diumenge, 14 de febrer de 2016

EL DUC BLANC JA ÉS LLEGENDA

La mort als 69 anys del músic britànic David Bowie ha provocat una autèntica conmoció; la seva trajectòria es va concretar en 25 discos d'estudi que surfejaven èpoques i estils, però sempre mantenint-se en l'avantguada creativa i estètica.


La mort de David Bowie el passat diumenge 10 de gener ha posat punt i final a un dels capítols més gloriosos de la història de la música rock. Finalment, el Duc Blanc va sucumbir al càncer, que no va poder superar com havia fet amb els seriosos problemes cardíacs que el van allunyar del món musical de manera gairebé definitiva. D'ençà la seva darrera actuació l'any 2006 a Nova York, les seves aparicions van ser puntuals i tot just dos dies abans de la seva mort, el dia 8 de gener, dia del seu 69è aniversari apareixia el darrer disc de Bowie, Blackstar. A la portada cap imatge de l'artista, només una estrella negra com tota identificació. Premonició?

El mite de Bowie passa ara a ser llegenda i a ocupar un lloc de privilegi a l'altar dels caiguts, al costat de Lennon, Morrison o Lou Reed, el seu gran amic. Però ens queda en tot cas, efectivament, la seva trajectòria musical, que es concreta en 25 discos d'estudi, surfejant per sis dècades de música i mantenint-se, sempre, en vanguarda musical i estètica, marcant en molts casos el ritme dels esdeveniments.

El seu primer gran treball fou, sens dubte, Space Odity, un tema publicat en format single l'any 1969, que explica les aventures per l'espai exterior de l'astronauta Major Tom. El tema de clares referències a la mítica pel·lícula de Stanley Kubrick 2001 odissea de l'espai, era la peça que obria el seu primer disc oficial David Bowie, d'aquell any 69. L'any següent mantindria el nivell amb The Man Who Sold The World i iniciaria la primera mutació cap al glam amb Hunky Dory. Era l'any 1971 i la cosa es tornava andrògina i equívoca: reacció alhora a la serietat del rock progressiu i la contracultura de finals dels seixanta, el component visual tenia una gran importància i esdevenia un atractiu més enllà de la música mateixa. Maquillatge abundant, vestits escandalosos (dissenyats pel mateix Bowie), cabells tenyits, sexualitat latent, ànim festiu i molta provocació. La prova musical en seria The Rise and Fall of Ziggy Stardust And The Spiders Of Mars, treball conceptual de gran influència en successives generacions de músics.

Els setantes seran una de les èpoques daurades de David Bowie. Lluny d'acomodar-se en l'èxit, enregistra l'anomenada trilogia de Berlin formada per Low (1977), Heroes (1977) i Lodger (1979), discos que representen l'etapa més creativa del geni i alhora són una descarnada radiografia del final de la dècada. Novament, Bowie s'endinsa en noves experimentacions sonores amb l'ajuda de músics com Robert Fripp i Brian Eno. El mateix Bowie diria que "res sonava com aquells tres discos. El meu jo complert és en ells". D'aquella dècada daurada són també les seves col·laboracions, com a productor, amb els seus íntims amics Lou Reed (Transformer, 1972) i Iggy Pop (The Idiot i Lust For Life, 1977). I és que Bowie ha estat sempre un treballador incansable.

Els anys 80 per a Bowie comencen amb la mateixa força que acaba la dècada anterior i amb noves perspectives sonores. Scary Monsters (1980) representa la seva consolidació com a gran incona de la música, ja sense necessitat d'haver de demostrar res de manera continuada. Instal·lat a Nova York, Ashes To Ashes serà el gran tema d'un disc considerat la seva darrera obra mestra, amb una innegable mirada al passat del Major Tom. Convertit en un clàssic, Bowie s'aventura en sons netament funkys i ballables que el porten, amb el disc Let's Dance (1983) a sovintejar les llistes d'èxits i a mantenir una important presència mediàtica amb innovadors videoclips. A cavall dels 80 i els 90 esdevé un dels grans musics de directe, amb gires mantodòntiques de muntatges espectaculars i so aclaparador, tot i que es permet petits experiments personals com Tin Machine. A partir dels anys 90 els discos de Bowie es van succeint amb una cadència més o menys regular i amb diferent fortuna creativa: Black Tie White Noise (1995), Earthling (1997), Reality (2003) Where Are We Now (2013) en són un exemple.... I fins arribar a Blackstar, el seu darrer i, gairebé pòstum, treball, en què, novament, s'aventura en noves experiències sonores amb una banda de músics formada pel millor de la nova generació de jazzmen de Nova York.

Sí,. David Bowie ha estat una de les gran icones de la música rock: Space Odity, The Man Who Sold The World, Changes, Rebel Reble, Young Americans, Blue Jean, This Is Not America..... en són només alguns tastets.

Ramon Moreno
Publicat al suplement DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 17 de gener de 2016

diumenge, 30 de novembre de 2014

STORM THORGERSON

Va ser l'autor de la portada de l'obra emblemàtica de Pink Floyd, Dark Side Of The Moon, i de moltes altres d'icòniques de la història de la música rock.

