diumenge, 19 de febrer de 2017

ENTREVISTA A LLUÍS ARAGONÈS

Entrevista a Lluís Aragonès, autor del llibre El cant de les primaveres lliures. La cançó protesta: els himnes que canvien el món per a la secció Llibres del digital Directe!cat. Podeu llegir el text original AQUÍ.


Lluís Aragonès i Delgado de Torres ha publicat una apassionants història de la cançó protesta. El cant de les primaveres lliures. La cançó protesta: els himnes que canvien el món (Arola Editors) és un recorregut per la història d'aquesta música compromesa, de Pete Seeger a Manu Chao, de Victor Jara a Obrint Pas.


Considera justificat el premi Nobel a Bob Dylan?

Tinc un bon amic que em comentava amb murrieria que hauria sigut més coherent que li haguessin atorgat el premi «Nobel de la música» en el cas que existís. Argumentava que la gent no llegeix poesia de Bob Dylan ni de cap altre cantautor. Que molta gent s’emociona amb les cançons del Dylan sense conèixer-ne la lletra. És, en definitiva, l’etern dilema entre lletra i música... i l’emoció que cada una provoca en l’ésser humà.

D’altra banda, una bona amiga, contràriament, m’explicava que aquest premi Nobel era un reconeixement i un tribut a la poesia de tradició oral i musicada, i als seus portaveus, els trobadors.

Però, és clar, la pregunta me la feu a mi. Quan vaig saber que el Dylan era el guanyador del Nobel d’aquest any em va meravellar i, alhora, em va generar un punt de perplexitat. Trencar amb l’ortodòxia sempre està bé, vaig pensar.

Sorprèn, però, que l’Acadèmia Sueca (sovint qüestionada pel seus criteris extra-acadèmics a l’hora d’atorgar el guardó en moltes de les seves modalitats, i molt procliu a ser políticament correcta i conservadora), hagi pres una decisió com aquesta, del tot transgressora i atrevida. O potser precisament, el que pretenia era justament això? (cridar l’atenció, generar polèmica i provocar que se’n parli, encara que sigui bé?).

Concretament, els arguments de l’Acadèmia per concedir el premi a Dylan són «per haver creat noves expressions poètiques dins de la gran tradició nord-americana de la cançó». Coherent. Ningú no posa en dubte la qualitat poètica de les lletres d’en Bob Dylan. Ningú no dubta, per altra banda, de la influència de la seva obra que transcendeix països i generacions. Robert Allen Zimmerman, alies Bob Dylan, és un poeta que canta i posa música a les seves creacions.

Aquests dies hom recorda aquella sentència d’Octavio Paz que deia: la poesia pot ser tant un poema com un llenç, un gerro de la dinastia Ming o, senzillament, una cançó de Bob Dylan.

A França alguns articles demanaven el Nobel també per a Leonard Cohen....

Em sembla molt bé. De fet, crec que Leonard Cohen o George Brassens, per exemple, eren tan (o tan poc) mereixedors d’aquesta distinció com Bob Dylan. Interpreto que l’Acadèmia ha pretès fer un reconeixement i un homenatge a tots aquells poetes que tenen la música com a vehicle conductor de la seva poesia.
Havien d’escollir i possiblement els hi ha convingut més (i no vull treure cap mèrit a Dylan) apostar pel món anglosaxó i no pel francòfon. En fi, jo no valoraria tant el fet concret que el reconeixement hagi recaigut en Bob Dylan, sinó que el guardonat hagi estat un cantautor.

Aquests dies que arran de la mort d’en Leonard Cohen hem tingut ocasió de refrescar la seva trajectòria, les seves cançons, la seva música i les seves lletres, han servit per ratificar que la decisió de l’Acadèmia Sueca d’optar per un cantautor ha estat encertada i si el reconeixement hagués recaigut en Leonard Cohen, també ho hauria aplaudit.

Com definiria què és la cançó protesta?

La podem definir com la companya de viatge del moviments socials, la seva banda sonora. Una eina amb la que han comptat (i compten) aquests moviments socials per manifestar el rebuig a la guerra, al racisme, a la desigualtat. Per lluitar a favor i en defensa del medi ambient, del feminisme. Per condemnar l’autoritarisme, la corrupció dels governs o, senzillament, el conformisme social. Les seves lletres i les seves músiques, populars i de revolta poètica, sollevaven (i segueixen sollevant) un poble, una classe social, una multitud que anhelava aconseguir una societat més justa i més lliure. És, per altra banda, una eina clarament educativa, vinculada a l‘educació informal. La seva capacitat comunicativa fa que jugui un paper important en el procés educatiu. Luis M. Torre Egido la considera com la persecució d’una progressiva presa de consciència de la situació social, política i cultural de l’etapa que està vivint. Pretén aquesta presa de consciència a partir d’una reacció ètica, però també estètica, atesa la seva voluntat de trencar amb la música evasiva, falsificada i de continguts excessivament superficials.

Cal tenir present també, l’important paper de la música en la cançó protesta. Tal com afirma Lluís Llach, massa sovint la gent no s’adona que la música, precisament, és la irracionalització (a través de sensualitat, sensacions i sentiments), de tots els nostres fantasmes personals. Allò que no podem racionalitzar amb la lletra, ho fem amb la música. El missatge racional, la lletra, va casat amb un missatge irracional i sensible, la música i s’ajuden l’un a l’altre.

Finalment, no podem deixar passar de llarg els continguts intimistes de la cançó que (n’estic convençut), són indestriables del concepte de lluita social. La cançó enamora.

La cançó protesta va lligada a moments determinats de la vida social o política. Es pot entendre més enllà d'aquests moments, amb el pas dels anys?

Estic segur que sí. Justament aquesta és, des del meu punt de vista, una de les característiques més interessants de la cançó protesta. La cançó (diu Fernando González Lucini), vola, i és cert. Una cançó protesta, ho dèiem abans, sempre va associada a una causa justa, neix per un motiu concret i si la lletra i la música arrelen, es popularitza i no només passa a ser del poble sinó que deixa de pertànyer a la causa, al moviment social per la que ha estat concebuda.


