L'any
1962 el món encara vivia consternat per la construcció, l'estiu de
1961, del mur que separava en dues meitats la ciutat de Berlín i,
per extensió, confirmava que el món es trobava també dividit en
dues meitats irreconciliables i amb una alta voluntat de destrucció
mútua. La darrera conseqüència d'aquells fets seria l'anomenada
crisi dels mísils que
portaria el món a una dramàtica tensió amb un peu al precipici
d'una confrontració nuclear.
D'altres esdeveniments importants van pintar de dates rellevants el
calendari del 1962: la independència d'Argèlia, el juliol; la
creació d'Amnistia Internacional, l'octubre; la inauguració del
Concili Vaticà II, també l'octubre. I Brasil, la gran Brasil,
guanyava la Copa del Món de futbol d'aquell any.
A nivell cultural l'any 62 ens portava la bona nova de l'estrena de
la pel·lícula Doctor No, amb la primera aparició a la
pantalla del superdetectiu Bond, James Bond, que continua encara
passajant-se per les sales de cinema a cavall del seu Aston Martin.
També aquell any moria una actriu i naixia un mite: Marilyn Monroe
va ser trobada morta el dia 5 d'agost, amb un pot de somnífers al
costat. I, encara, el Pop Art naixia a Nova York, amb noms com Andy
Warhol y Roy Lichtenstein.
Per al món del rock el 1962 també va ser un any important: el
segell Island Records, de Chris Blackwell, va editar el seu primer
single; Stevie Wonder, amb 12 anys, arribava al número 1 de les
llistes americanes; el gran Jerry Lee Lewis feia una exitosa gira per
la Gran Bretanya; a Washington el 16 d'octubre s'iniciava la primera
gira col·lectiva del segell Motown, amb les Miracles, les Supremes,
Stevie Wonder, Mary Wells i Marvin Gaye; Ray Charles era número 1
amb I Can't Stop Loving You.
Entre els músics que van publicar un disc aquell anys de 1962 hi
trobem el mateix Ray Charles (Modern Sounds In Country &
Western Music), Nat King Cole (Rambli' Rose), Ray Conniff
(We Wish You A Merry Christmas), Booker T. And The
M.G.s (Green Onions) i Stanz Gets (Jazz Samba), entre
molts altres.
Va ser un bon any aquell 1962. Al món del rock quatre fets
imprescindibles van destacar amb força aquell any fins a
convertir-lo a la pràctica en l'any d'inici de la gloriosa dècada
dels 60. D'una banda, Bob Dylan i els Beach Boys publicaven els seus
discos de debut, i per altra part es creaven els Rolling Stones i
Ringo Starr s'unia als Beatles i publicaven el primer single. De tot
plegat ara fa, justament, 50 anys.
Aquests noms han esdevingut imprescindibles per a entendre l'evolució
de la música rock fins a convertir-se en la música popular del
nostre temps. La relació i influències mútues són tant estretes
que la música dels uns no s'entrendria sense la dels altres.
Probablement la millor resposta a què és el rock and roll sigui la
que diu que el rock és senzillament Awopbopaloobop Alopbamboom,
una paraula que, extreta del tema Tutti Frutti de Little
Richards, no vol dir res, però alhora defineix perfectament el
concepte. El rock és una música divertida, amb voluntat festiva,
adreçada als joves que, com cantava Chuck Berry, s'ho volien passar
bé ballant, conduïnt i anant amb noies.
Però a partir d'aquesta definició inicial, el rock és,
evidentment, molt més. Quan Berry cantava els seus temes, s'estava
rebel·lant contra el sistema; i el mateix Elvis Presley va ser
considerat el perill públic número 1. La música rock va ser en un
primer moment un element de revolta juvenil, com més tard es
convertiria en vehicle transmissor de revolta social, de missatges
polítics, d'inconformisme, sense deixar de ser, també, element
festiu i alegre.
Bob Dylan
A bona part d'això hi va contribuïr, per exemple, Bob Dylan,
erigit, potser a pesar seu, en líder la cançó protesta a les
primeries de la dècada dels 60. Pren de la vella guardia de músics
folk (com Pete Seeger i Woody Guthrie) l'esperit rebel i la ferma
convicció que amb la paraula i la música és podia efectivament
canviar el món. Tot i que el primer disc (que editaria el 1962),
titulat senzillament Bob Dylan, va passar prou desapercebut,
les bases estaven fermament posades. Dylan es convertiria en el
cronista oficial de l'esperit jove d'una època, i les seves cançons
reflectirien aquelles problemàtiques que encara, en certa forma,
continuen presents en la nostra societat: la segregació racial, la
bipolaritat política mundial, les desigualtats econòmiques i
socials, la defensa dels menys afavorits, la guerra....
Els Beatles
Aquesta mentalitat va influir també en els Beatles, que el dia 6 de
juny de 1962 entraven als estudis de la Parlophone (filial d'EMI
Records) per a fer una prova i conèixer a una persona fonamental que
els ajudaria a convertir-se en el grup més gran de tots els temps:
George Martin. Aquell dia, Martin no va quedar gaire impressionat per
les dots del bateria del grup, Pete Best, així que es va plantejar
la seva possible substitució. John Lennon, Paul McCartney i George
Harrison, amb el seu manager Brian Epstein van contactar amb un
bateria amic, Ringo Starr, que es va incorporar al grup, just a temps
per a publicar, l'octubre d'aquell any el seu primer disc senzill,
amb Love Me Do a la cara A i PS I Love You a la B.
