dilluns, 27 de març de 2017

EL PARE DEL ROCK

Article recordant la figura de Chuck Berry per al suplement Dominical del Diari de Girona.

 

Als noranta anys ha mort Chuck Berry, creador d'autèntics himnes com Carol. Johnny B. Goode, Roll Over Beethoven o Maybellene; l'abril del 2005 va oferir un concert memorable a La Mirona de Salt dins del Black Music Festival .



Un calfred democió va recórrer la sala gran de La Mirona el 8 dabril de 2005   El públic tenia al  davant un dels pares indiscutibles del rock and roll i el Black Music Festival, dalguna manera, manifestava amb força la voluntat desdevenir un festival de referència a Europa. La presència, aquella nit,  de Chuck Berry donava al BMF una empremta de qualitat que sempre ha volgut mantenir. Certament, portar un dels pares del rock a Salt no va ser una tasca fàcil. El director llavors del festival, Jordi Planagumà, recordava, temps després que “va ser una feina molt dura i complicada. Va caldre anar a Londres per parlar directament amb el seu agent, perquè si no, no hi havia manera”. Tot i això aquella actuació d’un dels pares del rock and roll va representar la consolidació del festival a nivell de públic. La mort de Chuck Berry el passat dia 18 de març, amb 90 anys i un nou disc a punt per publicar, tornava a portar a la memòria aquell i altres concerts i un munt de cançons imprescindibles.

I és que Chuck Berry, sí, és el pare de la criatura. Molts altres han reivindicat aquest honor, però el rock and roll porta els gens daquell negre de Missouri. Res del que ha passat al món de la música es pot entendre sense les seves cançons. Sense ell les coses no hagueren estat igual. Sense Chuck Berry, ni Beatles, ni Rolling Stones, ni tants altres grups, famosos o desconeguts, no existiren. De fet, John Lennon va arribar a dir que si haguéssim danomenar dalguna altra manera el rock and roll, li podríem dir Chuck Berry i, en saber-se la mort de Berry, el passat dissabte 18 de març, els Rolling Stones van retuitat un missatge que deia No hi hauria Rolling Stones sense Chuck Berry. Queda dit.

Chuck Berry es el creador dalguns dels himnes més immortals del rock. Roll Over Beethoven, Carol, Sweet Little Sixteen, Rock and Roll Music, Brown Eyed Handsome Man o Maybellene són temes imprescindibles amb els quals molts grups novell shan iniciat en el món de la música i que han estat, tanmateix, versionats pels més grans. Berry va dedicar tota la seva vida a la música. Nascut a Saint Louis (Missouri) el 18 doctubre de 1926, va aprendre a tocar sol la guitarra i es va donar a conèixer a través del mític segell Chess Records, lany 1955, amb Maybellene, un tema que algú va definir com la primera cançó country interpretada per un negre. Berry va anar perfilant el seu estil allunyat del blues que imperava entre la comunitat negra de l’època i va crear un estil propi basat en un blues accelerat, senzill, elèctric i contundent. Sallunyava també del blues en la temàtica de les seves lletres, que no eren específicament laments de classe, sinó que anaven dirigides a adolescents més aviat despreocupats i el món que els envoltava: cotxes, noies, amics, ball, festa... Berry parlava de sexe sense ser gens explícit, només faltaria, i va connectar ràpidament amb el públic jove, alhora que incloïa algunes pinzellades de crítica a la dura societat americana daquell moment, classista i racista.

El rock simposava com a música de la joventut, aquella que volia trencar els vincles amb la generació dels seus pares i que volia gaudir del seu nou estatus de llibertat. Elvis Presley iniciava els seu regnat a mitjans dels anys 50 però en el rock confluïen amb naturalitat blancs negres en perfecta convivència i Chuck Berry, com pocs altres va saber connectar perfectament amb aquell jovent amb la seva força en directe i les seves lletres plenament adolescents. Més tard arribarien els Beatles, els Rolling Stones, els Who i tant altres.