«We shall overcome», per exemple, interpretada entre altres per Pete Seeger, és un himne que originàriament era una cançó de gospel i Seeger la va transformar en un cant obrer. Posteriorment, Joan Baez la popularitza al caliu de tot el Moviment pels Drets Civils als Estats Units i per tant, evoluciona cap a una nova funció. Posteriorment, acompanya (entre moltes altres causes), les manifestacions a Irlanda de Nord després del Bloody Sunday, a Sud-Àfrica en la lluita contra l’apartheid, a l’Argentina o a l’Estat espanyol, contra les dictadures. Bruce Springsteen la va interpretar a Oslo, l’any 2012, en el concert commemoratiu en record als atacs terroristes en una escola noruega l’any anterior... i el mateix Pete Seeger, poc abans de morir, la va cantar en la marxa de protesta contra la Borsa de Nova York i el poder financer en general, organitzada pel moviment Occupy Wall Street. Molts dels allí concentrats encara no havien nascut quan Seeger la passejava durant els anys seixanta pels diferents indrets dels EEUU.

El mateix podríem dir de «L’estaca» de Lluís Llach, de «Grândola, Vila Morena» de Zeca Afonso, de «La Muralla» de Quilapayun, «Take this Waltz» de Leonard Cohen, «Blowin’in The Wind» de Bob Dylan i de tantes altres. La cançó transcendeix generacions, països i causes. Aquesta és una de les seves funcions... i és la seva màgia.


El seu llibre analitza la cançó protesta a diferents països, temps i situacions. Quin tret característic hi pot haver entre Dylan, Victor Jara, Brassens o Lluís Llach?

Són tots ells trobadors, poetes, músics, cantautors compromesos i amb la sensibilitat a flor de pell. De la seva música i les seves lletres se’n desprèn un alt contingut de compromís social, voluntat de revolta contra la injustícia i alhora, un alt contingut poètic. Cada u té unes característiques diferents perquè les seves realitats també ho són. La militància ortodoxa del Víctor Jara, l’existencialisme i la fòbia a tota mena d’autoritat de Brassens, l’universalisme de Dylan i l’intimisme revolucionari d’en Llach els diferencia i els complementa.

Des d’un punt de vista més artístic podríem parlar de vasos comunicants molt clars entre ells. A ningú no se li escapa la influència que la cançó francesa va exercir en el moviment artístic de la Nova Cançó. El mateix Llach sempre que pot, ho reivindica. Tampoc hem de perdre de vista que, a més de l’ascendent que el folklore i la música popular xilena van exercir sobre Víctor Jara, la influència del folk i el rock americà també hi eren presents.

Tots ells han transcendit fronteres i èpoques... i algunes de les seves cançons s’han convertit en vertaders himnes a favor de la llibertat i la justícia social.

A casa nostra probablement no s'entendria la lluita pel país i les llibertats sense la cançó....

Era, sens dubte, un dels vehicles més importants de canalització de la lluita contra la dictadura franquista. La denúncia de la repressió policial, la tortura, l’assassinat i el clam a favor de la llibertat, la cultura, la llengua, la nació i la justícia social traspuaven en totes les cançons i despertaven consciències. La censura, que durant el franquisme va ser una eina obsessiva de control de la vida quotidiana de la població així com de les seves estructures socials i ciutadanes, va ser un instrument que, malgrat tot, va fer esmolar l’enginy dels cantautors i les lletres de les cançons, carregades de metàfores, s’han convertit en vertaderes joies poètiques.

Els cantautors, sobretot a partir de la dècada dels seixanta quan el mur del franquisme començava a trontollar, van tenir un paper fonamental en aquesta lluita perquè, a més de la seva funció de denúncia, actuaven com a catalitzadors d’una col·lectivitat que necessitava elements de comunió, d’unió, de cohesió per plantar cara a la injustícia i, sobretot, a la por. «Si estirem tots ella caurà», canta en Llach a «L’estaca», per, a través de la metàfora, plantejar l’acció col·lectiva com a única manera d’alliberar-nos de la dictadura. La cançó doncs, actuava com a portaveu. Però torno a citar al Llach quan desmitifica el paper dels cantautors, quan diu que sense els cantants aquesta gent (sindicalistes, estudiants, polítics...) hauria lluitat igual i segurament també se n’hauria sortit. «Jo», diu Llach, «podia cantar perquè hi havia una gent que se la jugava perquè ho pogués fer».

Hi ha una altra tasca dels cantautors, que probablement no ha estat prou valorada, i és la d'apropar textos de poetes. Amb la seva música els donen una gran rellevància i difusió...

Els cantautors exerceixen el paper d’educadors. La cançó, a més de ser una eina de combat polític i social, serveix per fer difusió de l’obra dels poetes que els intèrprets musiquen i adapten, per defensar, com és el cas dels Països Catalans, la identitat lingüística, per promocionar una consciència crítica i, alhora, una afectivitat diferent i més plena. Amb les seves cançons possibiliten que les persones facin, amb una sensibilitat col·lectiva més lliure, una lectura més clara de la realitat social que els envolta.

Hom coneix una mica millor Ausiàs March, Espriu, Kavafis, Machado, Martí Pol. Benedetti, Lorca, Ma. Mercè Marçal, Celaya, Miguel Hernández, Goytisolo, Alberti, Màrius Torres, Salvat-Papasseit, J. V. Foix, Andrés Estellés, entre molts altres, mercès a les cançons que n’han fet cantautors com Raimon, Paco Ibáñez, Llach, Ma. del Mar Bonet, Teresa Rebull, Marina Rossell, Serrat, Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Sílvia Pérez Cruz, entre molts d’altres.

Quin és el moment actual de la cançó protesta?

És complicat. Si ens centrem a casa nostra i al conjunt de l’Estat espanyol faríem bo aquell tòpic que contra la dictadura es protestava millor. La visibilitat dels cantautors a la dècada dels seixanta i setanta era molt notable, no en va, l’adversari era més nítid. Amb allò que coneixem com la transició política i que culmina amb la pretesa restauració democràtica i l’autonomia política de Catalunya, paradoxalment, s’afebleix la cançó protesta i més concretament la Nova Cançó. A finals del segle passat però, sorgeix un nou fenomen musical, el Rock Català, que qualla amb força entre els ambients independentistes del país (La Dharma, Brams, Els Pets, Obrint Pas, La Gossa Sorda...i molts altres) i contribueix a superar la travessia del desert d’aquell espai que la Nova Cançó havia ocupat fins a les acaballes del franquisme formal. Sé que aquesta és un anàlisi molt simple i que tot plegat requeriria matisar i aprofundir una mica més i parlar de noms propis, però, a grans trets, la seqüència és aquesta.

