És
ben cert que Andy Warhol va gaudir d’alguna cosa més que 15 minuts
de fama. Posseïdor d’una innegable capacitat artística, un
notable sentit de la ubicació i un oportú olfacte comunicatiu, la
seva figura ha transcendit els cercles estrictament artístics per a
convertir-se en una de les icones culturals del segle XX. Una bona
part de la ‘culpa’ d’aquesta popularitat la té la seva
vinculació al món de la música rock.
A
banda de la seva faceta més purament artística, o precisament com
un aspecte d’aquest art, Warhol es va moure molt per terrenys
musicals. La seva Factory a Nova York, situada al número 231 del
carrer 47 Est, es va convertir, a mitjans dècada dels 60, en
l’epicentre social i cultural pel qual desfilaven artistes
vocacionals i vividors desamparats, i molta gent del món de la
música que tenien l’artista com a un igual. Warhol va ser el
catalitzador de moltes propostes musicals i artístiques, de la
música al cinema, i va generar alguns treballs interessants com el
primer disc de Velvet Underground, amb la coneguda portada del
plàtan.
Warhol
havia conegut els Velvert Underground de Lou Reed i John Cale al Café
Bizarre. Immediatament va detectar les possibilitats artístiques
(més que no pas musicals, segurament) en aquell grup musical
d’avantguarda, que prenia els exemples per als seus temes del seu
entorn, que es nodria de personatges marginals, habitants de la nit,
drogues dures, sexe ocult... Warhol va incorporar el grup a la seva
Factory, com una mena de divisió comercial més de la ‘fàbrica’
artística i es va fer representant del grup, alhora que Lou Reed i
companyia capten perfectament les possibilitats que els ofereix el
nom del reconegut artista. Com a primer projecte es programa un
espectacle multimèdia, l’Exploding Plastic Inevitable-PIN,
en què llums, projeccions, ballarins i el mateix grup interactuen en
una mena d’experiment musical i visual.
Andy
Warhol es va voler encarregar de la producció del primer disc de la
Velvet Underground. Però com que el mite no tenia massa idea de què
anava el negoci de la música, la seva participació va ser més
formal que real, tot i que va finançar tot el projecte. El que sí
que va fer va ser dissenyar la portada del disc, amb el dibuix d’un
plàtan i la inscripció “peel slowly and see”... i,
efectivament, el plàtan es podia pelar i apareixia una banana de
color rosa, que ha donat interpretacions per a tots els gustos. Sota
el dibuix hi havia el nom de Warhol i cap referència a la Velvet ni
tant sols el nom del disc. Algú es va arribar a pensar que Andy
Warhol era el nom del grup!!
Sens
dubte aquella és una de les portades més impressionants de la
història del rock, tot i que en les reedicions del disc el plàtan
ja no es podia obrir (es va haver de fabricar una màquina expressa
per a aquesta portada, amb els obvis maldecaps per a la companyia
discogràfica). Però malgrat que tothom pensava que el sol nom
d’Andy Warhol serviria per a estirar les vendes, el cert és que el
fracàs del disc va ser absolut, malgrat que es tracta del primer
disc d’un grup novell que més importància ha tingut en tota la
història de la música. El músic Brian Eno l’encertava de ple
quan va dir que “el disc el va comprar poca gent, però tota la
gent que els va comprar va crear un grup de música”.
De
fet, però, aquesta no era la primera incursió de Warhol en el
terrenys de les portades de discos. Un disc lligava perfectament amb
la filosofia artística de Warhol i el pop art: era un objecte
quotidià, un producte industrial que es podia convertir perfectament
en una obra d’art. A l’inici de la seva carrera, tot just acabats
els estudis, va treballar per a algunes discogràfiques dissenyant
portades de músics de jazz. I més tard també treballaria per a
gent diversa com Diana Ross, John Lennon, John Cale, Miguel Bosé i,
sobretot, els Rolling Stones.
Mick
Jagger i Andy Warhol s’havien conegut el 1965 a Nova York i van
iniciar una relació no exempta de conflictes, però que es va
perllongar en el temps i que va donar alguns fruits que es van
plasmar en forma de portades per als discos Sticky Fingers
(1971) i Love You Live (1977). El primer treball causaria
polèmica en mostrar una fotografia d’un jove de cintura per avall,
amb una cremallera autèntica que s’obria per a mostrar uns
calçotets blancs marcant paquet. A banda de les dificultats
tècniques de fabricar aquesta portada sense que la cremallera fes
malbé el vinil, Sticky Fingers va ser censurada i prohibida
en nombrosos països, entre ells l’estat Espanyol. Més amable
seria la portada per al doble disc en directe Love You Live,
tot i que mostrava una part de la seqüència de fotos en què els
Stones es mossegaven els a uns als altres.
Altres
contribucions menys conegudes de Warhol apunten a la incursió en el
terreny dels video-clips musicals a la dècada dels 80, amb treballs
per a grups com The Cars. Per a alguns, aquesta relació amb el món
de la música es devia exclusivament a una manera de fer diner fàcil
(“l’art més fascinant és l’art de fer diners” arribaria a
dir Warhol). Més fàcil és veure la música (rock i jazz en aquest
cas) com a un element vital de la cultura del segle XX que Andy
Warhol, gran artista, va copsar i va emparellar amb el pop art.
Article publicat per Ramon Moreno a la revista BONART, gener 2012