La beatlemania va esclatar a ritme yeah yeah, però el
contacte, sobretot, de John Lennon amb Bob Dylan va contribuïr a fer
un pas més, abandonar la superficialitat de les cançons i mica en
mica aportar missatges, tant personals com socials. La música era
important, però el què es deia també. Del She Loves You es
passava al crit deseperat de Help!, de la senzillesa rock de
Please Please Me a la complexitat de Revolver primer i
Sgt. Pepper's més tard. Alhora, en sentit invers, Bob Dylan
abandonava l'acompanyament solitari de la seva guitarra acústica
posar-se al davant d'una autèntica banda rock i augmentar la
cobertura sonora dels seus missatges. Gest, per altra banda, no
comprès per tothom al seu moment. Però els temps, com deia ell
mateix, estaven canviant. I la música del seu temps, del temps de
Dylan i la seva generació era el rock.
Els Rolling Stones
Si els Beatles eren considerats els nens bons de la música anglesa,
la ubicació social dels Rolling Stones estava situada al llindar de
l'infern. Si els Beatles ja van provocar un xoc important i algú va
considerar que portaven els cabell més llarg d'allò socialment
acceptable, amb els Stones la cosa es va sortir de mare. Mick Jagger
i Keith Richards (que s'havien retrobat en un tren, comentant les
seves afinitat musicals i la devoció mútua per la música negra
americana), amb Brian Jones , Ian Stewart i Charlie Watts van formar
la primera formació dels Rolling Stones. Malgrat la contraposició
que es va fer a la premsa britànica entre els Beatles-bons i els
Stones-dolents, ambdós grups eren amics i va ser George Harrison qui
va recomenar el grup a la discogràfica DECCA (que poc abans havia
rebutjat, en el que s'ha convertit l'error musical més gran de tots
els temps, els mateixos Beatles). Fins i tot, el grup els cediria un
tema de Lennon i McCartney, I Wanna Be Your Man, que es
convertiria en el segon single dels Rolling Stones. Beatles i Stones
no van perdre mai la relació i van col·laborar sovintejadament
(també els Stones apareixen a la portada del Sgt. Pepper's i
els Beatles a la del Satanic Majesties Request). Els Rolling
Stones s'han convertit en un dels grups més imprescindibles de la
història de la música amb treballs impresionants, evolucionats
d'aquelles primeres influències de negritud americana, com Aftermath
(1966), Beggar's Banquet (1968) o Sticky Fingers
(1971), per citar uns pocs exemples.
Els Beach Boys
Tot i que els Beach Boys han estat condiderats com el grup que millor
definia el California way of life, resulta en certa manera
injusta definir-los exclusivament com un grup surf. Cert és que així
van començar, amb himnes immortals d'ambient festiu. Les
seves composicions són cristal·lines, envoltades per les seves
agradables veus blanques, amb melodies engaxoses que aviat atrapen el
públic jove que cavalca les onades. Els títols de les seves
primeres produccions no deixen cap marge de dubte obre l’orientació
del grup: Surfin’
USA, Surfer
Girl, Surfin’
Safari... Els Beach
Boys van copsar perfectament la força d’un estil de vida
típicament californià i que, per extensió, esdevindria també
l’estil de vida americà, com a mínim sobre el paper i que
l’stablishment s’encarregava de difondre: joves innocents i
incorruptes, sense preocupacions innecessàries, i dedicats
exclusivament a l’ofici de viure, tot plegat ambientat en una
Califòrnia certament idíl·lica, solejada i amb onades gegantines
com a marc esportiu. Vaja, l’alegria de viure a l’americana.
Contrariament a la tendència dominant al món de la música jove a
la meitat dels 60, els Beach Boys no eren, aparentment, crítics amb
la societat ni pretenien la revolta juvenil contra les estructures de
poder dissenyades per la generació dels seus pares. Els Beach Boys
van posar la banda sonora perfecta a un estil de vida envejable.
Però els Beach Boys també eren
fills del seu temps i a partir del seu disc inicial, Surfin'
Safari, la cosa va
anar evolucionant, sobretot de la mà de Brian Wilson i de les
paranoies musicals que tenia al cap. Influenciat pel Rubber
Soul dels Beatles,
Brian es posa a treballar de manera incansable, continua i obessiva
fins a parir una de les cimeres musicals de tots els temps, Pet
Sounds (1966) que,
alhora, influiria en el Sgt.
Pepper's dels de
Liverpool, amb el colofó sonor absolut de Good
Vibrations, editat
en format single.
D'una manera o altre, aquests noms continuen encara presents al món
de la música. Els Beach Boys acaben de publicar un nou disc amb
material inèdit i encaren una gira arreu del món que els portara a
Catalunya el 23 de juliol: Bob Dylan continua publicant nou i vell
material i encara té en funcionament la seva Never Ending Tour.
Els Rolling Stones continuen allà, incombustibles a peu d'escenari,
planificant la seva enèsima 'darrera gira'. I els Beatles... En
fi... Els Beatles continuen aquí, presents encara, 42 anys després
de la seva separació. Els Beatles són els Beatles!
Article publicat per Ramon Moreno al setmanari HORA NOVA, 22 de juny de 2012