Actualment hi ha gent molt bona, amb una solvència musical extraordinària i un compromís social i polític inapel·lable: Feliu Ventura, Cesk Freixas, Pau Alabajos, per citar potser els que més conec, en són un clar exponent. Són, en certa manera, els hereus de la Nova Cançó i s’estan obrint pas en una societat on l’adversari no és tant nítid ni tant evident, però igual de perillós. Els mercats, la globalització i els mitjans en general dificulten molt la seva difusió i els hi és complicat gaudir de la notorietat que es mereixerien.

L’independentisme, però, no té una banda sonora definida i hem de recórrer als clàssics (de fet, potser per això són clàssics). Potser és perquè la protesta, actualment, es canalitza més a través d’altres eines com ara les xarxes socials i els 140 caràcters. En tot cas, és un tema que dóna joc per a fer un debat molt interessant.

Ramon Moreno
Publicat a DIRECTE.CAT, 7 de desembre de 2016
 


diumenge, 12 de febrer de 2017

LA CANÇÓ PROTESTA: ELS HIMNES QUE CANVIEN EL MÓN

Ressenya del llibre El cant de les primaveres lliures. La cançó protesta: els himnes que canvien el món, de Lluís Aragonés per a la secció Llibres del digital Directe!cat. Podeu llegir el text original AQUÍ


Ara que es debat sobre l'oportunitat i la conveniència del Premi Nobel de Literatura atorgat al cantautor Bob Dylan, tenim una bona excusa per a fer una ullada al món de la cançó protesta a través del llibre El cant de les primaveres lliures. La cançó protesta: himnes que canvien món, llarguíssim títol que ens vol oferir la dimensió d'un gènere que es mou, efectivament, entre la música i la poesia.

Qui més qui menys s'ha emocionat en sentir alguna cançó de Llach, Silvio Rodríguez, Raimon, Jacques Brel, Leonard Cohen o Bob Dylan. La línia que separa poesia de cançó es molt prima. Loquillo, un rocker, va versionar de manera esplèndida alguns poemes de Pablo Neruda, Octavio Paz o Jaime Gil de Biedma al seu treball de 1994 La vida por delante (inequívoc títol). És només un exemple agafat al vol. Per tant donem per superat el debat.

L'escriptor Lluís Aragonès fa una repàs a la història de la cançó protesta en aquest llibre, també de títol definitori. La cançó protesta és un "referent i companya de viatge dels moviments socials", i efectivament és inseparable dels moviments d'alliberament socials, polítics, econòmics i personals. Bessie Smith o Mahalia Jackson cantaven a la seva condició de negres i lluitaven per l'alliberament de raça i de gènere, com també molt abans ho havien fet els vells bluemen del Delta del Mississipí.

I Dylan, efectivament, va posar lletra i música (als seus inicis, molta més lletra que música, acompanyat exclusivament per la seva guitarra: "que levante la mano la guitarra", deia Silvio Rodríguez) a les lluites i revoltes dels anys 60. Els temps estaven canviant, cantava el bard de Minnesota, i els joves reclamaven els seu paper en la construcció de futur.

Al fil de la cançó protesta Aragonès ens proposa un viatge dels Estats Units a Sudamèrica per girar cap a Europa i Catalunya. Noms com Víctor Jara, Rodríguez i Pablo Milanés, o Jacques Brel, Georges Brassens i, encara Lluís Llach i Ovidi Montllor, entre molts altres, ocupen les pàgines d'un volum que es mou més en el camp de la sociologia i la història (i la literatura) que en la part més purament musical.

Per què, clar, hi ha cançó protesta perquè hi ha segregació racial, dictadures, desigualtats, ànsies de llibertat.... I és que l'autor no analitza només els cantants i les seves cançons sinó que els situa en el seu context: les lluites d'alliberament d'Amèrica llatina, la guerra del Vietnam, les revoltes juvenils dels anys 60 i 70, la dictadura franquista... fins avui dia, en què l'imperi del neoliberalisme més salvatges està comportant una involució a nivell de drets personals i col·lectiu, pels quals molta gent segueix lluitant i, sí, molta gent segueix cantant.

El cant de les primaveres lliures és un llibre de lectura amena i vital, i aprofitant les tecnologies actuals permet la interacció dels lectors a través del codi QR que enllaça amb algunes cançons i el permet interactuar mentre llegeix. A banda també s'inclouen caràtules de discos, lletres de cançons, fotografies, i sengles entrevistes a Fernando González Lucini, un dels estudiosos més importants de la cançó d'autor; i els cantautors Lluís Llach i Ismael Serrano, a banda d'un pròleg de Joan Reig.

Ramon Moreno
Publicat a DIRECTE!CAT, 23 d'octubre  de 2016

dimarts, 3 de gener de 2017

LA PETJADA DE LEONARD COHEN

Article publicat al setmanari EL TEMPS, en motiu de la mort de Leonard Cohen. Acompanyava un text informatiu de Xavier Aliaga i el seu títol original va ser La petjada del cantautor-poeta en la història de la música.


La mort de Leonard Cohen aquest dijous a l'edat de 82 anys, ha causat un fort impacte al món de la música. Cohen acabava de publicar, feia poques setmanes, el seu cartozè àlbum d'estudi, You Weant It Darker, que havia rebut la màxima aclamació tant per part de la crítica musical com dels seus seguidors. Amb l'eco del Premi Nobel a Dylan, que alguns reivindicaven per al cantautor canadenc, s'apaga una de les veus més profundes i alhora íntimes de la història de la música.
 
