Diumenge
no va ser un dia perfecte. La mort de Lou Reed arribava a mitja tarda
i posava el punt i final a un dels capítols més destacats de la
història de la música rok. El músic de Nova York ha estat,
efectivament, un dels personatges més destacats i influents a nivell
musical del segle XX. No només va publicar alguns dels treballs més
importants de l’era rock, i algunes de les cançons més icòniques,
sinó que també va influir en infinitat de músics.
Podríem
escriure un article basat en els tòpics. Parlar del Lou Reed que es
va moure pel costat salvatge de la vida, o del seu caràcter aspre i
poc donat a les concessions als periodistes o als mateixos fans. Però
allò veritablement destacable son els seus discos i les seves
cançons. Ja amb la Velvet Underground, al costat de John Cale,
Sterling Morrison i Mo Tucker va publicar un dels discos més
imprescindibles de la història del rock , el disc conegut com el
plàtan i que va ser batejat com a The Velvet Undergropund and
Nico. Deia Brian Eno que poca gent va comprar aquell disc, però
que tothom que ho va fer va acabar creant un grup musical. Tot i que
aquella aventura recolzada per Andy Warhol va acabar gairebé en
batalla campal entre els mateixos membres del grup (de fet les
relacions de Reed i Cale trigarien dècades en recomposar-se), encara
donaria uns fruits més, White light/ White heat (un
nom d'inequívoques referències a les drogues), The Velvet
Underground i
Loaded
.
Després
de la separació de la Velvet, Lou Reed iniciaria una erràtica però
substancial carrera en solitari. Discos fonamentals conviuen al
costat de treballs més experimentals; discos aparentment mediocres
contenen autèntiques obres mestres. Superada la seva etapa és
salvatge (amb estètiques incursions al món del glam, i una
dramàtica relació amb les drogues) Lou Reed es convertiria en un
intel·lectual del rock (amb el permís sempre de Bob Dylan), amb un
a intensa relació literària en les seves cançons i una sovintejada
relació amb la literatura en forma de versions i adaptacions de
temes, per exemple, d’Alan Poe.
L'any
1972 i emigrat a Londres, publica Reed el seu primer treball en
solitari, Lou Reed. Està
encara convalescent de la separació del grup, i tot i que aquest
disc pass sense pena ni glòria es posa immediatament a treballar amb
David Bowie per al que serà, ara sí, una obra mestra
imprescindible. Transformer (publicat
aquell mateix 1972) conté alguns dels temes més emblemàtic de
novaiorquès, com l'etern, Walk On The Walk Side.
Sense descans l'any següent publica un dels treballs més íntims,
personals i magnífics mai publicats, l'impressionant Berlin,
un ambiciós projecte, amb aries dramatisme teatral.Pura i dura
poesia sonora. Finalment Rock'n'roll animal
(1975), brutal disc enregistrat en directe, marcaria el final d'una
primer època en solitari de Lou Reed que el convertiria en un nom
imprescindible de l'escena musical.
A
partir d'aquí, Reed va publicant discos de manera periódica que
permeten diversitat d'opinions entre els seguidors. De fet, ja ho
tenia tot dit, i la havia fet un cop de timó al món del rock. The
Blue Mask (1982) o Mistrial
(1986) l'acosten a nous públics
i mantenen viva la llegenda. I encara, acabaria la dècada dels 80
amb una crua i poètica radiografia de la seva ciutat amb New
York (1989).
Lou
Reed ha estat sempre, efectivament, el cronista no oficial (només
faltaria!) de la ciutat de Nova York, sempre, però, amb una
determinada visió de la ciutat, allunyada de les postals més
estereotipades. Són els seus ambients marginals, poblats de
personatges del lumpen, d’aquells que no surten a la fotografia
oficial. Reals però amagats.
Aquesta
serà la imatge que ens quedarà de Lou Reed, el seu Nova York, la
seva mirada particular a una realitat no visible, el seu aire
d'intel·lectual bohemi, mite sempre del món del rock.
Però
clar, Lou Reed són un munt de cançons, el seu veritable llegat:
Heroin, I'm Waiting For The Man, Sweel Jane, Walk On The Walk Side,
Tell It To Your Heart, Dirty Blvd....
Ramon Moreno
Publicat a la revista digital ENCESA, 11 de novembre de 2013