Hi havia un temps en què la música era alguna cosa més que les cançons que formaven part d'un disc. És indubtable la força visual que la música rock ha tingut des dels seus orígens. L'Elvis Presley era, efectivament, les cançons que interpretava, però també era la seva imatge trencadora o el seu (en aquell moment) provocatiu moviment pèlvic. O els Rolling Stones que, més enllà de les seves arrels blueseres, eren també l'aparença salvatge que transmetien Keith Richards i companyia.

Així, quan parlem, per exemple, de la música de Pink Floyd i de la seva obra més emblemàtica, Dark Side Of The Moon, la primera imatge que ens va al cap és la portada negra amb un triangle que transforma un raig de llum en un feix multicolor. L'autor d'aquella portada en concret (i de moltes altres icòniques de la història de la música rock) va ser Storm Thorgerson, al capdavant del col·lectiu Hipgnosis, mort justament ara fa un any, el 18 d'abril de 2013.

Sens dubte, els treballs més recordats de Thorgerson van ser els que va fer per al grup preferit de la psicodèlia londinenca, Pink Floyd, evolucionats més tard, cap a propostes més progressives i simfòniques. La relació de Thorgerson (nascut el 1944) amb el grup s'inicia ja a l'institut, a Cambridge, a on coincideix i es fa amic de Syd Barrett i Roger Waters. Tot i que Storm (anglès descendent de família noruega) va estudiar en un primer moment filosofia, també va estudiar cinema i televisió al Royal College Of Art de Londres.

L'any 1968, Thorgerson i el seu company Aubrey Powell (dissenyador d'escenaris per a programes i sèries de la BBC) creen l'estudi de disseny Hipgnosis, que ubiquen al bell mig del Soho londinenc, tot basant el seu treball en la fotografia i en el retoc i manipulació de les imatges; molt abans, en tot cas, que arribessin els programes informàtics que facilitarien aquestes tasques. La connexió de Thorgerson amb membres dels Pink Floyd fa que rebi l'encàrrec de treballar en el disseny de la portada del segon disc del grup A Saucerful Of Secrets, per al que dissenya una portada que lligava perfectament amb el contingut psicodèlic dels temes inclosos.

A partir d'aquí la relació de Storm i Hipgnosis amb el Pink Floyd es farà estreta i els portarà a col·laborar en una desena de treballs, essent, sens dubte el més destacat la portada (i el disc, evidentment) de The Dark Side Of The Moon, publicat el 1973. L'elapé, de concepció difícil i que conté alguns dels temes més representatius dels Pink Floyd, requeria un embalatge que estigués a l'alçada. Tot i les reticències de la discogràfica a la despesa que representava el tema del disseny (el grup va renunciar a una part dels drets d'autor per tal de fer possible el projecte), i al fet que EMI preferia un disseny més "clàssic", el grup va dedicar una important quantitat de recursos tant a la portada com a l'embolcall.

Storm Thorgerson va concebre una portada negra amb un prisma que dispersava un raig de llum blanca en múltiples colors. Una representació dels xous de llum que havien estat la marca d’identitat del grup. O també la referència a allò que no es veu aparentment però que hi és... A dins del disc s’hi trobaven les lletres de les cançons i un parell de pòsters (una fotografia en directe del grup i una imatge de les piràmide d'Egipte que es va prendre evidentment in situ utilitzant una pel·lícula especial) que el grup tant sí com no van voler incloure, sense sobrecost per al comprador, encara que fos a càrrec dels seus drets d’autor. El projecte s’ho valia.

Storm Thorgerson era, sobretot, un modern creador d'icones. Entre les seves influències artístiques ell mateix esmentava a Man Ray, Magritte, Picasso o Kandinsky i entenia la imatge de portada dels discs en els que treballava com un reflexe de la música i del grup amb qui col·laborava. El seu mètode de treball es basava en escoltar la música, llegir les lletres de les cançons, parlar amb el músics. “Sóc com una mena de traductor: tradueixo un element d'audio -la música- a un element visual -la portada-.”

Era també Thorgerson un artesà de la imatge. En una època en que els ordinadors gairebé no existien (en tot cas no com a element de consum massiu) el retoc fotogràfic era tot un art i les fotografies permetien incloure-hi d'altres elements artístics que les enriquien. Les imatges es creaven una a una després d'un llarg procés de preparació: la imatge del porc a la portada d' Animals era efectivament un enorme inflable que va crear interferències a l'aeroport de Heathrow quan el van enlairar per a la sessió de fotos; per a la imatge de portada de A Momentary Lapse Of Reason es va posar en fila en una platja 700 llits d'hospital; la imatge de la cara de Peter Gabriel per al disc del mateix nom del 1980 es va fer rebregant un llapis contra imatges polaroids mentre es revelaven, fins que va aparèixer la imatge de Gabriel que Thorgerson havia somiat durant un malson.