Poeta o cantautor? O cantautor poeta? Segurament costaria remarcar quina faceta de Leonard Cohen destacaria per damunt de l’altre, cas que, evidentment, calgués establir-ne cap odre. O si no és que estiguéssim d’acord que tot cantautor és, realment, un poeta. Però en el cas de Cohen el cert és que abans de convertir-se en cantant d’èxit, ja existia un altre Leonard Cohen, poeta reconegut amb uns quants llibres a la maleta.

Les contradiccions també podrien ser una de les característiques que definirien l’entorn del poeta nascut a Montreal (Canadà) el 21 de setembre del 1934 de pares immigrants de l’est d’Europa: amb l’anglès com a llengua social en un entorn francòfon; jueu en una societat gens donada a les estrictes observances dels preceptes que practicava la seva família (ell mateix se’n mantindria al marge fins al punt que anys més tard s’apuntaria al budisme); esquerranós en una família burgesa; apàtrida per vocació, que als 18 anys deixa la casa familiar per instal·lar-se en un hotel, un de tants hotels que l’acollirien al llarg de la seva vida...

La poesia ha estat de tota la vida l’autèntica raó de ser de Leonard Cohen. De fet s’hi dedica amb passió després d’haver passat per la universitat per estudiar literatura i es converteix en un jove poeta amb un cert reconeixement en els entorns culturals de Montreal. A Nova York es relaciona amb l'univers folk de Greenwich Village i a finals de la dèca dels 60 decideix intensificar la seva relació amb la música, amb la seguretat que li donaria més recursos per a viure que la poesia, tot i que ja en aquell moment tenia 4 llibres de poemes i dues novel·les al sarró i un prestigi creixent al seu país. Les seves relacions amb l’entorn de Bob Dylan el porten als estudis de gravació amb un resultat profundament impactant quan es publica el seu primer disc Song Of Leonard Cohen.

Cert era que Leonard Cohen era un cantautor, però era diferent al que es veia per aquelles latituds. A diferència de la generació Dylan, Cohen no plantejava batalla política ni ideològica en les seves cançons ni pretenia canviar el món (com a mínim de manera manifesta i clara). Ell era poeta. I era el cantautor de la intimitat, els sentiments, l’amor, el desamor, el sexe.... Ell mateix diria que durant anys va observar una estricta dieta de vi, dones, música i religió, aspectes tots ells que marquen la seva figura musical i personal (a banda d’una elegància natural a l’hora de vestir, allunyada de la aparent deixadesa d’altres cantautors). Utilitzava la guitarra com poc abans havia utilitzat la ploma o la màquina d’escriure. Leonard Cohen admirava Federico García Lorca amb tots els seus components poètics però també polítics, en una relació que l’acompanyaria al llarg de tota la seva vida fins arribar a musicar poemes del granadí o batejar la seva filla amb el nom de Lorca. Leonard Cohen era.....diferent.

Leonard Cohen va tenir sempre una enorme influència en tota una generació jove, als anys 70, universitària, intel·lectualment preparada. Els concerts de Cohen es converteixen en rituals gairebé religiosos, amb una profunda comunió entre públic i cantant, que sense massa discursos ni pontificacions moralistes aconsegueix arribar al cor de la gent.

Leonar Cohen és autor d'una interminable llista de temes recordats, com Sisters Of Mercy (1967), Bird On the Wire (1969), Famous Blue Raincoat (1971), Chelsea Hotel #2 (1974), Hallelujah (1984, que té un fantàstica versió en català de Gerard Quintana), I'm Your Man (1988)... o la mítica Suzanne, sens dubte la cançó més immortal de Cohen i una de les més identificables de tota la història de la música. A Catalunya, Toti Soler interpretaria una sentida i apassionada versió l’any 1973 que ha romàs com una de les més destacades Suzannes mai editades arreu.

Leonard Cohen ha centrat la seva trajectòria en les cançons, sense oblidar però els seus puntuals i brillants retorns a la literatura, en forma de poesia o de narració poètica. A la dècada dels 80 ressorgirà i serà descobert per nous públics amb treballs molt més treballats i complerts musicalment, sense descuidar, això mai, la poètica, la sensualitat, la bellesa de les cançons. D’aquesta època són Lp’s com Various Positions (1985) o I’m Your Man (1988) que ajudaran a convertir Leonard Cohen en un dels artistes més homenatjats i versionats des de tots els punts de vista musicals, dels Pixies a REM, passant per Toti Soler o Enrique Morente fins als seus amics i companys de batalles Jackson Brown o John Cale. Les seves cançons han envellit bé precisament perquè han aconseguit superar els paràmetres del món folk-rock en què varen ser creades, i això explicaria l’admiració de tanta gent de procedències musicals ben diverses per la poesia de Cohen. Leonard Cohen va conquerir escenaris de tot el món amb la seva rugosa veu i una col·lecció de cançons que han contribuït a l’educació sentimental de generacions consecutives.

Ramon Moreno
Publicat a EL TEMPS, 15 de novembre de 2016

diumenge, 14 de febrer de 2016

EL DUC BLANC JA ÉS LLEGENDA

La mort als 69 anys del músic britànic David Bowie ha provocat una autèntica conmoció; la seva trajectòria es va concretar en 25 discos d'estudi que surfejaven èpoques i estils, però sempre mantenint-se en l'avantguada creativa i estètica.


La mort de David Bowie el passat diumenge 10 de gener ha posat punt i final a un dels capítols més gloriosos de la història de la música rock. Finalment, el Duc Blanc va sucumbir al càncer, que no va poder superar com havia fet amb els seriosos problemes cardíacs que el van allunyar del món musical de manera gairebé definitiva. D'ençà la seva darrera actuació l'any 2006 a Nova York, les seves aparicions van ser puntuals i tot just dos dies abans de la seva mort, el dia 8 de gener, dia del seu 69è aniversari apareixia el darrer disc de Bowie, Blackstar. A la portada cap imatge de l'artista, només una estrella negra com tota identificació. Premonició?

El mite de Bowie passa ara a ser llegenda i a ocupar un lloc de privilegi a l'altar dels caiguts, al costat de Lennon, Morrison o Lou Reed, el seu gran amic. Però ens queda en tot cas, efectivament, la seva trajectòria musical, que es concreta en 25 discos d'estudi, surfejant per sis dècades de música i mantenint-se, sempre, en vanguarda musical i estètica, marcant en molts casos el ritme dels esdeveniments.

