La
revista musical Mojo és una de les publicacions de capçalera del
panorama musical internacional. Està considerada una referència
cultural, ja que tracta el fenomen del rock com un fet social de
primera magnitud. Al seu llibre Diccionario del Rock y la música
popular (Ediciones Robinbook,
Barcelona 2005), Roy Shuker diu que Mojo és una "biblia
d'estil", pel tractament profund que fa de les notícies i pel
seu disseny acurat.
Mojo està centrada, de manera àmplia, en el món del rock,
diguem-ne, clàssic. Les seves portades són ocupades per referències
indiscutibles de la història de la música i, eventualment, per nous
grups i músics amb innegables influències en el passat. No és,
evidentment, una revista de consum ràpid, ans al contrari, els seus
articles són llargs i molt documentats, escrtis per les millors
plomes de la literatura musical. Per posar un exemple, les darreres
portades han estat ocupades per: The Beatles, Beach Boys, Steve
Marriott, Paul Weller, i New Order.
La revista Mojo s'acompanya en cada número d'un CD gratuït d'un alt
interès musical. No es tracta del típic CD promocional inserit a la
revista per a poder cobrar un preu més alt per exemplar. Els CD's de
Mojo són acuradament planificats i molt treballats, i incorporen una
eficaç secció de notes explicatives. La majoria de discos tenen més
d'un element que els fa interessants: The New Dictionary Of Blues
And Soul (que aplega temes de nous artistes com Eli 'Paperboy'
Reed o James Hunter), Africa Rising (amb música de Tinariwen
i Ali Farka Toure, entre d'altres), Rebel Music (un recull de
cançons de protesta i revolta, de Bob Marley a Gil Scott-Heron),
Soul Power (amb temes poc evidents del segell Stax), o una
divertida recopilació de nom Cigarettes And Alcohol (amb
temes que fan referència al 'plaer' de beure i fumar).
Puntualment els CD's de Mojo reprodueixen de manera íntegra un disc
històric determinat i ho fan amb versions de diferents artistes,
principalment de l'escena actual. Així, amb el temps han publicat
molts discos dels Beatles (el darrer el Yellow Submarine) o el
Pet Sounds dels Beach Boys o l'OK Computer de
Radiohead. Una altra sèrie aprofundeix en les arrels musicals de
diferents grups, dels Ramones als Rolling Stones; aquest és el cas
del disc publicat al número 225 de Mojo, corresponent al mes
d'agost.
I és que aquest any s'acompleixen 50 anys del primer concert dels
Rolling Stones i, també, de la publicació del primer single dels
Beatles. Sovint se'ns han presentat els dos grups com a antagònics:
els Beatles contra els Rolling Stones i coses per l'estil. La veritat
és que no només eren amics, sinó que van col·laborar en algunes
ocasions i fins i tot tenen gairebé els mateixos orígens musicals.
Comparant el discos que la revista Mojo ha dedicat a les arrels dels
Rolling Stones i, anteriorment, a les arrels de Paul McCartney,
observem una coincidència de noms important. Són els grans noms de
la història de la música previs als dos grups britànics. Són els
grups que tant Mick Jagger, Keith Richards i Brian Jones com Paul
McCartney, John Lennon i George Harrison escoltaven de joves i que
els van decidir a dedicar la seva vida a la música. Hi ha d'altres
CD's per l'estil, per exemple els editats pel segell londinenc
Snapper Music, que rastreja amb profundidat vells arxius sonors i que
ha dedicat sengles volums a definir les arrels musicals de Lennon i
companyia.
En tots ells, dèiem, veiem una coincidència de noms: Bo Diddley,
Chuck Berry, The Coasters, Buddy Holly... estan al tracklist
de tots els discos d'influències tant de músics dels Beatles com
dels Stones. Evidentment hi ha especificitats. Les arrels dels
Rolling Stones són més negres, més blues, com Elmore James, Eddie
Taylor o Slim Harpo. Els Beatles, per contra, en un moment donat
prenen la drecera més rockabilly amb Eddie Cochran i Gene Vincent i,
sobretot, Elvis Presley, autèntic catalitzador de passions musicals
adolescents d'una determinada generació.
Tots ells, membres de Beatles i Stones tenien en comú la passió per
la música. Es formen escoltant aquells temes una i altre vegada i
intentant copiar i repetir els ritmes i acords amb els seus
atrotinats i poc adequats instruments. Brian Jones estava
autènticament obsedit per la música negra americana. Mick Jagger
recorda com va queda impressionat ("en va deixa realment sense
coneixement") quan va veure tocar Jones un tema d'Elmore James,
que mai havia vist interpretar a ningú en directe i que només
coneixia pels discos. Brian Jones es passava hores i hores practicant
i escoltant un cop i un altre els seus tresors en forma de vinil i
parlant a tothora i amb tothom de la música blues i rythm and blues.
Va coneixer Alexis Korner, patriarca de la música blues anglesa, de
qui va aprendre la seva àmplia saviesa musical fins que va trobar
les seves ànimes bessones, uns altres fanàtics de la música negra
de nom Mick Jagger i Keith Richards. Els dos es coneixien de l'escola
però es van perdre el rastre fins que es retrobaren en un tren camí
de Londres i veieren que tenien els mateixos gustos musicals.
Richards era especialment devot de Chuck Berry i anys més tard, el
1987, organitzaria un concert d'homenatge al seu ídol. Van ser els
Stones qui van fer gran Chuck Berry i li van donar una dimensió
històrica.
Chuck Berry era també una passió compartida amb els Beatles. La
transcedència musical de Berry és de tals dimensions que John
Lennon no va dubtar a dir que "si li haguessim de posar un altre
nom al Rock and Roll li podríem dir Chuck Berry".
El cert és que avui dia recordem els Beatles i els Rolling Stones, i
tota ua caterva de fans arreu del món celebren els aniversaris més
destacats i col·leccionen fins a la darrera peça musical dels seus
ídols, probablement els dos grups més importants de la història de
la música. Però no és menys cert que ni Rolling Stones ni Beatles
serien res sense el bagatge musicals que van adquirir de músics com
el mateix Chuck Berry, Buddy Holly, Muddy Waters, Little Richards,
Gene Vincent o el Rei Elvis Presley.
Article publicat al setmanari HORA NOVA, 31 d'agost de 2012