En
això de la música, l'edat no sembla ser important. Noms mítics
continuen cavalcant els escenaris, malgrat que la seva edat els faria
abocar a una gloriosa jubilació. En el cas de John Mayall, no sembla
que els vuitanta anys que porta a l'esquena li hagin fet perdre les
ganes de fer música. Fins a 56 concerts oferirà arreu d'Europa John
Mayall des del 16 de febrer i fins el 19 d'abril, abans de fer el
salt als Estats Units per a seguir amb la seva gira dels 80 anys, que
el proper dia 7 de març s'aturarà a l'Auditori de Girona en el marc
del Black Music Festival.
John
Mayall és un dels pares del blues britànic (the godfather of
british blues l'anomenen) tot i no ser allò que es coneix com un
frontman. Mayall és,
efectivament, més conegut per la seva harmònica i per haver acollit
al seu grup músics de la talla d'Eric Clapton, Mick Taylor, Jack
Bruce o John McVie, per citar alguns noms més que coneguts pels
amants de la música rock. Primer amb els Powerhouse Four, més tard
amb The Blues Syndicate i amb la seva banda més coneguda, els
Bluesbreakers, Mayall es va convertir en el guardià de les essències
blues angleses. Com ell mateix diria "no teníem accés directe
al blues, però vam aprendre més sobres aquesta música que
qualsevol americà". I els músics americans li agraïrien: B.B.
King diria, en referència a Mayall, que "si no hagués estat
pels músics anglesos, molts musics negres com nosaltres encara
seríem a l'infern en què ens trovàvem".
La
seva passió per la música negra va convertir John Mayall en
acompanyant fidel de músics americans de gira pel Regne Unit, músics
com John Lee Hooker, T. Bone Walker o Sonny Boy Williamson. L'any
1965, després de l'èxit Fou Your Love
dels Yardbirds, Eric Clapton deixa el grup, tot declarant que
"s'estaven fent massa comercials" i s'uneix als
Bluesbreakers de Mayall. Aquella relació de poc més d'un any
convertirà definitivament Clapton en llegenda, en "mà lenta"
al crit de "Clapton es Déu". El disc Bluesbreakers
with Eric Clapton,
del 1966,
arribaria al número 3 de les llistes, amb vell temes blues de Robert
Johnson, Willie Dixon o Ray Charles, d'altres de Mayall i un tema
conjunt amb Clapton, Double
Crosing Time.
Eren els temps d'actuacions continuades en petits clubs d'arreu, amb
vuit actuacions a la setmana. Aquell mateix any, però, Clapton i el
baixista del grup, Jack Bruce, formen el primer supergrup de la
història, els Cream.
A
partir de 1968, amb els disc Bare Wires,
John Mayall publica únicament temes composats per ell mateix, ja
sense els Bluesbreakers, amb una sòlida base de blues però més
permeables al rock i fins i tot el jazz. El seu gran èxit, amb disc
d'or inclòs, seria Room to Move,
inclosa al disc enregistrat en directe The
Turning Point, que
causa impacte també pel fet que toca sense bateria. Seduït pel
temps climatològic i els música americans Mayall s'instal·la a la
costa oest americana i pareix un altre dels seus treballs més
destacats, Blues from Laurel Canyon,
mentre fa vida musical bàsicament als Estats Unitsa al llarg de la
dècada dels setenta.
L'any 1982 John Mayall torna a reunir els Bluesbreakers originals
(excepte Mick Fleetwood, substituir per Colin Allen). Aquella
nostàlgica i exitosa gira quedaria enregistrada en la pel·lícula
Blues Alive, i el decidiria a tornar a muntar el grup de
manera permanent amb la incorporació de grans guitarristes com
l'impressionant Coco Montoya, mentre les actuacions es succeixen de
manera continuada i sense treva arreu del món. Alhora la figura de
John Mayall va agafant dimensions mítiques per la seva importància
en el desenvolupament de la música britànica i els homenatge se
succeeixen: és nominat als Grammy i als seus successius discos (n'ha
publicat 56 de manera oficial) hi participen Buddy Guy, Mavis
Staples, Albert Collins, Mick Taylor, Eric Clapton, John Lee Hooker,
Billy Preston, Steve Miller i un llarg etcètera de noms importants
al món del rock.
Qui vulgui gaudir d'una part important de la història de la música
ho pot fer el proper dia 7 de març a l'Auditori de Girona, dins el
Black Music Festival. Mayall hi acturarà acompanyat per Rocky Athas
a la guitarra, Greg Rzab al biax i Jay Davenport a la bateria.
Ramon Moreno
Publicat al suplement DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 2 de març de 2014