De tots els temes de Berry, els ja esmentats Carol (devotament versionada pels Rolling Stones), Maybellene (un tema que va necessitar 36 preses fins a quedar perfecta) o Roll Over Beethoven (on fa referència a les hores i hores que la seva germana passava practicant al piano, fet que impedia el jove Berrry tocar la seva música), un tema que marca una profecia dels nous temps que estaven arribant amb la preeminència del rock and roll sobre la vella música, seria Johnny B. Goode,  que és potser el tema que ha sobreviscut més vigorosament al seu propi autor per a convertir-se en la peça més clàssica i genuïna de tota la història del a música Rock. Agafant aspectes de la seva pròpia experiència i projectant també els seus desitjos, el Johnny B. Goode de la cançó és el mateix Berry, guitarrista que lluita per esdevenir una estrella de lespectacle. El gran somni del rock fet cançó.

Queda clar, que Chuck Berry no va ser un home de grans discos en el sentit de la unitat destil que marcarien els elapés de la dècada dels seixanta. Era, més aviat un gran creador de cançons-himnes, que sempre, malgrat ledat que Berry pogués tenir, van merèixer el reconeixement del públic i van ajudar a mantenir el rocknroll en un estat de vigorositat primigènia. Però per damunt de tot Chuck Berry era un animal descenari. Ben aviat va constatar la dificultat de viure de les vendes de discos i ca constatar que girar contínuament era una font dingressos més segura. Les seves actuacions eren sempre salvatges i teatrals alhora, amb el punt culminant a què arribava amb el famós pas d’ànec, duckwalk, que tant el va caracteritzar i que tant sha imitat.

Per a la història quedarà lhomenatge que li va organitzar Keith Richards lany 1987, al qual va convidar un bon grapat de músics deutors de la guitarra i lestil de Chuck Berry. A la pel·lícula daquell concert, Hail! Hail! Rock and Roll, es pot apreciar tota la grandesa i misèries del mite: la seva mala llet congènita i el seu convenciment que era un mite potser més gran que el mateix Elvis Presley.  I, per damunt de tot, la transcendental influència de la seva música en la definició del rock and roll.

Ramon Moreno
Publicat al suplement DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 26 de març de 2017


diumenge, 19 de febrer de 2017

ENTREVISTA A LLUÍS ARAGONÈS

Entrevista a Lluís Aragonès, autor del llibre El cant de les primaveres lliures. La cançó protesta: els himnes que canvien el món per a la secció Llibres del digital Directe!cat. Podeu llegir el text original AQUÍ.


Lluís Aragonès i Delgado de Torres ha publicat una apassionants història de la cançó protesta. El cant de les primaveres lliures. La cançó protesta: els himnes que canvien el món (Arola Editors) és un recorregut per la història d'aquesta música compromesa, de Pete Seeger a Manu Chao, de Victor Jara a Obrint Pas.


Considera justificat el premi Nobel a Bob Dylan?

Tinc un bon amic que em comentava amb murrieria que hauria sigut més coherent que li haguessin atorgat el premi «Nobel de la música» en el cas que existís. Argumentava que la gent no llegeix poesia de Bob Dylan ni de cap altre cantautor. Que molta gent s’emociona amb les cançons del Dylan sense conèixer-ne la lletra. És, en definitiva, l’etern dilema entre lletra i música... i l’emoció que cada una provoca en l’ésser humà.

D’altra banda, una bona amiga, contràriament, m’explicava que aquest premi Nobel era un reconeixement i un tribut a la poesia de tradició oral i musicada, i als seus portaveus, els trobadors.

Però, és clar, la pregunta me la feu a mi. Quan vaig saber que el Dylan era el guanyador del Nobel d’aquest any em va meravellar i, alhora, em va generar un punt de perplexitat. Trencar amb l’ortodòxia sempre està bé, vaig pensar.

Sorprèn, però, que l’Acadèmia Sueca (sovint qüestionada pel seus criteris extra-acadèmics a l’hora d’atorgar el guardó en moltes de les seves modalitats, i molt procliu a ser políticament correcta i conservadora), hagi pres una decisió com aquesta, del tot transgressora i atrevida. O potser precisament, el que pretenia era justament això? (cridar l’atenció, generar polèmica i provocar que se’n parli, encara que sigui bé?).