El seu primer gran treball fou, sens dubte, Space Odity, un tema publicat en format single l'any 1969, que explica les aventures per l'espai exterior de l'astronauta Major Tom. El tema de clares referències a la mítica pel·lícula de Stanley Kubrick 2001 odissea de l'espai, era la peça que obria el seu primer disc oficial David Bowie, d'aquell any 69. L'any següent mantindria el nivell amb The Man Who Sold The World i iniciaria la primera mutació cap al glam amb Hunky Dory. Era l'any 1971 i la cosa es tornava andrògina i equívoca: reacció alhora a la serietat del rock progressiu i la contracultura de finals dels seixanta, el component visual tenia una gran importància i esdevenia un atractiu més enllà de la música mateixa. Maquillatge abundant, vestits escandalosos (dissenyats pel mateix Bowie), cabells tenyits, sexualitat latent, ànim festiu i molta provocació. La prova musical en seria The Rise and Fall of Ziggy Stardust And The Spiders Of Mars, treball conceptual de gran influència en successives generacions de músics.

Els setantes seran una de les èpoques daurades de David Bowie. Lluny d'acomodar-se en l'èxit, enregistra l'anomenada trilogia de Berlin formada per Low (1977), Heroes (1977) i Lodger (1979), discos que representen l'etapa més creativa del geni i alhora són una descarnada radiografia del final de la dècada. Novament, Bowie s'endinsa en noves experimentacions sonores amb l'ajuda de músics com Robert Fripp i Brian Eno. El mateix Bowie diria que "res sonava com aquells tres discos. El meu jo complert és en ells". D'aquella dècada daurada són també les seves col·laboracions, com a productor, amb els seus íntims amics Lou Reed (Transformer, 1972) i Iggy Pop (The Idiot i Lust For Life, 1977). I és que Bowie ha estat sempre un treballador incansable.

Els anys 80 per a Bowie comencen amb la mateixa força que acaba la dècada anterior i amb noves perspectives sonores. Scary Monsters (1980) representa la seva consolidació com a gran incona de la música, ja sense necessitat d'haver de demostrar res de manera continuada. Instal·lat a Nova York, Ashes To Ashes serà el gran tema d'un disc considerat la seva darrera obra mestra, amb una innegable mirada al passat del Major Tom. Convertit en un clàssic, Bowie s'aventura en sons netament funkys i ballables que el porten, amb el disc Let's Dance (1983) a sovintejar les llistes d'èxits i a mantenir una important presència mediàtica amb innovadors videoclips. A cavall dels 80 i els 90 esdevé un dels grans musics de directe, amb gires mantodòntiques de muntatges espectaculars i so aclaparador, tot i que es permet petits experiments personals com Tin Machine. A partir dels anys 90 els discos de Bowie es van succeint amb una cadència més o menys regular i amb diferent fortuna creativa: Black Tie White Noise (1995), Earthling (1997), Reality (2003) Where Are We Now (2013) en són un exemple.... I fins arribar a Blackstar, el seu darrer i, gairebé pòstum, treball, en què, novament, s'aventura en noves experiències sonores amb una banda de músics formada pel millor de la nova generació de jazzmen de Nova York.

Sí,. David Bowie ha estat una de les gran icones de la música rock: Space Odity, The Man Who Sold The World, Changes, Rebel Reble, Young Americans, Blue Jean, This Is Not America..... en són només alguns tastets.

Ramon Moreno
Publicat al suplement DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 17 de gener de 2016

diumenge, 30 de novembre de 2014

STORM THORGERSON

Va ser l'autor de la portada de l'obra emblemàtica de Pink Floyd, Dark Side Of The Moon, i de moltes altres d'icòniques de la història de la música rock.

Hi havia un temps en què la música era alguna cosa més que les cançons que formaven part d'un disc. És indubtable la força visual que la música rock ha tingut des dels seus orígens. L'Elvis Presley era, efectivament, les cançons que interpretava, però també era la seva imatge trencadora o el seu (en aquell moment) provocatiu moviment pèlvic. O els Rolling Stones que, més enllà de les seves arrels blueseres, eren també l'aparença salvatge que transmetien Keith Richards i companyia.

Així, quan parlem, per exemple, de la música de Pink Floyd i de la seva obra més emblemàtica, Dark Side Of The Moon, la primera imatge que ens va al cap és la portada negra amb un triangle que transforma un raig de llum en un feix multicolor. L'autor d'aquella portada en concret (i de moltes altres icòniques de la història de la música rock) va ser Storm Thorgerson, al capdavant del col·lectiu Hipgnosis, mort justament ara fa un any, el 18 d'abril de 2013.

Sens dubte, els treballs més recordats de Thorgerson van ser els que va fer per al grup preferit de la psicodèlia londinenca, Pink Floyd, evolucionats més tard, cap a propostes més progressives i simfòniques. La relació de Thorgerson (nascut el 1944) amb el grup s'inicia ja a l'institut, a Cambridge, a on coincideix i es fa amic de Syd Barrett i Roger Waters. Tot i que Storm (anglès descendent de família noruega) va estudiar en un primer moment filosofia, també va estudiar cinema i televisió al Royal College Of Art de Londres.

L'any 1968, Thorgerson i el seu company Aubrey Powell (dissenyador d'escenaris per a programes i sèries de la BBC) creen l'estudi de disseny Hipgnosis, que ubiquen al bell mig del Soho londinenc, tot basant el seu treball en la fotografia i en el retoc i manipulació de les imatges; molt abans, en tot cas, que arribessin els programes informàtics que facilitarien aquestes tasques. La connexió de Thorgerson amb membres dels Pink Floyd fa que rebi l'encàrrec de treballar en el disseny de la portada del segon disc del grup A Saucerful Of Secrets, per al que dissenya una portada que lligava perfectament amb el contingut psicodèlic dels temes inclosos.

