Circulo
per carreteres de la meva ment a ritme de Bob Dylan. L’esperit de
Robert Johnson s’ha aliat amb el del bard de Minnesota. Coses que
passen. Mentre escolto apassionadament, com no m’havia passat de
feia temps, el darrer disc de Dylan, llegeixo el número de desembre
de la revista Ruta 66 en què apareix un interessant article sobre la
ruta del blues, al sud dels Estats Units. Em situo imaginàriament a
Clarksdale, mentre Cross Road Blues em porta al punt imaginari
(o no) en què Johnson va vendre la seva ànima al diable.
Em
referia, però, a Tempest, el darrer disc de Bob Dylan, el 35è
de la seva carrera, que m’ha traslladat a temps pretèrits en què
la paraula de Zimmerman era poc menys que sagrada i els seus discos i
cançons s’anaven repetint com una lletania. Els plàstics de Dylan
m’han acompanyat al llarg de la vida i les agulles dels giradiscs
han marcat durament el vinil negre com les arrugues et marquen pell.
És cert que Tempest és lluny de les millors obres creades
per Dylan, però no és menys cert que és un gran disc que podria
solucionar el pas a la història de qualsevol altre músic que
l’hagués creat. Però Bob Dylan, a hores d’ara, ja no ha de
demostrar massa res. Amb 71 anys a les cordes de la seva guitarra, el
seu nom figura amb lletres d’or al llibre sagrat de la història de
la música rock. I, encara, l’any 2013 es pot permetre el luxe
d’incloure el disc entre els més destacats de l’any que acaba
de passar a millor vida.
Bob
Dylan pertany a una generació en què la música era una forma
d’expressió. La forma d’expressió d’una generació que tenia
moltes coses a dir, que volia definir el seu propi futur, i que ho
volia expressar a través de la paraula cantada. La confluència dels
Beatles, com a capdavanters del nou rock i de Dylan, en tant que
representant de la nova generació de poetes que s’acompanyava de
la guitarra, va convertir el rock en una nova i potent eina de
comunicació i expressió.
El
rock ha estat un element de subversió i revolta en sí mateix. Cert
és que se l’ha intentat domesticar, cert és que en bona part s’ha
aconseguit. Als Estats Units, la música negra (l’origen de tot
plegat) va ser negada repetidament i si bé el rock ‘blanc’ que
naixia amb Elvis Presley va representar un xoc important per a
l’establishment americà, aviat es van posar mans a l’obra per la
intentar ‘educar’ la nova criatura. Avui dia sonen esperpèntics
fets com que en les seves aparicions a la televisió, les càmeres
únicament enfoquessin Elvis the pelvis de cintura en amunt, o
que s’intentés, algun temps més tard, que els Rolling Stones
(“deixaria que la seva filla sortís amb un Rolling Stone?”)
canviessin la lletra de la cançó Let’s spend the night
together (passem la nits junts, de perilloses referències
sexuals) per let’s spend some time together (passem algun
temps plegats). Clar que, un cop pactat, Mick Jagger es va passar el
compromís pel forro de l’oblit.
Bob
Dylan va contribuir a donar contingut a la música rock. Amb ell el
rock no era només ritme, era també una manera d’expressar
sentiments, ràbia, esperança....també protesta. Cridava Dylan que
els temps estaven canviant i que els joves eren una part important
d’aquest canvi. S’allargaven els cabells i s’escurçaven les
faldilles; a Woodstock es cantava pau i amor i hi havia un, dos, mil
Vietnams, sota la mirada atenta del Che penjat a les parets de
milions d’habitacions joves. Amb Dylan i companyia la música es va
fer adulta.
Evidentment
Dylan no era l’únic. A la història de la música hi ha un munt de
noms dels quals no es pot separar el que volen dir de la manera com
ho diuen. Cito a raig, sense cap intent predeterminat d’establir un
ordre d’importància ni de jerarquia, els noms Leonard Cohen i
Patti Smith, i Jim Morrison, i Lou Reed, i Tom Waits, i Bruce
Springsteen, i Bob Marley, i Elliot Murphy, i Pau Riba, i....
El nom
de Bob Dylan sona cada any com a candidat a rebre el premi Nobel de
literatura. Seria, evidentment, un reconeixement important a un dels
més destacats lletristes de la història, a algú que va escriure
que la resposta està en el vent. Però no seria només un
guardó a la seva trajectòria poètica i musical. Seria també un
reconeixement al Rock (amb majúscules, amb tot el que significa
aquesta paraula per a algunes generacions) com a eina de comunicació
i expressió. Probablement per això Bob Dylan ja ocupa la categoria
d’etern candidat. Potser per això no li donen el premi.
En fi,
i mentrestant, Tempest continua sonant.......
Ramon Moreno
Publicat a la revista digital ENCESA, 23 de gener de 2013