EL DUC BLANC JA ÉS LLEGENDA

La mort als 69 anys del músic britànic David Bowie ha provocat una autèntica conmoció; la seva trajectòria es va concretar en 25 discos d'estudi que surfejaven èpoques i estils, però sempre mantenint-se en l'avantguada creativa i estètica.


La mort de David Bowie el passat diumenge 10 de gener ha posat punt i final a un dels capítols més gloriosos de la història de la música rock. Finalment, el Duc Blanc va sucumbir al càncer, que no va poder superar com havia fet amb els seriosos problemes cardíacs que el van allunyar del món musical de manera gairebé definitiva. D'ençà la seva darrera actuació l'any 2006 a Nova York, les seves aparicions van ser puntuals i tot just dos dies abans de la seva mort, el dia 8 de gener, dia del seu 69è aniversari apareixia el darrer disc de Bowie, Blackstar. A la portada cap imatge de l'artista, només una estrella negra com tota identificació. Premonició?

El mite de Bowie passa ara a ser llegenda i a ocupar un lloc de privilegi a l'altar dels caiguts, al costat de Lennon, Morrison o Lou Reed, el seu gran amic. Però ens queda en tot cas, efectivament, la seva trajectòria musical, que es concreta en 25 discos d'estudi, surfejant per sis dècades de música i mantenint-se, sempre, en vanguarda musical i estètica, marcant en molts casos el ritme dels esdeveniments.

El seu primer gran treball fou, sens dubte, Space Odity, un tema publicat en format single l'any 1969, que explica les aventures per l'espai exterior de l'astronauta Major Tom. El tema de clares referències a la mítica pel·lícula de Stanley Kubrick 2001 odissea de l'espai, era la peça que obria el seu primer disc oficial David Bowie, d'aquell any 69. L'any següent mantindria el nivell amb The Man Who Sold The World i iniciaria la primera mutació cap al glam amb Hunky Dory. Era l'any 1971 i la cosa es tornava andrògina i equívoca: reacció alhora a la serietat del rock progressiu i la contracultura de finals dels seixanta, el component visual tenia una gran importància i esdevenia un atractiu més enllà de la música mateixa. Maquillatge abundant, vestits escandalosos (dissenyats pel mateix Bowie), cabells tenyits, sexualitat latent, ànim festiu i molta provocació. La prova musical en seria The Rise and Fall of Ziggy Stardust And The Spiders Of Mars, treball conceptual de gran influència en successives generacions de músics.

Els setantes seran una de les èpoques daurades de David Bowie. Lluny d'acomodar-se en l'èxit, enregistra l'anomenada trilogia de Berlin formada per Low (1977), Heroes (1977) i Lodger (1979), discos que representen l'etapa més creativa del geni i alhora són una descarnada radiografia del final de la dècada. Novament, Bowie s'endinsa en noves experimentacions sonores amb l'ajuda de músics com Robert Fripp i Brian Eno. El mateix Bowie diria que "res sonava com aquells tres discos. El meu jo complert és en ells". D'aquella dècada daurada són també les seves col·laboracions, com a productor, amb els seus íntims amics Lou Reed (Transformer, 1972) i Iggy Pop (The Idiot i Lust For Life, 1977). I és que Bowie ha estat sempre un treballador incansable.

Els anys 80 per a Bowie comencen amb la mateixa força que acaba la dècada anterior i amb noves perspectives sonores. Scary Monsters (1980) representa la seva consolidació com a gran incona de la música, ja sense necessitat d'haver de demostrar res de manera continuada. Instal·lat a Nova York, Ashes To Ashes serà el gran tema d'un disc considerat la seva darrera obra mestra, amb una innegable mirada al passat del Major Tom. Convertit en un clàssic, Bowie s'aventura en sons netament funkys i ballables que el porten, amb el disc Let's Dance (1983) a sovintejar les llistes d'èxits i a mantenir una important presència mediàtica amb innovadors videoclips. A cavall dels 80 i els 90 esdevé un dels grans musics de directe, amb gires mantodòntiques de muntatges espectaculars i so aclaparador, tot i que es permet petits experiments personals com Tin Machine. A partir dels anys 90 els discos de Bowie es van succeint amb una cadència més o menys regular i amb diferent fortuna creativa: Black Tie White Noise (1995), Earthling (1997), Reality (2003) Where Are We Now (2013) en són un exemple.... I fins arribar a Blackstar, el seu darrer i, gairebé pòstum, treball, en què, novament, s'aventura en noves experiències sonores amb una banda de músics formada pel millor de la nova generació de jazzmen de Nova York.

Sí,. David Bowie ha estat una de les gran icones de la música rock: Space Odity, The Man Who Sold The World, Changes, Rebel Reble, Young Americans, Blue Jean, This Is Not America..... en són només alguns tastets.

Ramon Moreno
Publicat al suplement DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 17 de gener de 2016