A partir d'aquí la relació de Storm i Hipgnosis amb el Pink Floyd es farà estreta i els portarà a col·laborar en una desena de treballs, essent, sens dubte el més destacat la portada (i el disc, evidentment) de The Dark Side Of The Moon, publicat el 1973. L'elapé, de concepció difícil i que conté alguns dels temes més representatius dels Pink Floyd, requeria un embalatge que estigués a l'alçada. Tot i les reticències de la discogràfica a la despesa que representava el tema del disseny (el grup va renunciar a una part dels drets d'autor per tal de fer possible el projecte), i al fet que EMI preferia un disseny més "clàssic", el grup va dedicar una important quantitat de recursos tant a la portada com a l'embolcall.

Storm Thorgerson va concebre una portada negra amb un prisma que dispersava un raig de llum blanca en múltiples colors. Una representació dels xous de llum que havien estat la marca d’identitat del grup. O també la referència a allò que no es veu aparentment però que hi és... A dins del disc s’hi trobaven les lletres de les cançons i un parell de pòsters (una fotografia en directe del grup i una imatge de les piràmide d'Egipte que es va prendre evidentment in situ utilitzant una pel·lícula especial) que el grup tant sí com no van voler incloure, sense sobrecost per al comprador, encara que fos a càrrec dels seus drets d’autor. El projecte s’ho valia.

Storm Thorgerson era, sobretot, un modern creador d'icones. Entre les seves influències artístiques ell mateix esmentava a Man Ray, Magritte, Picasso o Kandinsky i entenia la imatge de portada dels discs en els que treballava com un reflexe de la música i del grup amb qui col·laborava. El seu mètode de treball es basava en escoltar la música, llegir les lletres de les cançons, parlar amb el músics. “Sóc com una mena de traductor: tradueixo un element d'audio -la música- a un element visual -la portada-.”

Era també Thorgerson un artesà de la imatge. En una època en que els ordinadors gairebé no existien (en tot cas no com a element de consum massiu) el retoc fotogràfic era tot un art i les fotografies permetien incloure-hi d'altres elements artístics que les enriquien. Les imatges es creaven una a una després d'un llarg procés de preparació: la imatge del porc a la portada d' Animals era efectivament un enorme inflable que va crear interferències a l'aeroport de Heathrow quan el van enlairar per a la sessió de fotos; per a la imatge de portada de A Momentary Lapse Of Reason es va posar en fila en una platja 700 llits d'hospital; la imatge de la cara de Peter Gabriel per al disc del mateix nom del 1980 es va fer rebregant un llapis contra imatges polaroids mentre es revelaven, fins que va aparèixer la imatge de Gabriel que Thorgerson havia somiat durant un malson.

La llista de músics amb els que va treballar Storm Thorgerson i el seu estudi Hipgnosis és àmplia i representa una part de l'aristocràcia del rock: els ja esmentat Pink Floyd i Peter Gabriel i també Paul McCartney, Led Zeppelin, Elegy, Syd Barrett, Black Sabath, per als que va crear belles portades oníriques, fantasmagòriques o a tocar del surrealisme; tot i que també va fer altres coses més “impactants” com els nois en banyador marcant paquet per al disc del grup anglès de pub rock The Winkies o la del disc Go 2 de XTC amb solament un texte sobre fons negre que incitava a comprar el disc.

Eren efectivament altres temps, difícils d'entendre avui dia en què la música es presenta sense suport físic o, com a molt, en un petit cedé de 12,5 x 14 cms que amb prou feines permet observar que aquella imatge de portada és, en definitiva, art.

Ramon Moreno

Publicat a la revista BONART, abril-maig de 2014

diumenge, 16 de novembre de 2014

LA 'BEATLEMANIA' SURT DE NOU A SUBHASTA


 Les jaquetes que George Harrison i Ringo Starr van fer servir durant la gravació de la pel·lícula Help! i amb les que apreixen a la portada del disc, 138.000 €; una còpia del disc Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band signada pels cuatre Beatles, 210.000 €; un lot de 20 fotografies inèdites de l'època de la beatlemania, amb els corresponents negatius, 12.000 €; un piano Bechtein de 1907 amb el que John Lennon i Paul McCartney van composar (en part) les cançons Help! i Yesterday, 70.000 €. Aquests són només alguns dels objectes relacionats amb els Beatles que han estat subhastats darrerament, en un sector, el del col·leccionisme musical, que sembla no patir, o com a mínim recuperar-se de la crisi ecònomica global.

Per a algú com el periodista musical Jordi Tardà, organitzador durant molts anys de les fires del disc de Barcelona i Girona i Reus, aquest tipus de subhastes juguen "un paper important, sens dubte, per mantenir viva la mitomania del rock. Hi ha obres i artistes que no tenen data de caducitat". I entre aquests artistes de ben segur que els Beatles ocupen un espai destacat.

El fet és que dues importants subhastes estan previstes per a les properes setmanes. La primera la celebrarà la casa Julien's Auctions, especialitzada en el món de l'espectacle: "la casa de subhastes de les estrelles" diu el lema d'aquesta empresa ubicada a Beverly Hills, Califòrnia, que canalitza moltes de les subhastes oficials del món del cinema, la televisió americana i la música. Glamurosos noms com els de Marilyn Monroe, Cher, Barbara Streisand o Greta Garbo comparteixen o han compartit catàleg amb icones de la música com U2, Elvis Presley o, evidentment, els Beatles.