La llista de músics amb els que va treballar Storm Thorgerson i el seu estudi Hipgnosis és àmplia i representa una part de l'aristocràcia del rock: els ja esmentat Pink Floyd i Peter Gabriel i també Paul McCartney, Led Zeppelin, Elegy, Syd Barrett, Black Sabath, per als que va crear belles portades oníriques, fantasmagòriques o a tocar del surrealisme; tot i que també va fer altres coses més “impactants” com els nois en banyador marcant paquet per al disc del grup anglès de pub rock The Winkies o la del disc Go 2 de XTC amb solament un texte sobre fons negre que incitava a comprar el disc.

Eren efectivament altres temps, difícils d'entendre avui dia en què la música es presenta sense suport físic o, com a molt, en un petit cedé de 12,5 x 14 cms que amb prou feines permet observar que aquella imatge de portada és, en definitiva, art.

Ramon Moreno

Publicat a la revista BONART, abril-maig de 2014

diumenge, 16 de novembre de 2014

LA 'BEATLEMANIA' SURT DE NOU A SUBHASTA


 Les jaquetes que George Harrison i Ringo Starr van fer servir durant la gravació de la pel·lícula Help! i amb les que apreixen a la portada del disc, 138.000 €; una còpia del disc Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band signada pels cuatre Beatles, 210.000 €; un lot de 20 fotografies inèdites de l'època de la beatlemania, amb els corresponents negatius, 12.000 €; un piano Bechtein de 1907 amb el que John Lennon i Paul McCartney van composar (en part) les cançons Help! i Yesterday, 70.000 €. Aquests són només alguns dels objectes relacionats amb els Beatles que han estat subhastats darrerament, en un sector, el del col·leccionisme musical, que sembla no patir, o com a mínim recuperar-se de la crisi ecònomica global.

Per a algú com el periodista musical Jordi Tardà, organitzador durant molts anys de les fires del disc de Barcelona i Girona i Reus, aquest tipus de subhastes juguen "un paper important, sens dubte, per mantenir viva la mitomania del rock. Hi ha obres i artistes que no tenen data de caducitat". I entre aquests artistes de ben segur que els Beatles ocupen un espai destacat.

El fet és que dues importants subhastes estan previstes per a les properes setmanes. La primera la celebrarà la casa Julien's Auctions, especialitzada en el món de l'espectacle: "la casa de subhastes de les estrelles" diu el lema d'aquesta empresa ubicada a Beverly Hills, Califòrnia, que canalitza moltes de les subhastes oficials del món del cinema, la televisió americana i la música. Glamurosos noms com els de Marilyn Monroe, Cher, Barbara Streisand o Greta Garbo comparteixen o han compartit catàleg amb icones de la música com U2, Elvis Presley o, evidentment, els Beatles.

La subhasta que se celebrarà els propers dies 16 i 17 de maig al Hard Rock Cafe de Times Square, a Nova York, té com a element estrella una guitarra propietat de George Harrison. Amb l'excusa del 50è aniversari de la primera aparició dels Beatles al programa de televisió The Ed Sullivan Show, es posen a subhasta uns quants lots de material beatlemaniac de màxim interès per als col·leccionistes. Sens dubte, el més cridaner és la guitarra Rickenbacker 425, de color blanc i negre, que George Harrison va comprar per 400 dòlars al setembre de 1963 durant una visita que va fer a la seva germana Louise, que vivia a Illinois, als Estats Units. El preu estimat d'aquesta guitarra es situa entre 280.000 i 450.000 euros. Exorbitant? Potser. En tot cas es tracta d'una guitarra amb una història confirmada: amb ella al coll, George Harrison va aparèixer en diversos programes de televisió, la va tocar durant els concerts a Suècia l'octubre de 1963 (en el que van ser els primers concerts a l'extranger dels Beatles) i també amb aquesta Rickenbacker George va enregistrar els temes I want tot hold your hand i This boy. Com no pot ser d'altra manera, la guitarra s'acompanya de dos certificats d'autenticitat, un d'ells de la pròpia Olivia, la dona de George Harrison. Una altra de les peces interessants d'aquesta subhasta és un exemplar del disc Beatles'65, signat a la portada pels quatre beatles entre finals de 1964 i principis de 1965. La raresa d'aquest exemplar es troba en el fet que, generalment, els Beatles signaven els discos a la part del darrere i que en aquella època, en plena beatlemania, era molt difícil accedir als quatre membres del grup per a aconseguir un autògraf conjunt. De fet, aquest exemplar és un dels dos únics coneguts d'aquest disc amb la signatura de tota la banda. El seu preu final pot passar dels 200.000 euros.

Però la subhasta que ha generat major espectativa és la que presenta Sotheby's amb dibuixos i manuscrits de John Lennon. La coneguda i prestigiosa casa londinenca (tot i que avui amb seus arreu del món) que remunta els seu orígen al 1744, dedica entre subhastes de pintura americana, ceràmica de Pablo Picasso, atles i mapes antics, una subhasta monografica a John Lennon en la seva faceta d'escriptor i dibuixant. Amb el títol de You might well ark's, es presenta la major col·lecció de dibuxos i manuscrits originals de Lennon, autògrafs i mecanografiats.