Concretament, els arguments de l’Acadèmia per concedir el premi a Dylan són «per haver creat noves expressions poètiques dins de la gran tradició nord-americana de la cançó». Coherent. Ningú no posa en dubte la qualitat poètica de les lletres d’en Bob Dylan. Ningú no dubta, per altra banda, de la influència de la seva obra que transcendeix països i generacions. Robert Allen Zimmerman, alies Bob Dylan, és un poeta que canta i posa música a les seves creacions.

Aquests dies hom recorda aquella sentència d’Octavio Paz que deia: la poesia pot ser tant un poema com un llenç, un gerro de la dinastia Ming o, senzillament, una cançó de Bob Dylan.

A França alguns articles demanaven el Nobel també per a Leonard Cohen....

Em sembla molt bé. De fet, crec que Leonard Cohen o George Brassens, per exemple, eren tan (o tan poc) mereixedors d’aquesta distinció com Bob Dylan. Interpreto que l’Acadèmia ha pretès fer un reconeixement i un homenatge a tots aquells poetes que tenen la música com a vehicle conductor de la seva poesia.
Havien d’escollir i possiblement els hi ha convingut més (i no vull treure cap mèrit a Dylan) apostar pel món anglosaxó i no pel francòfon. En fi, jo no valoraria tant el fet concret que el reconeixement hagi recaigut en Bob Dylan, sinó que el guardonat hagi estat un cantautor.

Aquests dies que arran de la mort d’en Leonard Cohen hem tingut ocasió de refrescar la seva trajectòria, les seves cançons, la seva música i les seves lletres, han servit per ratificar que la decisió de l’Acadèmia Sueca d’optar per un cantautor ha estat encertada i si el reconeixement hagués recaigut en Leonard Cohen, també ho hauria aplaudit.

Com definiria què és la cançó protesta?

La podem definir com la companya de viatge del moviments socials, la seva banda sonora. Una eina amb la que han comptat (i compten) aquests moviments socials per manifestar el rebuig a la guerra, al racisme, a la desigualtat. Per lluitar a favor i en defensa del medi ambient, del feminisme. Per condemnar l’autoritarisme, la corrupció dels governs o, senzillament, el conformisme social. Les seves lletres i les seves músiques, populars i de revolta poètica, sollevaven (i segueixen sollevant) un poble, una classe social, una multitud que anhelava aconseguir una societat més justa i més lliure. És, per altra banda, una eina clarament educativa, vinculada a l‘educació informal. La seva capacitat comunicativa fa que jugui un paper important en el procés educatiu. Luis M. Torre Egido la considera com la persecució d’una progressiva presa de consciència de la situació social, política i cultural de l’etapa que està vivint. Pretén aquesta presa de consciència a partir d’una reacció ètica, però també estètica, atesa la seva voluntat de trencar amb la música evasiva, falsificada i de continguts excessivament superficials.

Cal tenir present també, l’important paper de la música en la cançó protesta. Tal com afirma Lluís Llach, massa sovint la gent no s’adona que la música, precisament, és la irracionalització (a través de sensualitat, sensacions i sentiments), de tots els nostres fantasmes personals. Allò que no podem racionalitzar amb la lletra, ho fem amb la música. El missatge racional, la lletra, va casat amb un missatge irracional i sensible, la música i s’ajuden l’un a l’altre.

Finalment, no podem deixar passar de llarg els continguts intimistes de la cançó que (n’estic convençut), són indestriables del concepte de lluita social. La cançó enamora.

La cançó protesta va lligada a moments determinats de la vida social o política. Es pot entendre més enllà d'aquests moments, amb el pas dels anys?

Estic segur que sí. Justament aquesta és, des del meu punt de vista, una de les característiques més interessants de la cançó protesta. La cançó (diu Fernando González Lucini), vola, i és cert. Una cançó protesta, ho dèiem abans, sempre va associada a una causa justa, neix per un motiu concret i si la lletra i la música arrelen, es popularitza i no només passa a ser del poble sinó que deixa de pertànyer a la causa, al moviment social per la que ha estat concebuda.


