transcendeix les seves modestes vendes inicials i la seva breu existència com a banda activa. Formada a Nova York l’any 1965 per Lou Reed, John Cale i Sterling Morrison, la Velvet va ser pionera en un estil musical únic que fusionava elements de rock, avant-garde i música experimental. La seva influència ha estat duradora i ha establert un llegat que continua influint en generacions successives de músics i artistes. S’atribueix a Brian Eno la sentència que el primer disc de la Velvet “el va comprar poca gent, però tota la gent que el va comprar va crear un grup de música”.

 

Una de les contribucions més notables de la Velvet Underground va ser la seva ruptura amb les convencions musicals establertes. Mentre la majoria de les bandes de la seva època es centraven en temes lleugers i melòdics, la Velvet Underground va explorar temes més foscos, com les drogues més dures, la decadència urbana i la sexualitat explícita. Aquest enfocament va donar lloc a un so distintiu i avantguardista, que va ser visionari i va obrir noves possibilitats per a la música rock, i que va representar un xoc dur en plena efervescència dels sons californians i el moviment hippy

La banda va tenir en Lou Reed i John Cale dos líders carismàtics que haurien de  xocar inevitablement. Les seves lletres poètiques, introspectives i sovint provocatives, de Lou Reed reflectien la seva observació crua del món que l'envoltava. Reed va desafiar les expectatives de la música popular amb la seva aproximació honesta i sense gaires complexos a temes tabú, tot obrint una porta a una expressió lírica més lliure i experimental. Tot plegat amb l’aproximació a través de Cal a les avantguardes musicals i el contrapès de Morrison, la Moe Tucker a la bateria i la veu, a seu moment, de la Nico.

 

Malgrat que la Velvet Underground mai va aconseguir un èxit comercial massiu durant la seva existència, la seva influència es va estendre després de la seva separació. Molts artistes importants, com David Bowie, Patti Smith i R.E.M., van citar la Velvet Underground com una influència fonamental en les seves pròpies carreres. A més, molts crítics musicals i aficionats consideren el seu àlbum debut com un dels millors àlbums de tots els temps, destacant la seva innovació i avantguardisme.

 

El periodista Rafa Cervera narra la història del grup des de la proximitat i la coneixença de la seva història de manera directa. La seva és una narració transversal que té la virtut d'explicar no només el que va passar, sinó de situar-ho en l’ebullició cultural i artística dels anys seixanta a Nova York. Sense l’eclosió del cinema independent i les noves tendències artístiques no s’entendria la història de la Velvet, en una Nova York delimitada per espais com la Factory o el reservat del restaurant Max’s Kansas City, que marcaven unes fronteres que va costat prou traspassar al grup.

 

Rafa Cervera combina abundant i selecta bibliografia amb la narració directa que els protagonistes li han fet i la seva visió de crític de rock li permet no només explicar la història de la Velvet, en les seves diferents reencarnacions al llarg dels anys, sinó situar-la amb precisió en el conjunt de la història de la música, com a precursora de gèneres com el post-punk, o la música alternativa, sent fonamental en el desenvolupament de l'escena musical underground amb la seva actitud contracultural, la seva fusió d'estils musicals i la seva capacitat per desafiar les normes establertes.

Rafa Cervera ha escrit, sense cap mena de dubte, un dels millors llibres de rock escrits els darrers temps.

 

The Velvet Underground, etc. El grupo que perviritió la música rock. Rafa Cervera.  Libros Cúpula. Barcelona, 2023. 350 pàgines. 20,50 €

(Publicat a LaRepública.cat)