Els origens d'aquesta col·lecció es remunten als anys 1964 i 1965, quan John Lennon publica els seus dos primers llibres, In His Own Write i A Spaniard in the Works (hi ha una edició conjunta d'aquests dos llibres editada l'any 2009 per l'editorial barcelonina Global Rhythm en verió bilingüe anglès-castellà amb el títol Por su propio cuento/ Un españolito en obras). De sempre Lennon havia estat un dibuixant incansable, ninotaire que aprofitava qualsevol tros de paper per a fer-hi un gargot o un dibuix ridiculitzant algun dels seus professors. Fins i tot va crear el seu propi còmic infantil, anomenat The Daily Howl, que treballava amb més atenció que les classes a l'escola. Com assenyala Philip Norman en la seva biografia Lennon (Anagrama, Barcelona, 2009), es tractava d'un "periòdic en miniatura escrit i il·lustrat a mà". Estava format per xafarderies de l'escola, historietes, acudits i bromes diverses, tot molt cuidat i treballat, com acostumaven a ser les feines de Lennon fora de l'escola. Aquesta passió pel dibuix va fer que els seus professor el dirigissin cap a la Liverpool School of Arts per a l'enseyament secundari. Algun temps després, ja com a músic, Lennon col·laboraria amb el diari musical de Liverpool Mersey Beat, amb una col·lumna firmada amb el pseudònim de Beatcomber, amb textes amb el mateix estil gamberro i juganer amb el llenguatge.

John Lennon: In His Own Write. Els 50.000 exemplars de la primera edició del llibre es van vendre el mateix dia de la seva publicació, el 23 de març de 1964, i les crítiques van ser apassionades, des del món de la música fins a la premsa literària. El prestigiós Times Litterary Supplement va dir que aquell libre, escrit per un músic, "mereixia l'atenció de qualsevol persona que pateixi per l'empobriment de la llengua anglesa i la imaginació britànica". Als Estats Units, Tom Wolfe definiria Lennon com a "geni salvatge" i "geni de les classes baixes".
Quan l'editor de la prestigiosa Jonathan Cape (fundada el 1921 i avui a l'univers Random House), Tom Maschler, va insistir Lennon per a publicar aquells escrits, es va veure, però, que només alguns passaven el filtre de l'incisiu criteri editorial. Maschler es va instal·lar al pis de John Lennon a Emperor's Gate i junts van treballar en la primera obra literària del beatle, envoltats pels crits dels fans que assetjaven el carrer i el caos que generava també la presència de Paul McCartney, George Hasrrison i Ringo Starr. Tot i el caràcter dur i decidit, Lennon va acceptar les opinions i suggeriments del seu editor, i es van seleccionar 31 textes amb il·lustracions per al que finalment seria

Finalment, John Lennon va regalar els originals d'aquell primer llibre al seu editor en agraïment per la seva col·laboració. L'avui legendari editor Tom Maschler (creador del premi Booker i editor en anglès de figures com Gabriel García Marquez o Pablo Neruda) ha mantingut aquells originals en la seva propietat, fins que el proper 4 de juny es posin a subhasta a Nova York formant part dels 89 lots d'un material que tant pot interessar als amants de l'art com de la música i amb uns preus que van dels 500 als 70.000 dòlars (entre 350 i 50.000 euros). Entre les peces més destacades hi figura una guia turística satírica de Liverpool escrita a màquina i corregida a mà pel mateix Lennon (de 12.000 a 15.000 dòlars), un texte de nou pàgines parodiant Sherlok Holmes escrit l'any 1965 titulat The Singularge Experience of Miss Anne Duffield (amb un preu estimat entre 50.000 i 70.000 dòlars) i el manuscrit del poema The Fat Budgie (entre 25.000 i 35.000 dòlars).

Però qui opta a aquestes peces? Jordi Tardà creu que "hi ha una mica de tot. Des de col·leccionistes a inversionistes. Avui en dia invertir en memorabilia continua essent rendible, sobretot en els grans noms, en aquests que no caduquen mai". En efecte, a les subhastes fetes a Catalunya durant les fires del disc els grans noms tenien un pes específic. Però Tardà ho enfocava com "un ham mediatic, res més. Si deies a la premsa que venia un expositor de Canadà amb un material de col.leccionista de gran nivell no et publicaven ni un trist breu. Quan deies que a la subhasta hi haurien coses tan ridicules com cabell de Napoleó o roba interior de Madonna aconseguies grans titulars. Tot plegat una fotesa perque la Fira del Disc de Col.leccionista era per comprar discs de col.leccionista, disfrutar de concerts, exposicions. La subhasta servia per promocionar la fira. Un ham mediatic, res mes." Altres col·leccionistes, però, no veuen tan clar aquestes espectaculars subhastes. El conegut col·leccionista Josep Maria Francino, posseïdor d'un dels arxius beatles més importants del món, i que segueix el grup ja des d'abans concert del grup a Barcelona, al qual va assistir, lamenta la mercantilització del llegat beatle: "el tema subhastes sempre m'ha fet grima i m'ha semblat que comerciar amb un tema que a mi em suggereix tot menys diners, és una manera de devaluar-lo, per més diners que en treguin. No n'he fet mai cas i no crec que n'hi faci mai, per més diners que tingués (que no és el cas)".