«We shall overcome», per exemple, interpretada entre altres per Pete Seeger, és un himne que originàriament era una cançó de gospel i Seeger la va transformar en un cant obrer. Posteriorment, Joan Baez la popularitza al caliu de tot el Moviment pels Drets Civils als Estats Units i per tant, evoluciona cap a una nova funció. Posteriorment, acompanya (entre moltes altres causes), les manifestacions a Irlanda de Nord després del Bloody Sunday, a Sud-Àfrica en la lluita contra l’apartheid, a l’Argentina o a l’Estat espanyol, contra les dictadures. Bruce Springsteen la va interpretar a Oslo, l’any 2012, en el concert commemoratiu en record als atacs terroristes en una escola noruega l’any anterior... i el mateix Pete Seeger, poc abans de morir, la va cantar en la marxa de protesta contra la Borsa de Nova York i el poder financer en general, organitzada pel moviment Occupy Wall Street. Molts dels allí concentrats encara no havien nascut quan Seeger la passejava durant els anys seixanta pels diferents indrets dels EEUU.

El mateix podríem dir de «L’estaca» de Lluís Llach, de «Grândola, Vila Morena» de Zeca Afonso, de «La Muralla» de Quilapayun, «Take this Waltz» de Leonard Cohen, «Blowin’in The Wind» de Bob Dylan i de tantes altres. La cançó transcendeix generacions, països i causes. Aquesta és una de les seves funcions... i és la seva màgia.


El seu llibre analitza la cançó protesta a diferents països, temps i situacions. Quin tret característic hi pot haver entre Dylan, Victor Jara, Brassens o Lluís Llach?

Són tots ells trobadors, poetes, músics, cantautors compromesos i amb la sensibilitat a flor de pell. De la seva música i les seves lletres se’n desprèn un alt contingut de compromís social, voluntat de revolta contra la injustícia i alhora, un alt contingut poètic. Cada u té unes característiques diferents perquè les seves realitats també ho són. La militància ortodoxa del Víctor Jara, l’existencialisme i la fòbia a tota mena d’autoritat de Brassens, l’universalisme de Dylan i l’intimisme revolucionari d’en Llach els diferencia i els complementa.

Des d’un punt de vista més artístic podríem parlar de vasos comunicants molt clars entre ells. A ningú no se li escapa la influència que la cançó francesa va exercir en el moviment artístic de la Nova Cançó. El mateix Llach sempre que pot, ho reivindica. Tampoc hem de perdre de vista que, a més de l’ascendent que el folklore i la música popular xilena van exercir sobre Víctor Jara, la influència del folk i el rock americà també hi eren presents.

Tots ells han transcendit fronteres i èpoques... i algunes de les seves cançons s’han convertit en vertaders himnes a favor de la llibertat i la justícia social.

A casa nostra probablement no s'entendria la lluita pel país i les llibertats sense la cançó....

Era, sens dubte, un dels vehicles més importants de canalització de la lluita contra la dictadura franquista. La denúncia de la repressió policial, la tortura, l’assassinat i el clam a favor de la llibertat, la cultura, la llengua, la nació i la justícia social traspuaven en totes les cançons i despertaven consciències. La censura, que durant el franquisme va ser una eina obsessiva de control de la vida quotidiana de la població així com de les seves estructures socials i ciutadanes, va ser un instrument que, malgrat tot, va fer esmolar l’enginy dels cantautors i les lletres de les cançons, carregades de metàfores, s’han convertit en vertaderes joies poètiques.

Els cantautors, sobretot a partir de la dècada dels seixanta quan el mur del franquisme començava a trontollar, van tenir un paper fonamental en aquesta lluita perquè, a més de la seva funció de denúncia, actuaven com a catalitzadors d’una col·lectivitat que necessitava elements de comunió, d’unió, de cohesió per plantar cara a la injustícia i, sobretot, a la por. «Si estirem tots ella caurà», canta en Llach a «L’estaca», per, a través de la metàfora, plantejar l’acció col·lectiva com a única manera d’alliberar-nos de la dictadura. La cançó doncs, actuava com a portaveu. Però torno a citar al Llach quan desmitifica el paper dels cantautors, quan diu que sense els cantants aquesta gent (sindicalistes, estudiants, polítics...) hauria lluitat igual i segurament també se n’hauria sortit. «Jo», diu Llach, «podia cantar perquè hi havia una gent que se la jugava perquè ho pogués fer».

Hi ha una altra tasca dels cantautors, que probablement no ha estat prou valorada, i és la d'apropar textos de poetes. Amb la seva música els donen una gran rellevància i difusió...

