EL NOU TESTAMENT


Tot i que el Clash figuren com a membres fundadors del moviment punk britànic al costat dels Sex Pistols, els Dammed o els Vibrators, el seu clar posicionament polític, ancorat a l’esquerra i el fet de vorejar  puntualment el nihilisme autodestructiu dels Sex  Pistols els van valer, en cert moment, acusacions certament desaforades del tipus “són una banda de garatge que hauria de ser tornada ràpidament al garatge, preferiblement amb el motor [del cotxe] a tota marxa” o “intel·lectuals del punk-rock”, mentre els nazis anglesos cridaven al boicot d’aquells “marxistes musicals”.

I és que els Clash (Joe Strummer,. Paul Simonon, Mick Jones i Topper Headon) mai no van ocultar el seu compromís polític d’esquerres participant en concerts contra el racisme o contra la fam a Kamputxea i, evidentment, a través de les seves cançons. L’any 1976 s’estrenaven en el mercat discogràfic amb un disc homònim de brillant contundència sonora i lletres combatives i el 1979 tocaven el cel (o l’infern, segons preferències) amb una obra mestra que ha passat a la història com un dels millor treballs discogràfics de tots els temps.

Editat a finals del 1979 a Anglaterra i el gener del 1980 als Estats Units, “London Calling” és un impressionat manual de bona música que ens embarca en un viatge sonor, potser habitual avui dia, però certament innovador a finals de la dècada dels 70: sons jamaicans, rap, blues, rock, soul es donen la mà de manera magistral en els 19 temes dels disc amb l’afegitó, gens punk, de pianos i instruments de vent. La temàtica també es trobava allunyada de la estilística punk més ortodoxa: es parlava de catàstrofes nuclears, del fenomen del terrorisme, dels conflictes racials, de la topada de l’idealisme juvenil amb la crua realitat... que es reflectien en un grapat de temes mítics: “London Calling”, la versió de “Brand New Cadillac”, “Jimmy Jazz” o “Spanish Bombs”.

I la portada. Una de les més celebrades de la història del rock. La foto recull l’instant en què Paul Simonon colpeja el seu baix contra el terra de l’escenari durant un concert a Nova York. El disseny remet al primer disc d’Elvis Presley, en tota una declaració de principis musicals. El punk havia mort, però els Clash encara eren allà per parir un disc que s’havia d’anomenar Nou Testament. La por  a l’escàndol i als boicots va abocar al canvi de nom, “London Calling”, que era com s’iniciaven les transmissions radiofòniques de la BBC durant la Segona Guerra Mundial

Ara, quan  es compleixen 30 anys de la publicació de London Calling, apareix una edició que recull a més del disc original un DVD amb un documental sobre l’enregistrament del disc, 3 clips promocionals i d’altres imatges. 


Ramon Moreno

Dominical Diari de Girona, 14 de febrer de 2010