Crònica del concert de Madeleine Peyroux al Festival de Jazz de l'Estartit per al Diari de Girona. Podeu consultar la versió web AQUÍ.
 |
| Jazz Festival Estartit/ Martí Artalejo |
La novaiorquesa Madeleine Peyroux va repetir diverses
vegades que es trobava “al
paradís”. Aquest paradís era l’agradable nit de l’Estartit que la va acollir en un dels
grans moments d’aquesta edició del Festival de Jazz. Certament una
bella nit, la de dissabte, un públic
nombrós i entregat, i un concert íntim en què la lleugera tramuntana es va convertir en una acompanyant
més de la veu personal de Peyroux.
Es diu habitualment que les comparacions són odioses. Però no és menys
cert que la veu de Billie Holiday, amb qui es compara Peyroux, va estar present
al llarg del seu concert estartidenc. També vam
tenir present el vell dilema que acompanya sovint els músics i cantautors, la importància de
la lletra i la música en cada composició. En el cas de Madeleine Peyroux ambdós aspectes tenen una presència determinant: lletres poètiques, evocadores, reivindicatives,
embolcallades per melodies que naveguen per diferents estils, dels jazz al
blues, el funk o la bossa nova. No d’altra
manera es poden entendre les seves “visites” a temes més o menys populars de cantautors com Leonard Cohen, Bob
Dylan o Tom Waits, temes en els que deixa, això sí, la seva empremta personal, a hores
d’ara fàcilment
identificable.
Cert que no es podria etiquetar Peyroux com a cantant
protesta però la crítica al nou president nord-americà (i als altres “mals
governants” arreu ) hi va estar ben
present a l’escenari de l’Estartit. Això i el seu particular estil melancòlic d’interpretar
les cançons. De fet es va donar una
dosi d’alegria amb una divertida
versió dels «Getting Better»
dels Beatles, abans de retornar al tipus de cançons que
sap fer, “d’amor, blues i beure”, com
ironitzava. Divertida i propera al públic,
Peyroux va demostrar ser una artista de primer nivell gent pagada d’ella mateixa; és coneguda la seva difícil
relació amb la fama. Ella que ha
tocat al carrer, recorregut mig món, i
trepitjat els més reconeguts escenaris,
segueix essent un esperit lliure.
Han passat més de
vint anys des que Madeleine Peyroux va publicar el seu primer disc, Dreamland, l’any 1996, un disc que la situava en la posició de sortida d’una exitosa carrera que coronaria amb Careless Love, un treball amb el que aconseguiria ventes de set
xifres i que la confirmava com una artista d’abast
planetari. El seu darrer disc, Secular
Hymns, va permetre al públic de
l’Estartit confirmar que al davant hi
tenien una de les grans veus del jazz del moment. Hereva de Billie Holiday?
Potser la seva veu recorda la mítica
Lady Day, però, posseïdora d’una
polièdrica personalitat musical, és, en definitiva, ella mateixa:
Madeleina Peyroux.
Ramon Moreno
Publicat al DIARI DE GIRONA, 17 de juliol de 2017