Els cantautors exerceixen el paper d’educadors. La cançó, a més de ser una eina de combat polític i social, serveix per fer difusió de l’obra dels poetes que els intèrprets musiquen i adapten, per defensar, com és el cas dels Països Catalans, la identitat lingüística, per promocionar una consciència crítica i, alhora, una afectivitat diferent i més plena. Amb les seves cançons possibiliten que les persones facin, amb una sensibilitat col·lectiva més lliure, una lectura més clara de la realitat social que els envolta.

Hom coneix una mica millor Ausiàs March, Espriu, Kavafis, Machado, Martí Pol. Benedetti, Lorca, Ma. Mercè Marçal, Celaya, Miguel Hernández, Goytisolo, Alberti, Màrius Torres, Salvat-Papasseit, J. V. Foix, Andrés Estellés, entre molts altres, mercès a les cançons que n’han fet cantautors com Raimon, Paco Ibáñez, Llach, Ma. del Mar Bonet, Teresa Rebull, Marina Rossell, Serrat, Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Sílvia Pérez Cruz, entre molts d’altres.

Quin és el moment actual de la cançó protesta?

És complicat. Si ens centrem a casa nostra i al conjunt de l’Estat espanyol faríem bo aquell tòpic que contra la dictadura es protestava millor. La visibilitat dels cantautors a la dècada dels seixanta i setanta era molt notable, no en va, l’adversari era més nítid. Amb allò que coneixem com la transició política i que culmina amb la pretesa restauració democràtica i l’autonomia política de Catalunya, paradoxalment, s’afebleix la cançó protesta i més concretament la Nova Cançó. A finals del segle passat però, sorgeix un nou fenomen musical, el Rock Català, que qualla amb força entre els ambients independentistes del país (La Dharma, Brams, Els Pets, Obrint Pas, La Gossa Sorda...i molts altres) i contribueix a superar la travessia del desert d’aquell espai que la Nova Cançó havia ocupat fins a les acaballes del franquisme formal. Sé que aquesta és un anàlisi molt simple i que tot plegat requeriria matisar i aprofundir una mica més i parlar de noms propis, però, a grans trets, la seqüència és aquesta.

Actualment hi ha gent molt bona, amb una solvència musical extraordinària i un compromís social i polític inapel·lable: Feliu Ventura, Cesk Freixas, Pau Alabajos, per citar potser els que més conec, en són un clar exponent. Són, en certa manera, els hereus de la Nova Cançó i s’estan obrint pas en una societat on l’adversari no és tant nítid ni tant evident, però igual de perillós. Els mercats, la globalització i els mitjans en general dificulten molt la seva difusió i els hi és complicat gaudir de la notorietat que es mereixerien.

L’independentisme, però, no té una banda sonora definida i hem de recórrer als clàssics (de fet, potser per això són clàssics). Potser és perquè la protesta, actualment, es canalitza més a través d’altres eines com ara les xarxes socials i els 140 caràcters. En tot cas, és un tema que dóna joc per a fer un debat molt interessant.

Ramon Moreno
Publicat a DIRECTE.CAT, 7 de desembre de 2016
 


diumenge, 12 de febrer de 2017

LA CANÇÓ PROTESTA: ELS HIMNES QUE CANVIEN EL MÓN

Ressenya del llibre El cant de les primaveres lliures. La cançó protesta: els himnes que canvien el món, de Lluís Aragonés per a la secció Llibres del digital Directe!cat. Podeu llegir el text original AQUÍ


Ara que es debat sobre l'oportunitat i la conveniència del Premi Nobel de Literatura atorgat al cantautor Bob Dylan, tenim una bona excusa per a fer una ullada al món de la cançó protesta a través del llibre El cant de les primaveres lliures. La cançó protesta: himnes que canvien món, llarguíssim títol que ens vol oferir la dimensió d'un gènere que es mou, efectivament, entre la música i la poesia.

Qui més qui menys s'ha emocionat en sentir alguna cançó de Llach, Silvio Rodríguez, Raimon, Jacques Brel, Leonard Cohen o Bob Dylan. La línia que separa poesia de cançó es molt prima. Loquillo, un rocker, va versionar de manera esplèndida alguns poemes de Pablo Neruda, Octavio Paz o Jaime Gil de Biedma al seu treball de 1994 La vida por delante (inequívoc títol). És només un exemple agafat al vol. Per tant donem per superat el debat.

