La meva biblioteca te vida pròpia. Els llibres i els discos (a la
meva biblioteca llibres, discos, cd's i dvd's formen una unitat de
destí en l'universal) respiren, es mouen i em reclamen l'atenció.
Una cosa porta a l'altre: una cita em porta a la recerca d'un altre
volum perdut a la tercera fila de la lleixa de dalt, i un cop allà
m'entretinc amb els llibres que envolten aquell. Es per això que em
costa tant posar ordre a la bilbioteca: m'encanto a cada volum, bado
amb les il·lustracions, apilo llibres d'un mateix tema.... Regna,
però, un desordre perfectament ordenat. Manllevant la frase del
títol d'un libre, podria dir que la meva biblioteca és plena de
fantasmes, fenòmen paranormal àmpliament estudiat per explemple per
Jacques Bonnet (Biblioteca llena de fantasmas, Anagrama,
Barcelona 2010) i per Alberto Manguel (Biblioteca de noche,
Alianza Editorial, Madrid, 2007). Els recomano fervorosament aquests
dos llibres.
Puc anar perfectament de Neruda a García Lorca, llegint, per exemple
l'escrit que amb motiu de l'assassinat del poeta a Granada va
publicar el futur premi Nobel a la revista La Hora de España (número
III, març de 1937). De Lorca puc anar a Leonard Cohen, alhora poeta
i admirador de l'autor d'”Andaluces de Jaén/ aceituneros
altivos....” de qui ha versionat algun poema i que va batejar
la seva filla amb el nom de Lorca. De Cohen giro cap a John Cale,
esplèndid versionador del tema Hallelujah. Això em porta a
Lou Reed, company de Cale a la Velvet Underground i tot plegat a una
infinitat de girs per acabar, no sé, posem a Tom Waits i el seu
Closing Time, que, total, és un tema (i un disc) que m'agrada
molt. I tot plegat havia començat amb Neruda.
La cosa és que em trobava treballant en un projecte editorial sobre
el poeta Konstandinos Kavafis, quan els fets es van desencadenar,
imprevisibles però lògics (com a mínim amb la meva lògica).
Repassava les versions que de Kavafis va fer el gran poeta,
intel·lectual i traductor Carles Riba, i que han estat reconegudes
com una obra mestra i una referència indiscutible a nivell mundial.
Transitava, doncs, entre el rei Manuel Commenos i Teòdot quan vaig
anar a parar a Ítaca. Evidentment es va imposar una aturada al camí
i recuperar la versió musical que d'aquest poema en va fer Lluís
Llach, un d'aquells temes que generacions de catalans saben
taral·lejar i que és, en definitiva, més enllà de la poesia, una
cançó esplèndida. Llach va ser un dels introductors de Kavafis a
la cultura catalana popular, com abans, d'una manera més acotada ho
havia fer el mateix Carles Riba. Però realment, el gran divulgador
de l'obra kavafiana a nivell musical ha estat un empordanès,
l'escalenc Josep Tero. És curiòs, perquè un altre dels grans
estudiosos de Riba i Kavafis és el figuerenc Eusebi Ayensa, director
de l'Instituto Cervantes d'Atenes i autor, entre molts altres llibres
D'una nova llum. Carles Riba i la literatura grega moderna
(Pagès Editors, Lleida, 2012). Deuen ser els aires
d'Empúries, tot i que, de fet, Kavafis era alexandrí....
En fi, em centrarè en la figura de Josep Tero, ja que aquest és un
paper centrat en la música i no es plan que em liquidin a la tercera
col·laboració.
Dèia que Tero és el gran difusor de l'obra de Kavafis (com Miquel
Pujadó ho és de la de George Brassens, per exemple) amb les
nombroses versions musicals que ha fet al llarg de la seva (dilatada)
trajectòria musical. Un dels seus espectacles vigents porta el
títol, precisament, d'Alexandria a Empúries,
i en ell repassa poemes de Kavafis i d'altres poetes com
Salvat-Papasseit o Roís de Corella.
Josep Tero és una persona posseïdora d'una envejable (com a mínim
per part meva) sensibilitat poètica. Els seus discos i les seves
cançons m'han acompanyat d'ençà que el vaig conèixer ara fa...
uff! Massa anys. Recordo les seves primeres cançons, belles en la
lletra i la música. El seu record del vell pescador, el cementiri
marí de L'Escala.....Recupero el disc Raval, en el que hi
participen Maria del Mar Bonet, Marina Rossell i George Moustaki,
gran poeta de la llibertat i que ara es troba en un estat de salut
precari (i ja que hi som podem esmentar el darrer treball de Marina
Rossell, Marina Rossell canta Moustaki,
en el que versiona, en català, alguna de les peces més recordades
de Moustaki). En aquell disc hi havia una esplèndida versió del
poema Recorda, cos... un dels millors i més sensibles
poemes de Kavafis. Tero utilitza la traducció precisa de Carles Riba
i li dona un no menys sensible embolcall musical. El tema té, a més,
l'alicient de poder escolar les dues versiona, la catalana i
l'original en grec, que canta Moustaki, que com el poeta és nascut a
Alexandria.
Un dels nexes que tenen en comú molts dels noms que hem esmentat és
la Mediterrània. Carles Riba, amant i estudiós de la cultura grega
clàssica, Moustaki, Kavafis i Josep Tero, són indissociables
d'aquest nostre mar, que com la nostra pàtria és petit i tranquil
(imagino que potser també, brut i no sé si dissortat). Els discos
de Tero desprenen un inconfundible aroma mediterrani, amb músiques i
lletres que reivindiquen aquesta pàtria sense fronteres que és la
Mediterrània, de L'Empordà a Grècia passant per l'Alguer.
Precisament Fronteres és el títol del darrer disc publicat
per Josep Tero, en el que posa música a textos de Carles Fages de
Climent, Miquel Martí i Pol, a banda de temes propis. També
incorpora un cor bizantí de monjos del monestir de Vatopedi, al mont
Athos. Aquesta etiqueta de Tero com músic de la Mediterrània l'ha
fet participar en el disc tot just publicat, Les anges vivent
encore en Mediterranee , i en les presentacions que es faran
aaquest estiu a Atenes i Salònica.
Més a prop podrem veure Josep Tero en la seva tradicional cita a
L'Escala el proper 6 d'agost a on presentarà temes del que serà el
seu 9è disc, D'un mateix port.
Costa imaginar-se un estiu sense les tonades de Josep Tero.
Article publicat per Ramon Moreno al setmanari HORA NOVA, 24 de juliol de 2012