En tot cas, el que és ben cert és que els Beatles contúen sent els tops a nivell musical. Aquestes subhastes de material beatlemaniac ho confirmen. Com sentencia Tardà, "els Beatles són els més grans. Una banda irrepetible, històrica, que es transmet de generació en generació. Continua viva malgrat tot. No tenen tampoc data de caducitats. Els mes grans no la tenen." 

Ramon Moreno

Publicat a la revista EL TEMPS, 6 de maig de 2014

dissabte, 1 de novembre de 2014

JOHN MAYALL. L'EDAT NO IMPORTA

En això de la música, l'edat no sembla ser important. Noms mítics continuen cavalcant els escenaris, malgrat que la seva edat els faria abocar a una gloriosa jubilació. En el cas de John Mayall, no sembla que els vuitanta anys que porta a l'esquena li hagin fet perdre les ganes de fer música. Fins a 56 concerts oferirà arreu d'Europa John Mayall des del 16 de febrer i fins el 19 d'abril, abans de fer el salt als Estats Units per a seguir amb la seva gira dels 80 anys, que el proper dia 7 de març s'aturarà a l'Auditori de Girona en el marc del Black Music Festival.

John Mayall és un dels pares del blues britànic (the godfather of british blues l'anomenen) tot i no ser allò que es coneix com un frontman. Mayall és, efectivament, més conegut per la seva harmònica i per haver acollit al seu grup músics de la talla d'Eric Clapton, Mick Taylor, Jack Bruce o John McVie, per citar alguns noms més que coneguts pels amants de la música rock. Primer amb els Powerhouse Four, més tard amb The Blues Syndicate i amb la seva banda més coneguda, els Bluesbreakers, Mayall es va convertir en el guardià de les essències blues angleses. Com ell mateix diria "no teníem accés directe al blues, però vam aprendre més sobres aquesta música que qualsevol americà". I els músics americans li agraïrien: B.B. King diria, en referència a Mayall, que "si no hagués estat pels músics anglesos, molts musics negres com nosaltres encara seríem a l'infern en què ens trovàvem".

La seva passió per la música negra va convertir John Mayall en acompanyant fidel de músics americans de gira pel Regne Unit, músics com John Lee Hooker, T. Bone Walker o Sonny Boy Williamson. L'any 1965, després de l'èxit Fou Your Love dels Yardbirds, Eric Clapton deixa el grup, tot declarant que "s'estaven fent massa comercials" i s'uneix als Bluesbreakers de Mayall. Aquella relació de poc més d'un any convertirà definitivament Clapton en llegenda, en "mà lenta" al crit de "Clapton es Déu". El disc Bluesbreakers with Eric Clapton, del 1966, arribaria al número 3 de les llistes, amb vell temes blues de Robert Johnson, Willie Dixon o Ray Charles, d'altres de Mayall i un tema conjunt amb Clapton, Double Crosing Time. Eren els temps d'actuacions continuades en petits clubs d'arreu, amb vuit actuacions a la setmana. Aquell mateix any, però, Clapton i el baixista del grup, Jack Bruce, formen el primer supergrup de la història, els Cream.

Però pels Bluesbreakers de John Mayall hi passarien futures estrelles encara per descobrir, que tot i derivar en altres estils musicals, mantindran el blues com la seva música d'arrel. Molts músics fan estada amb Mayall abans de convertir-se en famosos amb els seus grups: John McVie i Mick Fleetwood fundarien Fleetwood Mac; Andy Fraser s'integraria als Free i Mick Taylor als Rolling Stones. Poca broma. No és estrany que el mateix Clapton digués que Mayall havia creat "una increíble gran escola per a músics".

A partir de 1968, amb els disc Bare Wires, John Mayall publica únicament temes composats per ell mateix, ja sense els Bluesbreakers, amb una sòlida base de blues però més permeables al rock i fins i tot el jazz. El seu gran èxit, amb disc d'or inclòs, seria Room to Move, inclosa al disc enregistrat en directe The Turning Point, que causa impacte també pel fet que toca sense bateria. Seduït pel temps climatològic i els música americans Mayall s'instal·la a la costa oest americana i pareix un altre dels seus treballs més destacats, Blues from Laurel Canyon, mentre fa vida musical bàsicament als Estats Unitsa al llarg de la dècada dels setenta.

L'any 1982 John Mayall torna a reunir els Bluesbreakers originals (excepte Mick Fleetwood, substituir per Colin Allen). Aquella nostàlgica i exitosa gira quedaria enregistrada en la pel·lícula Blues Alive, i el decidiria a tornar a muntar el grup de manera permanent amb la incorporació de grans guitarristes com l'impressionant Coco Montoya, mentre les actuacions es succeixen de manera continuada i sense treva arreu del món. Alhora la figura de John Mayall va agafant dimensions mítiques per la seva importància en el desenvolupament de la música britànica i els homenatge se succeeixen: és nominat als Grammy i als seus successius discos (n'ha publicat 56 de manera oficial) hi participen Buddy Guy, Mavis Staples, Albert Collins, Mick Taylor, Eric Clapton, John Lee Hooker, Billy Preston, Steve Miller i un llarg etcètera de noms importants al món del rock.