L'escriptor Lluís Aragonès fa una repàs a la història de la cançó protesta en aquest llibre, també de títol definitori. La cançó protesta és un "referent i companya de viatge dels moviments socials", i efectivament és inseparable dels moviments d'alliberament socials, polítics, econòmics i personals. Bessie Smith o Mahalia Jackson cantaven a la seva condició de negres i lluitaven per l'alliberament de raça i de gènere, com també molt abans ho havien fet els vells bluemen del Delta del Mississipí.

I Dylan, efectivament, va posar lletra i música (als seus inicis, molta més lletra que música, acompanyat exclusivament per la seva guitarra: "que levante la mano la guitarra", deia Silvio Rodríguez) a les lluites i revoltes dels anys 60. Els temps estaven canviant, cantava el bard de Minnesota, i els joves reclamaven els seu paper en la construcció de futur.

Al fil de la cançó protesta Aragonès ens proposa un viatge dels Estats Units a Sudamèrica per girar cap a Europa i Catalunya. Noms com Víctor Jara, Rodríguez i Pablo Milanés, o Jacques Brel, Georges Brassens i, encara Lluís Llach i Ovidi Montllor, entre molts altres, ocupen les pàgines d'un volum que es mou més en el camp de la sociologia i la història (i la literatura) que en la part més purament musical.

Per què, clar, hi ha cançó protesta perquè hi ha segregació racial, dictadures, desigualtats, ànsies de llibertat.... I és que l'autor no analitza només els cantants i les seves cançons sinó que els situa en el seu context: les lluites d'alliberament d'Amèrica llatina, la guerra del Vietnam, les revoltes juvenils dels anys 60 i 70, la dictadura franquista... fins avui dia, en què l'imperi del neoliberalisme més salvatges està comportant una involució a nivell de drets personals i col·lectiu, pels quals molta gent segueix lluitant i, sí, molta gent segueix cantant.

El cant de les primaveres lliures és un llibre de lectura amena i vital, i aprofitant les tecnologies actuals permet la interacció dels lectors a través del codi QR que enllaça amb algunes cançons i el permet interactuar mentre llegeix. A banda també s'inclouen caràtules de discos, lletres de cançons, fotografies, i sengles entrevistes a Fernando González Lucini, un dels estudiosos més importants de la cançó d'autor; i els cantautors Lluís Llach i Ismael Serrano, a banda d'un pròleg de Joan Reig.

Ramon Moreno
Publicat a DIRECTE!CAT, 23 d'octubre  de 2016

dimarts, 3 de gener de 2017

LA PETJADA DE LEONARD COHEN

Article publicat al setmanari EL TEMPS, en motiu de la mort de Leonard Cohen. Acompanyava un text informatiu de Xavier Aliaga i el seu títol original va ser La petjada del cantautor-poeta en la història de la música.


La mort de Leonard Cohen aquest dijous a l'edat de 82 anys, ha causat un fort impacte al món de la música. Cohen acabava de publicar, feia poques setmanes, el seu cartozè àlbum d'estudi, You Weant It Darker, que havia rebut la màxima aclamació tant per part de la crítica musical com dels seus seguidors. Amb l'eco del Premi Nobel a Dylan, que alguns reivindicaven per al cantautor canadenc, s'apaga una de les veus més profundes i alhora íntimes de la història de la música.
 
Poeta o cantautor? O cantautor poeta? Segurament costaria remarcar quina faceta de Leonard Cohen destacaria per damunt de l’altre, cas que, evidentment, calgués establir-ne cap odre. O si no és que estiguéssim d’acord que tot cantautor és, realment, un poeta. Però en el cas de Cohen el cert és que abans de convertir-se en cantant d’èxit, ja existia un altre Leonard Cohen, poeta reconegut amb uns quants llibres a la maleta.

Les contradiccions també podrien ser una de les característiques que definirien l’entorn del poeta nascut a Montreal (Canadà) el 21 de setembre del 1934 de pares immigrants de l’est d’Europa: amb l’anglès com a llengua social en un entorn francòfon; jueu en una societat gens donada a les estrictes observances dels preceptes que practicava la seva família (ell mateix se’n mantindria al marge fins al punt que anys més tard s’apuntaria al budisme); esquerranós en una família burgesa; apàtrida per vocació, que als 18 anys deixa la casa familiar per instal·lar-se en un hotel, un de tants hotels que l’acollirien al llarg de la seva vida...

