Ara,
les coses, evidentment, han canviat i una gran multinacional,
Universal Music, és l’encarregada de posar en circulació el disc
en format super deluxe box set, que es podrà trobar a partir
del 24 de setembre. Els seguidors de ben segur que quedaran prou
satisfets del que trobaran i alhora potser sorpresos que encara quedi
molt material per descobrir dels Sex Pistols. I és que Never Mind
The Bollocks. Here’s The Sex Pistols. Super Deluxe Box Set
inclou el disc original remateritzat (es van trobar els masters
originals, que es creien perduts, a principis d’aquest any durant
un trasllat dels arxius de Virgin Records); un cd amb rareses i cares
B; un altre amb una actuació en directe de l’any 1977; un parell
de dvd’s amb un documental de Julien Temple i altres materials
extres; un llibre de 100 pàgines; un single en format vinil;
posters, enganxines...
Never
Mind The Bollocks és, efectivament, un dels discos més
emblemàtics i influents de la història de la música, i reflecteix
tota la força del moviment punk, sorgit de la gran crisi econòmica
i social dels anys 70. El desencant juvenil, la desafecció social,
el rebuig a qualsevulla convenció social era la resposta a una
societat que marginava els joves i de la qual aquest joves se’n
volien apartar. Tot plegat es manifestaria en un parell d’eslògans
que han fet fortuna al llarg del temps: no future i do it
yourself. Efectivament, la indumentària era reciclada al 100% i
hi havia en la imatge un punt important de provocació: xupes de
cuiro decorades i guixades, cabell de punta o ben curts, pintats de
colors, amb al cresta característica dels indis mohicans com a
element de batalla.
Provocació
i ganes de fer diners
Londres
de mitjan dècada dels 70 bullia d’elements artístics efímers i
peculiars: exposicions trencadores, fanzines, revistes autoeditades,
grups musicals arreu... Per a fer música punk no calia ser músic ni
tenir cap noció de música. De fet, els mateixos Sex Pistols en són
un bon exemple. Només el seu baixista, Glen Matlock tenia alguns
rudiments musicals, però juntament amb Johnny Rotten, Paul Cook i
Steve Jones (més tard arribaria Sid Vicious), van suplir aquesta
mancança de conceptes musicals amb un entusiasme aclaparador, en el
que, potser, la música era només una part del producte, que
s’acompanyava d’abundants dosis de provocació, nihilisme i ganes
de fer quartos per part del seu manager Malcom McLaren.
Els
Sex Pistols aviat es converteixen en referent d’un moviment que
s’anava expandint a passos de gegant: hi havia també els Buzzcocks
(que, ja tenia mèrit, podien fer una versió dels Ramones dos segons
més curta que l’original), els Damned o els Clash, més combatius
socialment i política. Vist el panorama, la multinacional EMI
s’arrisca a oferir un contracte de gravació a Rotten i companyia,
però una entrevista televisiva amb Bill Grundy fa esclatar la
guerra. L’entrevista dura 1 minut i 40 segons, temps suficient per
deixar anar en directe un grapat de paraules escandaloses i atacar i
insultar de mala manera el presentador, que, tot sigui dit, semblava
provocar-los conscientment. En tot cas es va obrir la veda contra el
punk per part de la premsa seriosa mentre alguns concerts són
cancel·lats, com rescindit seria també el contracte dels Sex
Pistols amb EMI i posteriorment també el que van signar amb A&M
Records, que va destruir tots els singles de God Save The Queen
que s’havien imprès fins aquell moment.
Serà
però una discogràfica petita però amb voluntat de gran, Virgin
Records, la que donaria aixopluc els líders del punk i publicaria el
seu primer disc, no sense problemes: els treballadors de la fàbrica
de discos es van declarar en vaga en veure en què estaven
treballant, la campanya de publicitat també va ser vetada a molts
mitjans, les botigues importants no el van voler vendre i les
emissores de ràdio el van censurar. Malgrat tot el primer single
(God Save The Queen) va vendre 150.000 còpies en menys d’una
setmana i arribaria al número 2 de les llistes amb una lletra que a
banda de demanar que deu salvés la reina, parlava del règim
feixista anglès o que “t’han convertit en un imbècil” i
recordava reiterativament que no hi havia futur.
A
banda del contingut musical de Never Mind The Bollocks, amb
peces com la ja esmentada o d’altres destacades dels Pistols com
Anarchy In The UK, Bodies, Holidays In The Sun o
Pretty Vacant, el disc serà recordat per la seva portada, una
de les més imitades de la història de la música. Dissenyada per
Jamie Red, va aprofundir en la idea antisistema del punk, presentant
sobre fons groc amb lletres de segrest (com si fossin enganxades de
retalls de diari) el nom del grup sota el títol del disc format amb
diferents tipografies. Senzilla i efectiva, com la música dels Sex
Pistols.
Article publicat per Ramon Moreno al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 23 de setembre de 2012