Han
pasat 50 anys des que Bob Dylan va publicar el seu primer disc ,
el març de 1962. En aquest temps ha anat creant un univers propi, a
cavall entre la paraula i la música que l’ha portat a ser
reconegut com un dels músics imprescindibles de la història del
rock i, alhora, a ser etern aspirant a obtenir el premi Nobel de
literatura.
De la
mateixa manera que el seu admirat Woody Guthrie portava escrita a la
seva guitarra la llegenda “aquesta màquina mata feixistes”, Bob
Dylan va creure en el valor de la paraula i la música per a
(intentar) canviar el món. “Vols escriure cançons que siguin
transcendentals”, diria Dylan en el primer volum de les seves
Cròniques autobiogràfiques, publicada a casa nostra per
Global Rhythm l’any 2005. Amb aquest esperit, Robert Zimmerman
abandona la seva Minnesota natal, a on havia nascut el 24 de maig de
1941, i es planta a Nova York (“una ciutat freda, esmorteïda i
misteriosa, la capital del món”), el gener de 1960, per a intentar
liderar la revolta juvenil que estava a punt d’arribar.
Zimmerman,
convertit en Bob Dylan en homenatge al poeta gal·lès Dylan Thomas
es mou en l’ambient folk que tenia la seu al Greenwich Village, a
on també s’instal·la. Els seus companys de viatge seran músics
com Joan Baez, Phil Ochs, Dave van Ronk o Peter La Farge, tot i que
té també la mirada posada en els vells lluitadors, músics folks
militants com Pete Seeger i Woody Gurthie, a qui visita sovint a
l’hospital a on està convalescent. De la vella guàrdia pren Dylan
l’esperit rebel i la convicció que amb la paraula i la música,
amb les cançons, es podia efectivament canviar el món. De la
mateixa manera que Guthrie recorria els Estats Units com a cronista
de la Gran Depressió, Bob Dylan es convertirà en el cronista de la
seva època, amb l’etiqueta (potser no volguda) de líder de la
cançó protesta: conflictes com la segregació racial, la
bipolaritat política mundial, les desigualtats socials i
econòmiques, la defensa dels menys afavorits, la guerra... tot té
reflex en les cançons d’aquells jove inquiet, que escriu de manera
compulsiva i frenètica.
Malgrat
tot, el seu primer disc tindrà una repercussió certament discreta.
Tot i que les seves actuacions són sovintejades a locals com el
Gerder’s Folk City i el cafè Wah?, i que té una colla de
seguidors prou important i també el respecte dels companys de
professió, Bob Dylan va passar pràcticament desapercebut en
el moment de la seva aparició. A Dylan encara li quedaven un parell
de graons per pujar abans de convertir-se en una llegenda.
A Bob
Dylan, el bard de Minnesota va incloure principalment temes
aliens provinents del món del folk, que va arranjar. Només dos dels
temes són propis: Talkin’ New York, en el que parla de les
seves impressions a l’arribada a la gran urbs, i Song To Woody,
homenatge al seu pare espiritual. La poca inversió en la producció
(402 dòlars de l’època, tot i que la música es limitava a la
guitarra, l’harmònica i la veu de Dylan) i la poca promoció van
contribuir certament al fracàs de disc, però Dylan entén que el
que ha de fer és centrar la producció discogràfica en els seus
propis temes. El següent treball, The Freewheelin (publicat
el maig de 1963) ja conté algunes de les seves peces més mítiques
com Blowin’ In The Wind, i Masters Of War, a banda de
músics d’estudi que donen volum a alguns temes.
Ara
Bob Dylan, amb 70 anys a l’esquena és un dels noms imprescindibles
de la història musical. Amb una seixantena de referències
discogràfiques oficials i centenars de discos de col·leccionista, i
embarcat en la Never Ending Tour que el porta a visitar
escenaris, petits i grans, d’arreu del món d’ençà el 1988, la
petja de Bob Dylan es pot resseguir en multitud de grups, dels
mateixos Beatles i John Lennon a Pau Riba o el Grup de Folk a casa
nostra. La seva és una trajectòria musical i vital en contínua
evolució, en un constant obrir i tancar etapes que, tal vegada, el
fa de difícil seguiment i comprensió fins i tot pels seus més
fidels seguidor. Com deia el mateix Dylan, sempre mirant endavant:
“el futur no era res que m’hagués d’amoïnar. El tenia a
quatre passes”.
Article publicat per Ramon Moreno al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 1 d'abril de 2012
Article publicat per Ramon Moreno al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 1 d'abril de 2012