Qui vulgui gaudir d'una part important de la història de la música ho pot fer el proper dia 7 de març a l'Auditori de Girona, dins el Black Music Festival. Mayall hi acturarà acompanyat per Rocky Athas a la guitarra, Greg Rzab al biax i Jay Davenport a la bateria. 

Ramon Moreno

Publicat al suplement DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 2 de març de 2014

divendres, 7 de febrer de 2014

LA CONQUESTA D'AMÈRICA




La beatlemania torna als Estats Units. Cinquanta anys després de l'arribada dels Beatles a terres americanes, el 7 de febrerde 1964, el món de la música reviu amb amb insòlit interès aquella primera visita de John, Paul, George i Ringo a la conquesta del món.

El motiu de la visita era motivada per la participació dels Beatles al famós programa de la CBS (que es va emetre entre els anys 1948 i 1971) The Ed Sullivan Show. Ed Sullivan havia coincidit a l'aeroport Heathrow de Londres l'octubre de l'any anterior, quan els Beatles arribaven procedents de Suècia. Els centenars de fans que es van concentrar a l'aeroport per a rebre un grup de rock van impressionar Sullivan, que es va posar en contacte amb Brian Epstein, manager dels Beatles, per a programar tres actuacions a la televisió americana.

Epstein volia aprofitar l'avinentesa per a efectuar el desembarcament del grup als Estat Units, un cop la beatlemania havia esclatat amb força al Regne Unit. Va aconseguir que Capitol Records, filial americana d'EMI, publiqués i donés suport al single I Want To Hold Your Hand. Fins aquell moment els americans no creien massa en el grup i les cançons dels Beatles s'havien publicat en petits segells independents. Però I Want To Hols Your Hand va arribar a ser número 1 de les llistes americanes tant sols tres setmanes després de la seva aparició i va desbocar la beatlemania en terres americanes.

Efectivament, l'arribada del grup a l'aeroport JFK de Nova York va ser apoteòsica. Fins a 5.000 fans cridaners esperaven l'arribada dels Beatles, que va fer una surrealista roda de premsa davant 250 periodistes, mentre més de 100 policies s'encarregaven de la seva seguretat i de l'ordre públic. Ringo Starr, com sempre fi i sarcàstic, ho definiria perfectament: “Així que això són els Estats Units. Sembla que estiguin tots bojos”. I és que, amb els Beatles instal·lats a la planta dotzena del Plaza Hotel, la policia va haver de muntar barricades per a encerclar l'hotel mentre feia guardia nit i dia. El grup va ser requerit per tal que no s'apropessin a les finestres per por que es muntés una revolta al carrer. Mentre, Lennon i companyia anaven fent una entrevista personalitzada rera una altra i miraven astorats les saques amb més de 100.000 cartes que els fans els havien adreçat. La beatlemania va arribar fins i tots a les classes dirigents: durant una recepció a l'ambaixada britànica, una dona, ben armada amb unes tisores, va aconseguir tallar un floc de cabells de Ringo, mentre els músics eren encerclats a la recerca d'un preuat autògraf.

De fet, com dèiem, el motiu de la visita era participar al Show de l'Ed Sullivan, que havia rebut 50.000 peticions d'entrades per a 728 seients disponibles. En total s'emetrien 3 actuacions dels Beatles al programa de la CBS, una en directe el 9 de febrer des de Nova York; una altra també en directe el dia 16 de febrer des de Florida; i una darrera, enregistrada, el 23 de febrer. Aquella nit del 9 de febrer els Beatles van aconseguir una audiència de73 milions d'espectadors i, diuen les cròniques, l'índex de delinqüència va ser el més baix dels darrers temps. En moltes comisaries del país no es va denunciar ni un sol delicte.

Els Beatles tenien el món als seus peus. El mateix rei del rock, Elvis Presley els va enviar un telegrama poc abans de començar el programa saludant el grup que marcaria el ritme dels anys 60 (“Elvis què més? Es va permetre preguntar sarcàsticament George Harrison mentre el telegrama). La premsa, a favor o en contra, en va parlar amb notícies a tota pàgina de portada: “La policia conté la marea de la beatlemania”; “Aterridor, diuen experts infantils”. Qui hauria de convertir-se en un escriptor de fama planetària, Tom Wolfe escrivia al New York Herald Tribune un reportatge amb el seu habitual estil detallista que iniciaria el camí del nou periodisme... Però tot plegat era només un preludi del que havia de passar l'estiu d'aquell mateix 1964 amb la gira dels Beatles per tot el país,

Aquella visita no només va obrir les portes dels Estats Units als Beatles, sinó també a un munt d'altres grups i músics britànics en el que es va conèixer com la “invasió britànica”. També va ajudar els mateixos americans a mirar el seu propi llegat musical, ja que les influència de la majoria de grups anglesos, dels Beatles als Rolling Stones, es trovaben de manera clara en la negritud musical i en el rock primigeni.