La subhasta que se celebrarà els propers dies 16 i 17 de maig al Hard Rock Cafe de Times Square, a Nova York, té com a element estrella una guitarra propietat de George Harrison. Amb l'excusa del 50è aniversari de la primera aparició dels Beatles al programa de televisió The Ed Sullivan Show, es posen a subhasta uns quants lots de material beatlemaniac de màxim interès per als col·leccionistes. Sens dubte, el més cridaner és la guitarra Rickenbacker 425, de color blanc i negre, que George Harrison va comprar per 400 dòlars al setembre de 1963 durant una visita que va fer a la seva germana Louise, que vivia a Illinois, als Estats Units. El preu estimat d'aquesta guitarra es situa entre 280.000 i 450.000 euros. Exorbitant? Potser. En tot cas es tracta d'una guitarra amb una història confirmada: amb ella al coll, George Harrison va aparèixer en diversos programes de televisió, la va tocar durant els concerts a Suècia l'octubre de 1963 (en el que van ser els primers concerts a l'extranger dels Beatles) i també amb aquesta Rickenbacker George va enregistrar els temes I want tot hold your hand i This boy. Com no pot ser d'altra manera, la guitarra s'acompanya de dos certificats d'autenticitat, un d'ells de la pròpia Olivia, la dona de George Harrison. Una altra de les peces interessants d'aquesta subhasta és un exemplar del disc Beatles'65, signat a la portada pels quatre beatles entre finals de 1964 i principis de 1965. La raresa d'aquest exemplar es troba en el fet que, generalment, els Beatles signaven els discos a la part del darrere i que en aquella època, en plena beatlemania, era molt difícil accedir als quatre membres del grup per a aconseguir un autògraf conjunt. De fet, aquest exemplar és un dels dos únics coneguts d'aquest disc amb la signatura de tota la banda. El seu preu final pot passar dels 200.000 euros.

Però la subhasta que ha generat major espectativa és la que presenta Sotheby's amb dibuixos i manuscrits de John Lennon. La coneguda i prestigiosa casa londinenca (tot i que avui amb seus arreu del món) que remunta els seu orígen al 1744, dedica entre subhastes de pintura americana, ceràmica de Pablo Picasso, atles i mapes antics, una subhasta monografica a John Lennon en la seva faceta d'escriptor i dibuixant. Amb el títol de You might well ark's, es presenta la major col·lecció de dibuxos i manuscrits originals de Lennon, autògrafs i mecanografiats.

Els origens d'aquesta col·lecció es remunten als anys 1964 i 1965, quan John Lennon publica els seus dos primers llibres, In His Own Write i A Spaniard in the Works (hi ha una edició conjunta d'aquests dos llibres editada l'any 2009 per l'editorial barcelonina Global Rhythm en verió bilingüe anglès-castellà amb el títol Por su propio cuento/ Un españolito en obras). De sempre Lennon havia estat un dibuixant incansable, ninotaire que aprofitava qualsevol tros de paper per a fer-hi un gargot o un dibuix ridiculitzant algun dels seus professors. Fins i tot va crear el seu propi còmic infantil, anomenat The Daily Howl, que treballava amb més atenció que les classes a l'escola. Com assenyala Philip Norman en la seva biografia Lennon (Anagrama, Barcelona, 2009), es tractava d'un "periòdic en miniatura escrit i il·lustrat a mà". Estava format per xafarderies de l'escola, historietes, acudits i bromes diverses, tot molt cuidat i treballat, com acostumaven a ser les feines de Lennon fora de l'escola. Aquesta passió pel dibuix va fer que els seus professor el dirigissin cap a la Liverpool School of Arts per a l'enseyament secundari. Algun temps després, ja com a músic, Lennon col·laboraria amb el diari musical de Liverpool Mersey Beat, amb una col·lumna firmada amb el pseudònim de Beatcomber, amb textes amb el mateix estil gamberro i juganer amb el llenguatge.

John Lennon: In His Own Write. Els 50.000 exemplars de la primera edició del llibre es van vendre el mateix dia de la seva publicació, el 23 de març de 1964, i les crítiques van ser apassionades, des del món de la música fins a la premsa literària. El prestigiós Times Litterary Supplement va dir que aquell libre, escrit per un músic, "mereixia l'atenció de qualsevol persona que pateixi per l'empobriment de la llengua anglesa i la imaginació britànica". Als Estats Units, Tom Wolfe definiria Lennon com a "geni salvatge" i "geni de les classes baixes".
Quan l'editor de la prestigiosa Jonathan Cape (fundada el 1921 i avui a l'univers Random House), Tom Maschler, va insistir Lennon per a publicar aquells escrits, es va veure, però, que només alguns passaven el filtre de l'incisiu criteri editorial. Maschler es va instal·lar al pis de John Lennon a Emperor's Gate i junts van treballar en la primera obra literària del beatle, envoltats pels crits dels fans que assetjaven el carrer i el caos que generava també la presència de Paul McCartney, George Hasrrison i Ringo Starr. Tot i el caràcter dur i decidit, Lennon va acceptar les opinions i suggeriments del seu editor, i es van seleccionar 31 textes amb il·lustracions per al que finalment seria

Finalment, John Lennon va regalar els originals d'aquell primer llibre al seu editor en agraïment per la seva col·laboració. L'avui legendari editor Tom Maschler (creador del premi Booker i editor en anglès de figures com Gabriel García Marquez o Pablo Neruda) ha mantingut aquells originals en la seva propietat, fins que el proper 4 de juny es posin a subhasta a Nova York formant part dels 89 lots d'un material que tant pot interessar als amants de l'art com de la música i amb uns preus que van dels 500 als 70.000 dòlars (entre 350 i 50.000 euros). Entre les peces més destacades hi figura una guia turística satírica de Liverpool escrita a màquina i corregida a mà pel mateix Lennon (de 12.000 a 15.000 dòlars), un texte de nou pàgines parodiant Sherlok Holmes escrit l'any 1965 titulat The Singularge Experience of Miss Anne Duffield (amb un preu estimat entre 50.000 i 70.000 dòlars) i el manuscrit del poema The Fat Budgie (entre 25.000 i 35.000 dòlars).

Però qui opta a aquestes peces? Jordi Tardà creu que "hi ha una mica de tot. Des de col·leccionistes a inversionistes. Avui en dia invertir en memorabilia continua essent rendible, sobretot en els grans noms, en aquests que no caduquen mai". En efecte, a les subhastes fetes a Catalunya durant les fires del disc els grans noms tenien un pes específic. Però Tardà ho enfocava com "un ham mediatic, res més. Si deies a la premsa que venia un expositor de Canadà amb un material de col.leccionista de gran nivell no et publicaven ni un trist breu. Quan deies que a la subhasta hi haurien coses tan ridicules com cabell de Napoleó o roba interior de Madonna aconseguies grans titulars. Tot plegat una fotesa perque la Fira del Disc de Col.leccionista era per comprar discs de col.leccionista, disfrutar de concerts, exposicions. La subhasta servia per promocionar la fira. Un ham mediatic, res mes." Altres col·leccionistes, però, no veuen tan clar aquestes espectaculars subhastes. El conegut col·leccionista Josep Maria Francino, posseïdor d'un dels arxius beatles més importants del món, i que segueix el grup ja des d'abans concert del grup a Barcelona, al qual va assistir, lamenta la mercantilització del llegat beatle: "el tema subhastes sempre m'ha fet grima i m'ha semblat que comerciar amb un tema que a mi em suggereix tot menys diners, és una manera de devaluar-lo, per més diners que en treguin. No n'he fet mai cas i no crec que n'hi faci mai, per més diners que tingués (que no és el cas)".