La poesia ha estat de tota la vida l’autèntica raó de ser de Leonard Cohen. De fet s’hi dedica amb passió després d’haver passat per la universitat per estudiar literatura i es converteix en un jove poeta amb un cert reconeixement en els entorns culturals de Montreal. A Nova York es relaciona amb l'univers folk de Greenwich Village i a finals de la dèca dels 60 decideix intensificar la seva relació amb la música, amb la seguretat que li donaria més recursos per a viure que la poesia, tot i que ja en aquell moment tenia 4 llibres de poemes i dues novel·les al sarró i un prestigi creixent al seu país. Les seves relacions amb l’entorn de Bob Dylan el porten als estudis de gravació amb un resultat profundament impactant quan es publica el seu primer disc Song Of Leonard Cohen.

Cert era que Leonard Cohen era un cantautor, però era diferent al que es veia per aquelles latituds. A diferència de la generació Dylan, Cohen no plantejava batalla política ni ideològica en les seves cançons ni pretenia canviar el món (com a mínim de manera manifesta i clara). Ell era poeta. I era el cantautor de la intimitat, els sentiments, l’amor, el desamor, el sexe.... Ell mateix diria que durant anys va observar una estricta dieta de vi, dones, música i religió, aspectes tots ells que marquen la seva figura musical i personal (a banda d’una elegància natural a l’hora de vestir, allunyada de la aparent deixadesa d’altres cantautors). Utilitzava la guitarra com poc abans havia utilitzat la ploma o la màquina d’escriure. Leonard Cohen admirava Federico García Lorca amb tots els seus components poètics però també polítics, en una relació que l’acompanyaria al llarg de tota la seva vida fins arribar a musicar poemes del granadí o batejar la seva filla amb el nom de Lorca. Leonard Cohen era.....diferent.

Leonard Cohen va tenir sempre una enorme influència en tota una generació jove, als anys 70, universitària, intel·lectualment preparada. Els concerts de Cohen es converteixen en rituals gairebé religiosos, amb una profunda comunió entre públic i cantant, que sense massa discursos ni pontificacions moralistes aconsegueix arribar al cor de la gent.

Leonar Cohen és autor d'una interminable llista de temes recordats, com Sisters Of Mercy (1967), Bird On the Wire (1969), Famous Blue Raincoat (1971), Chelsea Hotel #2 (1974), Hallelujah (1984, que té un fantàstica versió en català de Gerard Quintana), I'm Your Man (1988)... o la mítica Suzanne, sens dubte la cançó més immortal de Cohen i una de les més identificables de tota la història de la música. A Catalunya, Toti Soler interpretaria una sentida i apassionada versió l’any 1973 que ha romàs com una de les més destacades Suzannes mai editades arreu.

Leonard Cohen ha centrat la seva trajectòria en les cançons, sense oblidar però els seus puntuals i brillants retorns a la literatura, en forma de poesia o de narració poètica. A la dècada dels 80 ressorgirà i serà descobert per nous públics amb treballs molt més treballats i complerts musicalment, sense descuidar, això mai, la poètica, la sensualitat, la bellesa de les cançons. D’aquesta època són Lp’s com Various Positions (1985) o I’m Your Man (1988) que ajudaran a convertir Leonard Cohen en un dels artistes més homenatjats i versionats des de tots els punts de vista musicals, dels Pixies a REM, passant per Toti Soler o Enrique Morente fins als seus amics i companys de batalles Jackson Brown o John Cale. Les seves cançons han envellit bé precisament perquè han aconseguit superar els paràmetres del món folk-rock en què varen ser creades, i això explicaria l’admiració de tanta gent de procedències musicals ben diverses per la poesia de Cohen. Leonard Cohen va conquerir escenaris de tot el món amb la seva rugosa veu i una col·lecció de cançons que han contribuït a l’educació sentimental de generacions consecutives.

Ramon Moreno
Publicat a EL TEMPS, 15 de novembre de 2016