Com no pot ser d'altra manera, aquest esdeveniment serà recordat amb tots els honors als Estats Units. De moment, a nivell discogràfic s'ha posat a la venta una caixa amb els 13 cd's de la discografia americana del grup; diumenge passat Ringo Starr i Paul McCartney van fer una aparició espectacular durant la gala de concessió dels premis Grammy; un concert d'homenatge a grup amb músics com Eurythmics, Alicia Keys, entre d'altres se celebrarà la mateixa nit del 9 de febrer; documentals, portades de diaris i revistes..., de nou els Estats Units als peus dels Beatles. I és que els Beatles continuen sent un gran negoci musical i sentimental.

Ramon Moreno

Publicat al suplement DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 2 de febrer de 2014

dimecres, 25 de desembre de 2013

HISTÒRIES DE LA CONTRACULTURA


Les biblioteques i les llibreries tenen alguna cosa de màgica i misteriosa. Un hom hi entra, sense destí fix i remena aquí i allà, el sorprén una portada, llegeix una contrasolapa.... L'altre dia a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres (que és la meva segona biblioteca de capçalera, després de la de Torroella de Montgrí), em va caure, literalment, un llibre a les mans. Es tractava de Nosotros los malditos de Pau Malvido, editat per Anagrama l'any 2004. És un llibre que ja havia llegit i que misteriosament havia desparegut de la vista a la meva bilbioteca particular: deixat i no retornat? Manllevat per algun desconegut? Amagat de manera discreta rera la filera de llibres dedicats a la música rock? Interessant enigma. Com és sabut, les biblioteques solen estar plenes de fantasmes.

La relectura d'aquest llibre de Pau Malvido (seudònim de Pau Maragall Mira, mort el 1994) ens permet acostar-nos a la Barcelona dels anys 60 i 70 en què els joves volien exercir de joves. No és un llibre estrictament musical, però l'esperit musical hi és present a cada pàgina del llibre. El gruix de Nosotros los malditos està format pels llargs articles publicat per Malvido a la revista Star durant la segona meitat de la dècada dels 70. Star va ser un referent en la contracultura barcelonina de l`època, i donava aixopluc a una grapat de gent interessant del món de la música, el còmic, la fotografia i les lletres (d'arreu de l'estat, no només de Barcelona), allunyats, molt allunyats, d'aquella gauche divine que ja ha adquirit estatus oficial.

Per a qui vulgui més informació sobre aquesta revista, es pot apropar al llibre Star. La  contracultura de los 70 (Glénat Ediciones, 2008), un llibre de l'editor de la revista Juanjo Fernández que aplega les portades de la revista, una selecció d'articles triats i algun altre d'inèdit, fotografies, etc. Deia Juanjo Fernández en una entrevista l'any 2008 que "Star era sinceridad pura y dura. Cada uno escribía lo que sentía y lo que pensaba", tot plegat per parlar de "drogas, de música" y també en una primera etapa amb molta presència del còmic, amb gent com Crumb i Shelton, per posar uns exemples internacionals. La cara que devia posar el funcionari de la censura franquista quan va decidir segrestar la revista número 13 amb una imatge de Crumb, devia ser d'impacte. (Coses de la censura a la que, al pas que anem, aviat hi tornarem).

Star va ser una revista més propera al carrer, o a la gent del carrer, a la que no era no gauche ni divina, amb una tendència, que veiem en els textes de Paul Malvido, més cap a l'anarquisme i amb una divinitat que deixava aparcada per a l'eternitat. En tot cas les esperances del jovent de l'època hi són perfectament reflexades, a banda dels seus interessos musicals, culturals i socials, que no semblen lligar gaire amb la història oficial que s'ha venut de la transició política. Diu Malvido que "el follón político actual no aporta soluciones concretas a la gente jove. Porque esta gent mide la libertad a través de cosas bastante immediatas: la tranquilidad con que se puede ir por la calle haciendo lo que les apetezca, la garantía de que la represión no està a la vuelta de cada esquina dispuesta a caer de forma arbitraria en cualquier momento, a la posibilidad de trabajar en lo que a uno más le enrolle sin tener que estar continuamente en una carrera de obstáculos, sin tener que lamer el culo a nadie, sin tener que meterse en jerarquías de jefes y jefecillos, la libertad de enrollarse sexualmente como mejor le parezca sin tener que dar explicaciones a nadie".  Unes paraules que podriem signar ara mateix sense treure ni una coma.