En tot cas, el que és ben cert és que els Beatles contúen sent els tops a nivell musical. Aquestes subhastes de material beatlemaniac ho confirmen. Com sentencia Tardà, "els Beatles són els més grans. Una banda irrepetible, històrica, que es transmet de generació en generació. Continua viva malgrat tot. No tenen tampoc data de caducitats. Els mes grans no la tenen." 

Ramon Moreno

Publicat a la revista EL TEMPS, 6 de maig de 2014

dissabte, 1 de novembre de 2014

JOHN MAYALL. L'EDAT NO IMPORTA

En això de la música, l'edat no sembla ser important. Noms mítics continuen cavalcant els escenaris, malgrat que la seva edat els faria abocar a una gloriosa jubilació. En el cas de John Mayall, no sembla que els vuitanta anys que porta a l'esquena li hagin fet perdre les ganes de fer música. Fins a 56 concerts oferirà arreu d'Europa John Mayall des del 16 de febrer i fins el 19 d'abril, abans de fer el salt als Estats Units per a seguir amb la seva gira dels 80 anys, que el proper dia 7 de març s'aturarà a l'Auditori de Girona en el marc del Black Music Festival.

John Mayall és un dels pares del blues britànic (the godfather of british blues l'anomenen) tot i no ser allò que es coneix com un frontman. Mayall és, efectivament, més conegut per la seva harmònica i per haver acollit al seu grup músics de la talla d'Eric Clapton, Mick Taylor, Jack Bruce o John McVie, per citar alguns noms més que coneguts pels amants de la música rock. Primer amb els Powerhouse Four, més tard amb The Blues Syndicate i amb la seva banda més coneguda, els Bluesbreakers, Mayall es va convertir en el guardià de les essències blues angleses. Com ell mateix diria "no teníem accés directe al blues, però vam aprendre més sobres aquesta música que qualsevol americà". I els músics americans li agraïrien: B.B. King diria, en referència a Mayall, que "si no hagués estat pels músics anglesos, molts musics negres com nosaltres encara seríem a l'infern en què ens trovàvem".

La seva passió per la música negra va convertir John Mayall en acompanyant fidel de músics americans de gira pel Regne Unit, músics com John Lee Hooker, T. Bone Walker o Sonny Boy Williamson. L'any 1965, després de l'èxit Fou Your Love dels Yardbirds, Eric Clapton deixa el grup, tot declarant que "s'estaven fent massa comercials" i s'uneix als Bluesbreakers de Mayall. Aquella relació de poc més d'un any convertirà definitivament Clapton en llegenda, en "mà lenta" al crit de "Clapton es Déu". El disc Bluesbreakers with Eric Clapton, del 1966, arribaria al número 3 de les llistes, amb vell temes blues de Robert Johnson, Willie Dixon o Ray Charles, d'altres de Mayall i un tema conjunt amb Clapton, Double Crosing Time. Eren els temps d'actuacions continuades en petits clubs d'arreu, amb vuit actuacions a la setmana. Aquell mateix any, però, Clapton i el baixista del grup, Jack Bruce, formen el primer supergrup de la història, els Cream.

Però pels Bluesbreakers de John Mayall hi passarien futures estrelles encara per descobrir, que tot i derivar en altres estils musicals, mantindran el blues com la seva música d'arrel. Molts músics fan estada amb Mayall abans de convertir-se en famosos amb els seus grups: John McVie i Mick Fleetwood fundarien Fleetwood Mac; Andy Fraser s'integraria als Free i Mick Taylor als Rolling Stones. Poca broma. No és estrany que el mateix Clapton digués que Mayall havia creat "una increíble gran escola per a músics".

A partir de 1968, amb els disc Bare Wires, John Mayall publica únicament temes composats per ell mateix, ja sense els Bluesbreakers, amb una sòlida base de blues però més permeables al rock i fins i tot el jazz. El seu gran èxit, amb disc d'or inclòs, seria Room to Move, inclosa al disc enregistrat en directe The Turning Point, que causa impacte també pel fet que toca sense bateria. Seduït pel temps climatològic i els música americans Mayall s'instal·la a la costa oest americana i pareix un altre dels seus treballs més destacats, Blues from Laurel Canyon, mentre fa vida musical bàsicament als Estats Unitsa al llarg de la dècada dels setenta.

L'any 1982 John Mayall torna a reunir els Bluesbreakers originals (excepte Mick Fleetwood, substituir per Colin Allen). Aquella nostàlgica i exitosa gira quedaria enregistrada en la pel·lícula Blues Alive, i el decidiria a tornar a muntar el grup de manera permanent amb la incorporació de grans guitarristes com l'impressionant Coco Montoya, mentre les actuacions es succeixen de manera continuada i sense treva arreu del món. Alhora la figura de John Mayall va agafant dimensions mítiques per la seva importància en el desenvolupament de la música britànica i els homenatge se succeeixen: és nominat als Grammy i als seus successius discos (n'ha publicat 56 de manera oficial) hi participen Buddy Guy, Mavis Staples, Albert Collins, Mick Taylor, Eric Clapton, John Lee Hooker, Billy Preston, Steve Miller i un llarg etcètera de noms importants al món del rock.

Qui vulgui gaudir d'una part important de la història de la música ho pot fer el proper dia 7 de març a l'Auditori de Girona, dins el Black Music Festival. Mayall hi acturarà acompanyat per Rocky Athas a la guitarra, Greg Rzab al biax i Jay Davenport a la bateria. 

Ramon Moreno

Publicat al suplement DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 2 de març de 2014