Pels articles de Malvido hi circula cultura, política, repressió, molta música i molta droga. Són les cróniques d'una part del jovent que flipava més amb Pau Riba que amb la Nova Cançó, que eren més de birres que de Bocaccio ("lo únco que hacían [en referència a la Gauceh Divine] era estar en el Bocaccio y tomar copas. Ni políticamente se mojaron ni culturalmente". Són paraules de Juanjo Fernández), de les dues realitats barcelonines que tant bé ha retratat Juan Marsé en les seves novel·les i que, en definitiva, es va sentir decepcionada amb el que va succeir al país, per una part amb una transició en el fons poc modèlica tot i que van intentar crear el seu paradís en l'exili voluntari (o forçat en alguns casos) de Formentera.

A on han anat a parar aquelles ganes de llibertat , aquella explosió de creativitat? Alguns encara continuen al seu rotllo, sense massa esperances posades en la societat que els envolta, d'altres es van acomodar i encara alguns es van quedar pel camí, quan les drogues es van torner més dures. Aquest va ser el cas del mateix Pau Malvido, un "maldito".

Ramon Moreno

Publicat a la revista digital ENCESA, 16 de desembre de 2013

dissabte, 30 de novembre de 2013

LOU REED


Diumenge no va ser un dia perfecte. La mort de Lou Reed arribava a mitja tarda i posava el punt i final a un dels capítols més destacats de la història de la música rok. El músic de Nova York ha estat, efectivament, un dels personatges més destacats i influents a nivell musical del segle XX. No només va publicar alguns dels treballs més importants de l’era rock, i algunes de les cançons més icòniques, sinó que també va influir en infinitat de músics.

Podríem escriure un article basat en els tòpics. Parlar del Lou Reed que es va moure pel costat salvatge de la vida, o del seu caràcter aspre i poc donat a les concessions als periodistes o als mateixos fans. Però allò veritablement destacable son els seus discos i les seves cançons. Ja amb la Velvet Underground, al costat de John Cale, Sterling Morrison i Mo Tucker va publicar un dels discos més imprescindibles de la història del rock , el disc conegut com el plàtan i que va ser batejat com a The Velvet Undergropund and Nico. Deia Brian Eno que poca gent va comprar aquell disc, però que tothom que ho va fer va acabar creant un grup musical. Tot i que aquella aventura recolzada per Andy Warhol va acabar gairebé en batalla campal entre els mateixos membres del grup (de fet les relacions de Reed i Cale trigarien dècades en recomposar-se), encara donaria uns fruits més, White light/ White heat (un nom d'inequívoques referències a les drogues), The Velvet Underground i Loaded .

Després de la separació de la Velvet, Lou Reed iniciaria una erràtica però substancial carrera en solitari. Discos fonamentals conviuen al costat de treballs més experimentals; discos aparentment mediocres contenen autèntiques obres mestres. Superada la seva etapa és salvatge (amb estètiques incursions al món del glam, i una dramàtica relació amb les drogues) Lou Reed es convertiria en un intel·lectual del rock (amb el permís sempre de Bob Dylan), amb un a intensa relació literària en les seves cançons i una sovintejada relació amb la literatura en forma de versions i adaptacions de temes, per exemple, d’Alan Poe.

L'any 1972 i emigrat a Londres, publica Reed el seu primer treball en solitari, Lou Reed. Està encara convalescent de la separació del grup, i tot i que aquest disc pass sense pena ni glòria es posa immediatament a treballar amb David Bowie per al que serà, ara sí, una obra mestra imprescindible. Transformer (publicat aquell mateix 1972) conté alguns dels temes més emblemàtic de novaiorquès, com l'etern, Walk On The Walk Side. Sense descans l'any següent publica un dels treballs més íntims, personals i magnífics mai publicats, l'impressionant Berlin, un ambiciós projecte, amb aries dramatisme teatral.Pura i dura poesia sonora. Finalment Rock'n'roll animal (1975), brutal disc enregistrat en directe, marcaria el final d'una primer època en solitari de Lou Reed que el convertiria en un nom imprescindible de l'escena musical.

A partir d'aquí, Reed va publicant discos de manera periódica que permeten diversitat d'opinions entre els seguidors. De fet, ja ho tenia tot dit, i la havia fet un cop de timó al món del rock. The Blue Mask (1982) o Mistrial (1986) l'acosten a nous públics i mantenen viva la llegenda. I encara, acabaria la dècada dels 80 amb una crua i poètica radiografia de la seva ciutat amb New York (1989).

Lou Reed ha estat sempre, efectivament, el cronista no oficial (només faltaria!) de la ciutat de Nova York, sempre, però, amb una determinada visió de la ciutat, allunyada de les postals més estereotipades. Són els seus ambients marginals, poblats de personatges del lumpen, d’aquells que no surten a la fotografia oficial. Reals però amagats.

Aquesta serà la imatge que ens quedarà de Lou Reed, el seu Nova York, la seva mirada particular a una realitat no visible, el seu aire d'intel·lectual bohemi, mite sempre del món del rock.

Però clar, Lou Reed són un munt de cançons, el seu veritable llegat: Heroin, I'm Waiting For The Man, Sweel Jane, Walk On The Walk Side, Tell It To Your Heart, Dirty Blvd....

Ramon Moreno

Publicat a la revista digital ENCESA, 11 de novembre de 2013